Tatuatges de Futurama

En la tradició que mantinc als meus blocs sobre tatuatges relacionats amb els temes que toco, continuo parlant de Futurama després del parèntesi sobre els regals de Reis. I avui he decidit compartir amb vosaltres fotografies de tatuatges de la segona sèrie més coneguda d'en Matt Groening. Som-hi:

Ja ens podíem imaginar que l'estrella dels tatuatges seria principalment en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte. Aquest tio té les cames tan peludes com jo i s'ha hagut de depilar per fer-se el tatuatge. Què farà quan li creixi el pèl un altre cop?

Una frase cèlebre d'en Bender, en un tatuatge de qualitat una mica discutible. S'han vist reproduccions millors, certament.

Aquest, per exemple, em sembla millor com a dibuix. Ara, és una panxa, això? Si ho és, està inflada. Què passarà quan s'aprimi, si és que s'aprima?

Aquest m'ha semblat molt original, alhora que un gag molt bo.

El Dr.Zoidberg és probablement el segon personatge més popular de la sèrie, si més no un dels  més populars, i per tant no és estrany que algú se'l tatuï.

Això ja és passar-se, però em sembla que no és real, sinó una simulació. Encara sort... Ara, original és.

Aquest és espectacular. Feu-lo gran i el veureu millor. És un enorme homenatge a la sèrie, i curiosament els personatges que surten a la part de dalt estan fets amb un estil respectuós amb el disseny original, però els de la part de baix són unes interessants reinterpretacions. Impressionant.

I bé, això és tot. Jo ja he comentat alguna vegada que em faria un tatuatge, si me'n fes un —que no ho crec— del Fènix d'Osamu Tezuka, però la segona opció, potser fins i tot complementària, seria un Bender, un personatge descarat i egoista que representa aquella part de nosaltres mateixos una mica menys amable i que tots tenim.

Els reis, també molt generosos

El dia de Nadal el Pare Noel es va portar molt bé, com ja vaig explicar, i avui (escric això el dia de Reis abans d'anar a dormir encara que consti com a 7 de gener) els Reis Mags d'Orient tampoc no han decebut. Com sempre, esplèndids, i aquí us poso un parell de fotografies de les coses que m'han portat relacionades amb els còmics o l'entreteniment en general.

Bé, per si no es veu bé (es pot fer gran, també), o per si amb les portades no identifiqueu quines coses són, aquí va una llista:

-Volums 12 i 13 de Super Humor Simpson, que recopila l'edició en castellà dels còmics d'Els Simpson, amb aparició aproximadament anual i sense indicar exactament el material original inclòs.

-Batman, vol.2 de Planeta, números 23 a 29, que inclouen un parell de números americans cadascun i, sincerament, ara mateix em fa mandra buscar i posar quins són exactament, ja em perdonareu...

-Tom 5 d'Asa el ejecutor, un gran manga que ara ja tinc fins a la meitat.

-El 8 d'El árbol que da sombra, amb el qual m'acabo la col·lecció, una altra del mestre Tezuka que ja podré llegir sencera.

-Batman: ¿qué le sucedió al cruzado enmascarado?, el nom comercial d'un petit arc argumental (conseqüència d'un altre de més llarg) que inclou els americans Detective Comics 853 i Batman 686. Un aclamat relat escrit per Neil Gaiman i dibuixat per Andy Kubert.

-Génesis, el supervolum del mític Robert Crumb que plasma la Bíblia en vinyetes tal com és, sense endolcir-la ni criticar-la.

-Pack de la 5a temporada d'Anatomía de Grey, que feia temps que esperava que sortís i ara per fi podré continuar veient al ritme DVD, que és el meu.

-La pel·lícula Mis vecinos los Yamada, de l'Studio Ghibli i dirigida per Isao Takahata (La tomba de les lluernes, un film completament diferent).

Una figura de més de 20 cm. de l'Ichigo Kurosaki, el protagonista de Bleach!

I això ha estat tot pel que fa a còmics i altres tipus d'entreteniment, però també m'han portat uns mitjons, unes entrades per anar a l'Skating, una funda per a l'iPod Nano, una granoteta de goma i una proposta d'invitació a un cicle de pel·lícules japoneses a Rambla Cinemes, a L'Hospitalet. I ara me'n vaig a dormir, que ja toca, però sense sopar, perquè encara pateixo les conseqüències dels tres tortells que he tastat!

L'escena més trista de Futurama

Bon Any 2010 a tothom! I continuem amb la "setmana Futurama". Futurama és una sèrie d'humor que no és estrany que ens faci plorar de tant riure, de vegades. Però al capítol 7 de la quarta temporada, el que en el còmput total era el 61, els creadors de la sèrie David X. Cohen i Matt Groening ens tenien reservat un cop d'efecte com no s'havia vist mai ni es va tornar a veure. El capítol en qüestió, com la majoria, tenia un títol que parodiava una referència cultural, Jurassic Bark, que en castellà es va traduir com a Ladrido Jurásico. Un dels moments més recordats és el de la cançó Walking on sunshine.

En aquest episodi, en Fry trobava el seu gos fossilitzat. Se l'havia trobat quan treballava a la pizzeria i van "perdre el contacte" quan el protagonista de la sèrie va fer un salt de mil anys cap al futur, via criogenització. Però al segle XXXI es va trobar el fòssil d'en Seymour i es va posar en marxa el procés de reanimació o clonació del gos, cosa que posava extremadament gelós en Bender, que malgrat el seu odi contra els humans es considera a si mateix el millor amic d'en Fry. Però a l'últim moment aquest va decidir deixar-ho estar, perquè va saber que en Seymour havia viscut 15 anys i va deduir que havia tingut una vida molt llarga i feliç sense el seu amo adoptiu. S'equivocava:

Fixeu-vos en una curiositat: al vídeo hi surt la data de 2 de gener, que és avui! Aquest final de capítol és especialment emotiu, i una de les escenes de dibuixos animats més tristes que he vist mai, molt poc pròpia d'un equip de guionistes que normalment es fum de tot. Qui hagi tingut un gos i l'hagi perdut, com és el meu cas, se sentirà encara més tocat per aquesta escena, on per cert també vaig descobrir aquesta bonica cançó que es diu I will wait for you i és de la Connie Francis.

Per saber més coses d'aquest gos, o per veure'n una agraïda referència, vegeu la pel·lícula Bender's Big Score, on coneixem més detalls de la seva vida.

Grans moments d'en Bender

Aprofitant que ahir vaig parlar dels primers còmics de Futurama, he pensat en fer una mena de Setmana de Futurama, com la que vaig fer amb Els Simpson. I començo amb una entrada sobre els grans moments d'en Bender, el millor personatge de la sèrie, sens dubte, i un dels millors de l'Univers Matt Groening.

Aquesta és una de les seves frases mítiques, imprescindible a l'hora d'imitar aquest antipàtic però hipercarismàtic robot, cosa que és sabut que m'agrada fer en la intimitat i sempre que surti de mi, sense que m'ho demani ningú. Però també tenim altres grans moments:

Aquest humor informàtic a nivell d'usuari és molt divertit, realment. En la mateixa línia tenim el tall de vídeo d'un dia que volia explicar una història de por:

Però quan entrem en bromes matemàtiques ja no tinc ni tan sols nivell d'usuari i només puc somriure quan me les expliquen:

Avui ho deixaré aquí, però durant les properes entrades del bloc Futurama continuarà sent protagonista. Espero que us agradi i que no us ho perdeu. Que tingueu tots i totes una bona entrada d'any!

Lectures: Futurama-o-rama

Com ja sabeu, sóc un seguidor (normalet, no pas malaltís) de l'obra de Matt Groening, i fins ara he accedit a les més conegudes de les seves creacions, que són Els Simpson i Futurama, tant en versió animada com en paper.

Sí, Futurama també en paper, i és d'això que parlaré avui, de la lectura del primer volum recopilatori de Futurama Comics, que reuneix en un llibret de tapes toves i paper en color però dolent (d'aquell que s'encarcara una mica) les quatre primeres entregues d'una col·lecció que, com la de Simpson Comics i els seus spin-offs, no repeteix cap de les històries vistes a la televisió, sinó que presenta aventures completament inèdites, i des que es va cancel·lar la sèrie úniques, a més d'inèdites. Afortunadament aviat es compaginaran amb una nova tongada de capítols.

Amb un humor característic de la sèrie començant pel títol del recopilatori, aquest primer "retapat" inclou els números 1 a 4 USA de Futurama Comics, i com és habitual també amb els còmics d'Els Simpson hi ha una legió de col·laboradors d'en Matt Groening que n'imita l'estil, tal com ja fan amb les sèries d'animació, per tal que aquest geni es pugui dedicar a viure bé amb la pasta que guanya, supervisar la feina dels seus acòlits i dibuixar personalment, això sí, les seves no tan conegudes tires diàries, Life is Hell.

No el penso criticar, en Walt Disney feia el mateix, i tots els creadors de sèries de televisió ho fan: s'inventen uns personatges i un argument i au, a viure. Doncs bé, amb els còmics de Futurama igual, i els 4 que he pogut llegir porten per títol, respectivament, Monkey Sea, monkey doom!, ...But delivery us to evil!, The owner of Mars attacks! i Doop the right thing!

 

A la primera història veiem com la nostàlgia del passat per part d'en Fry, que recordem que ve de l'any 1999 i els fets de Futurama comencen 1000 anys més tard, pot ser perillosa en tant que porta al col·leccionisme i aquest, segons de què es tracti, pot ser perjudicial. En aquest relat es combinen fatalment uns residus tòxics amb ells llegendaris (però reals) sea monkeys, uns petits éssers que es desenvolupen en peixeres i que creen la il·lusió de la vida instantània, concepte nascut en el context de les exitoses campanyes de màrqueting que es van fer als Estats Units.

A continuació tenim les aventures espacials, amb pirates inclosos, de la tropa del Planet Express que, havent guanyat un absurd premi pel seu servei, és objecte d'una mena d'espionatge industrial.Viatjant per l'espai, com no podia ser d'una altra manera farà la seva aparició estel·lar el desagradable capità Zapp Brannigan.

 

La tercera aventura torna a tocar el tema de les mascotes estranyes, i és que en un mercat de segona mà la Leela s'acaba comprant una petita fera, una mena de gremlin, que resulta que forma part d'una col·lecció de moda. De seguida toparà amb la mare de l'Amy, propietària juntament amb el seu marit del planeta Mart i immensament rica, que és a punt d'acabar-se la col·lecció, fet que pot tenir unes conseqüències més greus del que es pensa.

I la història que tanca el volum ens explica l'operació rescat que la colla del Planet Express ha de dur a terme per tal de rescatar en Zapp Brannigan d'una civilització que el vol fer servir d'una manera absolutament rocambolesca per guanyar la guerra civil que castiga el planeta.

 

Quatre històries, publicades entre novembre de 2000 i maig de 2001, que podrien ser perfectament capítols de la sèrie, com passa amb els còmics d'Els Simpson, i és precisament per això que són tan recomanables, perquè és com si tinguéssim ració extra d'aquestes històries que ens fan riure i que formen part de la memòria col·lectiva de la nostra generació i potser alguna més.

Em deixava un detall important: els còmics de la família groga es publiquen en castellà de la mà d'Ediciones B, que va començar a fer-ho el 1995 en format grapa per passar després a la tapa dura i a les reedicions en els gruixuts volums vermells de la col·lecció Super Humor. Per desgràcia ho fa molt irregularment, a un ritme que ens allunya cada cop més de l'edició americana i sense identificar el material original publicat, cosa que em toca especialment la pera com a completista que sóc perquè no sé exactament el que tinc ni si s'està saltant material o no. Però si més no, va publicant coses.

No publica, ni bé ni malament, Futurama Comics, que vaig comprar i continuaré comprant en versió original via Amazon, cosa que té el valor afegit de poder llegir sense passar per la traducció i que sempre va bé per tenir fresc l'anglès i aprendre noves paraules. També tinc per llegir Futurama Adventures, que recopila els números 5 a 9 (per tant cinc còmics), però ja en parlaré quan l'hagi llegit.

Els Simpson a la publicitat

Fa un temps vaig dedicar als Simpson una mena de setmana temàtica, en la qual vaig repassar la seva relació amb diversos mitjans com ara el cinema o les sèries de televisió, però no se'm va acudir parlar de la seva presència en els anuncis publicitaris de la televisió, i és això el que faré ara, recollint-ne alguns exemples. És el cas d'un snack conegut als Estats Units com a Butterfinger:

Aquest és un recull de 4 minuts de molts dels els anuncis de Butterfinger on han aparegut els Simpson. Disculpeu la qualitat de la imatge, però era l'única manera de tenir-ne tants. La cosa no s'acaba aquí, com a icona televisiva dels noranta (i dels 2000) que són, han aparegut més vegades per ajudar els anunciants a convèncer-nos que ens comprem coses. Fins i tot anant "en contra" dels seus propis productes (entre cometes perquè no són productes reals):

Això era un exemple del que podríem anomenar "retropublicitat", ja que s'anunciava tant la cadena d'hamburgueseries rival de McDonald's com la pel·lícula d'animació d'Els Simpson. I precisament també en aquella època s'anunciava un videojoc basat en la sèrie, un nou exemple de publicitat beneficiosa per a totes dues bandes:

I en el mateix sentit però uns 15 anys enrere, van fer el mateix per al Bart vs. the Space Mutants de la NES, que gràcies a aquest anunci sé que als Estats Units es pronuncia "en i es".

Es va fer el mateix amb cadascun dels videojocs que van treure basats en la sèrie, però amb aquest parell crec que ja il·lustro prou el tema. Continuem amb la promoció d'altres tipus de productes o serveis, en aquest cas amb una atracció del parc Universal Studios d'Orlando, el The Simpsons Ride:

Que, per cert, és un simulador, no és una muntanya russa de veritat. Però també han estat al Japó, i no només en aquell famós episodi en què es fa mofa dels famosos atacs epilèptics dels nens que miraven Pokémon, sinó també en els anuncis d'una beguda anomenada CC Lemon:

I aquesta vegada barregem menjar i beguda amb el següent anunci del Kentucky Fried Chicken:

Sembla que no sortim del menjar escombraria, que diuen alguns (i que és el més gustós, tot sigui dit), perquè ara toca un anunci de la cadena de pizzeries Domino's Pizza, que s'està implantant darrerament a casa nostra:

I com que les coses que s'anuncien s'han de pagar amb diners, és el millor moment per posar aquest vídeo, en l'habitual i simpàtic estil de Mastercard:

Això sembla que no s'acabi mai! Ni tan sols la informàtica s'escapa de la presència de la família groga més famosa dels dibuixos animats:

Tornem a un idioma poc habitual per sentir els Simpson, en aquest cas diria que el txec, en un anunci de sucs:

Veig que la cosa és molt més diversa del que em pensava, perquè també n'hi ha un de telefonia, de trucades a cobrament a destinació:

Tornem al menjar, perquè també van anunciar uns pollastres de la cadena Church's Chicken:

Fins i tot cotxes, han anunciat:

I per avui ho deixarem aquí, que no ha estat poca cosa. Espero que us hagi agradat, sempre és curiós veure anuncis protagonitzats per estrelles que formen part de la nostra cultura, i sens dubte els Simpson ho són.

Lectures: Batman Black & White vol.2

La lectura que vull comentar avui en realitat fa mesos que la vaig fer. Més de mig any i tot. I tinc el còmic al damunt de la impressora-escàner com a recordatori que n'he de fer la ressenya. Ja veieu si m'ha funcionat...

Els recopilatoris en blanc i negre d'en Batman, que fins ara són 3, són una excusa per a reunir diversos mestres del còmic, tant en l'aspecte del guió com del dibuix o la tinta, per tal que donin la seva versió de l'Univers Batman en poques pàgines. Se'ls dóna força carta blanca, i això dóna com a resultat històries memorables i d'altres que es poden oblidar fàcilment, així com algunes de més fidels a la història del personatge i d'altres que aprofiten l'ocasió per donar-ne una visió totalment esbojarrada.

Abans de res vull dir que el primer volum em va agradar més que aquest segon, i ara passo tan breument com pugui a ressenyar cadascuna de les històries que hi apareixen.

Aquesta pàgina és una mostra de la primera història que recull el tom, probablement la millor, anomenada Caso Práctico. Amb Paul Dini com a guionista i el grandíssim Alex Ross com a dibuixant, hi veiem uns treballadors del psiquiàtric Arkham discutint sobre l'origen de la bogeria d'en Joker.

A Batsman, el revoloteante azote del crimen, Marie Severin (dibuix) i Ty Templeton (guió) ens presenten una visió esbojarrada de les que deia abans, amb un Batman que és un trapella i en realitat un pela-canyes que aconsegueix les coses per pura xamba. Una paròdia del seu univers que deixa un somriure als llavis.

El reputat guionista Chris Claremont i el dibuixant Steve Rude, amb tinta de Mark Buckingham, ens porten Cuestión de confianza, on veiem una faceta desconeguda d'en Bruce Wayne però perfectament possible: la de cangur dels terribles fills d'una ex.

Kelley Puckett escriu una història dibuixada pel mític Tim Sale (El largo Halloween, Victoria Oscura, etc.) i anomenada Noche tras noche, un inquietant relat sobre els malsons d'en Batman pel que fa al tràgic passat que el va fer néixer com a justicier al mateix temps que una reflexió sobre qui està més sonat, si en Joker o ell mateix.

Buenaventuras és una mena de crossover entre en Batman i el detectiu Ashraf Batna, amb guió de Steven T. Seagle i dibuix de Daniel Torres, per a una història que no està malament però que tampoc no passarà a la història. I dic "una mena de crossover" perquè em pensava que aquest Batna seria un personatge d'un altre còmic, però no en trobo referències.

A Convertirse en el murciélago, el guió de Warren Ellis i el dibuix de Jim Lee (un bon tàndem, també) serveixen per explicar d'una manera molt interessant i amena com se les empesca en Batman per investigar els casos, cosa que sovint passem per alt perquè ens fixem en el més vistós de la seva tasca, que són els mastegots.

Un altre pes pesat del còmic, el senyor John Byrne, fa d'autor complet a Batman con Robin el chico maravilla en una història que argumentalment recorda els primers temps del personatge (el títol ja ho fa preveure), que lluitava bàsicament contra gàngsters de pa sucat amb oli, però ho fa amb una narració prou moderna com perquè es noti que és del nostre temps.

Paul Pope (Batman: Año 100) també s'encarrega de totes les facetes de la història Nariz rota, amb el seu estil inconfusible, per explicar-nos el primer nas trencat d'en Batman, un lluitador incansable que, a banda d'experiència, acumula sense parar cicatrius i ossos trencats.

John Arcudi escriu una història que dibuixa Tony Salmons, Saludos desde... Gotham City, que narra en off una postal que algú envia a la seva mare arrel d'una experiència inigualable a la ciutat de Gotham. Al final veurem qui és que l'escriu.

A continuació tenim El juego del escondite, escrita per Paul Levitz i dibuixada per Paul Rivoche, on els autors ens enganyen de bon rotllo per acabar amb un desenllaç sorprenent però creïble.

John Paul Leon dibuixa una història pensada per Walter Simonson amb l'Enigma com a protagonista, (el títol, El Acertijo, ja ho diu tot) fins i tot més que en Batman, que no em va agradar gaire perquè no la vaig entendre. Pot ser un problema meu i també de la traducció, però el cas és que no em va convèncer.

John Arcudi escriu una segona història en aquest volum, El juego del murciélago y el ratón, que il·lustra el llegendari Sal Buscema i que explica com en Batman, encara que sembli que mori, sempre torna.

Després em va tocar tornar a llegir una història que ja he vist dos cops més, un en un recopilatori que venia fa uns anys al Mundo Deportivo i l'altre al volum de la col·lecció Batman Arkham dedicat a Mr.Zsasz. Es tracta de Cicatrices, una història del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Eduardo Risso, un tàndem creatiu que és una meravella i que és al darrere de la genial 100 Balas. Val a dir que la primera vegada que la vaig llegir em va deixar una mica fred, però quan em va sortir en aquest volum ja coneixia bastant més el personatge d'en Mr. Zsasz i me la vaig mirar amb uns altres ulls.

 

A Apagón, amb guió de Howard Chaykin i dibuix del català Jordi Bernet, veiem en Batman perseguint la seva enemiga i al mateix temps amant (i més endavant aliada) Catwoman, en un context situat al principi de la història del Croat Emmascarat on els nazis campen pels Estats Units.

Alan Brennert i José Luis García-López ens porten, escrivint i dibuixant respectivament, Guardián, un relat dels primers temps d'en Batman, en què encara no coneix personalment els altres membres de la comunitat superheroica. Aquesta és una de les meves històries preferides, excel·lent en dibuix i en guió, on som testimonis dels advertiments del primer Green Lantern, l'Alan Scott, que antigament era protector de Gotham, al nouvingut Batman, per tal d'assegurar-se que no és un superheroi que s'excedeix en el seu ofici.

¡Un caso a punto de nieve!, del guionista Bob Kanigher i el dibuixant Kyle Baker, és una altra història que no em va agradar gens, no l'he entès i fa ús d'un humor que sembla de còmic franco-belga en un còmic d'en Batman que se'n va a esquiar. Una barreja que a mi, personalment, no em va fer cap gràcia.

A El bandido en blanco y negro, el cèlebre dibuixant Dave Gibbons (Watchmen) fa també de guionista i ens explica com en Batman s'enfronta a un criminal que tot ho veu de color blanc o negre, sense grisos entremig. 

Harlan Ellison és el guionista d'una història espectacularment il·lustrada per Gene Ha, Dinero falso, on veiem com se les empesca en Batman per acabar amb una banda de falsificadors de bitllets.

La apuesta, dibuixada per Ronnie del Carmen i guionitzada (un altre que repeteix) per Paul Dini, torna a fer ús, com a la primera història del volum, del personatge de la Harley Quinn, invenció de Dini per a la sèrie animada que va acabar quedant-se també als còmics d'en Batman. Aquesta història, de to més aviat adolescent però divertida, és la història d'una juguesca entre l'esmentada fan número 1 d'en Joker i la Poison Ivy.

El guionista Tom Peyer i el dibuixant Gene Colan, amb tinta de Tom Palmer, presenten Infierno tormentoso, on reflecteixen de manera magistral la por que en Batman provoca als delinqüents, especialment als comuns, i ho fan amb una història amb sorpresa final.

Per tancar el recopilatori, ¿El fin del murciélago...?, escrita per un expert en el personatge com Alan Grant i dibuixada per Enrique Breccia, és una altra de les meves preferides i parla de les conseqüències del gas de la por de l'Espantaocells i de com se li pot girar en contra. Espectacular història i increïbles dibuixos.

En resum, doncs, una bona recopilació d'històries curtes d'en Batman, de notable alt, però que es queda per darrere del primer. Quan tingui el tercer i en principi últim tom ja veuré si la tendència continua o no a la baixa, però de moment recomano aquests dos primers llibres a qualsevol que domini les bases del personatge, més que res perquè en gaudirà més que un profà.