Em sembla que ho dic cada vegada, però em molesta que s'assumeixi que, com que "soc friki", m'han d'agradar una sèrie de coses, i m'han d'agradar molt, saber-me-les de memòria i tenir-ne marxandatge a cabassos.
Star Wars no formava part de les meves obres pereferides, però quan van estrenar The Force Awakens em va venir de gust repassar les sis pel·lícules anteriors, i em va agradar la saga en general, així com aquell setè episodi, i també el vuitè, The Last Jedi, dos anys després.
De fet, és tan important dins la història del cinema i de la cultura en general, la saga, que no em sorprèn, tot i que ho lamento, que hi hagi tantíssima gent predisposada a què no li agradi res que vagi més enllà de la trilogia original.
Però a mi m'han agradat, n'he gaudit i no esperava menys de la novena i en teoria última part de la història, la que posa fi a la guerra entre la Llum i la Foscor, una Star Wars: The Rise of Skywalker que torna a dirigir el famós J. J. Abrams després del parèntesi d'en Rian Johnson a l'anterior.
Ens situa en un context en què la Resistència es prepara per a una gran batalla final contra la Final Order, la millorada First Order, liderada pel fins ara presumptament difunt Emperador Palpatine, cosa que ja ens expliquen en el text inicial del film.
La Rey (Daisy Ridley), la gran esperança del la Resistència, s'entrena per ser cavallera Jedi, mentre que la resta de combatents recapten tota la informació que poden sobre la nova amenaça, liderats per una General Leia Organa que permet a la llegendària Carrie Fisher aparèixer durant tot el film tres anys després de la seva mort.
Totes dues dones tenen una estreta relació, i representen personatges femenins importantíssims en aquesta saga, però la Rey, ja des de l'episodi VII, la seva primera aparició, amaga un poder superior a la resta, que té a veure amb els seus orígens, aquí revelats finalment, però dels quals no parlaré.
Reprèn, en aquesta última part de la història, el paper central que tenia a la setena i que havia quedat una mica diluït a la vuitena, cosa que no vol dir que els altres personatges, protagonistes i secundaris, quedin eclipsats.
Al contrari, conformen una colla que parteix junta en una missió final per destruir un enemic més temible que mai, i això és un plaer per als fans, que hem après a estimar els personatges des de la trilogia original fins a la que s'ha completat ara, amb moments emotius, dramàtics, divertits i diàlegs intel·ligents i àgils. Tots plegats (Finn, Poe, C-3PO, R2-D2, BB-8, Chewbacca...) aporten coses i esdevenen companys imprescindibles.
Però les coses no són blanques o negres, malgrat el simbolisme amb el costat lluminós i el fosc de la Força, i un dels temes més interessants en general, però dels últims episodis en particular, és la lluita dels dos protagonistes per mantenir-se al bàndol per al que creuen que estan destinats.
Cal destacar novament el personatge d'en Kylo Ren (un excel·lent Adam Driver), el fill de la Leia i en Han Solo atret pel costat fosc i torturat des del primer moment, que en aquesta entrega haurà de prendre una decisió final al respecte.
The Rise of Skywalker és una gran aventura, farcida de moments trepidants, combats espacials, tensió, dolor, alegria... la conclusió a una saga de més de 40 anys, amb nou films principals, spin-offs, productes derivats i una influència cultural difícil de calcular, i que per això estava sota la lupa més gran que s'hagi fet mai.
No ha agradat a tothom, però això es veia venir. Els finals sempre divideixen. A mi, particularment, tot i alguns detalls que no em convencen però que no revelaré per evitar spoilers, m'ha convençut. N'estic satisfet. Es tracta d'anar al cinema a gaudir, a entretenir-se i deixar-se de punyetes. I amb aquest film s'aconsegueix.
Ja ho vaig dir en parlar de la que fins ara era una hexalogia, la més popular de tota la història: no sóc un fan radical de Star Wars, es pot dir ben bé que sóc un neòfit. No em vaig alterar en excés quan es va saber que se'n feia finalment una setena entregadesprés de dècades d'especulacions i estira-i-arronses, ni vaig perdre la xaveta per anar-la a veure quan es va estrenar, sinó que m'he esperat a aprofitar-me del preu reduït dels dimecres i, ara sí, l'he vist, tot aïllant-me una mica de les xarxes socials per tal de no menjar-me spoilers, cosa que pel que he acabat veient va ser una decisió sàvia.
Dirigida i coescrita per un dels directors de moda, en J. J. Abrams (Fringe, Lost, Alias, les pel·lícules de Star Trek de 2009 i 2013...), i amb el títol oficial de Star Wars: The Force Awakens (en realitat és l'Episodi VII, però), ha reeixit tant comercialment -amb més de 500 milions de dòlars recaptats en la seva estrena ja ha superat qualsevol altra pel·lícula de la història- com pel que fa a acollida, amb notes altíssimes i la satisfacció general d'uns fans que van mirar amb escepticisme els episodis I a III, o trilogia de preqüeles, i van trobar-hi la sang que estaven predisposats a trobar.
The Force Awakens era una aposta importantíssima, perquè tot i que el creador de la franquícia, en George Lucas, se'n va desentendre fa temps -sens dubte a canvi d'una bona picossada-, podia decantar la balança fins llavors equilibrada entre 3 pel·lícules febrilment reverenciades i 3 que van ser rebudes amb una fredor extrema... i per sort la jugada ha sortit més que bé.
Si a les preqüeles un dels punts que van agradar menys als seguidors -i que en canvi jo vaig trobar que eren aspectes positius- eren la xerrameca i les intrigues polítiques, en aquest setè episodi tornen l'acció desenfrenada, els personatges carismàtics i la riquesa de races, mons i escenaris que caracteritzaven les primeres pel·lícules.
No es pot analitzar aquest Episodi VII sense pensar en les 6 pel·lícules anteriors, i més concretament les originals, els Episodis IV a VI, ja que l'univers és compartit i, de fet, la trama se situa uns 30 anys després de Return of the Jedi, de manera que gran part de l'interès que ha suscitat el nou film es pot atribuir a la morbositat de veure el trio original, format per en Luke Skywalker, la Leia Organa i en Han Solo, envellit i acompanyat per aquells altres personatges que per diverses circumstàncies no mostren deteriorament físic, que són en C-3PO, l'R2-D2 i en Chewbacca.
És evident que en aquest sentit el triomfador és el personatge interpretat per en Harrison Ford, que també és l'actor que va tenir més èxit en evitar l'encasellament com a Han Solo alhora que es beneficiava de la popularitat del personatge. La Leia, en canvi, fa un paper relativament petit, mentre que en Luke... en fi, m'estimo més no revelar el contingut de la pel·lícula, però puc dir que ens han aixecat una mica la camisa a tots plegats.
De tota manera els 6 personatges esmentats fan un paper secundari, molt ben pensat, com a noms gairebé llegendaris per a les noves generacions (tan llegendaris com el concepte de la Força o els Jedi), i com a mentors que deixen pas a una nova fornada de lluitadors i pilots que han de portar el pes de la nova trilogia. Aplaudeixo, doncs, la seva presència, que va més enllà del cameo però tampoc no fa una ombra excessivament allargada sobre els nous personatges de referència.
I ja és hora que en parlem, no? Un d'ells és la Rey (Daisy Ridley), una ferrovellera o carronyaire que viu al planeta Jakku i s'espavila sola mentre espera la tornada d'algú que va marxar a la seva infantesa. Forta, gran lluitadora i autosuficient, segurament és el personatge més interessant.
El motiu, per a mi, és que per fi tenim un personatge femení que no fa de princesa, ni depèn dels altres -en tot cas és un membre de l'expedició en igualtat de condicions amb els altres-. La Leia, en canvi, tot i el seu mal caràcter era més fràgil i trobo que és un personatge desaprofitat, tot i el potencial que un cop rere l'altre se'ns ha dit que tenia.
L'FN-2187, després rebatejat com a Finn (John Boyega), és un Stormtrooper renegat, un desertor que només pensa en fugir de l'exèrcit del Mal, però que s'embolica en l'aventura quan coneix la Rey i els altres personatges, en un paral·lelisme amb en Han Solo que és només una de les moltes referències argumentals que trobem a la pel·lícula.
Per altra banda en Poe Dameron (Oscar Isaac, vist a A most violent year, Ex Machina o la minisèrie Show me a hero) és un excel·lent pilot de la Resistència que comença la pel·lícula en plena missió i va acompanyat per un petit droide...
...En BB-8, el successor espiritual de l'R2-D2 i un dels elements còmics del film i, sense cap mena de dubte, un dels personatges que tindran més èxit al marxandatge. A l'Episodi VII porta una important informació que desitgen tant els d'un bàndol com els de l'altre... us sona?
I com no podia ser d'una altra manera hi havia d'haver un dolent d'estil Darth Vader, en aquest cas anomenat Kylo Ren (Adam Driver, vist a Girls) i bastant millor que el Darth Maul de l'Episodi I. De fet, sense revelar-ne gaires detalls, té moltes similituds amb el dolent més mític de la història del cinema, com ara l'ambigüitat que el caracteritzava, i connexions que m'estimo més no esmentar.
És comandant de la First Order, un exèrcit malèvol que vol restaurar l'Imperi Galàctic tot acabant amb la Nova República, però en realitat el manipula el misteriós Líder Suprem Snoke (Andy Serkis) mentre el General Hux (Domhnall Gleeson), líder de la Starkiller -una nau com la Death Star però molt més gran- mostra la seva antipatia i rivalitat amb en Kylo Ren.
Una de les claus de l'èxit de Star Wars: The Force Awakens és el mèrit que té en si mateixa, amb personatges atractius, una aventura de l'estil de les clàssiques -amb molts homenatges i referències, fins i tot en escenaris que s'assemblen als de sempre però sense ser-ho-, l'humor ben subministrat i característic de la saga i una trama que promet de cara als dos propers episodis.
En realitat argumentalment és gairebé l'Episodi IV amb canvis en el com i el qui, cosa que potser és fer una mica de trampa, però saber tocar tots els botons que fan que el públic s'ho passi bé i que una pel·lícula es consideri bona, siguin quins siguin, és també un mèrit que podem atribuir als guionistes i el director. Al capdavall, s'ha d'entendre aquesta pel·lícula com una part del tot, de manera que les autoreferències i la repetició de la fórmula formen part del joc.
I alhora és una història que s'aguanta sola, perquè no és imprescindible haver vist les altres entregues de la franquícia -sí molt recomanable-, de manera que fa allò tan interessant de ser nou episodi i a la vegada inici d'una nova saga i, si es volen posar més etiquetes, funciona com a reboot gràcies als paral·lelismes múltiples que té amb els Episodis IV a VI.
En definitiva, m'ha agradat moltíssim i m'alegro que per fi els fans de debò, els autodenominats autèntics, els que ho tenen i coneixen tot de la saga, puguin gaudir de la continuació digna que desitjaven però probablement no esperaven.
A favor:
-Acció, humor, una bona trama...
-Personatges atractius i carismàtics per a tots els gustos i un gran potencial per al marxandatge que, d'altra banda, no necessita cap empenta
-L'ús intel·ligent dels personatges clàssics sense donar-los un protagonisme excessiu, ja que es tracta de presentar les noves generacions
-Els homenatges en forma de múltiples referències visuals, estilístiques i argumentals a la història que ja coneixíem
-Les connexions, sovint paternofilials, amb l'aventura clàssica, i la repetició de rols a través dels nous personatges, de vegades amb les relacions invertides
En contra:
-Aquests mateixos homenatges i referències es poden entendre també com un recurs fàcil
-El dolent no arriba a l'alçada d'en Darth Vader, però val a dir que el llistó estava massa alt i que encara s'ha de desenvolupar
-Algun personatge desaprofitat, com la capitana Phasma, però això es pot corregir a les properes entregues
-Que hàgim d'esperar al 2017 per tal de saber més coses d'aquests personatges i els seus orígens
