Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.

Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.

Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.

De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.

Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.

Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.

A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.

I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.

Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 1

Continuant amb el Cicle Popeye, què hi podria haver de més indicat que ressenyar la lectura que va suposar el tret de sortida d'aquest període temàtic? Doncs això és el que faré avui per parlar del Popeye d'E. C. Segar, volum 1, publicat per Planeta DeAgostini en un format de luxe dins la col·lecció Biblioteca Grandes del Cómic.

L'haurem d'anomenat Popeye com a col·lecció, però com ja vaig explicar en l'article inaugural del cicle l'obra es deia originalment Thimble Theatre, i el període que abarca aquesta edició, fidel a la dels Estats Units fins al punt que el títol del llibre és en anglès (I yam what I yam!), és el que va estar en mans del creador de la tira i del personatge, època en la qual el còmic encara es deia Thimble Theatre. 

El primer volum recopila les tires diàries de 1928 a 1930, i les dominicals arriben fins el 1931, si bé aquestes parteixen de la primera aparició en diumenge d'en Popeye, mentre que les diàries que s'inclouen en aquest tom comencen amb els fets que desencadenen l'aventura on apareixerà, uns mesos més tard, el mariner, per tal que el conjunt tingui coherència. Com ja vaig explicar, a la pàgina dominical no és necessari fer això, ja que els gags són tancats, i és per aquest motiu que comencen amb la primera aparició, com deia, d'en Popeye.

 

Aquesta vinyeta que he trobat per Google Imatges mostra una de les frases habituals del personatge, "Si no podem ser amics, serem enemics", i hi podem apreciar dues coses. Una és l'aspecte del mariner més famós del món, amb un mentó que mira cap avall en comptes de l'arrodonit que va ser popularitzat pels dibuixos animats. Paciència, tot arribarà. En aquest primer llibre comencem a veure una evolució gràfica a la seva cara, però encara no assoleix la forma definitiva.

L'altra cosa que deia que podíem apreciar és la manera incorrecta de parlar del personatge, si tenim uns mínims coneixements d'anglès. Aquesta característica reforçava la idea, i era important, que en Popeye no tenia estudis, i l'identificava amb un per desgràcia ampli sector de població americana de l'època de la Gran Depressió. Malauradament, a la traducció en castellà es perd aquest matís, tot i que de tant en tant s'intenta fer alguna adaptació, perquè m'imagino que es devia considerar massa forçat.

Com ja vaig explicar, Thimble Theatre havia començat el 1919 i no hi havia hagut canvis en el repartiment dels personatges. Segar es limitava a fer aparèixer secundaris per tal d'enriquir les històries, però després els abandonava. En Popeye va ser l'afortunada excepció d'aquesta tendència, i a partir de llavors es produirien més canvis, que implicaven la desaparició d'alguns personatges de tota la vida en detriment dels nous. Però al primer volum coneixem, a banda del que després seria l'indiscutible protagonista, la família Oyl (l'Olivia, el seu germà Castor i els pares de tots dos) i la Bruixa Maregassa com a personatges més destacables i més o menys fixos.

També hi coneixem en Ham Gravy, el primer xicot de l'Olivia, que amb l'arribada d'en Popeye deixa de tenir un paper protagonista després de 10 anys a la tira i ràpidament desapareix per sempre.  Per tant, de l'escabetxina no se'n salva pràcticament ningú, amb l'òbvia excepció d'en Popeye i l'Olivia, ja ho anirem veient. En propers volums, doncs, els canvis continuaran i coneixerem personatges mítics com en Brutus, en Wimpy o en Pesolet (també conegut com a Tusturró, i en castellà Cocoliso). Però d'això ja en parlarem.

Un dibuix del mateix E. C. Segar més endavant, amb l'aspecte gràfic d'en Popeye completament definit i afortunadament imitat pels diversos autors que van continuar la sèrie després de la mort del seu creador.

Pel que fa a l'edició de Planeta, he de dir que la trobo impecable, pràcticament no té cap error tipogràfic (per desgràcia gairebé tots els còmics en tenen) i el paper és de qualitat. El llibre és molt gran, no excessivament gruixut (200 pàgines) però sí gran en dimensions, molt complicat de col·locar en un prestatge (jo el tinc de costat), i preciós. La portada no té l'efecte que té l'edició americana, amb les lletres foradades (el vaig veure en una botiga on el tenien d'importació), però a banda d'això és una meravella, i té uns interessantíssims articles complementaris.

Bastant més de la meitat del tom correspon a les tires diàries, en blanc i negre, tal i com van ser concebudes, mentre que a l'última part hi ha les pàgines dominicals, en color (restaurat com s'ha pogut, però estem parlant d'uns materials originals molt malmesos), i com a complement, perquè així apareixia als diaris, una altra creació de Segar, Sappo, també força divertida.

Tot això per 25 euros, que tenint en compte el que és i la lentitud editorial de Planeta amb aquesta col·lecció (més d'un any de diferència entre volum i volum, havent sortit el 2 fa pocs mesos mentre que als EUA ja fa temps que va sortir el quart), és molt assequible i, per damunt de tot, val molt la pena. Quin gran descobriment, que m'ha fet aficionar un altre cop a un univers que ja des de petit m'agradava molt. Que em pengin!