Lectures: El libro de los insectos humanos

Com passa amb tots els manga del llegendari Osamu Tezuka que no tenen gaires possibilitats d'arribar aquí, el tenia vist i en seguiment a la magnífica botiga online The Book Depository, on a més estava molt bé de preu, i com que en anglès ja m'anava bé la considerava una compra a mitjà termini, però els meus plans van canviar quan, sorprenentment, Astiberri en va anunciar la llicència fa uns quants mesos.

Parlo de El libro de los insectos humanos (Ningen Konchûki en japonès), serialitzat primer a la revista Play Comic de 1970-1971, amb què l'editorial basca, que de còmic japonès pràcticament només havia publicat algunes coses del mestre Shigeru Mizuki, s'estrenava (i espero que la cosa vagi a més) amb el Déu del Manga.

Un volum gruixut, però no en excés (368 pàgines) per un preu de venda al públic de 23 euros, relació pàgines-preu una mica elevada i, a més, perdent la tapa dura que sí que té l'edició nord-americana. En resum, un d'aquells toms que piquen, però com que volia aportar el meu granet de sorra per tal que continuïn arribant coses d'Osamu Tezuka al nostre mercat, i com que amb un descompte em sortia per 18 euros i escaig a la Fnac, me'l vaig acabar comprant. Eren força calés, sobretot estant a l'atur, però en tractar-se d'un volum autoconclusiu era patir una vegada i prou.

El libro de los insectos humanos pertany a la part més dramàtica, seriosa i fins i tot fosca de l'obra del pare del manga tal i com el coneixem, el Tezuka que més m'agrada i que va donar al món obres com ara Adolf, Buda, MW, Black Jack o la meva preferida, Hi no tori.

És un manga molt menys conegut que els altres, però igualment recomanable: situat al Japó de l'època en què es va publicar, el protagonitza la Toshiko Tomura, un geni que ha adquirit la fama tot destacant en diverses esferes de la cultura i les arts, però que des de les primeres pàgines sabem que, pel camí, ha trepitjat i destrossat les vides de molta gent.

Les seves excel·lents aptituds naturals per a la interpretació li han permès desenvolupar una tècnica que consisteix en imitar el talent dels altres, metamorfosar com alguns insectes que hi ha a la natura, i reemplaçar-los en els àmbits en què destaquen, però també plagiar les seves obres i enganyar-los per tal d'aconseguir tot allò que es proposa, indiferent —no ignorant— als danys que els provoca, en molts casos fins i tot la mort.

En altres paraules, més que una dona lluitadora és una mala persona, un insecte en el pitjor sentit de la paraula, amb què és difícil identificar-se per més que sigui la protagonista de l'obra. No crec que l'autor, encara que ens mostri el seu costat més vulnerable, pretengués justificar cap dels seus actes, però que aconseguís un manga tan interessant i atractiu amb un personatge purament malvat com a protagonista és una mostra més de la versatilitat que tenia entre les seves moltes virtuts.

Pel que fa a l'aspecte gràfic, si bé és impossible no adonar-se que es tracta de l'estil de dibuix d'Osamu Tezuka, s'esforça per dotar les pàgines de El libro de los insectos humanos dels seus traços més adults, detallats i realistes —continua fallant, però, en els nus femenins, que sembla que dibuixi com si hi estigués obligat i ho faci de manera descuidada, per sortir del pas—, més atractius que no pas els d'influència disneyana de les seves primeres obres, adreçades al públic infantil. 

Argumentalment parlant aconsegueix lligar, sense que l'interès se'n ressenteixi, una història plena de subtrames de certa complexitat, relacionades amb el món dels negocis, els complots criminals i altres temes que de seguida veiem que s'allunyen de les preocupacions que retrata en obres com Astroboy, però que tampoc no tenen res a veure amb qüestions serioses i recurrents a la seva bibliografia com la defensa de la natura o la reflexió sobre la vida i la mort, el bé i el mal. 

 

El libro de los insectos humanos sí que retrata, però, les relacions humanes, o una versió retorçada d'aquestes (els personatges amb què la Toshiko interactua, amb alguna excepció, tampoc no són angelets), i és un thriller que podria estar adaptant perfectament una pel·lícula. Però no, és un manga d'Osamu Tezuka i el recomano a qualsevol persona, sigui o no lectora de manga. També tenim l'opció de veure'n la sèrie d'imatge real, de 7 episodis, que es va emetre al Japó el 2011.

Pel que fa a l'edició, per sort la tenim amb el sentit de lectura oriental (amb aquestes editorials que publiquen còmics cars per a gurmets mai se sap, perquè l'excusa del públic general i no acostumat al manga ha fet que moltes coses ens arribessin emmirallades), i la traducció està moderadament bé, deixant de banda alguna frase poc natural i uns quants usos incorrectes dels temps verbals —problema per desgràcia habitual— com per exemple "vi" en comptes d'"he visto" per a referir-se a una acció que ha tingut lloc aquell mateix dia, o els "hubiera" que han de ser "habría".