Sèries: Dimecres (segona temporada)

L'arribada d'una sèrie de televisió protagonitzada per la Dimecres Addams va ser tot un fenomen, l'any 2022, com demostra la immensa quantitat de marxandatge, roba a pràcticament totes les botigues i disfresses per Carnestoltes amb la imatge del seu personatge principal.

Ja vaig parlar llavors de la primera temporada de la sèrie, però per motius de vagues i altres històries que no és el lloc per explicar -tampoc les he investigat-, l'esperada segona tongada d'episodis no ha arribat fins a l'estiu d'aquest 2025.   

La segona temporada de Dimecres té, com la primera, 8 episodis, i ens mostra el segon curs de la protagonista a l'Acadèmia Mai Més, un institut, recordem, per als "rarets" o aquell alumnat que té poders especials o es pot transformar en criatures no humanes.

Després de l'accidentat i prematur final del curs anterior, atesos els estralls que estava causant el monstre Hyde que va resultar ser un altre alumne i el noi per qui la Dimecres començava a sentir alguna cosa, l'acadèmia s'ha recuperat i ara ella, tot i ser esquerpa i estranya entre els estranys, és fins i tot popular, malgrat que se li'n fum, igual que l'homenatge que li fan per agrair-li que salvés el centre uns mesos abans.  

Això, de fet, és per a ella més aviat una distracció del nou misteri que la capfica, i és que s'estan produint uns assassinats perpetrats per corbs, i per altra banda els seus poders psíquics estan fallant, però té una visió de la mort de la seva companya d'habitació i única amiga, l'Enid.

Tampoc vull repassar argumentalment la segona temporada de la sèrie, no és el meu estil quan faig aquestes entrades, però sí que volia donar una mica de premissa. El cas és que la Dimecres està més enfeinada que mai, però la sèrie i els seus personatges agafen una complexitat més profunda que als episodis de 2022.

Per començar, tenim canvi de director -al capdavall, l'anterior va morir als fets de la primera temporada-, i ara és en Barry Dort (Steve Buscemi, una de les cares més conegudes que han passat pel repartiment de la sèrie). 

Està obsessionat amb fer una gal·la de recaptació de fons per a l'acadèmia, i el seu tarannà alegre i engrescador, com podem suposar, amaga alguna cosa que s'anirà revelant al llarg dels episodis. 

És una subtrama, però té unes implicacions que justifiquen l'increment notable dels minuts en pantalla de la resta de la família Addams, probablement per donar una empenta i més profunditat a un personatge protagonista que, en realitat, ja era prou fort. 

Fins i tot veiem per primer cop l'àvia materna de la Dimecres, la Hester Frump (Joanna Lumley), amb qui la noia s'avé més que no pas amb la seva pròpia mare, una Morticia que amaga, juntament amb el seu marit, més d'un secret en què no vol que la noia es fiqui, cosa que les porta a un distanciament que afecta a tot plegat.

Parlant de la família Addams, en aquesta temporada en Pugsley entra a Mai Més i, només començar, embolica la troca despertant un zombi que sembrarà el caos i alhora serà cabdal per a la resolució de la trama. 

Val a dir que, hi insisteixo, és una temporada més complexa. Potser una mica massa i tot. De vegades hi ha tants fils en marxa que no queda clar on hem de posar la nostra atenció, però això no treu que, si ens agrada aquesta franquícia, ens ho passem bé amb els seus gags recurrents, les revelacions sorprenents sobre el passat de Mai Més i de la pròpia família Addams i la precipitació del clímax de la temporada, que és novament excel·lent.

Aquest cop acaba amb un clar cliffhanger sobre una situació que la protagonista no pensa deixar córrer -tampoc hi comptàvem-, i espero que no triguem tant a tenir notícies de la Dimecres i dels seus companys i companyes d'institut.  

 

 

 

Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Bermudillo, volum 5

Cada cop que he escrit una entrada sobre un volum de l'integral de Bermudillo he dit que m'agradaria llegir-los i parlar-ne més seguits, perquè n'estava publicant entrades més o menys anuals, i malgrat que aquest cop tenia la ferma intenció de solucionar aquest problema, m'adono que han passat més de tres anys des de la darrera ressenya.

Per acabar-ho d'adobar, tenia el recopilatori començat des de fa molt de temps, però per alguna raó em vaig posar amb altres coses i no ha estat fins ara que he llegit la part que em faltava. Disculpeu-me, doncs, perquè sé que el meu públic està desitjant llegir el que escric i, en especial, crítiques d'aquest clàssic del còmic neerlandès que fan caure el blog de la quantitat de visites que reben. 

Aquest cinquè integral de Bermudillo conté, com de costum, tres àlbums originals, publicats en neerlandès per primer cop, i respectivament, els anys 1986, 1988 i 1990. 

Al primer d'ells, que és el que vaig llegir abans d'una aturada molt llarga, i que té per títol en castellà Las brujas de anteayer, en Bermudillo arriba a un poble els habitants del qual han de fer una llarga marrada per arribar a una altra localitat, perquè el camí més directe està encantat per unes bruixes i qui s'atreveix a aventurar-s'hi acaba desaparegut. 

 

El següent àlbum, Los salteadores de Valletrancazos, en realitat conté una cosa amb què encara no m'havia trobat, i que no sé si torna a passar en aquesta col·lecció, que és un recull de relats curts, un dels quals aquest dels bandits. En un altre, en Bermudillo desrovella la seva habilitat patinant, i també el veiem pescant. 

 

Són històries interessants, però no grans aventures o narracions de més entitat com aquelles a les que estem acostumats, cosa que torna al següent dels àlbums recollits, el 15è.

 

 

La traición de Baltasar posa el nostre protagonista al cas d'una conxorxa per estafar una anciana, amb un drama familiar barrejat pel mig, en el que esdevé una aventura sense elements sobrenaturals més enllà del farcell màgic d'en Bermudillo.

 

Per acabar, com sempre, hi ha uns extres amb informació sobre la creació de l'obra, i en aquest cas ens el guionista Thom Roep ens explica la curiosa necessitat del desaparegut dibuixant Piet Wijn d'aprendre a dibuixar amb la mà esquerra per culpa d'un vessament. Una història de superació que no s'aprecia a simple vista llegint el còmic, però que també va requerir l'ajuda d'un tercer home com a entintador, del qual també s'explica la trajectòria, durant un temps.

 

Tres àlbums interessants, però la sensació que m'han deixat és que no arriben al nivell del que havia llegit fins ara. No em faig promeses pel que fa a la lectura dels propers, però sí que puc dir que em venen molt de gust, i que reprendre la lectura d'aquest clàssic del còmic neerlandès ha fet que m'hi torni a enganxar.