Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.

Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.

Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.

De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.

Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.

Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.

A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.

I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 3

Pensava que feia molt temps que havia fet la ressenya del volum 2 del Popeye d'E.C. Segar, i fixeu-vos si és així que en realitat veig que no n'havia parlat, de manera que només us puc remetre a l'anàlisi del primer d'aquests 6 volums que han format l'antologia dels últims 10 anys en què el creador de Thimble Theatre va estar a càrrec de la col·lecció que va veure néixer en Popeye. 

De tota manera, encara que ens manqui el referent del volum 2 vull deixar clar que he trigat moltíssim a llegir aquest volum (no perquè no sigui interessant, sinó perquè és de format gran i incòmode de llegir), però ara que ja els tinc tots he decidit posar-m'hi seriosament i ja puc parlar del tercer, amb el qual arribo a la meitat d'aquesta etapa.

Amb el títol de Let's you and him fight! i cobrint un període que va del 9 de juny de 1932 al 9 de desembre de 1933 en el cas de les tires diàries i del 9 d'octubre de 1932 al 26 de novembre de 1933 pel que fa a les pàgines dominicals en color, aquest tercer recopilatori l'he llegit en anglès, ja que Planeta DeAgostini, que no ha dubtat mai gaire a l'hora de cancel·lar còmics, es va adonar després del segon volum que el poc educat mercat espanyol no digereix massa bé aquestes joies de la història del còmic.

I ja vaig dir que l'edició de Planeta era pràcticament idèntica a l'original, a més d'excepcionalment ajustadíssima de preu, però que li mancava una cosa, un detallet del món de les arts gràfiques, que sí que puc veure als volums 3 a 6 i que comparteixo a la fotografia: el títol foradat o, més ben dit, una "finestra" a la portada que permet llegir el títol de la primera pàgina. 

Però evidentment si m'agrada el còmic no és per això, sinó pel seu contingut, del qual faré un breu resum tot aportant alguna imatge escanejada que ens permeti veure alguns dels seus millors moments.

El volum comença amb una aventura marítima (i que en Popeye provingui del món del mar no significa que la majoria de les seves anventures hi tinguin lloc) en què un misteriós lloro negre xinès indica el lloc on se suposa que hi ha amagat un tresor, però diverses persones volen aquest lloro (o el tresor) i en Popeye no ho tindrà gens fàcil. És en aquesta aventura on coneixem en Bluto, el seu famós enemic dels dibuixos animats que, de fet, ja vaig explicar que va ser rebatejar com a Brutus per un problema inexistent de drets i així ha quedat popularment.

I malgrat que després d'aquesta aventura no el tornem a veure en tot el volum, no ens l'hem de prendre a la lleugera perquè és un dels pocs enemics del protagonista que li poden fer mal, i l'hem vist rebre cops d'enemics ben forts i entomar un munt de bales sense immutar-se.

A continuació té lloc una llarga saga situada a la fictícia nació de Nazilia, que ja s'havia vist al segon llibre, i amb la presència de l'imprescindible Rei Blozo, un inútil que és incapaç de gestionar el seu país i que ara s'ha d'enfrontar a un cop d'estat amb l'ajuda d'en Popeye, que després d'això decideix fundar el seu propi estat, Popilania.

Aquesta part és força més divertida, perquè en Blozo és un inútil, però en Popeye, malgrat el seu bon cor i les seves bones intencions, no va rebre l'educació adequada i tampoc no és que tingui idees gaire assenyades sobre com es porta un país, i aquí ens ho demostra amb una saga més curta però més intensa que dóna lloc a escenes com la que hem vist aquí dalt, que forma part dels seus intents d'atraure població de la rival Nazilia a una illa que, de fet, està teòricament deserta.

Abandonada la seva aventura com a líder d'una nació, en Popeye torna a la vida de sempre, a terra ferma, i es fa reporter d'un diari del seu "cunyat" (germà de l'Olivia), però com que no és capaç de trobar notícies les crea ell mateix barallant-se amb gent que es troba. No és un arc argumental gaire destacat, però sí que hi té lloc un fet cabdal en la història del personatge, i és que li envien un paquet... amb un bebè dins!

Sí, és en Pesolet o Tusturró, noms en català d'un personatge que es diu en anglès Scooner Seawell Georgia Washenting Christiffer Columbia Daniel Boom, encara que en Popeye, el seu pare adoptiu, l'anomena Swee'pea.

A partir d'ara l'exmariner haurà de tenir cura del nen, que li han entregat precisament per tal que el protegeixi de la gent d'un altre país fictici que el considera l'hereu del tron i que el vol recuperar, cosa que crearà nous enemics a en Popeye, uns enemics que el deixaran a les portes de la mort.

A les pàgines dominicals, en color, el protagonista absolut és un secundari que ha anat guanyant força des que va arribar a la col·lecció, i és ni més ni menys que en J. Wellington Wimpy, o senzillament Wimpy, que continua mostrant una obsessió per les hamburgueses que supera la d'un servidor i que viu totalment aliè a l'odi que provoca en els altres la seva ferma intenció de menjar de franc. Pràcticament és l'únic tema de les pàgines dominicals d'aquest tercer volum, però el mestre Segar aconsegueix que no cansi gens ni mica, cosa que té molt de mèrit.

El volum acaba amb un contingut extra que en 12 històries de mitja pàgina que es van publicar als diaris durant 2 setmanes tot promocionant l'Exposició Universal de Chicago de 1933, tot un detall cap als lectors.

Acabaré recomanant la lectura d'aquest i els dos volums previs, que si arribo a saber que serien els únics en castellà els hauria comprat directament en anglès, encara més quan surten a millor preu si s'enganxa una oferta, i a més s'entenen perfectament en anglès, idioma que té l'avantatge de ser l'original i ens permet llegir com en Popeye destrossa la seva llengua, matís que com ja vaig dir es perd en la traducció. En resum, un cop més, el Popeye (en realitat Thimble Theatre) d'E. C. Segar és un imprescindible de la història del còmic.