Hi ha diverses maneres de conèixer una sèrie, però aquest estiu n'he descobert una altra: després d'haver estat al Japó, el meu Instagram em suggeria coses que devia "agafar" d'allà, i una d'elles era un tràiler japonès sobre una sèrie estatunidenca, de Netflix, que em va cridar l'atenció.
Quan vaig tornar me la vaig descarregar i ja he pogut veure els 6 episodis de la primera meitat de la seva primera temporada -sí, de moment n'han fet 6, continua l'any que ve i tot i així es considera que la temporada no ha acabat-, de manera que en faig la crítica personal ara i aquí.
The Get Down és una sèrie que a través dels seus personatges ficticis, amb alguna referència real, mostra el naixement del hip hop i també, encara que en segon pla, de la música disco. L'escenari és un South Bronx d'aspecte totalment bèl·lic i l'època, 1977.
En aquells temps el barri, després de l'entrada de població negra i portorriquenya, amb "poc poder adquisitiu" per dir-ho d'una manera fina, havia patit una forta devaluació i els propietaris dels edificis, condemnats a cobrar els lloguers més baixos que abans i amb retards, els abandonaven i sovint els feien destruir i tot per tal de cobrar les assegurances, cosa que molts van aprofitar per a comprar expressament a preus baixos i cremar per tal d'obtenir indemnitzacions a uns preus totalment artificials a través d'empreses fantasma.
En aquest context la colla protagonista de la història, uns nanos que es dediquen a fer graffitis i a tenir somnis de grandesa, coneixen un noi més gran, llegendari, que amb el sobrenom de Shaolin Fantastic (Shameik Moore) es mou pel barri fent encàrrecs per a un grup mafiós.
En realitat el seu somni és esdevenir DJ i dominar la tècnica de l'scratching, i al seu torn té un ídol, que és en Grandmaster Flash -personatge real-.
Però en realitat el protagonista de la sèrie és l'Ezekiel "Zeke" Figuero (Justice Smith), un adolescent portorriqueny amb un passat tràgic que viu amb la seva tieta i el cràpula del seu oncle i resulta que té un talent especial per a escriure el que sembla poesia, però després es revela com a base del seu hip hop.
Està enamorat de la Mylene Cruz (Herizen F. Guardiola), la filla d'un capellà (Giancarlo Esposito, ben diferent del paper de Gustavo Fring que feia a Breaking Bad, tot i que insisteixen a fer-lo passar per hispà tot i que té un accent terriblement dolent quan intenta parlar en castellà) amiga seva des de fa temps i que el correspon "parcialment": segons com li agafa li torna els petons, però hi ha dies en què no vol que el noi es faci gaires il·lusions, i és que ella se sent decebuda per la manca d'ambició d'ell.
Per part seva, la Mylene somia amb esdevenir una estrella de la música disco, aspiració amb què la recolzen les seves amigues Yolanda i Regina, però a la qual s'oposa amb vehemència el seu duríssim pare, amb la mare (Zabryna Guevara, vista a Gotham) com a testimoni impotent.
El cert és que té una veu espectacular, ho demostra al cor de la parròquia, i les coses cauran pel seu pes, sobretot amb l'ajuda d'un dels personatges que més m'agraden, en Francisco "Papa Fuerte" Cruz (el gran Jimmy Smits), l'oncle de la noia, peix gros del barri que intenta protegir la seva gent davant la inoperància de l'ajuntament.
És un personatge de comportament moralment discutible, una mena de mafiós, però només li veiem accions bones i les millors intencions. És un home a les antípodes del seu germà, el pastor, però irònicament s'endú tota la popularitat.
Els aspectes polítics d'aquella etapa històrica els vivim a través d'ell, però The Get Down és sobretot la part musical, i aquesta discorre amb en Zeke i la Mylene en paral·lel, cadascun d'ells amb un projecte, de vegades compatible i de vegades no, però amb la mirada posada en sortir algun dia del cau que és el Bronx.
Tornant als nois, perquè el cert és que a la sèrie hi pesa més el hip hop que la música disco, a en Zeke l'acompanyen els germans Ra-Ra (Skylan Brooks), Boo-Boo (T.J. Brown Jr.) i Marcus "Dizzee" Kipling (Jaden Smith, el fill d'en Will Smith, que per ser la cara més coneguda té un paper molt petit en aquesta sèrie), cadascun amb els seus punts forts i les seves mancances.
Juntament amb en Shaolin Fantastic munten una banda de hip hop amb la que volen menjar-se el món, cosa que veurem si aconsegueixen quan hi hagi nous episodis, encara que cada capítol comença amb un flashforward situat als anys 90 en què en Zeke, ja adult, omple un estadi amb un concert seu.
The Get Down és una sèrie musical, i no només això, sinó que es nota molt l'estil d'un dels seus creadors, perquè són l'Stephen Adly Guirgis i en Baz Luhrmann, aquest conegut per Romeo+Juliet, Moulin Rouge i The Great Gatsby.
Els personatges no es passen l'estona cantant -si sou antimusicals no us espanteu-, s'expressen de manera natural, parlant, però hi ha música força sovint. I quan hi ha música veiem que es posa tota la carn a la graella, amb frenesí, caos controlat i reminiscències d'obres anteriors del senyor Luhrmann: la poesia de les paraules d'en Zeke ens farà pensar en els intercanvis dialèctics entre en Leonardo DiCaprio i la Claire Danes en alguns moments, i el desenfrenament de les discoteques ens recordarà les esbojarrades festes del senyor Gatsby a la versió interpretada per, també, en DiCaprio.
Trobo que és una sèrie que val la pena tant si som aficionats al hip hop (jo no ho sóc, per exemple) com si no. Encara que sigui pel retrat d'un lloc i una època, o per la música en general, o per la intensitat de la narració.
En aquells temps el barri, després de l'entrada de població negra i portorriquenya, amb "poc poder adquisitiu" per dir-ho d'una manera fina, havia patit una forta devaluació i els propietaris dels edificis, condemnats a cobrar els lloguers més baixos que abans i amb retards, els abandonaven i sovint els feien destruir i tot per tal de cobrar les assegurances, cosa que molts van aprofitar per a comprar expressament a preus baixos i cremar per tal d'obtenir indemnitzacions a uns preus totalment artificials a través d'empreses fantasma.
En aquest context la colla protagonista de la història, uns nanos que es dediquen a fer graffitis i a tenir somnis de grandesa, coneixen un noi més gran, llegendari, que amb el sobrenom de Shaolin Fantastic (Shameik Moore) es mou pel barri fent encàrrecs per a un grup mafiós.
En realitat el seu somni és esdevenir DJ i dominar la tècnica de l'scratching, i al seu torn té un ídol, que és en Grandmaster Flash -personatge real-.
Però en realitat el protagonista de la sèrie és l'Ezekiel "Zeke" Figuero (Justice Smith), un adolescent portorriqueny amb un passat tràgic que viu amb la seva tieta i el cràpula del seu oncle i resulta que té un talent especial per a escriure el que sembla poesia, però després es revela com a base del seu hip hop.
Està enamorat de la Mylene Cruz (Herizen F. Guardiola), la filla d'un capellà (Giancarlo Esposito, ben diferent del paper de Gustavo Fring que feia a Breaking Bad, tot i que insisteixen a fer-lo passar per hispà tot i que té un accent terriblement dolent quan intenta parlar en castellà) amiga seva des de fa temps i que el correspon "parcialment": segons com li agafa li torna els petons, però hi ha dies en què no vol que el noi es faci gaires il·lusions, i és que ella se sent decebuda per la manca d'ambició d'ell.
Per part seva, la Mylene somia amb esdevenir una estrella de la música disco, aspiració amb què la recolzen les seves amigues Yolanda i Regina, però a la qual s'oposa amb vehemència el seu duríssim pare, amb la mare (Zabryna Guevara, vista a Gotham) com a testimoni impotent.
El cert és que té una veu espectacular, ho demostra al cor de la parròquia, i les coses cauran pel seu pes, sobretot amb l'ajuda d'un dels personatges que més m'agraden, en Francisco "Papa Fuerte" Cruz (el gran Jimmy Smits), l'oncle de la noia, peix gros del barri que intenta protegir la seva gent davant la inoperància de l'ajuntament.
És un personatge de comportament moralment discutible, una mena de mafiós, però només li veiem accions bones i les millors intencions. És un home a les antípodes del seu germà, el pastor, però irònicament s'endú tota la popularitat.
Els aspectes polítics d'aquella etapa històrica els vivim a través d'ell, però The Get Down és sobretot la part musical, i aquesta discorre amb en Zeke i la Mylene en paral·lel, cadascun d'ells amb un projecte, de vegades compatible i de vegades no, però amb la mirada posada en sortir algun dia del cau que és el Bronx.
Tornant als nois, perquè el cert és que a la sèrie hi pesa més el hip hop que la música disco, a en Zeke l'acompanyen els germans Ra-Ra (Skylan Brooks), Boo-Boo (T.J. Brown Jr.) i Marcus "Dizzee" Kipling (Jaden Smith, el fill d'en Will Smith, que per ser la cara més coneguda té un paper molt petit en aquesta sèrie), cadascun amb els seus punts forts i les seves mancances.
Juntament amb en Shaolin Fantastic munten una banda de hip hop amb la que volen menjar-se el món, cosa que veurem si aconsegueixen quan hi hagi nous episodis, encara que cada capítol comença amb un flashforward situat als anys 90 en què en Zeke, ja adult, omple un estadi amb un concert seu.
The Get Down és una sèrie musical, i no només això, sinó que es nota molt l'estil d'un dels seus creadors, perquè són l'Stephen Adly Guirgis i en Baz Luhrmann, aquest conegut per Romeo+Juliet, Moulin Rouge i The Great Gatsby.
Els personatges no es passen l'estona cantant -si sou antimusicals no us espanteu-, s'expressen de manera natural, parlant, però hi ha música força sovint. I quan hi ha música veiem que es posa tota la carn a la graella, amb frenesí, caos controlat i reminiscències d'obres anteriors del senyor Luhrmann: la poesia de les paraules d'en Zeke ens farà pensar en els intercanvis dialèctics entre en Leonardo DiCaprio i la Claire Danes en alguns moments, i el desenfrenament de les discoteques ens recordarà les esbojarrades festes del senyor Gatsby a la versió interpretada per, també, en DiCaprio.
Trobo que és una sèrie que val la pena tant si som aficionats al hip hop (jo no ho sóc, per exemple) com si no. Encara que sigui pel retrat d'un lloc i una època, o per la música en general, o per la intensitat de la narració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada