Moments inoblidables: música de Captain Tsubasa (4a part)

El meu personatge preferit de Captain Tsubasa, no és cap secret, és en Tarô Misaki, més conegut aquí amb el nom de Tom Baker. Amb en Tsubasa formaven la golden pair de la sèrie, i era un jugador estimat per tothom, fins i tot pels rivals, perquè havia jugat en diversos equips a causa dels continus trasllats d'institut per culpa de la feina del seu pare (pintor de quadres).

Un bon jan i excel·lent jugador, va ser víctima de les maquinacions de l'autor, en Yôichi Takahashi, que per fer la història més interessant va voler posar en problemes el Nankatsu (New Team) allunyant el seu súper porter, en Wakabayashi, i aquest aliat d'en Tsubasa que avui ens ocupa. És una bona idea afegir dificultats als protagonistes per tal de mantenir l'interès de l'obra, però es veu d'un quilòmetre lluny com s'ho fa venir bé.

Havia estat al Meiwa (Muppet) i al Furano (Flynet), i del Nankatsu també en va haver de marxar. Més endavant el tornaríem a veure a la selecció japonesa i cap al final a l'equip real Jubilo Iwata, de la J-League, juntament amb jugadors com en Ryô Ishizaki (el mític Bruce Harper).

El cas és que quan va marxar del poble de Nankatsu es va produir un emotiu comiat, típic del manga, amb l'etern camió de mudances i els amics que van a acomiadar-lo a última hora, sense festa de comiat prèvia ni res. És curiós que allà la penya marxi dels llocs d'un dia per l'altre, i en el cas d'en Misaki encara més, perquè ja m'explicareu què empeny un pintor a marxar de cop. Fixeu-vos també que el vídeo és d'en Tsubasa recordant el moment, perquè el troba a faltar molt, al camp.

Si a algú li interessa (a mi el primer) saber què va fer el bo d'en Misaki entre que va marxar i que el vam tornar a veure ja de més gran, existeix un especial, un volum únic anomenat Captain Tsubasa: Taro Misaki Story, que es pot aconseguir en italià si no sabem japonès i el volem llegir en una llengua romànica. De la mateixa família lingüística tenim la versió francesa, Moi, Tarô Misaki. Fins aquí arriba la importància del personatge, que protagonitza un especial ell sol!

Compres tezukianes: Oda a Kirihito i Ayako 2

Aquesta serà una breu entrada per explicar que per fi he aconseguit fer-me amb la descatalogada Oda a Kirihito, del mestre Tezuka, un manga del que només sé que es mou en l'àmbit de la medicina, com Black Jack, i el segon i últim volum d'Ayako, que també està descatalogat.

Els tres volums, tots junts, per fi són meus.

L'altre que he comprat, com deia, és el segon i últim volum d'Ayako, una història d'espionatge i política on la nena que dóna nom al títol paga pels errors dels altres. Tinc moltes ganes de saber com acaba, però és dura, del Tezuka més madur i fosc, com també Oda a Kirihito.


La portada d'aquest segon volum que he buscat durant tant temps i que finalment he comprat per eBay. Aquestes obres de la desapareguda Otakuland estan descatalogades i es poden trobar a meitat de preu en segons quins llocs (així em vaig acabar Touch), però trobar un volum sol és una tasca complicada.

Lectures: Itsumo Misora 1

Ja podria haver creat una subsecció anomenada "Lectures de Mitsuru Adachi", al pas que vaig... Avui volia parlar de la lectura recentíssima del volum 1 de l'obra Itsumo Misora (Sempre Misora), un còmic publicat entre 2000 i 2001 i recopilat en 5 toms.

En aquesta ocasió no em consta que s'hagi adaptat a cap sèrie de televisió o pel·lícula, però ja ho podrien haver fet perquè la història és prou interessant. A Itsumo Misora els protagonistes són sis, tot i que té una mica més de pes la que dóna nom al manga, la Misora Sakajô.

En realitat són dos grups de dos nois i una noia amb certa rivalitat entre ells, però que van al mateix institut de secundària (tenen, encara que pel dibuix no ho sembli, 12-13 anys) i comparteixen una desagradable experiència del passat.

A banda de la Misora tenim en Kôta Kitajima, en Chiyonosuke Kasuga, la Miyako Kukubo, en Jûshiro Murata i en Ryûdô Mihashi. Tots sis són considerats especials per un dels professors d'educació física de l'escola, tot i que no sap fins a quin punt té raó.

El cas és que els recluta per format part del que ell anomena "club de lloguer", un projecte que consisteix en fer que qualsevol club esportiu de l'institut a qui li falti algun membre per la raó que sigui pugui comptar amb els seus serveis temporalment.

Amb aquesta excusa veiem els personatges practicar diferents esports (marca de la casa), mentre poc a poc es van revelant els fets que en el passat van unir aquests sis joves i els van fer com són. O com s'estan tornant. Sí, perquè en aquesta ocasió el mestre Adachi combina els seus elements habituals (instituts, esports...) amb d'altres de fantàstics.

Jo he trobat aquest primer volum molt interessant, i és una de les coses que em compraré d'Itàlia quan pugui. De moment, però, l'he llegit escanejat i traduït a l'anglès, i he conegut d'aquesta manera una altra de les històries d'aquest autor que tant m'agrada. Per cert, és habitual en ell fer referències a obres anteriors i fins i tot a sí mateix, però a Itsumo Misora ho fa més que mai. Us en poso un exemple (feu la imatge gran, com hauríeu d'haver fet també amb totes les que he estat posant dels còmics d'aquest dibuixant):

Moments inoblidables: Musculman i l'amistat

Musculman és la meva sèrie de dibuixos animats preferida de quan era petit, em sembla que ja ho he dit alguna vegada, i més enllà de la conya que sempre hi ha, els combats són èpics, el drama és intens i a la versió televisiva de les històries publicades per Glénat en català, els recursos per tal d'accentuar el dramatisme —fins i tot en les situacions més absurdes, com veurem al vídeo— són més potents:

Potser hi ha qui no pensa el mateix que jo, però de moments emotius n'hi ha a dojo, en aquesta sèrie. La saga dels Set Superhomes de l'Apocalipsi és de les que més recordo, tot i que llegint el manga m'adono que hi ha prou coses que havia oblidat com perquè la lectura sigui interessant i en alguns punts fins i tot sorprenent, per a mi. És clar que estem parlant d'una sèrie que vaig veure de petit, i tinc una memòria lamentable quan es tracta de la ficció, de manera que afortunadament qualsevol relectura em fa la sensació com de primera vegada que llegeixo aquell títol.

Per sort a internet hi ha gent que s'ha dedicat a pujar els episodis de la sèrie en català. Sovint, però, per culpa de la censura, hi ha parts que s'han hagut d'extreure de l'original i per això ens les trobarem en japonès, però val més això que res, oi?

Lectures: Rough 1

Continuo amb les meves lectures Adachi i aquest cop li ha tocat al primer volum de Rough, que es va serialitzar de 1987 a 1989 i recopilar en 12 volums. El 2006 se'n va fer, també, una pel·lícula d'imatge real.

Amb aquesta portada comença una història força diferent del que estic acostumat a llegir del senyor Adachi, i no és que faci totes les obres iguals precisament, però Rough té alguna cosa, almenys és el que em sembla després de la lectura del primer tom, que la fa encara més diferent.

En primer lloc, no queda clar de seguida qui és el protagonista de la història, i tot i que s'acaba sabent hi ha més personatges secundaris importants que a Touch, per exemple. Dit d'una altra manera, tenen més importància que de costum. Però la pregunta és: quin és l'esport escollit, aquesta vegada? Cert, ja he dit altres vegades que, malgrat que en Mitsuru Adachi dóna molta importància a la part de les relacions entre els personatges, l'esport té un pes molt gran a les seves obres, de manera que aconsegueix un equilibri que és el que fa els seus còmics tan interessants. Rough no és una excepció d'aquesta característica comuna, però no és una història de beisbol, ni de bàsquet, ni de futbol: és de natació.

Més enllà de tot això, la trama gira al voltant de la vida en una residència d'estudiants, dedicats en el seu temps lliure a esports diferents, però els protagonistes, un noi i una noia, són nedadors. En Keisuke Yamato és un crac de la natació, i l'Ami Ninomiya també està ficada en aquest món, però és més discreta, tot i que molt bona. La gràcia de tot plegat és que sembla que odia en Keisuke i el considera un assassí. Per què deu ser? Aaah... a llegir Rough!

Lectures: H2 número 1

Continuo amb la lectura de primers volums de les obres d'en Mitsuru Adachi, un autor que em té totalment enganxat. Després de llegir escanejat i traduït a l'anglès el primer volum de Miyuki vaig voler provar el seu manga de beisbol més llarg, H2, que consta de 34 toms publicats originalment a la Shônen Sunday entre 1992 i 1999.

I em direu: no és més del mateix? Més manga de beisbol d'en Mitsuru Adachi? Doncs no, és una història completament diferent de la de Touch, que encara m'estic llegint. A H2 tenim com a protagonistes en Hiro Kunimi, un megacrac del beisbol que va haver de deixar aquest esport per una lesió al colze; en Hideo Tachibana, millor amic i rival esportiu del protagonista, que ha aconseguit ser bo gràcies a l'entrenament (al contrari que en Hiro, que és un geni i prou); la Hikari Amamiya, amiga de la infantesa de tots dos i parella sentimental d'en Hideo; i la Haruka Koga, mànager del club de beisbol (que no equip) de l'institut on s'apunta en Hiro a fer el batxillerat perquè no té un equip seriós d'aquest esport i així no tindrà temptacions de jugar-hi.


I aquests són els personatges principals del còmic, que va veure una versió animada de sorprenentment només 41 episodis i una sèrie d'imatge real d'11 capítols.

Què m'ha semblat, doncs, H2? Doncs molt bé. No m'ha decebut el mestre Adachi, no ho esperava tampoc, i he pogut veure el principi d'una obra que si va durar tant deu ser per alguna cosa. El dibuix és el característic de les altres coses que he llegit d'ell, una mica més polit, naturalment, per l'experiència de tants anys dibuixant, però al cap i a la fi Adachi 100%. Pel que fa a la narració, també hi he vist el mateix de sempre, el que tant m'agrada: el realisme, el retrat de la vida als instituts, el drama barrejat amb moments d'humor, alguns fins i tot que recorden a Peanuts (com ja vaig comentar parlant de Touch)...

En fi, més Adachi, més beisbol, més joves japonesos i més manga de qualitat.


Un dels moments clau del primer volum. L'equip de futbol de l'institut desafia els membres del club de beisbol (un equip és un equip seriós que competeix de debò, mentre que un club és una reunió de persones amb afició per una mateixa cosa, i no participa en competicions) per ridiculitzar-los en un partit de beisbol, i en Hiro, que per motius mèdics no volia jugar a l'esport en què en realitat és un crac, s'ha apuntat a l'equip de futbol perquè així no perilla el seu colze, però durant aquest partit amistós-ridiculitzador no està d'acord amb el que estan fent els seus companys i... bé, si us interessa saber què passa llegiu H2.

Lectures: Miyuki 1

Amb en Mitsuru Adachi m'ha passat com amb els còmics d'en Batman: abans de llegir el primer ja sabia que m'agradaria molt. No sé com, però ho sabia. Estic llegint la seva obra més coneguda, Touch (Bateadores en castellà), i m'encanta. I per tant volia tastar alguna cosa més d'aquest autor que, a casa nostra, només ha vist editat l'esmentat còmic i Short Program (inacabada per tancament de l'editorial), i per desgràcia de la mà de la pitjor casa possible, Otakuland. En fi, afortunadament es pot recórrer a Itàlia (per preu i edició, la millor opció europea) per tal de fer-se amb unes quantes coses més del mestre Adachi, i penso comprar-me tot el que hagin tret. Una d'aquestes coses és Miyuki, l'anime de la qual es va emetre a Telecinco sota el nom de Vacaciones de verano.

La portada del volum 1, que és el que he llegit. No, no me l'he comprat... encara. L'he llegit escanejat en una traducció a l'anglès, com vaig fer amb My Sweet Sunday, i no hi ha res de pirata en fer-ho, sobretot quan he dit que me la penso comprar. El que passa és que no volia esperar més i tenia ganes de llegir-ne el primer volum. Això és el que he fet i... buf... es confirma que tot el que fa aquest home m'agrada. Tot.


El dibuix és el de sempre, i el protagonista sembla en Tatsuya Uesugi de Touch, és clavat, però de seguida es veu que és una història diferent. Aquesta no és esportiva, com moltes altres del mestre, sinó una d'amors d'institut. Després parlaré de l'argument, però volia comentar que aquest home sap el que es fa, tot el que posa ho posa per algun motiu, i un exemple d'això és que a la pàgina que teniu a dalt fins i tot diu que la mida de les vinyetes té un sentit.


Miyuki és, novament, una història de vida quotidiana, on les relacions personals tenen un pes importantíssim (i això que a Touch l'autor ja sabia donar molt pes tant a la part sentimental com a l'esportiva), hi ha moments d'humor, de tristesa, de malenconia, les escenes sense diàlegs tan Adachi... El mateix que ens agrada de Touch, però amb una història completament diferent, un triangle amorós amb un final del primer capítol dels que deixen amb la boca oberta. No sé com seran els següents 11 volums d'aquesta història que va durar de 1980 a 1984 (coexistint doncs amb Touch durant uns anys), però aquest número 1 m'ha deixat completament il·lusionat pensant en tot el que encara he de llegir d'aquest home que és capaç de dibuixar dues obres de beisbol de llarga durada (26 volums de Touch i 34 d'H2) i que totes dues hagin tingut èxit.

De debò, en Mitsuru Adachi ha estat molt poc publicat aquí, una gran injustícia, però sigui com sigui recomano a tothom que llegeixi les seves obres, sigui en italià, en francès, en anglès o, amb sort, en la versió original japonesa. Té un estil molt propi, molt vuitanter (cosa que a mi personalment ja m'està bé), i el realisme de les seves històries les fa universals, perquè tothom ha anat a l'escola i ha viscut situacions semblants a les dels seus personatges, sempre estudiants, i alhora exporta un estil de vida típicament japonès que hem vist en tants i tants còmics i dibuixos animats però no de la mateixa manera. Tot plegat, una barreja d'elements perfecta.