Com ja sabeu, escric entrades ressenyant àlbums dels barrufets de dos en dos, i m'he adonat amb estupefacció que no vaig arribar a parlar dels números que us porto avui, tot i que juraria que ho havia fet. Potser em va enganxar en un moment en què ja tenia moltes altres coses sobre les quals escriure i em va passar per alt, i em fa ràbia perquè ara he estat força dies sense publicar perquè precisament no tenia, o això em pensava, material.
Però bé, al capdavall són còmics de fa dècades i tampoc és que es trenqui el factor actualitat. Procedeixo, doncs, i ja em disculpareu si se'n ressent la ja de per si baixa qualitat analítica, a parlar d'aquests dos àlbums que s'havien escolat.
Comencem amb El barrufet salvatge, un àlbum de 1998 amb dibuix d'Alain Maury i guió de Thierry Culliford i Luc Partoens, el mateix equip que s'havia fet càrrec dels dos volums anteriors, que eren els primers que es feien des de la prematura defunció del pare dels personatges, Peyo.
En aquesta original aventura ens trobem amb l'aparició, després d'una catàstrofe que fa que els barrufets hagin d'allunyar-se més que mai per aconseguir provisions, d'un barrufet salvatge -una referència a Tarzan, llegeixo- que ha crescut pel seu compte sense conèixer mai la resta de la vila. Una història que expandeix l'univers de l'obra d'una manera força interessant i en què totes dues parts han de fer un esforç d'adaptació per trobar punts en comú, amb un Gargamel que té tan mala sort que gairebé ens fa pena i tot.
Els mateixos guionistes i dibuixant s'encarregarien de L'amenaça dels barrufets, de 2000, en què les disputes entre els habitants de la vila els barrufets queden en suspensió quan són amenaçats per un altre poblat de barrufets en el que aparentment és un nou descobriment de barrufets desconeguts, però que en aquest cas són rèpliques malvades, i liderades per un Gran Barrufet dictador, dels personatges que ja coneixem.
La resolució de tot plegat, o més ben dit la causa de tot plegat, és un pla que se surt de mare, però almenys serveix per aconseguir l'objectiu d'unir uns barrufets entre els quals creixia la discòrdia.
Ens trobem amb dos àlbums en què els barrufets exploren nous terrenys, les idees són fresques -si bé, recordem, al primer àlbum ja coneixíem unes versions diferents d'aquests simpàtics éssers- i mantenen l'obra viva i interessant, que entrant en la seva cinquena dècada té molt de mèrit. No totes ho aconsegueixen, i el relleu obligat per les circumstàncies no va fer pas que l'obra se'n ressentís.
