Lectures: Demokratia

Fa temps vaig acabar de llegir i ressenyar un còmic que em va agradar molt, i que encara considero d'allò més recomanable perquè és diferent, fa reflexionar i presenta situacions molt emotives i dures en un context de ciència-ficció força realista i situada al present o en un futur no gaire llunyà. 

Era Ikigami, i l'havia creat un autor anomenat Motorô Mase, del qual no sabíem res més. Reconec que mai no em vaig plantejar quines altres obres havia dibuixat, fins que un dia Panini va llicenciar el manga de què parlaré avui, vaig veure qui el signava i immediatament em va interessar.

Demokratia és un manga serialitzat a la revista de manga per a seinen o joves adults Big Comic Spirits entre 2013 i 2015, i recopilat en 5 volums, la meitat que l'anterior obra de l'autor. I això té unes conseqüències, per a mi, que detallo més avall.

Entrem ja en la sinopsi: dos estudiants universitaris, anomenats Taku Maezawa i Higashi Iguma, uneixen els seus coneixements (el primer, en software, i el segon en robòtica) per crear una ginoide (ja és hora que les comencem a anomenar així), en secret. I ho fan així perquè és una creació relacionada amb un programa que en Maezawa té compromès amb una empresa -en un acord poc favorable per a ell- i que en teoria no pot fer servir.

La gràcia del seu projecte és que les accions de la noia artificial les decidiran 3.000 persones a través de l'esmentat  programa, distribuït per internet a aquestes persones i que s'anomena Demokratia. L'objectiu és crear l'ésser humà definitiu o perfecte, amb les aportacions de la saviesa de tots aquests participants.

A través d'un xat amb un sistema que permet votar les propostes preferides dels usuaris es decideix absolutament tot el que fa la ginoide, que es diu Mai. La gent veu el que ella veu i sent el que ella sent, però amb censura, per tal de protegir la intimitat de les persones amb les que interactua i també per a evitar que se sàpiga on és exactament.

Certament és un dels punts febles del manga, aquesta necessitat de votar fins i tot amb quin peu comença a caminar -exagero, però no tant-, i la credibilitat que podria tenir com a humana una ginoide que no actua amb la fluïdesa d'una persona real, però la premissa és interessant. Se suposa que la protagonista s'anirà trobant amb situacions que requeriran debats ètics i morals, i és això el que ens anem trobant a mesura que es desenvolupa la història.

El primer "cas" que veiem és el d'un noi que es vol venjar de la societat perquè creu que la vida l'ha tractat injustament, i es viuen moments de molta tensió, que els usuaris de Demokratia, alguns dels quals coneixem amb més profunditat -amb el seu rerefons, les seves motivacions i els seus traumes- i esdevenen els personatges secundaris d'aquest còmic, hauran de resoldre debatent i votant com més ràpid millor.

Sens dubte s'aprofita per tocar un tema que continua a l'actualitat, i és el de l'aïllament de les persones que no encaixen al model de societat estàndard, l'abandonament, cosa que ens condueix a la segona història, tot i que en aquest cast se'ns mostra d'una altra manera.

La Mai coneix un senyor gran que està molt malalt i viu sol, esperant la mort. A través d'ella els usuaris de Demokratia han de decidir com l'ajuden, si és que l'ajuden, i de pas se'ns parla del problema de l'envelliment de la població, especialment greu al Japó, perquè aquestes persones tenen la sensació -i no ens esforcem per canviar-la- que fan nosa i que només són una font de despeses.

Així, fins llavors Demokratia té un desenvolupament similar a Ikigami, amb històries autoconclusives però també una trama troncal, que és l'evolució del projecte i la necessitat de trobar un objectiu, una voluntat general per tal de fer anar la Mai a alguna banda en comptes d'anar-se ocupant de casos que fan que aquest títol sigui gairebé un recull d'històries autoconclusives.

I aquí ve una paradoxa: després d'un gir de guió força impactant comença el que seria un clímax allargassat, unes pàgines una mica més avorridotes, de molta xerrera i poca acció, però que alhora van encaminades al trepidant tram final, que em sembla que arriba massa aviat -tot i l'allargassament- perquè, si ens hi fixem, només hem vist dos casos i ja passem a un desenllaç que és pràcticament la meitat dels 5 volums.

No sé si el problema va ser que la sèrie es va cancel·lar i l'autor va haver d'anar per feina o ja ho tenia previst així, però fa la sensació que es podrien haver explicat més històries, tocat més temes, abans de passar a un final d'altra banda correcte.

Sigui com sigui, sense tractar-se d'una gran obra, Demokratia convida a reflexionar sobre temes d'actualitat, fins i tot alguns que es toquen de manera menys directa, com és el cas del racisme, perquè ens mostra persones discutint sobre aquests temes i, per tant, opinions diverses que poden coincidir amb la nostra o no, de manera total o parcial.

És com ser espectador de qualsevol debat, que sempre fan reflexionar, ens refermen les idees o ens les fan replantejar. La mateixa democràcia és una qüestió sobre la que es discuteix en aquest manga, perquè el gran error dels creadors de la Mai és suposar que cal fer el que vulgui la majoria, però sense aturar-se a pensar que de vegades aquesta majoria pot estar formada per energúmens embogits per les circumstàncies d'un moment concret.

És un problema que té la democràcia tal com la coneixem, també, però que aquí s'agreuja amb l'anonimat que proporciona el sistema telemàtic de debat i presa de decisions, que permet que alguns usuaris de Demokratia opinin i votin a la babalà, sense por de les conseqüències, emparats per la protecció que tenen presumptament garantida. Som davant d'un manga amb defectes i febleses, tant narratives com de ritme, però alhora molt interessant per a qualsevol que vulgui llegir un còmic dels que fan pensar.

Lectures: Ikigami

No acostumo a llegir els còmics, ni a jugar als videojocs, ni a veure les pel·lícules o les sèries, per ordre d'arribada. Això fa que en molts casos posposi el consum d'aquests productes fins a un punt gairebé criminal, i és el que m'ha passat amb aquest manga tan especial per a mi.

Ho és perquè per un seguit de circumstàncies afortunades em va fer posar en contacte fa uns quants anys amb Daruma Serveis Lingüístics, l'empresa per a la qual treballo fent de revisor, i només per això ja sento un afecte especial per aquest manga que ara, per fi, he acabat de llegir. A més, casualment, l'adaptació a pel·lícula d'imatge real la vaig veure a la Casa Àsia amb la que poc després esdevindria la meva parella. Per tant, es tracta d'un manga amb records molt bons associats. 

Serialitzat a Weekly Young Sunday i després a la Big Comic Spirits entre 2005 i 2010, el manga Ikigami, del senyor Motorô Mase, va arribar en castellà gràcies a la línia manga de Panini amb el subtítol Comunicado de muerte, i en 10 volums de gruix estàndard però mida més gran de l'habitual, prou com per a dissimular-ne un preu exageradament elevat (9,95 euros), que va acabar en 11,95 quan els dos últims volums van ser editats pels pèls, se suposa que com a alternativa a la cancel·lació. 

De què va, però, aquest seinen o manga per a adults? Doncs parteix d'una premissa que podríem considerar de ciència-ficció, i també de ficció històrica: situat en el que sembla que és el Japó més o menys actual, en què hi ha hagut una guerra relativament recent que ha modificat les fronteres i aliances a l'Àsia, ens presenta una societat en què, per tal de fomentar el valor de la vida, es posa als estudiants de primària una injecció que, en un de cada 1.000 casos, conté una nanocàpsula que els matarà quan tinguin entre 18 i 24 anys. 

Amb tota la mala llet del món se'n diu "vacuna per la prosperitat estatal", i la idea és que la població, sabent que la pot dinyar en qualsevol moment entre els 18 i els 24 anys, o que poden fer-ho éssers estimats que tinguin aquesta franja d'edat, valori la vida, es comporti com cal i estimi el proïsme. 

Aquesta idea està molt bé, i sobretot ajuda molt a concentrar-se en els anys d'universitat, oi? Però és clar, que ens hi obliguin no fa cap gràcia. Tanmateix, manifestar-hi disconformitat equival a ser considerat insurgent en un sistema de govern que, a la pràctica, és una dictadura. 

El protagonista de la història, en Kengo Fujimoto, treballa per al govern i es dedica a repartir els ikigami del títol, els comunicats de mort: només 24 hores abans de la mort d'una persona a causa de la nanocàpsula se li comunica aquesta notícia, i a partir de llavors pot emprar el seu últim dia en aquest món com vulgui, amb una sèrie de privilegis que la targeta entregada li concedeix. 

Això sí, no pot cometre delictes de cap mena, perquè si ho fa la seva família serà castigada, no rebrà la pensió prevista per als casos de mort per ikigami i s'haurà de mudar perquè el veïnat li farà el buit. 

Naturalment, per més que la societat, per por o per rentament de cervell, calli davant l'arbitrarietat d'aquests assassinats programats, quan hom rep una notificació conforme morirà al cap d'un màxim de 24 hores no és pas una bona notícia, i cadascú reacciona d'una manera diferent davant de l'estroncament dels seus plans, segons la vida que hagi tingut fins llavors o la seva manera de ser i pensar.

Això és la salsa d'Ikigami: les històries autoconclusives d'aquestes persones maleïdes. Unes històries emotives, pertorbadores, de resignació, tràgiques, positives o exemplars segons el cas, però sempre molt dures, que en 3 episodis cadascuna i per tant dos casos per volum, formen aquest manga que d'una manera amena ens fa reflexionar, tal com reflexiona el seu protagonista, que no acaba de veure clars els seus sentiments envers la feina que fa i la llei que contribueix a executar.

Ikigami és un manga d'allò més recomanable, tot i un punt de partida que difícilment veuríem a la vida real, i també malgrat que té un dibuix no excessivament atractiu. Però és amè, amb l'únic element repetitiu en l'explicació, al principi de cada cas —és a dir, dues vegades per volum—, de la llei per la prosperitat estatal, potser perquè d'aquesta manera es pot atraure públic que enganxa la col·lecció començada. 

De fet, com que són històries autoconclusives i mai no acabarem un volum sense concloure un cas, pràcticament es podrien llegir en qualsevol ordre... si no fos perquè hi ha una subtrama pel que fa al personatge d'en Fujimoto i les seves reflexions sobre la llei, que al volum 10 i com no podia ser d'una altra manera té un final més o menys determinat que també dóna resposta al perquè de tot plegat, els motius reals al darrere d'aquesta llei tan absurda i terrible.