Sembla mentida, però ja han passat dos anys des que es va estrenar el que era la resurrecció de la saga, el primer dels tres episodis finals que George Lucas havia dit que faria, però després se n'havia retractat... i finalment Disney, en comprar la franquícia, va decidir dur a terme.
Aquella The Force Awakens va ser tot un èxit, una pel·liculassa, i l'any passat vam tenir Rogue One, un spin-off d'una qualitat immensa, que podria passar per un episodi més d'aquesta saga que ha fet 40 anys, però ara, per fi, tenim la continuació directa de les aventures dels nous protagonistes de Star Wars.
En fi, Star Wars: The Last Jedi, dirigida aquesta vegada per Rian Johnson en comptes de J. J. Abrams, que aquí és productor executiu i tornarà a dirigir a l'Episodi IX (2019), recupera els nous personatges -i els vells- i la nova situació de la galàxia que vèiem al setè episodi i ens planteja els moments més durs de la Resistència, acorralada i sota mínims per culpa dels avanços de la Primera Ordre.
Sense entrar en spoilers, aquesta segona part de la trilogia de seqüeles és un film farcit de combats estel·lars -amb magnífiques escenes d'acció-, persecucions, infiltracions, tirotejos, lluites d'espases làser i heroïcitats de tota mena, com es podria esperar d'un film de la franquícia.
Però és clar, The Force Awakens acabava amb un cliffhanger, i és que per fi retrobàvem en Luke Sywalker, que sortia brevíssimament al final i sense dir ni una paraula. Ell, o almenys el que representa pel que fa a lideratge i inspiració, és l'última esperança de la Resistència, i el podem veure en acció en aquesta pel·lícula.
Val a dir, però, que viu en un planeta remot amb la intenció de passar-hi el seus últims dies, i que no vol saber res de la Força ni de les disputes entre la Primera Ordre i la Resistència ni de tot plegat. La Rey (una Daisy Ridley que provoca un problema de raccord en aparèixer amb alguns quilos més que se li noten a la cara) l'havia anat a buscar per trobar també respostes al seu paper en aquesta aventura, i la feina serà seva per convèncer el Mestre Jedi d'acceptar una nova alumna després del fracàs amb en Ben Solo, també conegut com a Kylo Ren.
Per la seva banda, la General Organa, és a dir la Leia (una Carrie Fisher que, a més de sortir força més envellida que a l'anterior pel·lícula, on ja se la veia més gran del que era en realitat, fa en aquest film el seu últim paper en haver mort el 2016), lidera el que queda de la Resistència amb saviesa, però el cas és que el grup només pot fugir i necessita, com sigui, despistar les naus de la Primera Ordre.
Per tal de fer-ho, en Finn (John Boyega) i la mecànica Rose Tico (Kelly Marie Tran) s'embarquen en una missió a la ciutat lúdica de Canto Bight, escenari que he de dir que no em sembla tan atractiu com la majoria dels que han sortit fins ara a la llegendària i veterana saga.
Missió principal a banda, de la qual no revelaré més detalls, el gran punt d'interès de The Last Jedi és com es desenvolupa la relació entre en Kylo Ren (Adam Driver) i la Rey, com es manifesta en ells la Força i quina és la connexió que tenen, tot un cop d'efecte que he d'admetre que al principi no m'agradava com estava representat, però que després vaig acceptar sense gaires problemes.
La lluita entre la Llum i la Foscor és representada per aquests dos personatges turmentats per diferents esdeveniments del seu passat i serà interessant veure com evoluciona això al proper episodi, que hauria de tancar la trama donant més respostes de les que ha donat un Episodi VIII que, pel que sembla, sobretot ha creat noves incògnites.
Els últims moments d'una pel·lícula amb alts i baixos -encara que molta gent la considera una de les millors de la saga- són realment trepidants, amb un Luke Skywalker que amb la seva intervenció aconsegueix tornar a aixecar la pel·lícula, fer més gran la seva llegenda i que oblidem per un moment que la seva veu, ara que és gran, fa pensar inevitablement en la del Joker, que ha doblat en múltiples ocasions tant en animació com en videojocs, cosa que l'ha encasellat una mica, i que en alguns moments del film resulta un xic sobreactuat.
Star Wars: The Last Jedi és una producció espectacular, fantàstica, dinàmica, entretinguda, digníssima de la saga, però personalment em va agradar més The Force Awakens, fins i tot Rogue One. El motiu és que, malgrat tota l'acció -o potser per això- trobo que la trama avança poc, a més que, segurament a causa de la influència de Disney, com li passa a Thor: Ragnarok, el visible increment del vessant humorístic de la història no em va acabar de convèncer, sobretot en gags més convencionals i menys basats en diàlegs, que és el tipus d'humor que havíem vist fins ara a Star Wars.
En fi, Star Wars: The Last Jedi, dirigida aquesta vegada per Rian Johnson en comptes de J. J. Abrams, que aquí és productor executiu i tornarà a dirigir a l'Episodi IX (2019), recupera els nous personatges -i els vells- i la nova situació de la galàxia que vèiem al setè episodi i ens planteja els moments més durs de la Resistència, acorralada i sota mínims per culpa dels avanços de la Primera Ordre.
Sense entrar en spoilers, aquesta segona part de la trilogia de seqüeles és un film farcit de combats estel·lars -amb magnífiques escenes d'acció-, persecucions, infiltracions, tirotejos, lluites d'espases làser i heroïcitats de tota mena, com es podria esperar d'un film de la franquícia.
Però és clar, The Force Awakens acabava amb un cliffhanger, i és que per fi retrobàvem en Luke Sywalker, que sortia brevíssimament al final i sense dir ni una paraula. Ell, o almenys el que representa pel que fa a lideratge i inspiració, és l'última esperança de la Resistència, i el podem veure en acció en aquesta pel·lícula.
Val a dir, però, que viu en un planeta remot amb la intenció de passar-hi el seus últims dies, i que no vol saber res de la Força ni de les disputes entre la Primera Ordre i la Resistència ni de tot plegat. La Rey (una Daisy Ridley que provoca un problema de raccord en aparèixer amb alguns quilos més que se li noten a la cara) l'havia anat a buscar per trobar també respostes al seu paper en aquesta aventura, i la feina serà seva per convèncer el Mestre Jedi d'acceptar una nova alumna després del fracàs amb en Ben Solo, també conegut com a Kylo Ren.
Per la seva banda, la General Organa, és a dir la Leia (una Carrie Fisher que, a més de sortir força més envellida que a l'anterior pel·lícula, on ja se la veia més gran del que era en realitat, fa en aquest film el seu últim paper en haver mort el 2016), lidera el que queda de la Resistència amb saviesa, però el cas és que el grup només pot fugir i necessita, com sigui, despistar les naus de la Primera Ordre.
Per tal de fer-ho, en Finn (John Boyega) i la mecànica Rose Tico (Kelly Marie Tran) s'embarquen en una missió a la ciutat lúdica de Canto Bight, escenari que he de dir que no em sembla tan atractiu com la majoria dels que han sortit fins ara a la llegendària i veterana saga.
Missió principal a banda, de la qual no revelaré més detalls, el gran punt d'interès de The Last Jedi és com es desenvolupa la relació entre en Kylo Ren (Adam Driver) i la Rey, com es manifesta en ells la Força i quina és la connexió que tenen, tot un cop d'efecte que he d'admetre que al principi no m'agradava com estava representat, però que després vaig acceptar sense gaires problemes.
La lluita entre la Llum i la Foscor és representada per aquests dos personatges turmentats per diferents esdeveniments del seu passat i serà interessant veure com evoluciona això al proper episodi, que hauria de tancar la trama donant més respostes de les que ha donat un Episodi VIII que, pel que sembla, sobretot ha creat noves incògnites.
Els últims moments d'una pel·lícula amb alts i baixos -encara que molta gent la considera una de les millors de la saga- són realment trepidants, amb un Luke Skywalker que amb la seva intervenció aconsegueix tornar a aixecar la pel·lícula, fer més gran la seva llegenda i que oblidem per un moment que la seva veu, ara que és gran, fa pensar inevitablement en la del Joker, que ha doblat en múltiples ocasions tant en animació com en videojocs, cosa que l'ha encasellat una mica, i que en alguns moments del film resulta un xic sobreactuat.
Star Wars: The Last Jedi és una producció espectacular, fantàstica, dinàmica, entretinguda, digníssima de la saga, però personalment em va agradar més The Force Awakens, fins i tot Rogue One. El motiu és que, malgrat tota l'acció -o potser per això- trobo que la trama avança poc, a més que, segurament a causa de la influència de Disney, com li passa a Thor: Ragnarok, el visible increment del vessant humorístic de la història no em va acabar de convèncer, sobretot en gags més convencionals i menys basats en diàlegs, que és el tipus d'humor que havíem vist fins ara a Star Wars.
