Lectures: Popeye d'E. C. Segar, volum 4

Déu n'hi do. Feia més d'un any i mig de l'última ressenya d'una lectura d'en Popeye, i si he trigat tant ha estat perquè he trigat molt a posar-me amb aquest volum, i és que vaig llegint el que em ve de gust a cada moment i, quan un volum és gran i de lectura incòmoda, és més probable que no el devori amb la mateixa gana que altres obres, malgrat que la qualitat d'aquest material sigui, com és el cas, molt alta. Sigui com sigui ja és aquí, ja puc parlar del volum 4 del Popeye d'E.C. Segar.

Amb el títol de Plunder Island, aquesta quarta entrega del material amb què l'editorial nord-americana Fantagraphics recopila tota la part de Thimble Theatre en què apareix en Popeye a les mans del seu creador, l'E.C. Segar, tenim les pàgines dominicals en color del 3 de desembre de 1933 al 7 d'abril de 1935, i les tires diàries de l'11 de desembre de 1933 al 24 de juliol de 1935.

Com ja passava al volum anterior es pot dir que en Wimpy, el boig de les hamburgueses extremadament egoista, barrut i giracamises, és el gran protagonista de les pàgines dominicals, siguin quines siguin les circumstàncies. El senyor Segar sabia que era un secundari molt potent i l'emprava tant com podia, tot i que no va tenir la mateixa sort que en Popeye (que, recordem, havia començat de la mateixa manera) i mai no va esdevenir el protagonista de Thimble Theatre, però llegint aquestes pàgines hom podria pensar el contrari. És com el típic amic a qui fotríem calbots contínuament perquè tot allò que fa ens treu de polleguera, però que tot i així considerem amic nostre.

Precisament les pàgines dominicals són les que donen nom al volum, perquè la història més llarga que hi veiem és la que s'anomena Plunder Island, que duu els personatges a una nova aventura marítima a la recerca d'un tresor, que inclou enfrontaments amb la ja clàssica Bruixa Marina (Sea Hag), que apareix a la portada del llibre. Després sabrem com es gasten els diners del tresor, veurem en Wimpy en més escenes al restaurant, assistirem al retorn del bebè Swee'pea i també a l'activitat en favor dels orfes que duu a terme en Popeye, entre altres coses com ara algun combat de boxa, típic d'aquestes pàgines que es publicaven els diumenges i que seguien línies argumentals independents de les tires diàries.

De fet aquest és un vessant d'en Popeye que ve de lluny i que aquí continuem veient, perquè com sabem és un home que no necessita gaires diners per viure ni té gaire afecte per aquest metall, però en les seves diverses aventures de tant en tant es fa ric i, immediatament, reparteix els diners entre els més necessitats. Fins i tot és capaç de donar-los la roba que duu posada.

A les tires diàries, en blanc i negre, comencem amb una saga en què en Popeye torna a treballar en un diari, però aquest cop no com a reporter, sinó com a editor. L'autor aprofita l'ocasió per retratar en to humorístic la situació dels dibuixants de còmics de l'època, però aviat passa a un altre tema, que té repercussions durant la resta del volum.

Perquè resulta que l'Olive rep una herència força generosa i fa realitat el seu somni d'entrar a formar part de les classes altes, un canvi que en corromp el caràcter i que en Popeye no està disposat a acceptar. La crisi de la "parella" creix considerablement quan, després de salvar una noia que s'ofegava, aquesta s'enamora d'en Popeye i s'identifica com la June Vanripple, una jove personalitat de l'alta societat, filla d'un dels homes més rics del planeta.

Ara que veu perillar l'amor del seu mariner borni —ha calgut l'aparició d'una rival per tal de despertar-li la gelosia—, l'Olive fa tots els possibles per trencar aquesta nova relació, però després dirigeix la seva atenció a un altre objectiu: esdevenir, gràcies als seus calés, una estrella de cinema. El fracàs en aquesta nova empresa fa que la noia adquireixi una estranya malaltia que només es pot guarir amb una fruita que creix al regne de Nazilia, l'inepte rei del qual, en Blozo, reapareix després d'haver debutat abans del volum 4.

Passada aquesta saga, que ocupa uns quants capítols i en el fons revisita velles situacions còmiques amb l'esmentat rei, els seus detractors i els salvatges que viuen a l'illa, en Popeye s'embarca en una nova aventura, aquest cop encarregada pel senyor Vanripple, el seu riquíssim aspirant a sogre.

Ha de descobrir qui està robant a les mines propietat de l'ancià, i per tal de fer-ho s'ha d'infiltrar a la Vall de la Mort, on es fa passar per una dona tot aprofitant que allà no en veuen gaires i no són capaços de descobrir l'engany. Tota una sorpresa, i una font de gags d'allò més divertits, que un home tan mascle com en Popeye no tingui cap problema amb adoptar una actitud femenina (dins els seus límits, és clar). A més, es produeix el retorn del germà de l'Olive, en Castor Oyl, reconvertit en detectiu.

A la història següent (ja em disculpareu per la captura, però aquesta no l'he trobat a internet i sorgeix d'una foto que he fet expressament) els protagonistes s'embarquen, mai més ben dit, en una nova aventura marítima, aquesta vegada a la recerca de la font de la joventut eterna, en la qual estan interessades també la Bruixa Marina i la seva germana, que n'és la propietària.

Punt interessant, perquè la germana de la bruixa té un esbirro enorme, en Toar, que se'ns presenta temible —fins i tot és capaç de trencar-li el coll al gairebé indestructible Popeye— però que en el fons és un tros de pa curt de gambals.

I no sé fins quan continuarà sortint, però a la saga següent, nascuda de la idea de bomber d'en Popeye de crear una mena d'Arca de Noè moderna per tal de descobrir un nou continent i fundar-hi un nou país. 

Una vegada més estem davant d'un molt bon còmic, que continua fent créixer els seus personatges, en presenta de nous d'allò més carismàtics i, malgrat que està dividit en sagues, les enllaça magistralment de manera que el conjunt esdevé fluïd i amè. Espero no trigar tant a llegir el cinquè i penúltim llibre del Popeye d'E.C. Segar.

Els personatges de Popeye

He dubtat a l'hora de decidir el títol de l'entrada d'avui, perquè no sabia si posar "Els personatges de Thimble Theatre", que és el nom original del còmic, o el que he acabat posant. I m'he decidit per al segona opció per diversos motius: atraurà més lectors (no em direu que no sóc honest i honrat), actualment la tira es diu així i els dibuixos animats, que són la versió més coneguda arreu del món, també es diuen així, Popeye.

Dit això, avui parlaré dels personatges més significatius de l'univers Popeye, nascuts sense cap garantia de supervivència en el seu moment, en un còmic on el repartiment va començar a variar des de l'aparició del personatge que el faria famós, l'esmentat mariner guerxo i forçut.

 

Si us sembla bé comencem amb en Popeye, el secundari que va esdevenir protagonista absolut i indiscutible i que va canviar el nom del còmic que el va veure néixer. Forçut, especialment quan menja espinacs (afegit dels dibuixos animats que després es va traslladar a la tira diària), és un gran amant de les baralles, però per sobre de tot és un home honrat, honest i que vol que el deixin viure a la seva manera, sense imposar-li normes. 

Olive Oyl, o Olivia (i en algunes versions en castellà fins i tot Rosario), és la noia d'en Popeye. Té un caràcter esbojarrat i sempre intenta posar-lo gelós quedant amb altres homes. 

 

Aquí la tenim amb una de les seves conquistes. De fet, va canviar el seu antic xicot per en Popeye. Abans de tot això, quan era la noia d'en Ham Gravy, era fidel i molt gelosa. Per cert, la seva imatge, coneguda arreu del món, també va inspirar el disseny del perfum Cheap & Chic de Moschino:

No m'ho invento pas jo, fins i tot en algun cofre que he vist, d'aquells que també porten cremes i coses d'aquestes, hi havia imatges de l'autèntica Olive.

El de la dreta és en Ham Gravy (inicialment Harold Hamgravy), el primer xicot de l'Olive, que va ser eliminat de Thimble Theatre després de 10 anys (era un dels tres protagonistes fundadors, juntament amb l'Olive i en Castor Oyl) amb l'arribada d'en Popeye. Una injustícia de la que ja vaig parlar en algun dels articles anteriors sobre aquest còmic. S'ha de dir, però, que pel que sembla, abans de l'arribada del mariner en Ham tenia les seves històries amb altres dones i a més era un  impresentable. Va fer alguna aparició esporàdica després de la mort de Segar, però ja no va tornar a ser el mateix. I també surt breument a la pel·lícula d'imatge real de 1980.

 

En Castor Oyl (sí, tota la família de l'Olive té nom d'olis, alguns amb conya i tot), el germà de l'Olive, que completa el trio protagonista inicial. És el primer amic d'en Popeye, i sovint intenta aprofitar-se de la seva força, com quan el converteix en boxador, però en el fons se l'estima i el respecta tot i els insults que li dedica cada cop que perd la paciència amb ell. Amb el temps també acabarà marxant de l'obra, deixant la seva funció al següent personatge:

 

 

En J. Wellington Wimpy, que jo recordo dels dibuixos animats però que encara no he conegut als còmics que m'estic llegint. M'hi identifico perquè es passa el dia endrapant hamburgueses, una cosa que jo voldria fer però que no pot ser. Es veu que el seu nom s'inspira en el d'un professor que havia tingut E. C. Segar i la seva personalitat en la del director de l'orquestra on havia treballat l'autor. "Wimpy" també va esdevenir el sobrenom del bombarder de la II Guerra Mundial Vickers Wellington i va donar lloc a una cadena d'hamburgueseries.

Pel que fa al personatge en sí, en Wimpy és un amic d'en Popeye (encara no sé com es coneixen), i malgrat que és un dropo i es passa el dia menjant hamburgueses, fa la funció de contenir en la mesura del possible els rampells forassenyats del seu amic.

I aquí tenim en Pesolet (o Tusturró, o Cocoliso en castellà), anomenat Swee'Pea en anglès. Al contrari del que es pensa la gent, no és el fill d'en Popeye i l'Olive, que de fet no estan casats oficialment, sinó un bebè que en Popeye es troba i del qual es fa responsable des de llavors. La seva versió animada, curiosament, ofereix diverses explicacions segons el moment: ha estat des de nadó abandonat fins a nebot de l'Olive o d'en Popeye. 

En Bluto. Sí, no "Brutus". El coneixem pel nom de Brutus perquè així es va quedar als països de parla hispana (i suposo que a la versió catalana també), però en realitat sempre s'havia dit Bluto fins que durant un període de dos anys, de 1960 a 1962, per un problema de drets que en realitat no existia se li va canviar el nom. Curiosament també la personalitat: en Brutus era el típic dolent que sempre feia la vida impossible a en Popeye, mentre que en Bluto és un mariner com ell, que simplement està enamorat de l'Olive i que sí, és violent i desagradable, però que de vegades també demostra que té bon cor.

En alguns dibuixos animats fins i tot és amic d'en Popeye i només es barallen per l'Olive o bé pel gust de combatre. És el rival més temible a nivell de força que té el nostre mariner, que ha de recórrer als espinacs per guanyar-lo. I per què no menja espinacs també en Bluto i així torna a posar-se per sobre d'en Popeye? Ah, senyores i senyors, un truc de guió: els odia.

Us presento Eugene el Jeep, un ésser que sembla una barreja d'un gos i un ós de peluix i que ve de la quarta dimensió. Als còmics és un regal de l'oncle Ben, qui va regalar la gallina whiffle de la sort a en Castor, a l'Olive. Té l'habilitat de caminar per on sigui i de teletransportar-se. Aquesta versatilitat, juntament amb la popularitat que va adquirir, segons la llegenda hauria motivat el nom del vehicle que tots coneixem i que associem a la paraula "jeep".

I aquest senyor de la dreta és en Poopdeck Pappy, el pare d'en Popeye, de 99 anys tot i que el seu fill en té 40 aproximadament. És un faldiller irredempt i va abandonar el nostre protagonista de seguida de néixer. Ja ens podem imaginar la relació que tenen a partir de la seva retrobada, i més encara quan, fidel al seu caràcter, el iaio (que és en plena forma malgrat l'edat) intenta conquistar l'Olive fent-se passar pel seu propi fill. La diversió està assegurada.

Aquesta és la Bruixa Maregassa, nom en català de la Sea Hag. És un personatge creat precisament durant la primera aventura d'en Popeye després de debutar a Thimble Theatre, i se sap que té uns poders màgics temibles, però habitualment se serveix dels seus goons, uns éssers molt alts i gruixuts amb una gran força física.

 

Alice the Goon, la goon més famosa de la Bruixa Maregassa, que va evolucionar i malgrat el seu desagradable aspecte es va convertir en un personatge bo, fins al punt que és coneguda per ser la mainadera d'en Pesolet. Com a anècdota, hi va haver queixes en el seu moment per part del públic, perquè el seu aspecte espantava els nens i això la feia inadequada per a la seva feina, de manera que amb el temps va acabar portant barret i un vestit de flors, per tal de suavitzar-se una mica.

A banda d'aquests personatges, n'hi ha més que tenen certa importància, però he preferit agafar els més representatius de tots. Per a les versions animades també es van crear, però, alguns personatges, que són els que tancaran l'article, com ara la Diesel Oyl (neboda de l'Olive que és idèntica a ella però encara més repel·lent, i que per cert no sé de qui pot ser filla si no ho és d'en Castor), en Popeye Jr. (fill d'en Popeye i l'Olive a la sèrie dels anys vuitanta Popeye & Son) o els nebots d'en Popeye, anomenats Pipeye, Peepeye, Poopeye i Pupeye.

Un recurs habitual en els dibuixos animats, el d'un protagonista que té parella però no fills, i que té nebots per tal de compensar aquesta manca de canalla. I si no, que l'hi preguntin a l'ànec Donald. Doncs bé, ja estan presentats els personatges més importants de Thimble Theatre (o Popeye), una obra on desfilaven tota mena de persones i animals, alguns dels quals, els que hem vist avui, han esdevingut icones de la història del còmic i els dibuixos animats.

Popeye, el còmic

Avui començo, per fi, un cicle temàtic que tenia ganes d'iniciar des que vaig acabar el de Futurama, i des que el vaig tocar en la seva vessant videojoquística, però abans volia fer uns quants articles unitaris mentre rematava la lectura que vaig finalitzar ahir. Es tracta de Popeye, el mariner, un mite, una icona cultural que es coneix pels dibuixos animats i la llegendària cançoneta, per bé o per mal, però que té l'origen en el còmic i unes característiques diferents de les que coneixem.

Doncs bé, en Popeye és un personatge de còmic que va debutar a la tira diària Thimble Theatre, creada per Elzie Crisler Segar el 1919. Com se'ns explica als articles introductoris de l'espectacular edició de Planeta DeAgostini (sí, de tant en tant pot ser que en parli bé, d'aquesta editorial) de l'etapa 1928-1938 del còmic, normalment les tires diàries portaven i porten el nom d'un personatge o grup de personatges, cosa que limitava molt els autors a l'hora d'introduir canvis en el repartiment. Thimble Theatre era de les poques que no tenia aquesta limitació, però malgrat això E. C. Segar es va passar els primers 10 anys sense fer "rotacions". Fins que va arribar en Popeye, el 17 de gener de 1929, com a secundari que acompanyaria els protagonistes d'aquell moment en una aventura i prou, i resulta que va triomfar tant que els editors van fer que Segar el recuperés després del final d'aquella primera aventura i d'unes quantes setmanes sense tocar-lo.

La primera aparició d'en Popeye a Thimble Theatre. Les tires que mostro les he escanejat jo mateix castigant al mínim possible l'enorme llibre de tapa dura d'on surten per poder-les compartir amb vosaltres. I m'agradaria que les féssiu grans i les llegíssiu, si us plau.

La tira es publicava en molts diaris dels Estats Units diàriament, i els diumenges també sortia, amb temes diferents dels altres dies i en color, i amb l'arribada d'en Popeye i el gran èxit que va tenir, aquesta presència als rotatius es va multiplicar. Però quina és la raó d'aquest èxit tan impressionat? Per què triomfava Thimble Theatre i especialment en Popeye?

Com es veu en aquesta tira, en Popeye és un animal, un home tossut i exageradament forçut que acostuma a resoldre els problemes amb violència i que posa en problemes els que l'envolten cada dos per tres, però és un home autèntic. Ell és com és, i així és com és, com sempre diu. A més, odia que l'insultin, sobretot si és el seu amic-descobridor Castor Oyl (germà de l'Olivia) qui ho fa, i està molt segur de la seva pròpia força.

A la versió traduïda al castellà no s'aprecia, perquè es perd, però el mariner no ha rebut educació i parla malament, cosa que va fer que els americans de l'època (la de la Gran Depressió) s'hi identifiquessin i el vegessin com un exemple a seguir: malgrat la probresa i la manca d'educació, ell és tan fort i autèntic que res no li pot fer mal i res no el preocupa ni l'espanta, llevat dels fantasmes.

A Thimble Theatre, tot i que els personatges no resulten mai odiosos ni s'excedeixen amb els seus actes ni les seves paraules, llevat d'en Popeye tothom té una part dolenta, egoista i avariciosa que es deixa veure sovint. Ell és íntegre, violent però honest, un xic ludòpata però amb una cosa ben clara: la vida és per a viure-la alegrement. I això és el que devia connectar amb el públic.

Com deia abans, les tires diàries anaven per una banda i les dominicals per una altra. A les diàries hi havia aventures que duraven mesos, on l'acció avançava lentament (una tira de cinc vinyetes al dia i, a més, cada dia es dedicava almenys una vinyeta a recordar l'anterior), i eren en blanc i negre. A les dominicals la cosa anava per uns altres camins, sense cap relació amb les grans aventures dels dies feiners: veiem en Popeye per casa, al poble, la seva relació amb l'Olivia (un personatge que, per cert, sempre el feia parar boig i sortia amb molts homes alhora com si volgués fer-li la punyeta) i, almenys a la part que he llegit jo, la seva carrera com a boxador.

En aquestes històries dominicals, que ocupaven gairebé tota la pàgina (les dues últimes tires eren per a un altre còmic de Segar anomenat Sappo), els gags eren tancats, és a dir que cada diumenge hi havia una història completa, amb vinyetes més grans i a sobre en color. Em sap greu que hagi quedat tallada així, però us asseguro que no és fàcil escanejar un llibre de format tan gran.

Amb els anys van anar apareixent diversos personatges que van anar relegant alguns dels que hi havia hagut fins llavors. Alguns d'aquests van tenir un gran èxit i es van quedar a la tira, i d'altres van durar poc, però en Popeye mai no va ser superat i va esdevenir l'estrella del còmic. Fins i tot es va canviar el títol a Thimble Theatre Starring Popeye durant els 60 i els 70 i més tard es va quedar en Popeye a seques, que és com es diu encara (sí, encara es publica, tot i que ara només els diumenges).

Un dels personatges que van desaparèixer de la tira és en Ham Gravy, el xicot de l'Olivia abans de l'arribada d'en Popeye. I E. C. Segar tenia tan clar el paper que el mariner jugaria a la seva obra que el bo d'en Ham va desaparèixer literalment, i a més sense explicació. Simplement va deixar de sortir i ho va fer en unes vinyetes on no tenia text. No sabrem mai si Segar el volia recuperar en algun moment, perquè va morir sense haver-lo tornat a fer servir. A les tires dominicals, a les primeres on ja sortia en Popeye, sí que hi ha moments d'enfrontament, però el cas és que va sortir de Thimble Theatre per la porta del darrere. La imatge de dalt diria que és una il·lustració representativa del canvi de parella, perquè el personatge no va tornar a sortir i aquesta imatge no es correspon amb l'època en què encara tenia un paper al còmic.

I dels que arribarien més endavant ja en parlaré amb deteniment en una propera entrada, però els més destacats, coneguts sobretot pels dibuixos animats, són en Brutus (el que faltava per al triangle amorós), en Pesolet o Tusturró (el bebè), en J.Wellington Wimpy, en Jeep o el pare d'en Popeye, entre altres.

També parlaré dels famosos espinacs, de l'autor, de les versions animades (que no tenien els matisos psicològics que he comentat més amunt però que van fer el personatge mundialment famós), de l'origen de la inoblidable cançoneta i del Popeye de després de la mort de Segar. Sí, el seu creador va morir jove, als 43 anys, i això passava el 1938, 9 anys després de l'aparició del mariner guerxo a Thimble Theatre. El van succeir diversos autors i encara ara continua el seu llegat, però com ja he dit serà matèria de properes entrades.

Avui només volia explicar l'origen del personatge i reivindicar l'obra del seu creador, l'autèntic, que s'està recopilant als Estats Units en 6 magnífics llibres (amb les tires diàries i les dominicals, a més de l'esmentada obra Sappo) que Planeta està publicant en castellà a un ritme més lent del que havia previst i promès, però al cap i a la fi van arribant.