Lectures: Fullmetal Alchemist

No es pot llegir tot. Això és una obvietat, però cal dir-ho. Sobretot quan algú pregunta "però no has llegit...?", o "Com és que no coneixes...?". El temps, els diners, l'espai... són limitats, de manera que no m'avergonyeixo de dir que no sóc lector de One Piece, el manga més popular de la història, ni Bleach, de la mateixa manera que no he vist centenars de pel·lícules que es consideren imprescindibles... i sobre música millor que no en parlem.

Però Fullmetal Alchemist, de Hiromu Arakawa i guanyadora el 2004 del Premi Shôgakukan al millor shônen o manga per a nois (ex aequo), sí que em cridava l'atenció, i tot just quan començava a llegir-la es va anunciar que se'n faria una edició definitiva, una kanzenban, de manera que vaig desfer-me dels 4 volums que tenia i me la vaig començar a comprar -tot i que molts volums me'ls van regalar- en aquesta nova versió. Abans no en sabia pràcticament res, ni n'havia vist l'anime, així que vaig encarar la lectura d'aquest popularíssim shônen amb una mirada completament neta d'idees preconcebudes i, ara que ja l'he acabat, us en vull parlar.

Publicat al Japó a la revista mensual Shônen Gangan, de Square Enix (sí, la famosa companyia de videojocs), entre 2001 i 2010, i recopilat en 27 volums que en aquesta edició definitiva en són 18, el manga, conegut al Japó com a Hagane no renkinjutsushi, se situa en un món fictici, concretament al país d'Amestris, i en una època que per l'ambientació ens podem imaginar que equival a finals del segle XIX o principis del XX de la nostra història.

És, per tant, un manga que pertany al subgènere steampunk de la ciència-ficció, atès que ens mostra una època victoriana alternativa, un món industrial molt més avançat que no ho era el de debò en aquells temps, però amb aquell aire de no haver acabat d'entrar del tot al segle XX.

En fi, a banda del context històric fictici, Fullmetal Alchemist gira al voltant del concepte de l'alquímia, la transmutació d'objectes amb la finalitat de millorar-los, però evidentment fa una interpretació particular d'aquesta filosofia de tants segles de tradició.

Els seus protagonistes, els germans adolescents Elric, van aprendre alquímia quan eren petits i van intentar l'única transmutació prohibida al món en què s'ambienta el còmic: la humana. Perquè van voler ressuscitar la seva mare morta per culpa d'una plaga, però l'experiment va sortir malament i de retop el gran, l'Edward, hi va perdre un braç i una cama i el petit, l'Alphonse, el cos sencer. 

El cas és que van cridar l'atenció de l'Exèrcit, perquè Amestris és un país controlat per un exèrcit -tot i que en cap moment de la història es manifesta cap problema amb això-, i l'Ed va decidir entrar-hi i treballar per al govern amb el sobrenom de "L'Alquimista d'Acer", que és el títol del manga i ve dels implants metàl·lics que té als membres que li falten. El que en vol treure, encara que no li agradin gaire els mitjans, és la possibilitat d'aprendre més alquímia, aconseguir la pedra filosofal i recuperar, almenys, el cos del seu germà Al, l'ànima del qual viu en una armadura enorme d'ençà del fatídic incident.

A mesura que avança el relat ens anem trobant sorpreses, girs, conspiracions, assassinats i combats espectaculars en què s'alterna l'ús de tècniques físiques i una alquímia que tal com apareix en aquest còmic és més aviat màgia, tot plegat perquè els germans Elric van descobrint la terrible veritat sobre les pedres filosofals, els actes de les altes esferes del govern i la Història que no s'explica als llibres.

  

Amb una encertada barreja de comèdia i drama -tan aviat ens trobem els personatges lluitant a mort, sagnant a raig i deixant anar frases lapidàries com empipant-se perquè algú els ha anomenat d'una manera que no els agrada i altres gags típics del manga per a nois o shônen-, la narració flueix d'una manera amena, però amb més profunditat i complexitat argumental del que esperem inicialment.

El viatge dels germans protagonistes és un, amb un sol objectiu, però la trama els obliga a canviar de rumb constantment, es veuen davant d'una amenaça de proporcions incalculables i fan el que han de fer: lluitar per allò que creuen, tot deixant per a més endavant la qüestió de la recuperació dels cossos. Quan s'acaba la lectura de Fullmetal Alchemist hom és conscient que la història s'ha complicat molt més del que semblava, però que alhora, com deia més amunt, ha fluït d'una manera neta, sense problemes.

Això cal atribuir-ho a l'autora, que domina el ritme i és coherent -no es pot dir que aquest sigui un manga ple de deus ex machina precisament, més enllà de la flexibilitat argumental que ens trobem al combat final, el del clímax, però això passa sempre-, i que ens delecta amb unes il·lustracions bellíssimes, un dibuix net però alhora detallat, que per una vegada es beneficia del blanc i negre típic del còmic japonès. 

A més -i això es pot dir de ben pocs autors, tant japonesos com americans i europeus-, els seus personatges es diferencien i reconeixen perfectament, cadascun amb una cara i una constitució diferents. Pot semblar obvi, i no ho acostumem a valorar, però a la majoria de còmics el que trobem és un petit grapat de models i petites alteracions. No és el cas de la senyora Arakawa. Un altre tema és que per l'ambició del relat ens quedem sense saber gaires detalls de molts d'ells, això sí.  

Són personatges que ens fem nostres al cap de poc temps, tant els germans Elric com en Roy Mustang (L'Alquimista de Foc), la tinent Hawkeye, la Winry Rockbell (amiga de tota la vida dels germans i mecànica dels implants, també anomenats "automails", de l'Ed), la mestra Izumi Curtis, l'enorme però sensible Armstrong, en Lin Yao i companyia, l'interessantíssim Scar o, sí, els dolents, que estan representats pels carismàtics homuncles que responen a sobrenoms trets directament dels Set Pecats Capitals. Són potser els més destacats, però n'hi ha molts més, i secundaris per a aturar un tren.

Més enllà d'un argument atractiu i una narració trepidant amanida amb un aspecte gràfic excel·lent, a Fullmetal Alchemist també es toquen temes que ens permeten reflexionar a través dels personatges, com ara les desigualtats, la discriminació, la lleialtat, la guerra -evidentment- o el més interessant de tot: el preu que estem disposats a pagar i els riscos que volem assumir per tal d'aconseguir allò que volem, perquè en aquest relat impera una llei que és la de l'intercanvi equivalent: es pot fer gairebé de tot amb l'alquímia, però entregant sempre alguna cosa a canvi.

L'edició 

Aquesta vegada, en comptes de parlar de l'edició en un sol paràgraf, m'hi vull estendre més. D'aquí el titolet. Perquè, lamentablement, encara que se'ns vengués com a "edició revisada", suposo que la revisió va consistir en eliminar algunes faltes d'ortografia, ja que la traducció com a tal, el text en si, fa prou pena com per a preguntar-se què és el que es va considerar revisió i què es va fer, a banda d'imprimir en un format més gran, en un paper més bo i amb l'enquadernació amb camisa i "abric" de plàstic transparent -fàcil de ratllar, per cert-. 

El japonès és un idioma ambigu en molts sentits, sobretot pel que fa al gènere i nombre dels subjectes de l'oració. Tothom es pot equivocar, però no m'havia trobat mai tantíssims errors d'interpretació en aquest aspecte al llarg de tota una obra com m'ha passat amb Fullmetal Alchemist. Per posar només alguns exemples, s'ignora sistemàticament el femení de càrrecs i títols (però de tant en tant es posen bé, cosa que encara desconcerta més), o s'omet el subjecte d'una frase de manera que costa d'entendre qui fa què.

Ambigüitats a banda, també és habitual trobar-hi problemes gramaticals i expressions errònies, mal enteses, com ara "cesar en su empeño" -ha de ser "cejar", amb jota-, o coses estranyes com quan els germans Elric anomenen la seva mestra "maestro", en masculí, i ella insisteix en enfadar-se tot i que sospito que a l'original no s'empipava pel tractament masculí, sinó per alguna altra cosa. Els canvis de tractament de "tu" a "vostè" i viceversa durant una mateixa conversa només són un altre exemple de les mil coses que acaben d'enlletgir-ho tot plegat. Decisions estranyes o, potser, mancança d'una cosa bàsica en qualsevol traducció: domini de l'idioma de sortida, i no només de l'original.

Poso aquí un exemple del que dic. Fins i tot comparant el text professional de l'edició en castellà amb un en anglès d'una pàgina d'scanlations s'entén molt millor en anglès, el sentit del que diuen els personatges. És només un cas dels molts en què he hagut de llegir converses en anglès -insisteixo, de traduccions fetes per aficionats- perquè en castellà no les entenia en haver-hi errors de context i d'interpretació.

Cal esmentar, també, la poca cura que s'ha tingut amb altres coses, com ara les onomatopeies: no cal saber japonès per adonar-se que les que veiem en aquesta imatge s'han traduït totes de la mateixa manera però els símbols originals són diferents. D'això se'n diu "deixadesa", i és quelcom que s'aprecia al llarg de tota l'edició.

M'estranya molt que en una revisió feta com cal aquestes coses li passin per alt a algú que cobra per això, i és una llàstima que un còmic de la importància de Fullmetal Alchemist s'hagi publicat no una, sinó dues vegades, en aquestes condicions. No és tan difícil adonar-se que el traductor ha escrit una cosa que per context no lliga gaire i posar-hi remei, oi? En  fi, això resta punts a l'experiència, encara que de tota manera recomano la lectura d'aquest manga perquè és d'allò més entretingut i gràfica i narrativament deliciós.

Com no podia ser d'una altra manera amb un còmic de tant d'èxit, se'n van fer versions animades, concretament una sèrie de 51 episodis amb 4 OVA, amb final en forma de pel·lícula, i una altra de 64 episodis, també 4 OVA i una pel·lícula que, aquest cop sí, adaptaven fidelment el còmic original. 

Lectures: Spirit of Wonder

Quan jo era adolescent i Planeta DeAgostini tenia costum de publicar manga en sentit de lectura occidental i format grapa de poques pàgines per entrega, era conscient de l'existència del títol Miss China - Spirit of Wonder, però no va ser fins que Glénat (avui EDT) la va reeditar el 2003 en volums i completa, sota el nom de Spirit of Wonder, en un encertat moviment cultural però no comercial, que em va interessar de debò. 

Tanmateix la va haver de rellançar a preu de liquidació i en un cofret per tal de convèncer-me d'endur-me-la a casa, cosa que vaig fer fa ben bé més d'un any i ara, per fi, l'he llegit.

Creat per en Kenji Tsuruta, aquest seinen o manga per a adults en realitat és un recull d'històries curtes publicades entre 1986 i 1996 a les revistes Morning i després Afternoon i recollides en un volum gruixut que Glénat va dividir en 3 entregues de 128 pàgines cadascuna. 

Són relats que tenen en comú una ambientació britànica de finals del segle XIX (llevat d'alguna excepció que té lloc en un Japó més modern o en una Anglaterra de mitjan segle XX) i el gènere de la ciència-ficció, cosa que també ens permet parlar de steampunk quan coincideixen aquella època i aparells que no s'han inventat ni tan sols en el que duem de segle XXI. 

En aquestes històries, algunes més interessants que altres, l'autor ens parla de temes com la clonació humana, la robòtica i els viatges interplanetaris o interdimensionals. Sempre amb teories científiques que es treu de la màniga i que s'allunyen de qualsevol intent de realisme o versemblança, però que sens dubte estan inspirades, com ell mateix reconeix en alguns textos complementaris, en la seva devoció per la literatura de ciència-ficció clàssica.

La més interessant, per al meu gust, és precisament aquella en què es va centrar Planeta en l'antiga edició i la que ocupa el tercer i últim dels volums que va llançar Glénat posteriorment. De fet, està dividida en tres episodis llargs protagonitzats per la China, la jove propietària d'un restaurant xinès de Bristol que ha de lluitar no només per tirar endavant el restaurant, sinó també l'hostal que regenta i que ocupen dos científics que no li paguen mai el lloguer, amb un dels quals té una relació sentimental en procés de resolució durant els fets narrats.

Segurament és perquè Tsuruta té més pàgines per desenvolupar-la, sense treure mèrit a l'entranyable personatge, que m'ha agradat força més aquesta part final que no pas els dos primers volums. Però Spirit of Wonder ofereix una lectura agradable, amb un dibuix molt detallat i ambientat en una Europa idealitzada i amb protagonistes femenines envoltades per científics bojos en tots els casos. 

El problema és que l'aspecte dels personatges s'assembla moltíssim entre unes històries i les altres, fins al punt que de vegades costa distingir-los, i aquestes noies que deia que són les protagonistes acostumen a tenir un paper més aviat d'observació i d'objecte del desig d'uns personatges masculins que tenen tendència a espiar-les i magregar-les, especialment en el cas de la China.

Com deia abans, algunes històries m'han agradat més que altres, però trobo que és una lectura recomanable que, si encara teniu la sort de trobar-la a preu de liquidació (si no està exhaurida a tot arreu, és clar), no us farà pensar que heu llençat els diners, tot i que és cert que tampoc no cal esperar que ens deixi bocabadats ni que la "ciència" representada ens resulti mínimament creïble. És entretinguda, l'ambientació és original pel que estem acostumats a veure al manga i les sensacions que provoca són agradables.

Per cert, Spirit of Wonder va ser parcialment adaptada a l'animació en una OVA primer, el 1992 (editada en castellà també), i quatre més el 2001, que pel que trobat s'han editat també a l'estat espanyol però no de manera completa.