Estàtues de còmic, idea impensable a casa nostra

A casa nostra el còmic cada cop s'està veient amb més bons ulls, però molt gradualment i sempre segons quin. No entraré en el debat sobre la novel·la gràfica i el còmic, però queda molt bé que els diaris parlin del còmic de tapa dura, gruixut, car i d'algun autor desconegut, mentre que llegir qualsevol altra cosa és infantil i una pèrdua de temps, a més de perillós per a la salut mental.

En d'altres països europeus la cosa és molt diferent, especialment a l'estat francès i al belga, productors d'importantíssimes obres del Novè Art. I al Japó, evidentment, on és una de les indústries més importants. Precisament allà no és estrany que, quan hi ha una col·lecció de molt d'èxit, al poble natal del seu autor s'aixequin, per exemple, estàtues dels seus personatges.

Aquí en tenim una del Detectiu Conan, a Hokuei, el poble del seu autor, Gôshô Aoyama.

I una altra on va passejant amb la Ran. Però són només dues de les que hi ha, i estem parlant d'un autor viu i una obra que no és cap obra mestra, senzillament un manga de moltíssim d'èxit.

També tenim la del Fènix del mestre Osamu Tezuka, situat a la ciutat de Takarazuka, on es va criar i on hi ha un museu dedicat a la seva vida i obra.

O l'estàtua de l'Astroboy, potser el seu personatge més conegut, que es va fer pel centenari de l'escola on va estudiar de petit el Déu del Manga, a Osaka.

L'estàtua d'en Ryôtsu Kankichi, el protagonista de Kochikame, el manga més longeu de la història (en aquests moments porta 167 volums recopilatoris), al barri-ciutat de Katsushika, a Tòquio. 

L'estàtua de Gundam que hi ha a Tòquio.

L'altra que hi havia, perquè la desmuntaran aviat, a Odaiba, i a escala real! La portaran a Shizuoka, on s'estarà fins el mes de maig de 2011.

I acabo amb aquesta estàtua de Tetsujin 28-go, Ironman 28 en castellà, un manga i un anime que personalment desconeixia completament i que ha vist la creació d'una estàtua gegant del seu protagonista aquest mateix 2009.Com deia, aquestes coses aquí són impensables. Us imagineu un monument al Mortadelo i el Filemón a la ciutat natal i de residència del mestre Ibáñez, és a dir Barcelona? Jo no.

Edito: em comenta l'Eli, i en parla al seu bloc, que en una urbanització prop de Valls hi ha un Mazinger Z gegant. Aplaudeixo la iniciativa, però em reitero en què estaria bé que els ajuntaments promoguessin aquestes coses i les posessin en llocs més visibles!

Per fi un japonès que diu la veritat!

L'altre dia, mentre llegia el número 2 de Pluto, una obra mestra amb la que estic al·lucinant contínuament, vaig veure una vinyeta que em va deixar astorat, perquè trenca amb la imatge que em fa tanta ràbia d'un monument que tenim a Bacelona i que, ni n'hi ha per tant, ni està acabat. Els japonesos l'adoren, i per desgràcia acostumen a parlar del famós arquitecte "espanyol" Antonio Gaudí, cosa que encara fa més ràbia perquè Gaudí era no només català, sinó independentista (tot i que en aquella època el terme no era exactament aquest), i diuen que li van posar una multa per negar-se a parlar en castellà, però és el que ens toca amb el país que tenim i la imatge exterior que donem a resultes d'això.

En fi, centrant-nos, ja era hora que algú digués la veritat, i que sigui un mangaka de prestigi com el mestre Naoki Urasawa m'ha fet una il·lusió especial:

Compres de segona mà... perquè jo ho valc!

Ahir a la tarda, després de classe, vaig decidir passar-me per la Llibreria Newton i avançar una mica en algunes de les moltes col·leccions que tinc començades, i això és el que vaig comprar:

RG Veda 3, edició col·leccionista

RG Veda 4, edició col·leccionista

Detective Conan vol.2, número 5. Feia molt que no me'n comprava, però és que molt aviat compraré una bona quantitat de números de la col·lecció a un preu immillorable i he de començar a omplir el forat.

Col·leccionable Batman: el Caballero Oscuro, número 10.

Col·leccionable Batman: el Caballero Oscuro, número 11. I ja me'n falten menys per arribar als 20.

I això és tot per ara. Una petita gran quantitat de còmics (els de Batman contenen cadascun 7 o 8 números USA) que em fan sentir bé perquè tiro endavant diverses col·leccions... i a bon preu.

Tatuatges de Bola de Drac

Fa uns quants dies que no escrivia en aquest bloc i avui se m'ha acudit que podria fer-ho per parlar d'un tema que ja he tocat unes quantes vegades a 3 Botons i Start, el meu bloc de videojocs que teniu enllaçat aquí al costat: els tatuatges. Se'n fan de tota mena de temàtiques, i com no podia ser d'una altra manera, també de còmics. Avui començarem amb alguns exemples de tattoos de Bola de Drac:

Aquí en tenim un del Krilin. Mola, però és el de l'estil actual del mestre Toriyama, el de les portades de l'Edició Definitiva del manga. Jo també me'n faria un, del Krilin, però en una imatge més de l'època del combat contra en Nappa i en Vegeta.

Aquest és de la Saga de Namek, segurament no la millor de la sèrie, però per a algú sí que devia ser-ho.

El Drac Sheron, tot i que no acaba de ser del tot fidel.

Un d'en Goku en tercer grau de superguerrer.

La quarta bola de drac, la suxinchu.

Un altre d'entranyable. La portada del primer volum de la col·lecció (llevat de la kanzenban).

Un Goku transformat en superguerrer a l'esquena sempre va bé per evitar possibles atacs des del darrere.

I acabo, almenys per avui, amb aquest d'una esquena decorada completament amb personatges de Bola de Drac. Els dissenys no són ni de lluny els d'en Toriyama, però suposo que es deu poder fardar d'esquena, amb aquests dibuixos.

En fi, que el tema dels tatuatges també dóna molt de joc en els còmics i serà una de les coses de les que aniré parlant durant els propers mesos.

Lectures: Venga, saca las joyas

Quan vaig anunciar l'altre dia que l'havia comprat, vaig dir que no trigaria gaire a fer-ne una ressenya, i aquí la tenim. Venga, saca las joyas és un recopilatori d'històries curtes del mangaka clàssic Yoshihiro Tatsumi, un autor que ha vist publicades algunes de les seves obres en castellà, de la mà de La Cúpula i de Ponent Mon, fent una mica de justícia al fet que es considera un dels pares del gekiga o manga realista i dramàtic, per a adults i de fet la persona que li va posar aquest nom que es feia servir abans de l'etiqueta seinen que impera des de fa un temps.

Jo no en sabia res fins fa poc, que vaig veure que a la llibreria Continuarà tenien diversos volums de manga de Ponent Mon de saldo, a 4 euros cadascun, concretament. Aquest n'era un, i el nom de Yoshihiro Tatsumi l'havia vist feia poc recomanat a Manga Land, de manera que me'l vaig comprar, així com també La Gran Revelación, del mateix autor, i En La Prisión, de Kazuichi Hanawa. 

I ja m'he llegit aquest recopilatori, del qual no puc datar exactament la publicació original perquè per desgràcia l'editorial Ponent Mon no va culminar la gran idea de traduir més material d'en Tatsumi amb una petita indicació dels anys de publicació originals de cadascuna de les històries curtes que hi apareixen, com sí que es fa, per exemple, amb alguns llibres de novel·la que en realitat estan fets d'històries curtes. Però Tatsumi va començar a dibuixar als anys cinquanta, i per l'ambientació d'aquestes històries podem anar deduint a quina dècada se situen, així que no és excessivament important.

 

Aquest és el senyor Tatsumi. En fi, que ja me l'he llegit i és... impressionant. Un dibuix senzillíssim, que no crida gens l'atenció en un primer moment, però el guió, senyors, és per treure's el barret. En aquest volum, el mestre Tatsumi ens ofereix unes històries curtes, molt curtes, i duríssimes, que enganxen des del primer moment.

En poques pàgines ens narra històries de les que arriben a tocar-nos la fibra, des del boxador que fa servir el pugilisme per desfogar-se de la ràbia que sempre sent fins al gigoló que sobreviu com pot, passant per una colla de rodamons que intenten veure la vida positivament o les prostitutes que "calmaven" els soldats japonesos a la II Guerra Mundial.

Absolutament totes les històries són bones, i tristíssimes, i estan explicades amb mestria, amb el ritme exacte, barrejant vinyetes sense text amb moments en què s'avança molt en la trama. I gairebé sempre ens espera una sorpresa a l'última pàgina, una sorpresa dura o, en el millor dels casos, desconcertant.

En fi, una delícia, són els millors 4 euros que he invertit en molt temps i en recomano la compra i lectura a qualsevol que llegeixi aquest article. Correu, que a Continuarà en tenen molts però aviat s'acabaran!

Lectures: El Expediente Einstein

La lectura de la que vull parlar avui no és gens habitual en aquest bloc. No és un còmic, i tampoc no és una novel·la com les que algun cop he ressenyat), sinó un llibre de no ficció. És un gènere que m'agrada molt, sempre que el tema m'interessi i em cridi l'atenció tant pel títol com pel que promet a la contraportada.

El Expediente Einstein. El FBI contra el científico más famoso del mundo, de Fred Jerome, em va captivar en primer lloc pel preu, perquè tot i ser una primera edició, en tapa dura i més de 500 pàgines, valia 3 euros allà on el vaig trobar, una botiga de Gran Via 2 on tenien llibres de saldo, una cosa que, per cert, ja no es veu tant com abans. I com que anava de l'FBI i la seva persecució d'un personatge que a mi, com a tothom, sempre m'havia semblat totalment allunyat de l'escàndol, el llibre em va conquistar i se'n va anar amb mi cap a casa.

Anys després me l'he llegit, i és que no llegeixo les coses per ordre d'arribada, sinó segons el que em ve de gust en cada moment. A El Expediente Einstein, entrant ja en matèria, es parla de com l'FBI va intentar treure's de sobre Albert Einstein, per a molts el personatge del segle XX i Premi Nobel de Física, a més d'autor de la Teoria de la Relativitat, perquè els resultava incòmode políticament parlant.

Einstein era d'esquerres, com l'autor del llibre, que no se n'amaga. De fet, tothom té ideologia, així que mentre la deixi ben clara abans d'intentar que algú es prengui seriosament un text o un parlament seu, no hi hauria d'haver problema. Doncs bé, el protagonista d'aquesta obra era d'esquerres, pacifista en extrem, i especialment antiracista (recordem que era jueu i sabia el que era ser perseguit per motius religiosos o ètnics). Va haver de fugir d'Alemanya per aquesta manera de pensar i a sobre perquè era jueu, i als anys 30 diguem-ne que no era gaire recomanable quedar-se en aquell territori. Així que se'n va anar cap als Estats Units, on era reverenciat, per fer-hi de professor universitari a Princeton.

Aquesta foto, una de les més famoses del segle XX, contribuïa a la imatge del científic que en tenia la gent i encara té: la de geni despistat, i en absolut interessat pels problemes del món real. Però no era així, i l'FBI ho sabia, i l'Einstein va dedicar la seva vida a l'estudi però en la mateixa mesura (o més) a la lluita pels drets humans (tot i que sí que és cert que era una mica masclista, segurament el seu únic defecte ideològicament parlant), fent servir la seva fama per poder arribar a més gent amb els seus discursos.

Això el feia potencialment perillós, molt perillós, i l'FBI, amb J. Edgar Hoover al capdavant, va fer mans i mànigues per desprestigiar-lo i si calia deportar-lo dels EUA durant els anys 50, afavorit pel clima que havia creat el McCarthisme. Però com que el científic era tan popular no podien fer cap moviment sense tenir cap prova sòlida de la seva condició de comunista i espia, característiques que li atribuïen sense dubtar, però que no podien demostrar. En molts altres casos, milers de persones desconegudes o menys conegudes que ell van ser empresonades i/o van perdre la feina pel simple fet de ser d'esquerres o, sovint, per errors de l'FBI. De retruc, tot un país vivia amb la por i es dedicava a denunciar els veïns per qualsevol collonada que els fes semblar mínimament rojos.

Total, que el llibre explica, amb abundantíssimes notes a peu de pàgina (i això és el que el fa una mica feixuc perquè trenca el ritme d'una lectura que, d'altra banda, és força amena), el periple del senyor Edgar Hoover, ple de mentides, situacions absurdes i falses acusacions, per acabar amb l'home més famós del segle passat, que lluny de viure als núvols es va passar la vida lluitant i força amargat per les dificultats amb què es trobava.

Recomano el llibre a aquells que els agradi llegir obres de no ficció, que tinguin interès pel tema de la Caça de Bruixes dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units i que vulguin conèixer una faceta del doctor Albert Einstein desconeguda per a la immensa majoria de la gent, tant al seu país d'acollida com, evidentment, a l'exterior. Una cosa sí que li va sortir bé, a l'FBI, i és que en no atacar obertament Einstein no van fer gens de publicitat de la seva ideologia, no van tenir pebrots d'enfrontar-se a un home les opinions del qual ningú no hauria gosat jutjar. Ja els va anar bé que en quedés la imatge que es podria resumir amb la fotografia en què treu la llengua. Sort que el senyor Fred Jerome va fer aquesta monumental tasca de documentació i la va transformar en llibre.

Moments inoblidables: la Mort d'en Vegeta

La mort d'en Vegeta és un dels moments inoblidables de Bola de Drac i de l'anime en general. És un personatge que no arriba mai a caure excessivament bé, i que consti que és un dels meus preferits de la sèrie, però mica en mica li vas agafant, més que afecte, respecte. Un aliat de valor incalculable, un esplèndid guerrer que amb el temps va passar a un segon pla, però no tant com els altres amics i aliats d'en Son Goku, a qui per cert va vèncer les dues vegades que van lluitar.

Aquest orgullós guerrer de l'espai va caure davant d'en Freezer, va ser el primer i únic que el va matar. La segona mort del Príncep va ser a causa d'una inútil autoimmolació que pretenia acabar amb en Bu. Però la mítica és aquesta, la primera.

Abans de veure'm obligat a pujar aquest vídeo després de retallar-lo n'hi havia un que tenia un tros en japonès. Jo ho atribueixo al fet que deu ser capturat d'alguna de les últimes emissions, perquè se sap que cada cop que emetien la sèrie censuraven més coses, fins a extrems absurds, i tanta sang i mort devia ser massa difícil de digerir per a vés a saber qui. El cas és que devien muntar el vídeo amb la part que faltava treta d'un tall en japonès, però aquest que he pujat jo deu ser capturat d'un DVD.

El cas és que aquest vídeo ens mostra l'agonia d'un dels personatges més forts de Bola de Drac, un lluitador incansable que, al cap i a la fi, es va deixar guanyar una mica per la bondat i amabilitat dels terrestres que el van acollir, fins al punt de quedar-se amb "la noia de la sèrie", amb qui va tenir dos fills.