Fa un parell de dies que vaig acabar de veure una de les meves sèries preferides de tots els temps. Això vol dir que és l'hora d'empipar el personal amb articles sobre aquesta producció, des de l'obligat sobre la sèrie en general fins a d'altres que se'n derivaran en els propers dies, alternats o no amb altres temes. Toca parlar de The Sopranos.
No és nou per a cap lector mitjanament habitual que a mi el tema de la màfia, del crim organitzat en general, sempre m'ha fascinat i he de reconèixer que hi simpatitzo. Ja sé que en tinc una idea romàntica (tot i que m'he fet un tip de llegir llibres de no ficció en què s'insisteix en la idea que no tot és tan bonic com se'ns presenta a la ficció), però hi ha coses amb les que estic d'acord filosòficament parlant, i al cap i a la fi és un imaginari que em crida l'atenció, m'agrada i m'atrapa sense remei com a part del gènere negre, de la mateixa manera (d'acord, encara més) que l'altra banda de l'espectre, les històries de policies.
Emesa originalment a la cadena HBO (responsable d'èxits com
Sexe a Nova York,
Boardwalk Empire,
Deadwood,
Six Feet Under,
True Blood o
Rome, entre altres) entre 1999 i 2007 i repartida en sis temporades, l'última de les quals dividida al seu torn en dues parts,
The Sopranos innovava a l'hora de mostrar-nos en forma de tragicomèdia la vida quotidiana d'una família mafiosa (i dic "família" tant en el sentit estricte de la paraula com en el més ampli de "grup mafiós"), d'una manera realista (almenys és la sensació que transmet) i allunyada de la trilogia
El Padrí, saga cinematogràfica llegendària, que admira i referencia però de la qual no pretén adoptar el to fastuós. De fet, en el to s'inspira molt més en
Un dels nostres, pel·lícula a la qual també fa referències i de la que pren, al llarg de la sèrie, fins a 27 actors.
Creada per David Chase, ens situa en tot moment al costat de la màfia de Nova Jersey i el seu cap visible (tot i que no ho serà des del principi), en Tony Soprano, i ens fa sentir simpatia per aquest gran criminal i pels seus associats de manera pràcticament immediata, encara que entre àpats i converses divertides ens ensenyin com extorsionen, claven pallisses, roben i cometen tota mena de delictes, habitualment brutals homicidis.
No és fàcil seguir el fil quan parlen de negocis, de percentatges, etc., especialment quan veus la sèrie en DVD i t'has d'esperar que surtin les noves temporades i, a sobre, te la intentes dosificar perquè no se t'acabi de seguida, com és el meu cas, però també penso que és part del realisme de la producció. No cal parlar de cara al públic. Ells ja s'entenen, i nosaltres som observadors de porcions de les seves vides. És el mateix que passa a la vida real quan enganxem converses començades i no sabem de què van. Al cap i a la fi, som observadors però no convidats, i igual que els veiem esmorzant, tenint relacions sexuals (legítimes o no, especialment aquestes segones), llevant-se al matí despentinats i fins i tot anant de ventre, els veiem també parlant de coses que no entenem.
Però parlem dels personatges. El clar protagonista és en Tony Soprano (James Gandolfini), un italoamericà (com gairebé tot el repartiment) profundament estressat i deprimit que es caracteritza no només per haver-se de fer càrrec de la família Soprano (DiMeo al principi, i és que els canvis de liderat a la màfia no sempre van acompanyats d'una actualització ràpida dels noms de les famílies), sinó per anar a teràpia psiquiàtrica per tal de superar els seus atacs de pànic i per buidar tots els problemes que duu a l'interior, des de la mala relació amb la seva mare fins a la decepció constant que li provoca el seu fill, passant per temes del passat o manca de sensació de respecte per part dels seus homes.
Un home temperamental, que intenta resoldre les coses per la via més pacífica i discreta possible, però que quan perd els estreps és com un elefant en una botiga de porcellana. És fàcil fer que s'empipi, i les seqüències amb la psiquiatra (la doctora Melfi, interpretada per la Lorraine Bracco) són divertides en aquest sentit. A més, té una doble moral pel que fa a la fidelitat cap a la seva dona, a la qual estima amb bogeria però que no considera incompatible amb tenir gumar (amant).
En Christopher Moltisanti (Michael Imperioli) és el nebot... no, espera... cosí... bé, tenen una relació de parentiu complicada amb en Tony... i la Carmela. De fet, l'he llegit a la Wikipedia perquè a la sèrie no s'explica bé, i és el següent: en Tony i en Chris no tenen relació sanguínia, sinó que comparteixen un cosí (que surt a la cinquena temporada) però no són cosins entre ells. Tots coneixem algú que té aquesta relació amb nosaltres. Bé, això per una banda. Per l'altra, el seu difunt pare era cosí de la Carmela (la dona d'en Tony), de manera que és nebot segon d'ella, aquest cop sí amb sang comuna. Però en Tony sempre l'anomena "nebot", perquè el seu pare era com un germà gran per a ell.
Quin embolic, oi? Doncs acabem-ho d'enredar: en Tony és una figura paterna per a en Moltisanti, perquè és qui l'apadrina en la seva desitjada entrada a la "família", tot i que li anirà donant un disgust rere un altre i esdevindrà més aviat un gra al cul. Després d'en Tony (que és el meu personatge preferit, trencant la meva habitual tendència a fugir dels protagonistes), en Chris és el que més m'agrada. De fet, quan faig una redacció que ha de ser una carta dirigida a algú, sempre el trio a ell. Digueu-me friki.
La Carmela Soprano (Edie Falco) és l'esposa del nostre protagonista, una pacientíssima muller que ha d'aguantar les contradiccions de la vida d'una família relacionada amb la màfia, una vida que va acceptar quan es va casar amb en Tony però que comporta coses que de vegades no té l'humor d'empassar-se. S'ha de fer càrrec de les feines de la casa i de l'educació dels fills adolescents (l'Anthony "A.J." Junior, interpretat per en Robert Iler, i la Meadow, encarnada per la Jamie-Lynn Sigler), i fa els ulls grossos amb les infidelitats del seu marit... també quan està d'humor per fer-ho. És un personatge, a més, que sempre lluita per tenir la seva pròpia vida i no ser senzillament la mamma respectable, calladeta i tancada a casa.
En Corrado John Soprano, Jr., o Uncle June, és l'oncle d'en Tony. Germà del difunt Johnny Soprano (pare del protagonista), és un home amb molt mal caràcter i molt ressentiment cap als membres de la seva pròpia família per com li passen la mà per la cara, primer el seu germà petit (en Johnny) perquè va entrar a la màfia abans que ell, i després el seu nebot Tony, que va ascendir molt més ràpid que no pas ell dins la família DiMeo i que es va convertir en líder de facto després d'haver proposat el seu oncle com a líder, amb la inicialment secreta intenció que fos el cap de turc per a l'FBI. Coses de mafiosos, vaja.
No vull fer spoilers, però per problemes mèdics serà un personatge que per una banda perdrà molt protagonisme, però per l'altra donarà molt de joc, amb intents d'homicidi creuats dins la seva pròpia família de sang i putadetes constants.
En Paul "Paulie Walnuts" Gualtieri (Tony Sirico) és un dels homes de més alt rang sota les ordres d'en Tony, i també dels més carismàtics però alhora violents i egoistes. S'ha de fer càrrec de la seva mare, l'única família que té (i certament és una feina que fa molt bé) i té molt mala relació amb en Chris.
En Silvio "Sil" Dante (Steven Van Zandt) és la mà dreta d'en Tony, el seu consigliere (com en Tom Hagen a El Padrí, vaja) i també qui s'encarrega d'executar els traïdors (és a dir, els que col·laboren amb l'FBI, encara que ho facin perquè els tenen agafats i no poden dir que no). Un dels pocs membres del repartiment que no és italià de debò, una de les altres curiositats de l'actor és que duu una evident perruca, i que és membre de l'E Street Band d'en Bruce Springsteen, a més d'estar casat amb la Maureen Van Zandt, que fa de Gabriella Dante (la seva dona) a la sèrie.
Aquí el tenim amb la seva característica bandana i l'"altre" Boss. Ara que hi penso, potser allò que surt a The Sopranos no és una perruca, sinó un pentinat estrany, però bé, és un tret característic més d'aquest personatge.
En Johnny "Johnny Sack" Sacramoni és sotscap de la família Lupertazzi de Nova York, amb la qual la màfia de Nova Jersey té negocis en comú però també moltes diferències que, ocasionalment, comportaran guerres mafioses i moltes morts. Ell és, com en Tony, partidari de solucionar les coses per la via pacífica, però no tots els seus homes pensen de la mateixa manera i hi haurà més d'una situació desagradable.
I no vull continuar parlant de personatges perquè ja m'està quedant prou llarg l'article, però n'hi ha una bona pila, tots molt rics i interessants. Alguns moriran víctimes de tirotejos, assassinats per encàrrec o malalties, d'altres veuran fets realitats els seus somnis, i uns tercers no tindran tanta sort, però tots deixaran la seva empremta a la sèrie, encara que el seu pas sigui curt per un motiu o un altre.
En fi, no cal que digui que recomano moltíssim aquesta sèrie, no crec que sigui necessari sentir una simpatia especial per la màfia. Al cap i a la fi són gent normal, amb els seus problemes i els seus somnis, però amb un estil de vida fora del que és habitual. No ho dic només jo, molts la consideren una de les millors sèries de la història de la televisió, també el seu final entraria en aquesta categoria, tot i que... bé, ja el veureu.
Recomanació afegida: la van emetre a Canal + primer i a La Sexta després, però tant si us la compreu en DVD com si voleu veure-la per vies menys lícites, feu el fotut favor (i perdoneu l'expressió, però en una sèrie amb tantes paraulotes per minut trobo que no està fora de lloc) de veure-la en versió original subtitulada. Si no, es perden els matisos, els accents de cada personatge (marcadament italoamericans) i la cruesa del llenguatge, que en un doblatge sempre està suavitzat.
