Lectures: Ayako

Feia temps que volia ressenyar aquesta obra del Tezuka profund i seriós, dels anys setanta, però tot i que són només dos volums va passar molt temps entre que vaig llegir el primer volum i va arribar a les meves mans el segon i últim, que tot just fa uns dies que vaig acabar.

Ayako és el títol d'aquesta duríssima història escrita i dibuixada entre 1972 i 1973 a la revista Big Comic i posteriorment recopilada en tres toms. L'edició en castellà, per desgràcia de la barroera Otakuland, és en dos volums d'unes 350 pàgines, però dins el que cap és de les millors edicions que va treure la difunta editorial.

La nena que dóna nom al còmic és el membre més jove d'una família plena de secrets vergonyosos que han de ser amagats al preu que sigui. Per una banda tenim el cap de la família Tenge, un terratinent pràcticament arruïnat després de la Segona Guerra Mundial, obligat a donar la majoria de les seves terres als camperols que les treballaven. Aquest home és un faldiller com n'hi ha pocs i s'entén amb la dona del seu fill gran, l'hereu, amb qui a més va tenir la petita Ayako, que oficialment passa com l'última filla de la dona del terratinent, ja de certa edat.

Els fills són l'Ichiro, l'hereu, un home amb molt mal caràcter que només pensa en l'herència que cada cop veu més lluny; en Jiro, considerat la vergonya de la família perquè torna viu d'una guerra perduda i que es ficarà al món de l'espionatge venent-se al millor postor; la Naoko, la nena bona que en realitat està involucrada en un grup clandestí d'esquerres; en Shiro, el fill petit i el més assenyat de tota la família; i la ja esmentada Ayako.

Resulta que un dia la nena veu una cosa que no ha de veure i la família (o si més no els que manen a la família) decideix tancar-la en un soterrani i declarar-la oficialment morta. I van passant els anys en una història duríssima on, a banda de l'enterrament en vida de la petita, hi haurà intrigues polítiques, incests, assassinats per tal de salvar l'honor de la família i una sèrie de temes que no tenen res a veure amb les històries més alegres del mestre Tezuka, si bé en aquelles també hi havia sempre alguna mena de denúncia.

Bé, crec que ja he explicat moltes coses de l'argument, només em queda recomanar aquest còmic que Otakuland va publicar en dos toms gruixuts en comptes dels tres normals originals i que amb el tancament de l'editorial van passar a estar descatalogats, com tots els altres còmics que van treure (que no van ser gaires), de manera que si us interessa i casualment la trobeu, molt possiblement en un pack amb els dos llibres junts, no ho dubteu. Originalment valien 11 euros, però a les botigues on encara els tenen fan un 50% de rebaixa.

Jo us recomano que no us la perdeu. Ayako és Tezuka, però no el Tezuka naïf, sinó l'adult i per a adults, amb un dibuix molt més treballat i detallista que a les dècades anteriors malgrat que continua amb les seves limitacions característiques (crec que no era gaire bo retratant segons quines etapes del creixement humà, especialment l'adolescència i els seus canvis, que no em quadren gaire amb les edats que se suposa que els personatges van tenint), i una història amb intrigues polítiques que no són especialment difícils de seguir, però que al cap i a la fi són el menys important en una obra on es parla del costat més menyspreable de l'ésser humà.

En Son Gohan s'emprenya

En Son Gohan és un personatge de Bola de Drac que mai no m'ha arribat a agradar massa. El potencial que tenia com a personatge quan ens el van presentar trobo que es va malbaratar, i és precisament per l'únic defecte que trobo en aquesta obra cabdal de la història del còmic: tot gira al voltant del seu protagonista, i els secundaris tenen poca influència en el desenvolupament dels esdeveniments, i si arriben a tenir-ne gaire la van perdent amb el temps.

Però en Son Gohan va tenir un moment de glòria, va vèncer personalment un dels grans enemics de la sèrie. Ara, li va costar fer bullir la sang de superguerrer que du a les venes:

Aquest és un vídeo emotiu del moment en què assoleix el que alguns (o molts) vam pensar que era el tercer grau dels superguerrers, i que al final va resultar ser una mena de nivell 2,5 que, de fet, no va tornar a aparèixer. És destacable també la cançoneta, cantada com sempre pel senyor que cantava les cançons d'aquesta i d'altres sèries, tant els openings, o molts d'ells, com les cançons esporàdiques de dins, cosa que ja hem vist altres vegades, quan he posat vídeos de Musculman.

Lectures: Green Arrow de Kevin Smith y Brad Meltzer

Aquest títol una mica llarg no és res més que el reclam comercial que s'ha fet servir per al volum recopilatori dels 21 primers números del volum 3 de Green Arrow, publicats en el seu dia per Norma i reeditats fa uns mesos per Planeta, on es recullen històries guionitzades per el cineasta Kevin Smith i el guionista de còmics Brad Meltzer.

És un totxo de 35 euros, una mica car si el comparem amb el volum de la mort d'en Superman que valia 40 euros amb moltes més pàgines, però sí que és cert que les de Green Arrow són en paper satinat i les d'en Superman no.

Sigui com sigui, val molt la pena. Jo havia llegit material posterior d'aquest personatge que em va atrapar des del principi, gairebé al nivell d'en Batman, que es diu aviat, però em faltaven els inicis del volum actual (que, de fet, ja no és actual, perquè ha tornat a canviar).

El tom comença amb l'arc argumental Quiver (Carcaj en castellà), escrit per en Kevin Smith, reconegut director de cinema independent amb títols com Mallrats, Perseguint l'Amy, Clerks, Dogma o Jersey Girl, entre altres. Als seus films s'acostuma a veure la seva afició pels còmics, és un friki de ca l'ample, i a sobre pot fer el que vol, fa pel·lícules i guionitza còmics basats en els seus llargmetratges i amb el temps ha anat introduint-se a les grans editorials. Va començar el 1999 amb els destacables primers vuit números de Marvel Knights: Daredevil, on va fer algunes coses amb les que els fans no van estar d'acord, i després de Green Arrow va fer algunes sèries limitades plenes de retards que no van agradar gens a ningú. Recentment ha fet coses que espero llegir aviat com ara Batman: Cacophony, on recupera el personatge Onomatopeia, que esmentaré en unes línies, i en el futur el veurem, si tot va bé, guionitzant números de Batman.

Curiosament, ha estat contractat per fer una gran quantitat de coses que al final no s'han fet realitat, però tornem al 2001, que és quan va escriure els 15 números de Green Arrow que ens ocupen. Bé, com he dit el llibre conté els 21 primers números del tercer volum de la col·lecció, i els 15 primers són del senyor Smith.

A Quiver, que representa els 10 primers números, el guionista tenia a les seves mans l'heroica tasca de fer ressuscitar en Green Arrow després de la seva mort al número 101 del volum anterior, a l'octubre de 1995. Des de llavors el personatge era mort, després de 80 números de la gloriosa etapa de Mike Grell i 21 entregues més que ja no van comptar amb ell com a guionista.

I en Kevin Smith va rebre l'encàrrec de fer-lo ressuscitar i crear una nova sèrie que tornés a enganxar la gent després que la darrera etapa del volum anterior tingués poc èxit. Malgrat que se li va criticar que introduïa massa text als còmics que va escriure, en general aquesta etapa Smith es considera una de les millors de la història de Green Arrow, i hi estic d'acord. No he llegit el volum anterior ni More Fun Comics, col·lecció on va debutar el 1941 i va arribar fins el 1968, però m'ha agradat tant, però tant, que em ve de gust tornar a llegir-la d'aquí a poc temps. Això em passa poques vegades, amb els còmics.

Amb un coneixement de l'Univers DC que segurament és tan ampli com el que té de l'Univers Marvel, com ha demostrat en diverses ocasions i ha deixat entreveure o directament a pel·lícules com Mallrats, Smith ofereix una història creïble (dins els estàndards dels còmics de superherois, on les resurreccions són habituals) i interessantíssima on l'Oliver Queen s'enfronta a la tornada a la vida deu anys després de marxar d'aquest món i als evidents conflictes que això provoca amb els seus éssers estimats, amb el problema afegit de no haver tornat exactament com era abans. De pas, en les converses amb els diferents personatges de DC que s'anirà trobant, es farà referència a molts esdeveniments de la història de la companyia que faran més interessant la lectura a aquells que les coneguin, però no crec que sigui imprescindible per entendre la història i gaudir-ne.

                                                   

Després d'aquesta immillorable introducció passem a The Sound of Violence (El Sonido de la Violencia), un arc de cinc números on en Kevin Smith presenta un dolent de creació pròpia, l'Onomatopeia, un assassí sàdic que es dedica a anticipar les onomatopeies que s'aniran sentint tant de les seves accions com de les dels altres, en una història que ens té amb l'ai al cor fins al final.

I passem a l'etapa de Brad Meltzer, un guionista que no és en Kevin Smith però que trobo que igualment escriu històries molt bones a la saga The Archer's Quest (La búsqueda del arquero), de 6 números, on l'Oliver Queen vol recuperar objectes personals aparentment per no posar les coses tan fàcils als seus enemics a l'hora d'atacar-lo on més mal li pot fer, una cerca que en realitat té un motiu ocult i que també servirà al protagonista per conèixer millor el seu fill, de qui va tenir les primeres notícies quan el nano ja era major d'edat. Pel que fa a Meltzer, és un home amb poca experiència com a guionista, i a banda de Green Arrow ha escrit, com a feines més destacades, l'excel·lent minisèrie Identity Crisis (Crisis de Identidad) i una criticada etapa de 13 números al volum actual de JLA.

En resum, una passada de tom, amb els dibuixos senzills de Phil Hester, que s'encarregaria de la gran majoria dels 75 números que van formar el segon volum, amb una edició a l'alçada (textos dels implicats, dissenys finals i alternatius de les portades dels números originals, un guió sencer traduït...). Aquest tom és imprescindible per a qualsevol seguidor de l'arquer que no el tingui en l'edició de Norma (separada en moltes més parts) i per a qui vulgui introduir-se a la col·lecció i no sàpiga per on començar.

Sentir o escoltar?

He posat en d'altres ocasions exemples de males traduccions de còmics d'en Batman, i de fet en el mateix volum (el tom 6 del col·leccionable Batman: El Caballero Oscuro) hi ha més mostres dels errors que he esmentat anteriorment, però també s'han de destacar els encerts i n'he trobat un.

No és una cosa per a aplaudir, en realitat és el mínim que es pot esperar d'una traducció, que sigui correcta, però malauradament estic massa acostumat a veure com es comet aquest error, tant en els textos com en la llengua oral.

Un altre cop us recomano que feu gran la imatge per poder-la llegir bé. Concretament m'interessa l'últim globus. És un exemple que serveix per veure la diferència que hi ha entre "escoltar" i "sentir". És desgraciadament habitual confondre tots dos verbs en castellà, l'idioma d'aquest còmic (originalment el 573 de Batman, de febrer de 2000 i encara dins la macrosaga No Man's Land). Se sol sentir o llegir "¿Has escuchado eso?", "¡No se escucha!" i frases similars. I és incorrecte. A més, en català això no té cap raó de ser, però també passa en el cas de la gent que parla en català amb les estructures calcades del castellà.

Per què no està bé? Perquè "escoltar" (escuchar) implica voluntat i "sentir" (oír) no. A la vinyeta que mostro se'n fa un bon ús i com que són dins la mateixa frase no s'equivoquen, però massa sovint sí que ho fan. Fixem-nos que diu "No te escucha, ni siquiera nos está oyendo". Això vol dir que no li està fent cas, però que de fet tampoc no hi sent.

De la mateixa manera es cometen errors a la inversa, encara que estan més acceptats per costum. Quan es diu "oye" per cridar l'atenció d'algú, el que s'està fent és ordenar-li que hi senti, i és tan absurd com dir-li "ve" quan volem que miri alguna cosa, però en aquest cas no es fa i tothom recorre al "mira". Tot i així, és el mateix.

Tampoc no vull anar de llest, em baso en alguna cosa. Vegem les definicions dels diccionaris respecte a aquests verbs:

oír.

(Del lat. audīre).

1. tr. Percibir con el oído los sonidos.

2. tr. Dicho de una persona: Atender los ruegos, súplicas o avisos de alguien, o a alguien.

3. tr. Hacerse cargo, o darse por enterado, de aquello de que le hablan.

4. tr. Asistir a la explicación que el maestro hace de una facultad para aprenderla. Oyó a Juan. Oyó teología.

5. tr. Der. Dicho de la autoridad: Tomar en consideración las alegaciones de las partes antes de resolver la cuestión debatida.

 escuchar.

(Del lat. vulg. ascultāre, lat. auscultāre).

1. tr. Prestar atención a lo que se oye.

2. tr. Dar oídos, atender a un aviso, consejo o sugerencia.

3. intr. Aplicar el oído para oír algo.

4. prnl. Hablar o recitar con pausas afectadas.

Ja ho veieu, això és el que diu la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. He marcat en negreta els exemples on es diferencia millor. En resum, "sentir" és una cosa física, és la capacitat de percebre sons, el fet de no ser sord, i "escoltar" és fer ús d'aquesta capacitat per aconseguir rebre una informació. En el cas dels "oye" que comentava no ho consideren un error, però és una reflexió meva. Que s'hagi acabat acceptant no vol dir que no sigui, en realitat, un ús erroni.

No poso les definicions en català perquè malgrat que hi ha gent que no fa servir correctament els verbs, són casos de calc del castellà que criden molt l'atenció i que en general la gent percep com a erronis, de manera que no crec que sigui necessari alertar-ne. I pel que fa a l'altre ús, sabem que ningú no diu "sent-hi", sinó "escolta", que en castellà hauria de ser "escucha".

Dol per Yoshito Usui (1958-2009)

Des de Cementiri de Pneumàtics em vull sumar al record del recentment desaparegut Yoshito Usui donant constància a través d'aquesta entrada del meu dol i la meva pena. Sempre el recordaré amb afecte com l'entranyable autor de la seva obra més coneguda, Crayon Shin-chan, per a molts una part imprescindible de la nostra cultura popular.

Descanseu en pau, Usui-Sensei.

Aquest text és per part meva la simple traducció d'una iniciativa promoguda des del bloc Hoy les presentamos, si bé comparteixo al 100% el que s'hi diu. La imatge la cedeix per a aquest ús el traductor Marc Bernabé, amic del difunt.

Adéu, Yoshito Usui

El d'avui és el missatge número 100 al bloc i volia dedicar-lo a inaugurar la secció de personatges, però l'actualitat em força a parlar de la trista desaparició de l'autor de Crayon Shin-chan, el mestre Yoshito Usui, a l'edat de 51 anys a causa d'un accident a la muntanya.

Aquest era el primer número de Shin-chan en català, en aquella primera edició que Planeta va deixar incabada i que també va sortir en castellà, tot i que menys números. Tot i així, ara s'està reeditant en uns volums més gruixuts, però només en castellà.

Bé, Yoshito Usui va néixer el 1958 i va debutar amb l'obra Darakuya Store Monogatari el 1987, i el 1990 (després d'haver fet altres coses com Office Lady Gumi, Scrambled Egg, Mix Connection, Unbalance Zone o Supper Mix, però en desconec les dates de publicació i no he estat capaç de trobar-les, amb l'excepció dels sis volums entre 1992 i 2003 de Super Shufu Tsukimi-san) naixia Crayon Shin-chan, l'obra que el va fer famós, tant al Japó com a la resta d'Àsia, a Amèrica del Sud, els Estats Units i sobretot, i a molta distància per sobre, a l'estat espanyol previ pas per Catalunya. El va impressionar que concretament en aquest territori la seva obra triomfés tant, i en un episodi va fer que la família Nohara viatgés a Barcelona. Un episodi on, per cert, ell hi surt autoretratat.

És difícil trobar algú que no n'hagi sentit a parlar, d'en Shin-chan, i per desgràcia ha provocat polèmica en tots aquests països on ha tingut èxit. El problema és ben senzill: es tracta d'un còmic protagonitzat per un nen de cinc anys d'allò més irreverent, que sembla ximplet però que amb les seves intervencions dóna més d'una lliçó als adults. Al cap i a la fi és un manga per a adults protagonitzat per un nen de llar d'infants, i l'emissió de la sèrie en horari infantil a tot arreu va ser el que va provocar el problema, per tant és una qüestió de criteri de les cadenes de televisió estrangeres, que no van estudiar prou bé la sèrie.

Aquí tenim la introducció de l'anime, que ha superat els 675 episodis des que va començar el 1992. El manga en què es basa ha arribat a les 49 entregues i encara es publicarà unes setmanes més a la revista original Weekly Manga Action, ja que abans de morir el mestre havia entregat material.

L'èxit de la seva obra va ser tan espectacular que, a banda de la sèrie de televisió, se'n van fer 17 llargmetratges i 23 videojocs. I acabaré dient, o recordant perquè ja n'havia parlat, que vaig tenir la sort, el privilegi de conèixer en persona un home a qui no agradava gaire que el veiessin, de fet no permetia que se'n publiqués cap foto, però que es va mostrar molt simpàtic i a banda de dedicar-me un dibuix em va fer l'honor de fer-me sortir en forma de cameo en una de les darreres històries del maleducat més entranyable de la història del còmic.

Se'n va per culpa d'una caiguda per un precipici de la muntanya on anava a fer senderisme sovint. El dia 11 de setembre, dia històricament trist i ara encara més, va desaparèixer sense deixar rastre, ahir es va trobar un cos que es temia que fos el d'ell i avui s'ha confirmat després de fer-li les proves d'identificació pertinents. Un cop molt dur per a la família, els amics i els fans d'arreu del món. Descansi en pau.

Tintín ahir i avui

Feia uns dies que tenia el bloc abandonat. Em sap greu. I avui havia pensat compartir amb vosaltres una pàgina del primer còmic d'en Tintín que vaig tenir, El Cranc de les Pinces d'Or, una en què el Capità Haddock pateix una al·lucinació per culpa de la calor del desert. No he trobat la pàgina, ja ho faré, però sí que m'he topat amb una escena en dues traduccions diferents a la llengua de Ramon Llull. 

La primera vinyeta...

...I la segona.

Aquesta és la versió que jo tinc, la del català gairebé literari (podríem treure-li el "gairebé"), l'antiga. El llenguatge és més artificial, més allunyat de la manera de parlar de la gent, ja ho era a l'època en què es va fer aquella traducció. Però després es va modernitzar i la mateixa escena va quedar així:

 

Com podeu veure, van canviar la cançó i ara és la del "Joan petit quan balla". Potser després n'han fet noves traduccions, però no deixa de ser curiós. És normal, ho entenc, calia fer una versió menys encarcarada, però la carrinclona que tinc jo és la de la meva infantesa, la que em provoca nostàlgia, i la que em va ensenyar moltes de les expressions en català que faig servir i alhora va ajudar-me molt a aprendre a llegir i escriure bé, sense gairebé faltes.