Visionats: Ant-Man and the Wasp - Quantumania

La cosa va de Marvel, últimament, al blog, i és que tot i tenir-ho complicat per veure pel·lícules per les complicacions pròpies de tenir criatures petites, l'altre dia ens va venir de gust mirar un dels llargmetratges de l'MCU que se'ns estan acumulant i que ja estem mirant directament a Disney+ en comptes de la gran pantalla, i així ho vam fer -tot i que en dues sessions-, de manera que per primer cop en molt de temps faré una crítica d'una pel·li de Marvel aquí al blog.

Fa precisament més de 3 anys publicava l'entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga, i en deia coses molt bones, perquè la considerava i la considero una excel·lent continuació del que feia especial la primera entrega. Què m'ha semblat, doncs, la tercera pel·lícula? 

Ant-Man and the Wasp: Quantumania és un llargmetratge de 2023 dirigit per Peyton Reed, el mateix director de les dues pel·lícules anteriors de l'Home Formiga, però a diferència d'aquelles cintes, que tenien San Francisco com a escenari i un tipus particular de gags, a la tercera part del que ja és una trilogia la cosa va per una altra banda.

A la segona part vam veure com l'Ant-Man i la Vespa rescataven la mare d'aquesta, atrapada al reialme quàntic des de feia dècades, i precisament aquest món és el protagonista de la pel·lícula que ens ocupa, amb totes les conseqüències que això té.

El primer que ens ve al cap és que es tracta d'un món d'extrema bellesa, com a mínim per als aficionats a la ciència-ficció i la fantasia. San Francisco, amb els seus carrers costeruts, el Golden Gate i els tramvies, és una ciutat que personalment trobo fascinant, però el reialme quàntic és una altra dimensió, un lloc que sembla un altre planeta i que, en alguns moments, recorda la riquesa ètnica d'alguns dels exuberants escenaris de la saga Star Wars, amb la qual ara Marvel està emparentada, per cert.

El problema, però, és que el que ens trobem en aquest tercer film és força trencador respecte als dos primers, i és que les persecucions urbanes i els divertits moments en què els protagonistes es feien petits i exploraven escenaris fins i tot domèstics des de la perspectiva d'un insecte donen pas a una immensitat espacial i argumental que fa que els canvis de mida dels nostres superherois esdevinguin poc més que una manera de distreure l'enemic a l'hora de lluitar.

És com si la guerra en què es veuen embolicats en contra de la seva voluntat, perquè el reialme quàntic literalment els xucla al seu interior, fos una aventura més dels Avengers, o dels Guardians de la Galàxia, i no pas d'uns personatges que havien estat molt còmodes, i les seves històries molt encertades, en els ambients locals i terrenals dels primers dos films.

No és que l'Ant-Man hagués estat fora de lloc a les pel·lícules dels Avengers, no és pas això el que dic. Allà feia les seves aportacions com un superheroi més. Però trobo que no acaba d'encaixar en una història com la que ens planteja aquesta Quantumania, encara que argumentalment sí que tingui sentit. El que vull dir és que no els acabo de veure com uns personatges per a aquesta mena de batalles campals en què si se'n surten és més aviat per l'ús de l'enginy que no pas per la força real que tenen.

Amb això no vull pas dir que sigui una pel·lícula dolenta o fluixa, de fet és divertida i té uns efectes visuals espectaculars. Però perd l'esperit de les anteriors, on hi havia un tipus d'humor particular que aquí veiem poques vegades en favor de l'acció i un humor més genèric de superherois. Es troba a faltar especialment el grandíssim personatge d'en Luís.

Pel que fa a la construcció de personatges, veiem com l'Scott està acompanyat tant per la Hope com per la seva filla Cassie (Kathryn Newton), ja gairebé adulta, i amb qui no va tenir contacte, lògicament, durant els 5 anys en què va estar desaparegut. Tanmateix, no s'acaba d'explorar la relació que tenen, però si la premissa hagués estat una altra penso que potser hi hauria hagut una mica més del conflicte generacional que esperaríem de dos rebels amb tendència a delinquir que, a més, són un pare separat i la seva filla en una edat difícil.

No puc acabar la crítica sense parlar del dolent de la pel·lícula, Kang el Conqueridor (Jonathan Majors), que en una versió diferent s'ha pogut veure a la sèrie Loki i que aquí és el responsable de la guerra que està tenint lloc al reialme quàntic.

La Janet, mare de la Hope i dona d'en Hank Pym, que també apareixen a la pel·lícula formant part de l'equip que va a parar a aquesta dimensió, és en certa manera responsable dels problemes que hi ha en aquest pintoresc indret, a causa d'una difícil i sacrificada decisió que va prendre quan hi vivia, i ara toca reparar el greuge.

La interpretació del personatge ha estat lloada, és un actor també aplaudit pel seu paper a Creed III, però malaurada i encertadament ha estat acomiadat de l'Univers Cinematogràfic Marvel per les acusacions de violència de gènere que hi ha contra ell. Per tant, no el veurem en futures interpretacions d'un personatge que sí que ha de continuar apareixent en pel·lícules de la companyia.

Ignoro si hi haurà més films de l'Ant-Man, però solucionada la qüestió del reialme quàntic, encara que hi hagi alguns personatges divertits i tot plegat sigui bonic de veure, m'agradaria que els personatges tornessin a la superfície inclinada de San Francisco. 

El temps dirà si això es fa realitat, però com a mínim suposo que els tornarem a veure en projectes que afectin als Avengers, i que l'Scott i companyia formaran part de l'obligada nova formació del grup de superherois més poderós de la Terra (a Marvel).
 

Visionats: Ant-Man and The Wasp

Fa algunes entrades vaig fer una crítica d'una de les dues pel·lícules de Marvel que no havia pogut veure al cinema perquè la paternitat ho va impedir, i que tenia pendents tot i que tampoc no afectaven gaire el gran esquema de l'univers de ficció que els ha creuat tots amb excel·lents resultats.

Era Black Panther, que ens presentava un personatge secundari als Avengers però amb una rica història pròpia que va ser tot un encert explicar en un film especial per més d'una raó, i ara és el torn de la seqüela d'una proposta refrescant de la qual vaig parlar fa uns anys, i que per fi he pogut veure com continuava. 

Ant-Man and the Wasp, seqüela evidentment d'Ant-Man, es va estrenar el 2018 i va ser dirigida, com la primera part, per Peyton Reed, amb la voluntat de continuar explicant les aventures de l'Scott Lang (Paul Rudd) i companyia fora del crossover amb els altres superherois, atès l'èxit que va tenir la primera entrega.

Tal com passava amb aquella, però, i és quelcom que podem celebrar, aquesta també funciona de manera independent. No cal ni tan sols que sapiguem res del que l'Scott feia amb els seus companys temporals. L'única cosa, això sí, i amb un impacte important a la seva vida, és el fet que se suposa que està sota arrest domiciliari per haver violat els acords de Sokovia, que no permeten actuar els superherois pel seu compte sense la supervisió del govern. A banda d'això, que en tot cas es fa servir com a punt de partida i proporciona diversos gags humorístics al film, no cal saber res més.

En fi, aquesta nova pel·lícula té com a premissa el descobriment, per part d'en Hank Pym (Michael Douglas) i la seva filla Hope van Dyne (Evangeline Lilly) de la possibilitat d'anar a rescatar del regne quàntic la seva mare, la Janet (Michelle Pfeiffer), que s'hi va perdre el 1987. 

Malgrat la relació tensa que mantenen amb l'Scott en haver-los afectat també a ells l'arrest domiciliari, el cas és que per capricis del guió ell esdevé fonamental per a l'intent de rescat de l'antiga superheroïna, i posen mans a l'obra fins que comencen -altrament el film no tindria interès- els obstacles.

El principal són les interferències de la Ghost (Hannah John-Kamen), una noia amb molècules inestables que vol fer servir la tecnologia dels Pym per guarir-se, ja que li queda poc temps de vida, i la tercera part del triangle és el traficant Sonny Burch (Walton Goggins), que els havia de vendre una peça, però que veu que li interessa més robar-los tot el que ells ja tenen.

Tot plegat fa que Ant-Man and the Wasp esdevingui una pel·lícula amb acció, combats, persecucions pels carrers de San Francisco i, com la primera part, un festival d'efectes especials de qualitat i sense excessos que giren al voltant de persones, vehicles i objectes que es fan petits o grans i tornen a la normalitat, segons la conveniència del moment. 

El film també aprofundeix una mica -tampoc no ens penséssim- en la poc explorada relació sentimental entre l'Scott i la nova coprotagonista, la Hope, que a la primera part ja vaig dir que estava poc aprofitada, però que no hi havia dubte que això es corregiria en el futur, i és que la segona part de la història ja no és un film d'orígens, de manera que hi ha lloc perquè el protagonisme el dugui aquesta parella que forma tàndem superheroic, ella com a Vespa. 

En aquesta aventura també hi ha molts moments d'humor, i la química entre l'Scott i la Hope és innegable, però sobretot deixa enrere antigues i no tan antigues maneres de gestionar la igualtat de sexes en posar-los en una situació d'importància i rellevància equiparables, i deixar en ridícul l'home de tant en tant, a més de no pintar-lo en absolut com un home baronívol -i, fins i tot, en un moment determinat de la història fent-lo adoptar una gesticulació més femenina sense manies ni brometes per part de ningú-, ajuda a equilibrar una mica les coses d'una manera que trobo encertada i força feminista. Mostra d'això és, també, el disseny del pòster i les seves variants. 

No puc parlar d'humor sense parlar d'en Luís (Michael Peña), que ja vaig destacar el 2015 i que torno a destacar ara. No és pas perquè sí que, després de l'èxit de la primera pel·lícula, el personatge, nascut allà, passés a formar part també dels còmics.

I és que l'exconvicte ara duu una empresa anomenada poc dissimuladament X-Con, que fa de consultora de seguretat tot aprofitant els coneixements dels seus treballadors, expresidiaris, però també ajuda els protagonistes com pot, i les seves relliscades eleven el to humorístic d'una pel·lícula que, seguint l'estil de la primera, té més part de comèdia del que és habitual a Marvel. Aquí el veiem tornar a fer una digressió de les seves, amb sincronització de llavis a les imatges on surten altres personatges, que converteixen l'escena en la meva preferida del film.

Ant-Man and the Wasp és una excel·lent continuació d'una història que podria semblar menor, i segurament en el gran esquema de l'Univers Cinematogràfic Marvel ho és, però deixar-la passar per això seria un error.

És divertida, espectacular en una dosi adequada, trepidant i refrescant, sense gaire càrrega dramàtica ni múltiples coneixements com a requisit previ per gaudir-ne. És un complement i alhora funciona perfectíssimament en solitari. No us la perdeu.