Menú

dimecres, 7 de novembre del 2012

Lectures: Inu-yasha

Ja he acabat de llegir l'obra més llarga de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Urusei Yatsura, The One Pound Gospel...), i també el manga més llarg publicat mai en català, que sembla que no serà superat per Naruto després que EDT hagi perdut els drets de les obres de Shûeisha i l'obra d'en Masashi Kishimoto hagi passat a la poc catalanista Planeta. 


Parlo d'Inu-yasha, 56 volums d'un còmic que ha estat criticat precisament per això, per la seva durada excessiva, però tot i que reconec que realment es podria haver explicat en 20 volums menys, a mi m'ha agradat molt i penso que la Princesa del Manga ha sabut com mantenir l'interès de l'obra, mentre altres autors allarguen les seves creacions d'una manera maldestra. 

No és el cas d'Inu-yasha, un títol que ens explica una història d'uns quants mesos mentre que al món real es va estar publicant de 1996 a 2008 a la revista setmanal Shônen Sunday, i que Glénat (la que ara s'anomena EDT) va publicar en català entre 2005 i 2011 sense que a mi, personalment, m'hagi arribat a cansar mai.


L'èpica història d'Inu-yasha comença quan la Kagome Higurashi, una estudiant de secundària de 15 anys del Japó modern, és absorbida per un monstre al pou que hi ha al petit temple xintoista situat als terrenys de casa seva, on per cert viu amb la seva mare, el seu germà petit i el seu avi. El monstre l'agafa i se l'endú al fons del pou, i la noia apareix al Japó de l'era Sengoku (període de guerres entre els nostres segles XV i XVII). 


Allà hi coneix l'Inu-yasha, un semidimoni amb aspecte d'humà i algunes característiques canines que la sacerdotessa Kikyô (a la imatge) va clavar en un arbre amb una fletxa 50 anys abans. La sacerdotessa va morir i es va fer incinerar amb l'Esfera dels Quatre Esperits, una bola de poder incalculable que es diu que pot concedir qualsevol desig al seu propietari, per tal d'evitar que caigués en males mans, però el cas és que va tornar a aparèixer dins el cos de la seva reencarnació, que és... exacte, la Kagome. 

Alliberat l'Inu-yasha, que salva la Kagome del monstre, l'Esfera acaba sortint del cos de la noia i en un altre atac es fa miques i els seus bocins s'escampen, de manera que els protagonistes hauran de reunir-los, ella per tal d'evitar, com la Kikyô, que caigui en males mans, i ell per tal d'aconseguir fer realitat el seu somni, que al principi no sabem si és esdevenir un dimoni complet i així superar les febleses de la seva part humana, o bé esdevenir un humà complet i complir la promesa que li havia fet a la difunta Kikyô 50 anys abans. 


El problema és que els fragments no han anat per terra, sinó que se'ls han quedat éssers, tant humans com dimonis, que n'han aprofitat el poder i s'han dedicat a fer el mal, per tant el duet protagonista s'hi haurà d'enfrontar, vèncer-los i recuperar els fragments de l'Esfera que tenen dins el cos.

És aquest el fil argumental d'Inu-yasha, i l'excusa per a les aventures, els combats i les coneixences que aniran fent la Kagome i l'Inu-yasha, que pel camí faran amics de manera que el grup anirà creixent de la mateixa manera que les amenaces a què haurà de fer front. I ara és el moment de parlar dels personatges principals de l'obra:


La Kagome és la protagonista femenina d'aquest manga, ja n'hem parlat però faltava identificar-la físicament. Duu el seu característic uniforme mariner escolar, que curiosament no es canvia mentre viatja en les seves aventures (sí quan de tant en tant passa per casa a través del pou i estudia per als exàmens), i al principi sembla fràgil, de fet l'Inu-yasha es passa els dies protegint-la dels perills, però els poders heretats de la Kikyô (una gran punteria amb la fletxa i la capacitat de percebre fragments de l'Esfera, per exemple) seran decisius en més d'un i dos combats. 


De l'Inu-yasha també n'hem parlat, i si no se li veiessin aquestes orelles de gos semblaria humà del tot, però també té unes bones urpes i un olfacte caní. És tossut, es fa el dur i oficialment és dolent, però en realitat és un tros de pa i malgrat que rondina molt es fa estimar. 

És un gran lluitador, molt fort i determinat, i amb una espasa, la Tessaiga, una arma feta a partir d'un ullal del seu pare i que mentre està en repòs sembla una katana atrotinada, però en acció es transforma i amb el temps va adquirint nous poders, sense els quals la gran majoria de combats no es podria resoldre. Un cop al mes, quan hi ha lluna nova, perd la seva força i els seus característics cabells blancs i el grup queda notablement afeblit, però les amenaces no descansen. Però a més, quan és a punt de perdre un combat perd els estreps i es transforma pràcticament en dimoni, cosa que li proporciona força però alhora fa que no distingeixi els seus aliats dels seus enemics.


En Miroku, el meu personatge masculí preferit, és un monjo budista que es dedica a exorcitzar dimonis, sovint de manera fraudulenta, per a guanyar diners. A més, és un pervertit i s'aprofita de les noies a qui se suposa que salva, i encara que al principi s'enfronta a l'Inu-yasha perquè ell també vol l'Esfera, ràpidament esdevé aliat d'ell i la Kagome i els ajuda en les seves aventures. 

Els seus poders són els propis de la seva professió, amb segells de paper tant ofensius com defensius, i el Vòrtex, el forat que té a la mà dreta per una maledicció hereditària i que ho xucla gairebé tot, però que amb el temps està destinat a devorar-lo tal com va fer amb el seu avi i el seu pare anteriorment.


La Sango, el meu personatge femení preferit, s'uneix al grup quan la gent del seu poble d'assassins de dimonis cau víctima d'una emboscada i ella n'és l'única supervivent, juntament amb el seu germà, que és precisament qui mata tots els altres a causa d'una manipulació.

Traumatitzada pels fets que va haver de viure i amb un caràcter força seriós, la Sango lluita amb el Hirai Kotsu, una mena de boomerang gegant, i té una interessant mascota, la Kirara, que normalment és petita però que multiplica la seva mida i la duu volant al seu llom.


En Shippô és un nen guineu que també vol aconseguir l'Esfera per tal d'esdevenir més fort i venjar el seu pare, però aviat s'uneix a la colla i proporciona els moments més humorístics i de distensió. A més, és l'ase dels cops de l'Inu-yasha, que no tolera el seu caràcter. La seva màgia, bastant poc desenvolupada, serà útil de manera esporàdica.


En Kohaku és el germà de la Sango, i precisament en el seu primer dia com a assassí de monstres va ser manipulat i va acabar matant els seus companys, entre els quals hi havia el seu pare. La Sango va quedar ferida, i ell mateix va morir en el combat, però el podrem veure gràcies al fet que un bocí de l'Esfera dels Quatre Esperits ha estat col·locat al seu cos i ell és, ara, una mena de titella sense records.


Aquesta és la Kikyô, la sacerdotessa reencarnada en la Kagome, que tot i que mor 50 anys abans de l'inici de la història torna a la vida, d'aquella manera, quan una bruixa pren a la Kagome una part de la seva ànima i crea una mena de segona Kikyô amb fang.

Al principi la Kikyô mostra una actitud venjativa i no li fa cap gràcia haver estat substituïda per la Kagome, però amb el temps s'anirà acostant més als protagonistes, si bé no formarà mai part del grup pròpiament dit.


En Sesshômaru forma part del grup dels enemics que acaben esdevenint personatges entranyables i pels quals és fàcil sentir simpatia. És el germanastre gran de l'Inu-yasha i és un dimoni complet (l'Inu-yasha tenia la mare humana), i al contrari que la resta de personatges no té cap interès en l'Esfera, però cada cop que es creua amb el seu germà i els amics d'aquest es produeix un combat a mort, encara que amb el temps s'anirà estovant lleugerament i fins i tot el veurem preocupar-se per la Rin, una nena a qui salva la vida amb la seva espasa, la Tenseiga, també feta a partir d'un ullal del seu pare, que inicialment guareix en comptes de matar, una gran ironia per a un personatge no tan malvat com vol semblar.


En Kôga és un altre enemic entranyable, que s'enamora de la Kagome i es passa el dia barallant-se amb l'Inu-yasha, però tampoc no forma part de la colla i el veurem aparèixer només de tant en tant. Tot i així és un dels personatges més carismàtics d'una obra on el llistó està molt amunt en aquest sentit.


I ara sí, ara hem de parlar del gran enemic de la història, en Naraku, que és al darrere de totes les coses dolentes que els han passat als altres personatges: ell va crear el malentès original entre l'Inu-yasha i la Kikyô, que s'estimaven i en canvi van creure que s'havien traït mútuament. Ell va maleir l'avi d'en Miroku i fins que no mori no es tancarà el Vòrtex de la seva mà. Ell va manipular en Kohaku i va causar la tragèdia que va desgraciar per sempre les vides del noi i de la Sango.

Un autèntic malparit que va néixer, de fet, quan el bandit Onigumo es va deixar consumir per diversos dimonis mentre jeia ferit i la Kikyô en tenia cura. A partir de llavors en Naraku s'ha dedicat a buscar l'Esfera dels Quatre Esperits tant per a aconseguir més poder (i no en té precisament poc) com per a aconseguir l'amor de la Kikyô segons la seva lògica retorçada.

 
Tot i que al principi els enfrontaments amb en Naraku, esmunyedís com ell sol, es produeixen després d'uns quants combats de dificultat menor, més endavant els seus intents de fer-se amb els trossos de l'Esfera que l'Inu-yasha i companyia reuneixen es fan més freqüents i esdevindrà el que, per a mi, és un dels millors enemics de còmic que he vist mai, encara que també hi ha gent que el considera pesadíssim pel fet que toca els dallonses durant tantíssims volums.

Jo trobo que la mestra Takahashi va fer una feina magnífica a l'hora de concebre'l, i és que té diverses maneres d'atacar: per una banda controlarà altres dimonis, i per l'altra anirà creant alter egos que esdevindran personatges carismàtics per si mateixos i que, gairebé sempre, el trairan i hauran d'acceptar el seu càstig.


És el cas de la Kagura, sense dubte la més entranyable de les creacions d'en Naraku, que domina el vent i és un dels enemics més potents de la colla protagonista, però que acaba odiant encara més el seu amo precisament perquè la controla i no li permet independitzar-se. No es pot qualificar d'aliada, però l'odi que sent per en Naraku li farà fer coses que es poden considerar clarament una ajuda als bons.

N'hi ha més, com la Kanna, en Musô, en Moryômaru, en Hakudôshi, en Byakuya o l'Akago, tots amb diferents opcions, que van des del simple atac a l'espionatge, passant pels intents d'en Naraku de desfer-se de la seva part d'Onigumo, que és el que el fa feble perquè conté l'amor per la Kikyô.


És això el que fa que en Naraku no cansi tot i que és l'enemic permanent durant tota l'obra, però de tant en tant també lluitarà personalment i demostrarà que només un intel·ligent i ben calculat atac en grup podria arribar a contrarestar el seu principal poder, que és el de la manipulació.

Durant aquesta aventura èpica que és Inu-yasha, molt més seriosa i madura que la resta d'obres de la Rumiko Takahashi, que tot i així són obres mestres, també hi ha espai per a l'humor, capítols més relaxats i quotidians i naturalment l'amor.


És obvi que l'aparició de la reencarnació de la Kikyô i la resurrecció, encara que no sigui ben bé ella, de la Kikyô, suposen un problema sentimental de primer ordre per a l'Inu-yasha. Certament no deu ser fàcil passar pàgina, tornar-se a enamorar en conèixer algú i compartir-hi centenars d'aventures, i al mateix temps veure com la persona que estimaves i que havia mort en circumstàncies injustíssimes ha tornat a la vida. Qui triarà, l'Inu-yasha?


Inu-yasha és un manga excel·lent, una aventura èpica que manté l'interès gràcies als recursos narratius que tan bé domina la mestra Takahashi i a una altra qüestió clau en totes les seves obres i que sempre ha defensat: la importància que dóna a tots els personatges, sempre clarament diferenciats i sense que cap d'ells hi sigui només per fer bonic.

A banda dels esmentats, i ja n'eren molts, podria haver parlat també del vell Myôga, el minúscul servent de l'Inu-yasha que sembla una versió miniaturitzada d'en Happôsai de Ranma 1/2, la Kaede, la germana petita de la Kikyô, ara anciana, o qualsevol dels enemics de diferent entitat que es van trobant els protagonistes en el seu llarg camí i que permeten a l'autora fer un gran desplegament d'elements del folklore japonès. Tots valen la pena i fan que l'obra es llegeixi de manera amena.


Malgrat tot suposo que no és tan amena quan es llegeix al ritme que estableix l'aparició de cada volum al mercat quan l'obra està en publicació, però en el meu cas m'ha anat bé no posar-m'hi seriosament fins que no els he tingut tots (cosa motivada especialment perquè sense ajuda en forma de regals en ocasions especials encara no me l'hauria acabat), o sigui que admeto la possibilitat que es faci llarga, però a canvi en recomano la lectura, o la relectura, més o menys seguida per tal de no perdre el fil. Val moltíssim la pena.

Una altra opció és veure'n la versió animada, en dues sèries de 167 i 26 episodis, respectivament de 2000 a 2004 i de 2009 a 2010, i 4 pel·lícules, tot plegat emès també en català, a més d'una OVA de 30 minuts anomenada La Tessaiga Negra. Evidentment també se n'ha fet molt de marxandatge, i videojocs.  

















8 comentaris:

  1. Bon article, i ben llarg :D

    Jo vaig començar a mirar l'anime, però després per classes, feina, etc vaig deixar-ho.. és bastant fidel i arriba fins al final del manga o no?

    És un dels altres manga que he de llegir dels que tens, junt amb Naruto.. jaja :P

    A veure si algun dia quan em posi al dia en manga i sobretot llibres, m'hi puc posar i els deboro igual que estic fent amb Crimson Hero XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si ho has llegit, però bé, jo l'anime no l'he vist. Tot i així penso que sí que és fidel.

      Llegeix-la quan vulguis, però segueix la meva recomanació: és millor no espaiar gaire la lectura entre tom i tom. I com que la tinc sencera ja saps que no et caldrà.

      Ara, no és un shôjo, eh? És un shônen.

      Elimina
    2. si, m'ho he llegit... però potser sabies per comentaris si era o no fidel..

      Sé que no és shonen, et recordo que he vist bona part de l'anime al K3 jeje :P i també recorda que no tinc falta de memòria entre volums ^^

      Elimina
  2. Vaig descobrir Inu-yasha quan es va estrenar a la tardor de 2003 al canal 3XL i seguint-lo cada dia, però no seria fins molt més tard, un parell d'anys, sí, que descobriria que darrere de la sèrie hi havia un manga amb l'autoria de la Rumiko Takahashi.

    En aquesta descoberta, el manga estava essent en català editat per Ediciones Glénat, portant ja uns quants toms publicats. Inu-yasha és el meu primer manga en català i també amb un dels quals em vaig iniciar en el món del manga. Per tant aquests 56 volums són certament especials per a mi.

    Respecte la fidelitat manga vs anime, dir que la versió animada és fidel al manga, clar que també hi han episodis i personatges de farciment. També dir que els últims 26 episodis no els he vist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, sembla que eres el públic ideal d'aquest manga. Si haguessis estat al dia de l'actualitat manga de l'època segurament te l'hauries estat fent en castellà, com molta gent que després es va trobar amb què per molt que llavors sortís 2,5 euros més barat cada volum li fotia pal canviar i haver d'esperar.

      Però n'hi ha que sí que som capaços de fer el canvi i desfer-nos de la versió castellana, com tu i jo, tot i que pel que expliques en aquest cas concret et vas estalviar un pas en descobrir-la en el moment ideal.

      Elimina
  3. Com ja he comentat alguna que altra vegada tant aquí o al meu bloc, vaig entrar al món del manga ja crescut, 20 anyets, heheh tardor de 2005. I els meus primers manga van ser.... Doncs mira ara m'ha vingut la idea de fer una entrada de "Com vaig entrar aquest món".... Properament a Planeta Sigarra.

    ResponElimina
  4. 'Inu Yasha' se'm va fer massa llarga. Potser sí que els personatges siguin el punt fort de l'obra, però és que va arribar un moment que no s’avançava i que tot em semblava igual. Procuraré seguir el teu consell: si algun dia tinc l'ocasió de llegir-la sencera de gorra, li tornaré a donar una oportunitat, ja que és una sèrie que en el seu moment m'agradava bastant.

    D'altra banda... no t'has assabentat de la gran notícia? Tant 'Naruto' com 'Bleach' continuaran en català!: http://www.comicat.cat/2012/10/bleach-panini-naruto-planeta-i-kor.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dic que no es faci llarga, però com vaig dir segurament és un problema de deixar passar massa temps entre volum i volum, perquè el cas és que sí que sembla que la història no avanci, però té una bona recta final, per al meu gust.

      A la "gran" notícia li trauré les cometes quan ho vegi a les meves mans i no sigui 2017, he he... Em tranquil·litza més Planeta dient-me al Facebook, hipòcritament, "seguiremos en catalán, ¡claro!", que algú que afirma que estan obligats a fer-ho perquè ho diu el contracte.

      Aquesta mena d'afirmacions no se sap d'on surten i se n'han dit de molt grosses abans. Sense anar més lluny s'ha fet públic que Cinturó Negre arribarà ara a Itàlia (de manera que l'edició catalana deixarà de ser l'única d'Europa) tot i que durant anys (i novament al mateix Saló del Manga que va acabar la setmana passada) s'ha dit que el mestre Urasawa no volia que es publiqués més.

      Elimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails