Fa anys vaig trobar de segona mà el primer volum d'aquesta obra de manga no comercial, res a veure amb els títols que més es venen, i en una edat en què a mi també m'interessaven més els còmics mainstream, però deien que era molt bo i me'l vaig endur a casa.
Al cap d'uns anys es va anunciar que es reeditaria en català (més tard es reeditaria també en castellà), per fi traduït del japonès (no del francès com era habitual als inicis de Glénat) i amb sentit de lectura oriental, i afortunadament em vaig poder treure de sobre aquella primera entrega i avui puc fer la ressenya d'un dels pocs manga que han estat editats en català havent-lo llegit sencer en la meva llengua.
Es tracta d'Ikkyû, obra mestra del prematurament desaparegut Hisashi Sakaguchi (1946-1995) que es va publicar originalment entre 1993 i l'any de la mort de l'autor, per sort de manera completa. Doncs bé, com deia abans no és pas una obra comercial ni especialment coneguda, però Glénat el 2007 estava pletòrica i publicava diversos títols en el nostre idioma, un d'ells aquest seinen històric protagonitzat per un monjo d'allò més extravagant.
Akanbe Ikkyû, com es coneix al Japó, és una biografia amb elements de ficció de la vida d'en Sôjun Ikkyû (1394-1481), un monjo zen presumptament fill il·legítim de l'emperador Go-Komatsu (1377-1433) que va destacar per la seva manera d'entendre aquesta filosofia, que el va dur de ser el més devot seguidor de les doctrines en els seus primers anys de formació a renegar de tot plegat i oferir al món la seva pròpia visió del budisme.
L'Ikkyû (el més important dels diversos noms que va tenir durant la vida) ben aviat es va adonar que les diferents escoles budistes, tal com passa en tantes altres institucions en què ens organitzem els humans, eren plenes de corrupció amagada sota capes i capes de normes i preceptes inútils, allunyats de la realitat i les preocupacions de la gent normal.
És per això que ja de jove va decidir practicar un budisme zen consistent en viatjar i reflexionar pel seu compte, tot buscant la il·luminació a la seva manera. Amb els anys, però, la seva crítica a la doctrina oficial es va tornant més àcida i cada cop l'amoïna menys mostrar el seu menyspreu pels personatges més respectats, de manera que es guanya una bona colla d'enemics... i alhora també seguidors que el veneren encara que sigui un monjo famós pel seu aspecte de captaire i per la seva afició a les dones i l'alcohol. Al cap i a la fi, afirma que la vida s'ha de viure.
Akanbe Ikkyû, com es coneix al Japó, és una biografia amb elements de ficció de la vida d'en Sôjun Ikkyû (1394-1481), un monjo zen presumptament fill il·legítim de l'emperador Go-Komatsu (1377-1433) que va destacar per la seva manera d'entendre aquesta filosofia, que el va dur de ser el més devot seguidor de les doctrines en els seus primers anys de formació a renegar de tot plegat i oferir al món la seva pròpia visió del budisme.
L'Ikkyû (el més important dels diversos noms que va tenir durant la vida) ben aviat es va adonar que les diferents escoles budistes, tal com passa en tantes altres institucions en què ens organitzem els humans, eren plenes de corrupció amagada sota capes i capes de normes i preceptes inútils, allunyats de la realitat i les preocupacions de la gent normal.
És per això que ja de jove va decidir practicar un budisme zen consistent en viatjar i reflexionar pel seu compte, tot buscant la il·luminació a la seva manera. Amb els anys, però, la seva crítica a la doctrina oficial es va tornant més àcida i cada cop l'amoïna menys mostrar el seu menyspreu pels personatges més respectats, de manera que es guanya una bona colla d'enemics... i alhora també seguidors que el veneren encara que sigui un monjo famós pel seu aspecte de captaire i per la seva afició a les dones i l'alcohol. Al cap i a la fi, afirma que la vida s'ha de viure.
En part, el protagonista arriba a aquestes conclusions després de veure la misèria que l'envolta en una època plena de guerres, revoltes i injustícies socials, que l'autor ens presenta com el context històric en què es desenvolupa la història de l'Ikkyû, tot metrallant-nos amb noms, anys i topònims que al principi poden marejar una mica i fer-nos pensar que som davant d'un manga feixuc, però ens hi acabem acostumant i, encara que llegim totes les notes del traductor, arribem a la conclusió que no podrem memoritzar totes les dades que ens aporten.
Ikkyû és un manga realista, amb humor i drama i un dibuix allunyat de l'estereotip a què acostumem a associar el còmic japonès, però també algunes escenes que trenquen el ritme narratiu i visual i ens ofereixen o bé diàlegs entre els actors de teatre Noh més importants d'aquella època, o bé converses del protagonista amb una aranya imaginària que intenta fer que se surti del seu camí.
Al llarg dels 4 volums que formen l'obra veurem créixer i envellir l'Ikkyû, fer enemics i també amics per culpa de o gràcies a la seva manera de veure les coses, passejar per paisatges bellíssims i reflexionar sobre el món i la vida d'una manera que ens impel·lirà a fer-ho nosaltres també. D'alguna manera, malgrat les desgràcies de què som testimonis, és un manga que ens deixa amb molt bon gust de boca.
L'edició
Normalment dedico un o dos paràgrafs a comentar els aspectes negatius de les edicions, i en el cas d'Ikkyû, almenys en català, per desgràcia trobem molts defectes. Glénat/EDT ha estat sempre "especialista" en equivocar-se en temes de retolació, amb els textos desordenats o repetits com a problema "estrella".
Ikkyû no se'n salva, d'aquest problema concret, i aquesta captura n'és un exemple (ni un dels textos que es veuen és al seu lloc), però sorprenentment no és el que més es repeteix: aquí el que veiem més sovint són unes estranyes ces trencades a l'inici d'algunes frases, problemes amb l'ela geminada durant els primers toms, alguna errada ortogràfica que s'hauria solucionat amb una bona revisió i, el més estrany de tot, kanji (ideogrames) emmirallats.
En aquest cas concret crida especialment l'atenció, perquè a la dreta veiem el kanji invertit (i és un kanji que coneixerà qualsevol estudiant de japonès de primer curs) però a l'esquerra ja surt bé.
Encara que sigui una edició que respecta el sentit de lectura oriental, gairebé sempre que apareixen rètols d'edificis o textos que els personatges escriuen els veiem invertits, com els vèiem abans, quan els manga s'emmirallaven per sistema i ni es considerava la lectura en sentit oriental, l'estàndard avui dia. No sé a què es deu aquest problema, però fa lleig i es repeteix massa.
Acabo amb un altre problema misteriós: l'obra és plena de notes de traducció a peu de pàgina, sens dubte una feinada per part del traductor, necessària per a entendre molts conceptes i contextos (que com he dit més amunt tampoc no hem d'intentar retenir, perquè no ho aconseguirem de tants que n'hi ha), però al volum 4 hi trobem no només les notes corresponents a aquest darrer llibre, sinó també un munt de repetides del volum anterior, dispersades aquí i allà en pàgines que no tenen cap asterisc que cridi a llegir-les. Absurd.
Tot i així és una lectura que recomano, un manga atípic, lluny del que estem acostumats a veure, però també sóc conscient que agradarà sobretot als lectors gurmets, els que busquen narracions per a adults i de caire realista, si pot ser basades en fets reals. Ikkyû és feixuga pel que fa a la immensa quantitat de dades sobre personatges i esdeveniments històrics i escoles i ensenyaments budistes, però tot i així es digereix bé i enganxa.
Fa uns mesos es va poder adquirir l'obra completa, de 4 volums gruixuts i format Big Manga (mida A5 i camisa de paper rugós, com Maison Ikkoku o Lamu, o també l'edició actual de Ranma 1/2), per només 19,95 €, i després es va saldar també en castellà, aquest cop per 15 €, però quan es va anunciar jo, que me l'havia anat comprant poc a poc i de segona mà, ja gairebé l'havia acabat. Si per casualitat en trobeu el pack en alguna botiga petita i perduda, i seria un bon cop de sort, per aquest preu li podeu donar una oportunitat.
