Lectures: F. Compo

Tsukasa Hôjô és un autor que quan era adolescent coneixia perquè sabia que era l'autor de City Hunter, obra que llavors em despertava un interès relatiu, però em vaig enamorar del seu dibuix a través d'altres obres, més curtes, que vaig llegir en edició francesa.

No ha tingut sort al nostre mercat, la seva obra més coneguda va pel tercer intent de publicació completa -que estic seguint, així que espero que sigui la bona- i una altra també força coneguda, almenys per als que són seguidors de l'autor, també va tenir mala sort en el seu primer intent. Ara, però, s'ha publicat sencera gràcies a Arechi Manga i he decidit parlar-ne.

Publicada originalment a la revista Manga Allman entre 1996 i 2000 i recopilada en 14 volums, que són 11 en aquesta edició kanzenban que ens ha arribat ara, F. Compo (de Family Compo) va ser l'obra amb què l'autor tornava a dedicar-se a una història llarga, atès que després de City Hunter (1985-1991) només havia fet Rash!!, de 2 volums, entre 1994 i 1995. 

El manga té com a protagonista en Masahiko Yanagiba, un noi que, a punt de començar la universitat, perd el seu pare. Com que la mare ja havia mort feia temps, ara és totalment orfe, i li ofereixen instal·lar-se a casa del germà de la seva mare, d'una part de la família, els Wakanae, que no coneixia. 

El to tràgic de l'inici de la història queda ràpidament eclipsat per la comèdia d'embolics en què es converteix tot plegat a partir del moment en què en Giba -així l'anomenen els seus amics- descobreix que el seu oncle... doncs bé, ara és la seva tia. I la que esperava que fos la seva tia resulta que és un senyor mangaka. 

Això és perquè tots dos viuen segons el gènere contrari amb el qual van néixer, i la filla que tenen en comú, la Shion, ha estat canviant de gènere segons l'etapa de la seva vida, cosa que no permet al protagonista treure l'entrellat de la seva identitat "real" per estar més o menys tranquil pel que fa als sentiments d'atracció que desperta en ell.

Al capdavall, F. Compo és una comèdia romàntica, podríem dir, però destaca pels embolics relacionats amb la identitat de gènere i els equívocs que això provoca pel bé del to humorístic de la història, sobretot tenint en compte que en Masahiko és força babau i, alhora, tancat de mires sense que sigui una cosa intencionada.

Mitjançant trames autoconclusives, però sense deixar de banda la subjacent durant tota l'obra, que és la de l'evolució de la relació entre la Shion i ell, l'autor va presentant un munt de situacions en què l'ambigüitat pel que fa als rols de gènere, l'aspecte exterior i el comportament dels personatges implicats creen una combinació d'allò més amena i divertida. 

Això és potenciat enormement quan el protagonista, per circumstàncies alienes a la seva voluntat, es comença a travestir i resulta que el resultat és força atractiu per als homes, fet que al seu torn genera més gags per a omplir capítols. 

Hom pensaria que, vivint en una família amb aquesta composició i a través de les experiències personals, el nano aniria comprenent el món de la disfòria de gènere, però a mi em fa la sensació que no evoluciona prou, en aquest sentit, mentre avança la història. Sembla que de tolerància vagi força bé, però la seva única obsessió és assegurar-se que la Shion és una noia per poder-la estimar amb el cor en pau.

Això, i la utilització general del travestisme (i la confusió amb la qüestió del gènere, amb una frontera borrosa) com a detonant de les situacions humorístiques en base al rebuig que a l'obra provoca en els homes, és una cosa que em feia patir, tot revisant aquesta obra per feina, que fos mal acceptada pel mercat en uns temps en què el que és políticament correcte, i el que no, ha canviat respecte als anys de la publicació original del manga. Tenia aquesta sensació, potser amb un excés de prudència d'home heterosexual i cisgènere amoïnat per no ferir la sensibilitat de ningú, però em consta que el col·lectiu LGTBI+ ha rebut bé aquest manga, tot i els detalls d'obsolescència, encara que sigui per la seva contribució a la visibilització.  

Al marge de tot això, F. Compo és una divertida, però amb moments més dramàtics i reflexius, història de joventut, amor i grans dosis de picant marca de la casa, com també ho és l'exquisit dibuix de l'autor, sempre detallat però amb traços nets i personatges expressius.