Avis entranyables

Avui és l'aniversari de la defunció del meu avi. Bé, de fet tots dos són a l'altre món, però avui fa 6 anys de la mort del que vaig tenir amb mi més temps i que, per tant, vaig conèixer més i millor. Tot i així volia fer aquest article en homenatge a tots dos, perquè el primer que se'n va anar, encara que va ser fa 17 anys (a l'edat de 65, el pobre) també ho va fer un mes de gener. Per tant, volia parlar d'alguns dels avis més entranyables del món dels còmics i els dibuixos animats. Segur que me'n deixaré, però a la memòria em vénen els exemples que poso a continuació.

 

Com segur que ja heu pensat, la presència d'aquest avi era obligatòria i estava cantada. Doncs sí, és l'avi de la Heidi, un personatge mític del que sabem que en realitat es diu Tobias Hessen i que, malgrat que té un caràcter difícil (i viure sol durant tant de temps no havia contribuït a millorar aquest aspecte), estima la seva néta, la nena dels Alps, com a ningú en aquest món.

En Son Gohan, l'avi d'en Goku. Recordem que no és el seu avi biològic, ja que en Goku és extraterrestre, però el va recollir i el va criar. Un gran lluitador que va morir precisament a mans d'en Goku quan aquest estava transformat en mico gegant, una tragèdia de la qual el protagonista de Bola de Drac no se'n va saber culpable fins a la saga dels superguerrers.

De petit en Goku li va voler tornar la vida amb les boles de drac, però ell no va voler perquè deia que a l'altre món ja estava bé, i va fer servir el dia de permís que tenen tots els morts que han conservat el cos per participar en aquell combat espectacular contra el seu nét a ca la Baba la Vident. La bola de drac de quatre estrelles, que és un tresor per a en Goku, és un record del seu avi, el nom del qual va posar, també, al seu primer fill.

I un altre avi adoptiu, en aquest cas el d'en Fly, de la sèrie homònima i que en japonès es deia Dai no Daibôken (La gran aventura d'en Dai) i es basava en l'univers videojoquístic Dragon Quest, encara que no era la versió manga de cap de les entregues de la llegendària saga. En Blas era un monstre que s'havia tornat bo en viure a l'illa de Delmurin, que estava encantada. I aquest beneficiós efecte també s'havia aplicat a la resta de monstres. Doncs bé, en Blas va acollir i criar l'únic ésser humà de l'illa, en Fly, i el va entrenar per tal que fos un gran mag en el futur, tot i que el nano s'estimava més la lluita.

El famós Hayao Miyazaki, actual director de l'Studio Ghibli, que ja havia estat implicat en la creació de Heidi, va dirigir la sèrie Conan, el noi del futur, una meravella de temàtica post-apocalíptica situada el 2028, després de 20 anys de l'esclat de la III Guerra Mundial (el 2008!) i protagonitzada per un nen valent i inconscient que ha estat criat únicament pel seu avi, un home preocupat pel seu nét i pel destí de la humanitat. Però al principi de la sèrie es produeix la tragèdia...

No podia faltar en Jigorô Inokuma, l'avi de la Ginger (Yawara) Inokuma, la protagonista de Cinturó Negre. L'home és un excampió de judo que vol que la seva néta segueixi els mateixos passos que ell i fins i tot el superi, i per tal d'aconseguir-ho la sotmet des de petita i en contra de la seva voluntat a un estricte entrenament i una vida allunyada del que volen les jovenetes de la seva edat. Té força mal geni i pot arribar a ser temible, però com tots els personatges d'aquesta mena té moments molt simpàtics i entranyables, un cop mostra les seves debilitats i la seva humanitat.

 

Aquí tenim en Ginnosuke Nohara, pare d'en Hiroshi Nohara i avi d'en Shinnosuke Nohara, més conegut com a Shin-chan. És l'avi del poble, i comparteix personalitat amb el seu nét, cosa que el converteix en un sonat pervertit i poc amic del protocol. Sembla que aquesta manera de ser es va saltar una generació.

I acabo amb aquest avi, l'únic que no és de l'àmbit manganime: l'Abraham Simpson, o Abe Simpson, que és el pare d'en Homer i l'avi d'en Bart, la Lisa i la Maggie. Fa temps que no hi toca i el tenen abandonat en una llar d'avis (el problema, més que la residència, és la manca de visites). Amb el mal geni que el caracteriza, té l'habilitat de quedar-se adormit en qualsevol lloc, sempre que estigui còmodament assegut, i a més amb el cap enrere i amb la bava caient.

Com que Els Simpson retraten la societat des d'un punt de vista cruel però realista, aquest personatge no és res més que el reflex d'un tipus d'avi que tenim en abundància: l'avi que fa nosa, que visitem en dates obligades i gràcies. Una llàstima, però és el que hi ha. Vivim en un món en què, després de treballar tota la vida, hi ha molts avis que no reben a canvi res del que van donar als fills quan encara estaven en plena forma.

Aquesta és una de les coses que més ràbia em fan, perquè la vellesa ja és prou dura en sí mateixa com per passar-la sol. I bé, amb aquest missatge acabo el record als meus dos avis desapareguts, un dels quals no va poder ni gaudir de la seva jubilació. Ja ens hi trobarem, ja.

Lectures: Joker

Amb aquest títol tan genèric sembla que hagi de parlar de totes les aparicions del personatge en el món del còmic, però no és així. La lectura de la que vull fer ressenya la vaig fer fa molt temps i la tenia pendent de comentar, aquí damunt de la impressora-escàner, agafant pols. Però per fi ha arribat el moment i m'he decidit a parlar de Joker, de Brian Azzarello (guionista de la genial 100 Balas) i Lee Bermejo.

Un llibre de tapa dura que es defineix, a la contraportada, com a novel·la gràfica, i amb un equip creatiu que va més enllà dels excel·lents Azzarello i Bermejo, perquè també destaquen amb força l'entintador Mick Gray (és exactament el tipus de tinta que m'agrada trobar-me als còmics, donant prioritat a les ombres) i la colorista Patricia Mulvihill, unes funcions que, si bé sempre s'acrediten, no acostumen a rebre gaire reconeixement per part del públic.

Pel que fa a l'argument en sí, es tracta d'una impressionant narració en primera persona d'un esbirro d'en Joker, que és testimoni de com torna a aixecar el seu imperi després de l'enèsima fuga del psiquiàtric d'Arkham. Com que el Príncep Pallasso del Crim és un dement, l'encert d'Azzarello és precisament això, narrar en primera persona però sense que sigui el propi Joker, ni en Batmanm que com és natural el veuria des d'un punt de vista totalment diferent.

Personalment, tot i que odio el personatge i no sento cap mena de simpatia per ell, com sí que em passa amb en Dues Cares (que considero el millor de la galeria d'enemics d'en Batman), em va agradar molt aquest plantejament i la possibilitat que dóna al lector, i que agradarà especialment als seguidors de les aventures del Croat Emmascarat, de veure el dia a dia d'un Joker que va fent de les seves sense en Batman rondant (però en Joker en nota la presència), tot i que és inevitable que acabi apareixent en la història.

Habitualment, quan veiem escenes d'en Joker maquinant alguna cosa, al cap de poc apareix en Batman i es produeix un enfrontament, sempre memorable, on el pallasso acaba novament tancat al sanatori, però descollonant-se com si allò no anés amb ell. I també coneixem la seva faceta més cruel (de fet, sempre és cruel), que no dubta en assassinar o deixar invàlid qui sigui, amb el màxim exponent a la ja comentada La Broma Asesina. El que no estem acostumats a veure és un Joker en la seva vida quotidiana, les petites coses que l'ocupen i que són prou petites com per no cridar l'atenció d'en Batman però que gairebé sempre acaben amb morts i que en general acaben derivant en el gran crim que, aquest cop sí, atreu el justicier.

Per cert, l'aspecte d'en Joker en aquest còmic recorda moltíssim el de la pel·lícula The Dark Knight, on l'interpreta el malaguanyat Heath Ledger, perquè el somriure de pallasso aquí no és pintat, sinó que forma part d'unes cicatrius a les comissures de la boca, exactament com a la pel·lícula. Hi ha hagut debats sobre qui va copiar a qui, però en realitat, tot i que tant el còmic com el film van aparèixer el mateix any (2008), el senyor Bermejo el va dibuixar abans.

Sigui com sigui, el que trobem en aquest còmic recomanable per a tothom que senti un mínim interès per les aventures d'en Batman és un magnífic retrat des d'un punt de vista poc habitual, més intimista, d'un dels personatges més importants de la història del còmic, odiós com n'hi ha pocs però alhora fascinant, cosa que no es pot dir de gaire gent, però un exemple que se m'acut és en Hitler. I això té el seu origen en un Joker molt més ingenu i planer, que va debutar al número 1 de Batman el 1940 i que forma part de les aportacions de l'ahir homenatjat Bill Finger a la història del còmic, en qualitat de co-creador.

Bill Finger, el gran oblidat

Avui començaré una secció nova dins el bloc, un apartat que s'actualitzarà de manera irregular i que pretén parlar de persones dins el món dels còmics, de vegades per fer una mica d'història i d'altres vegades per rescatar de l'oblit alguns noms, com és el cas de l'article inaugural. El protagonista d'avui és el senyor Bill Finger (1914-1974), l'injustíssimament oblidat guionista co-creador d'en Batman juntament amb el dibuixant Bob Kane, que és l'únic que se sol esmentar quan es parla de l'autoria d'aquest personatge cabdal en la història del Novè Art. 

Aquesta és l'única foto fiable (i d'una mínima nitidesa) que he trobat sobre el guionista que va escriure les històries d'en Batman durant les primeres dues dècades i que va modificar substancialment la idea inicial que en Bob Kane tenia sobre el personatge (per tant, la idea original és de Kane, però Finger el va retocar per tal de distingir-lo més d'en Superman).

 

Així l'havia pensat en Bob Kane, com un superheroi pla i guaperes. El típic superheroi, vaja. Finger li va canviar l'uniforme, li va donar la identitat civil que tots coneixem i va co-crear la majoria de la cèlebre galeria de dolents de l'Univers Batman, a més del seu fidel Robin, l'origen tràgic del qual és una invenció totalment seva. De fet, el senyor Finger va dir que el Noi Meravella va néixer de la necessitat de dotar en Batman, una mena de Sherlock Holmes, del seu propi Watson per tal de poder-li explicar les seves reflexions en veu alta. Abans d'això ja havia treballat amb en Bob Kane en altres còmics, però no va ser fins a l'arribada del Croat Emmascarat que van obtenir l'impressionant èxit que faria de la col·lecció una rentabilíssima franquícia.

El número 27 de Detective Comics, la primera història d'en Batman, de maig de 1939. Sembla que era força lent entregant els guions, cosa que va fer que de tant en tant el substituissin altres guionistes, però també va ser el co-creador d'en Green Lantern el 1940, al número 16 d'All-American Comics. Allà sí que sortia acreditat com a co-creador, juntament amb en Martin Nodell, però quan la col·lecció va tancar i més tard es va "resetejar" el seu nom va desaparèixer per art de màgia.

Va dur a terme altres feines menors, i també va escriure algunes pel·lícules força desconegudes, més aviat de sèrie Z, a més d'un arc argumental de dos capítols a la segona temporada de la sèrie d'imatge real d'en Batman, sí, aquella que era més aviat d'humor.

 

Mira, aquí el tenim en una altra foto, practicant el golf. Per què va tenir tan mala sort, que les poques vegades que se l'acreditava durava ben poc? Devia ser massa bona persona. En Bob Kane, en canvi, sembla que no ho era tant. Primer, perquè va cedir els drets del personatge a la DC a canvi de sortir sempre acreditat als títols de qualsevol col·lecció d'en Batman fins i tot quan se'n retirés, però no ho va demanar en canvi per al seu company (sí que passa amb en Superman, que tothom sap que va néixer del talent d'en Jerry Siegel i en Joe Shuster). I després, perquè no va ser fins a la seva vellesa, molts anys després de la prematura mort d'en Finger, que en Bob Kane va reconèixer el paper cabdal del seu primer guionista. 

El cas és que en Bob Kane va viure còmodament gràcies al "seu" personatge més famós i va morir de vell, l'any 1998, mentre que en Bill Finger va morir als 59 anys, pobre i sense reconeixement en vida. Després (com sempre, després), el 1994, va ser inclòs a la Jack Kirby Hall of Fame, i el 1999 a la Will Eisner Award Hall of Fame.

 

Aquest és un obituari, il·legible a aquesta mida, en ocasió de la defunció del co-creador d'en Batman. i aparegut al número 1 de l'Amazing World of DC Comics, de 1974. Com a homenatge al senyor Finger, i d'una manera molt significativa, a partir de 2005 la Comic-Con, el saló del còmic més important dels Estats Units, concedeix un premi a la carrera d'aquells guionistes que no han rebut el reconeixement que es mereixien, i aquest premi es diu, com no podia ser d'una altra manera, Bill Finger Award. Un detall reivindicatiu molt maco, tant per als premiats com pel simbolisme que té.

De fredes i de calentes

Avui volia fer un tipus d'entrada de les que no m'agradaria abusar i que es basen en repetir informació recollida en d'altres blocs o pàgines web, i volia fer-la perquè m'he assabentat de dues coses relacionades amb els còmics que m'han alegrat el dia, però malauradament també en comentaré una de trista. Comencem amb les bones notícies:

L'editorial Norma confirma per fi una cosa que va anunciar fa gairebé dos anys: publicarà la seva primera obra d'Osamu Tezuka, La leyenda de Son Goku, i ho farà a partir del Saló del Còmic de Barcelona del proper maig. Segurament es vendrà malament, com per desgràcia passa amb tots els còmics del Déu del Manga, i no gosaran treure'n res més, però la part bona és la seva simple aparició. Després de molts retards arribarà, doncs, aquesta obra anomenada originalment Boku no Son Goku i creada entre 1952 i 1959, i posteriorment recopilada en 8 volums. A hores d'ara encara no sé com serà l'edició de Norma, si en 8 o en menys toms, però és una gran notícia. L'adaptació al manga de l'antiga llegenda xinesa Viatge a l'Oest, que va inspirar tota mena de manifestacions artístiques, entre elles la més coneguda, Bola de Drac.

D'altra banda tenim l'anunciada publicació per d'aquí a uns dies del 37è volum de Kinnikuman (Musculman al nostre país), després de 22 anys. En realitat és un volum d'històries unitàries que pretén enllaçar la història original (publicada a casa nostra per Glénat, només en català i per primer cop a Occident, en 18 volums dobles) amb el que van estar fent els seus autors, els Yudetamago, després d'acabar-la, és a dir Kinnikuman Ni-sei (inèdita aquí). El que em pregunto, tot i que ja m'imagino la resposta negativa, és si Glénat també el traduirà al català, encara que quedi com a volum normal i estèticament diferent dels 18 volums dobles que hi havia fins ara.

I enllaçant d'una manera retorçada amb el que he comentat fins ara tenim el tercer tema, la mala notícia del dia, una defunció que ens toca molt de passada, però que he pensat que estaria bé esmentar: la de Daisuke Gôri, famós actor de doblatge japonès, a l'edat de 57 anys, a causa d'un més que probable suïcidi. Posava la veu, entre altres, al senyor Satan de Bola de Drac i al Robin de les Estrelles de Musculman. No he seguit cap de les dues sèries en japonès, però m'agradaria escoltar-lo treballant:



De l'aportació més important del personatge a la història de Bola de Drac que, per cert, no era el seu únic paper, segons he llegit al bloc Planeta Sigarra, on s'afirma que també posava la veu a la tortuga del Follet Tortuga, al rei Gyuma (pare de la Xixi) i al rei Enma de l'altre món.



I aquí el veiem al capítol 42 de Musculman. Però també ens ha deixat recentment un altre actor de doblatge japonès, el senyor Isamu Tanonaka, veu del pare d'en Kitaro de GeGeGe no Kitaro, però també de l'avi d'en Fly de Dragon Quest (aquí coneguda com a Fly) i del corb que deia "babau" ("aho" en japonès) a Dr.Slump.

La seva mort s'ha produït a causa d'un atac de cor a l'edat de 77 anys, a casa seva, a diferència del senyor Gôri, trobat al carrer. Però escoltem-lo també treballant:



N'havia trobat un vídeo en què feia d'Akira Toriyama a Dr. Slump, però sembla que l'han eliminat de Youtube, així que aquesta és una actualització de l'article en què he esborrat un inútil vídeo que no es pot veure. Però encara el podem escoltar en un altre paper:



És en Blas, l'avi d'en Fly. Poseu-lo al minut 3 aproximadament, per sentir-lo i no haver d'esperar, tot i que també està bé veure en japonès l'inici de tan mítica sèrie. En fi, un parell de notícies bones i dues més de dolentes, però sempre ens quedarà el treball fet.

Lectures: La Perdida

Dono oficialment per tancat el cicle de Futurama, que no vol dir que no en pugui parlar de tant en tant en ocasions com el visionat d'una pel·lícula (me'n falten dues i per tant és molt possible), i abans de la propera "setmana temàtica" faig un petit període de transició amb articles únics, com el de la lectura del còmic La Perdida que llegireu a continuació.

La Perdida, amb el títol original La Perdida, és un còmic de l'autora dels EUA Jessica Abel, que té un nom que sempre em fa confondre perquè mentalment el converteixo en una mena de fusió entre els de les actrius Jessica Alba i Jessica Biel. El còmic en sí, en realitat un llibre que recopila el que originalment es va publicar als Estats Units en cinc entregues de 2000 a 2005, el vaig conèixer ja fa uns anys segurament a la FNAC, perquè és de la mena de còmics gruixuts (aquest té 288 pàgines), de tapa dura, en blanc i negre i de l'àmbit gafapasta que et trobes fàcilment passejant per la FNAC i que en canvi tenen menys a la vista a les botigues especialitzades en còmics. En altres paraules, una novel·la gràfica.

Com que és de l'editorial Astiberri és tirant a caret, però em va cridar l'atenció i fa uns quants mesos el vaig adquirir en veure'l en una botiga de segona mà en bon estat de conservació amb un preu de descompte del 30%. L'olor de vòmit que fa deu ser per la pega, perquè si algú hi hagués vomitat de debò estaria tacat, a més de fer pudor. Ignoro si passa amb tots els exemplars, però amb el meu sí que passa. En fi, em van venir ganes de llegir una novel·la gràfica (en tinc unes quantes per llegir, i he consumit ja Maus i Ghost World) i fa unes setmanes el vaig començar (sí, jo llegeixo així). Com que ja l'he acabat, he decidit parlar-ne.

La Perdida és la història de la Carla, una noia dels Estats Units però mexicana per part d'un pare que no ha conegut. Tot i així, decideix que se'n vol anar a viure una temporada a Mèxic, DF, i estar-s'hi més del que legalment té permès com a turista. Amb això pretén conèixer les seves arrels, un objectiu lloable, però la seva innocència farà que passi d'uns primers mesos de certa comoditat allotjada a casa d'un exrotllo que també és dels EUA a adonar-se que les companyies autòctones amb què es barreja, que són  bastant anti-americanes (d'Amèrica com a sinònim dels Estats Units, s'entén), li acabaran portant problemes bastant greus.

Aquest és un còmic que inicialment ens narra el dia a dia de la Carla amb un estil realista, en què veiem la seva vida quotidiana i els petits problemes que va tenint, res de preocupant, fins que la història s'embolica i ens té en tensió durant la part final, on la protagonista ja veu que s'equivocava de mig a mig amb la seva idea de Mèxic, perquè la capital no és Tijuana, però poc li falta. Que sí, que no tots els mexicans són dolents, però que voler eliminar aquest prejudici no ha de tenir l'efecte secundari de no veure el perill quan treu el cap. Això sí, la visió que dóna Abel de la capital mexicana fuig dels tòpics habituals i al còmic hi veiem sovint reflexions dels personatges sobre el paper dels Estats Units com a colonitzador mundial i altres temes polítics igualment interessants.

L'autora, que també va viure a la ciutat una temporada amb el seu xicot, no té una bibliografia gaire extensa, però és reverenciada als Estats Units per la seva capacitat narrativa acompanyada d'un dibuix en blanc i negre senzill, amb línies gruixudes i traços rectes, poc expressiu però que al cap i a la fi es fa agradable. En castellà Astiberri també li ha publicat Escaparate (aquesta sí que té títol en anglès, Mirror, window) i un recull d'històries curtes anomenat Banda Sonora. Parlant de l'editorial vull acabar la ressenya comentant que no m'ha agradat gaire la traducció, que sovint fa servir expressions calcades de l'anglès i el típic problema dels temps verbals, com "dijo" en comptes de "ha dicho" quan es parla de coses que fa uns minuts que han passat. Passa massa sovint i ho odio.

A banda d'això, com que l'original és en part en anglès i en part en castellà, a la traducció en castellà no quedava més remei que marcar amb claudàtors les parts que originalment eren ja en aquesta llengua, encara que fos en la seva variant mexicana, per tal que s'entenguin segons quines situacions. Però trobo que no s'ha fet sempre, de manera que hi ha moments en què es nota i xoca. I bé, el que deia de l'olor de vòmit... però m'estimo més això que el que em va passar amb un volum del manga Dragon Head, que teia un xiclet entre les pàgines.

El doblatge de Futurama

Ja fa uns quants anys, des que segueixo les sèries americanes en format DVD, que sóc partidari de veure-les en versió original subtitulada. Amb l'anime japonès ja ho feia perquè sempre m'havia agradat sentir-lo en japonès, però les sèries d'imatge real dels Estats Units abans les veia a la tele (per tant, doblades) i ara ho faig en DVD, al meu ritme. La primera amb què vaig iniciar aquesta manera de seguir les sèries va ser 24 (que no "24 Hores", eh? Quina ràbia!), i sempre que puc ho faig així.

Però... amb Els Simpson i Futurama, tot i que les tinc en DVD, faig una excepció, no sense la idea de tornar-les a veure en el futur en anglès, que consti. I això és així perquè trobo que en aquestes dues sèries de dibuixos animats s'ha fet sempre una excel·lent feina de doblatge en llengua castellana, cosa que no es pot dir de la majoria de sèries d'imatge real i ja no cal que parlem de l'anime. El doblatge de Futurama m'agrada especialment, i ja he comentat alguna vegada que m'agrada imitar en Bender en la intimitat i de manera espontània. Doncs bé, totes aquestes veus tenen cares, i vull compartir amb vosaltres la identitat dels propietaris d'aquestes veus i cares.

Si teniu temps, que espero que sí, mireu aquest vídeo d'11 minuts. Aquest tio és el mític Director Skinner d'Els Simpson! Però en el cas que ens afecta, que és Futurama, fa els papers de Dr.Zoidberg i Zapp Brannigan. I ara veurem la veu de l'Amy, que també és la de l'Espinete (personatge exclusiu de la versió espanyola de Sesame Street) i la de la Cali Torres de Grey's Anatomy.

Una llegenda, pel que sembla, aquesta senyora, la Chelo Vivares. Continuem amb una altra dona, l'Olga Cano, que és la veu de la Leela, però també de la Prue de Charmed i molts altres papers, habitualment en sèries.

I aquestes són les veus principals. No he pogut trobar cap vídeo ni cap foto del senyor que posa la veu del Professor Farnsworth, però sí que tinc un vídeo dels actors que fan de Fry i Bender, que he deixat pel final:

Podeu passar al minut 1 directament. Són l'Ivan Muelas (Fry) i l'Abraham Aguilar (Bender), que també surten a la versió doblada al castellà de Lost, com a Sawyer i Sayid respectivament. El director de doblatge (el que presenta el vídeo), que de tant en tant posava alguna veu de personatges puntuals, era el senyor Carlos Revilla, ja desaparegut, i cèlebre per ser la primera veu d'en Homer Simpson (a més de moltíssimes altres), una veu que encara ara hi ha gent que no s'acaba d'acostumar a que no hi sigui, tot i que ja s'han doblat més temporades d'Els Simpson sense ell que amb ell.

Potser pensareu que és una parida, aquest article, però a mi m'interessava perquè jo em fixo moltíssim en les veus de doblatge i les identifico de seguida, a més de recitar automàticament altres papers seus, abans d'adonar-me que la gent del voltant em mira de reüll i amb la gota. És que no em deixen ser friki!

Futurama torna, però de debò

Continua aquesta estranya "setmana de Futurama" que va començar el 31 de desembre i que avui, 14 de gener, encara no ha acabat. Demano disculpes per la meva manca de regularitat en el tema, però això ja es va acabant i ja tinc pensat el proper cicle i tot, per tant no us preocupeu, perquè no us abandono.

Avui volia parlar de l'esperadíssim retorn d'aquesta sèrie que en alguns aspectes és fins i tot millor que Els Simpson, però com que no ho era a nivell d'audiències va ser injustament cancel·lada després d'un temps emetent-se d'una manera indigna: els de la FOX van deixar de banda episodis que ja estaven fets i van convertir una part de la quarta temporada en la falsa cinquena perquè havien programat la sèrie diumenge a la tarda i sovint se n'anava a la merda per culpa de la pròrroga dels esports.

Sí, els personatges n'estan molt contents, i els seguidors de la sèrie també ho hem d'estar, perquè després d'uns anys en què només hem tingut els llargmetratges (dels quals encara he de veure i comentar aquí 2, ja fora de la "setmana" temàtica) Futurama acabarà tornant a la televisió en forma de sèrie setmanal i la previsió és que ho faci a partir d'aquest 2010 amb una nova temporada, la sisena, de 26 episodis.

Ho he dit bé, és la sisena. La cinquena es considera que són els 4 films, que en termes de producció compten com a 16 episodis que es van emetre per televisió (ja no al canal FOX, sinó Comedy Central, després de reposar tots els que ja existien) dividits en quatre parts cadascun després d'haver sortit en DVD. Una cosa estranya però que segurament respon a la gran despesa econòmica que van fer els de Comedy Central a l'hora de comprar la sèrie i la necessitat d'amortir-la. El procés va ser de ben segur més recargolat, però bé, la cosa és que  continua i ara arribarà, per fi, una nova temporada normal a la qual la FOX ha contribuït (o la qual ha permès, tot i que no la pensa emetre al seu canal). Així s'anuncia:

Impressionant. Quines ganes que arribi, encara que sigui directament en DVD. Jo, que em vaig comprar les 4 temporades quan hi havia només les capses gruixudes del principi (sempre ho reediten tot en més petit i més barat), i que vaig sentir ràbia quan va aparèixer el pack de la sèrie completa (i les posteriors reedicions en més prim), ara em sento una mica millor perquè ja no sóc l'únic que no té Futurama sencera en una sola capsa.

Més curiositats sobre la nova temporada: sembla ser que els dobladors originals de la sèrie van estar a punt de ser completament reemplaçats per un problema amb els salaris, però es va solucionar en part gràcies a la mobilització dels fans, que són els que queixant-se han aconseguit també que tornés la sèrie, i al final les veus no canviaran.

Per als més frikis, la presentació en storyboards animats dels primers minuts del nou capítol. Cony, no podia ser que no tornés aquesta sèrie guanyadora i nominada de molts premis importants, Emmys inclosos. No després de només 4 temporades.