Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 12

Ho he dit diversos cops, i no sé si em cansaré de repetir-ho, però m'encanten els Grans Torneigs de les Arts Marcials, concretament els d'abans del que popularment es coneix com a Bola de Drac Z, i al volum 12 de l'edició definitiva de Bola de Drac tenim el començament de la 23a edició, la tercera que vam veure.

És un volum que, per tant, m'ha agradat especialment. A més, tot i que això es veurà sobretot al 13è llibre, el torneig recupera la saga prèvia, la d'en Cor Petit, i s'hi barreja, amb la presència del fill-reencarnació de l'enemic més temible que en Goku havia tingut mai i que havia derrotat al volum anterior.

Abans, però, cal fer front a les conseqüències d'aquella aventura i com que el protagonista ha arribat al palau flotant de Nostre Senyor ha aconseguit que el creador del drac Shenron ressuscités aquest ésser i, amb ell, les boles de drac que permeten —sense que ningú l'hagi de formular, doncs el drac també és savi— fer realitat el desig de ressuscitar tots aquells que van morir a mans del dimoni o els seus acòlits.

I amb un salt temporal considerable, que a la versió televisiva es va omplir amb una tongada més d'episodis de farciment, al manga se'ns omet l'entrenament amb Déu i passem al preludi del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, que també representa el retrobament dels nostres amics, amb canvis físics el més destacable dels quals l'estirada d'en Goku, que ja no és un tap de bassa com el seu amic Krilín (que, al seu torn, sí que s'ha fet més alt que en Chaos) i que ja no té ni tornarà a tenir cua, com ens recorda el Llop Segarrenc als comentaris, perquè Déu així ho decideix.

A la fase preliminar en Goku i en Ten Shin Han hi troben en Cor Petit Júnior, que per un dels molts errors de traducció que té aquesta edició (o que no es va arreglar respecte l'única que hi havia hagut fins llavors en català) s'anomena "Cor Petit Júnior" en comptes de "Júnior", nom que servia per a evitar que el públic general l'associés al seu pare. Només en Goku i en Ten Shin Han, dos dels pocs que havien vist directament el dimoni, el poden reconèixer, però als llistats i a les paraules de l'àrbitre-narrador és clarament el fill d'en Cor Petit. 

Un altre retrobament amb un enemic, sorprenent quan el vam veure per primer cop, és el retorn d'en Tao Pai Pai, convertit en un cyborg a causa de les ferides que li va provocar el combat amb en Goku i després del qual el consideraven mort. 

El destí vol que s'enfronti a en Chaos a la fase preliminar i el derroti fàcilment, i que a la fase final, la que es disputa davant del públic i comença als quarts de final, es creui amb en Ten Shin Han, l'altre deixeble del seu germà, en Tsuru Sennin o Crane (que és l'altre que reapareix en aquest torneig). Reconvertit en bo des del final del torneig anterior, en Ten Shin Han derrota amb extrema facilitat el trampós Tao Pai Pai, que havia estat desqualificat per l'ús d'armes i deixa al lluitador dels tres ulls la cicatriu en diagonal que l'acompanyarà durant la resta de la sèrie.

Continuem amb els retrobaments, perquè a en Goku li ha tocat enfrontar-se a una lluitadora que es fa dir Anònima (és una dona i, tot i així, a la traducció s'insisteix en anomenar-la "Anònim" o "lluitador anònim") i que està enfadada amb el protagonista perquè no la recorda: és la Xixi, la filla d'en Gyûma, que no vèiem des del principi de la col·lecció.

Ara s'ha fet gran i està irreconeixible, però solucionat el malentès el que la manté enfadada és que en Goku no recorda haver-li promès que s'hi casaria aquella única vegada que es van veure. És una escena que tots recordem, però que també té problemes de traducció: a la versió japonesa, que veieu a dalt, encara que no domineu l'idioma es pot veure que al flaixbac fan servir un verb (yome morau, o "prendre com a esposa") que es repeteix a la vinyeta de baix a l'esquerra, mentre que en català el que fan és això:

En Goku, segons el flaixbac, diu "he de demanar alguna cosa?", sense comprometre's a res, mentre que al present diu "sí que vaig dir que demanaria la teva mà". Segons el flaixbac en català, repeteixo, és mentida, mentre que en japonès hi ha coherència. Un altre problema, doncs, de la traducció. Total, que en Goku accepta casar-s'hi i es considera que amb això la cerimònia és vàlida, perquè a la versió en paper no els veurem mai vestits de nuvis.

El meu combat preferit és el que disputen en Cor Petit Jr. i en Krilín, els dos dels personatges que més m'agraden si repasso la història de Bola de Drac. Sabíem que el fill del dimoni s'enfrontaria a en Goku a la gran final, estava cantat, i que per tant en Krilín aquest cop no arribaria a semifinals, però el mestre Toriyama el va fer quedar bé amb un paper més que meritori en un combat que li anava molt gran. Inoblidable.

No podem dir el mateix d'en Yamcha, personatge a qui decididament l'autor no tenia gaire estima, perquè encara que s'enfronti (ho sabrem després) a Déu en el cos d'un civil i, per tant, sigui lògic que perdi, ho fa amb algunes escenes que el deixen en ridícul, de manera que sense cap mena de dubte el seu únic paper digne a la història dels torneigs de les arts marcials el vam trobar a la 22a edició, quan va lluitar contra en Ten Shin Han.

El volum acaba amb la primera semifinal, amb un combat que per primer cop a la història d'aquesta competició enfronta dos personatges que ja havien lluitat abans (curiositat que també s'esdevé a la fase preliminar, amb en Goku lluitant altre cop amb el Rei Xapa): el guanyador de l'anterior torneig, en Ten Shin Han, s'enfronta al protagonista del còmic.

Aquesta vegada, tot i que en Goku ho fa durar, queda clar que els temps en què les forces de tots dos estaven igualades han passat, i venç amb facilitat tot assegurant-se un lloc a la final. A l'altra semifinal, que veurem al 13è volum, en Cor Petit Júnior s'enfrontarà al senyor Shen, que no és altre que Déu, com se'ns explica en aquest tom un ésser lligat al dimoni des del seu origen.