El Pare Noel va venir carregat de còmics

Entre moltes altres coses que em va dur, el Pare Noel va venir carregat de còmics, que passo a llistar breument a continuació:

Volums 35, 37 i 38 de Naruto. El 36 ja el tenia perquè el vaig trobar a 3 euros al Mercat de Sant Antoni quan acabava de sortir, una cosa estranya però que em va sortir molt bé. Ara ja vaig al dia.

 

 

Els toms 43, 44, 45 i 46 d'Inu-yasha, una altra que m'ajuden a posar al dia. Però pel que fa a la lectura... jo m'havia quedat al 21 o el 22 fa mesos, i em sembla que hauré de tornar a començar per l'1. Tinc Inu-yasha per a molt de temps!

 

El volum 2 de Popeye, on continuen les magnífiques tires còmiques de la col·lecció Timble Theatre, aquest cop amb material de finals de 1930 a 1932.

 

Volums 6 i 7 de El árbol que da sombra, d'Osamu Tezuka. Ara només em falta el 8 per acabar-la i poder per fi llegir-me aquesta història que tinc pendent i de la que he llegit només el tom 1 malgrat que fins ara tenia fins el 5.

I una altra que m'ajuden a acabar-me, Chobits, amb els números 7 i 8. Ja feia temps que tenia ganes de poder-me-la llegir sencera.

El volum 7 de El lobo solitario y su cachorro em faltava, tot i que el 8 el tenia perquè un amic el tenia repetit i me'l va donar. D'aquesta me'n falten 12, encara, però he pogut omplir un petit buit que tenia des de feia anys.

Això no és cap còmic, però sí animació. És el DVD de la pel·lícula Paprika, de Satoshi Kon. No l'he vist, però la recomanen pertot arreu, com altres que tinc i encara no he vist del mateix director, Cowboy Bebop: Knockin' on Heaven's Door i Tokyo Godfathers. 

Doncs això és el que em va portar el Pare Noel ahir, molts còmics i a sobre moltes altres coses, com una bufanda blava, un cinturó, una jaqueta reversible, un jersei, el Tekken 6 de la Xbox 360 i un iPod!

Compres: Jungle Taitei i més Tatsumi

Ahir vaig sortir de compres nadalenques i, sense adonar-me'n, vaig acabar adquirint alguns còmics per a mi, i és que vaig veure una cosa que volia des de feia molt temps i que no esperava trobar aquí, a Continuarà Còmics: els tres volums de Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc en la seva versió televisiva, i primer anime en color de la història, a més d'inspiració de The Lion King de la Disney).

I per què no m'esperava trobar-ho aquí? Perquè és la versió en francès (no n'existeix cap en castellà ni existirà a mitjà termini, tenint en compte la decadent situació del mercat actual del manga i del còmic en general). La tenia vista des de feia anys, i era un manga pendent de demanar-me a França, amb les despeses d'enviament que implica. Fa poc em vaig assabentar que s'està reeditant, aquest cop en dos toms més gruixuts però més petits, l'anomenat format bunko, i en sentit de lectura japonès, però a un euro cada tom em conformo i de sobres amb la primera edició de la Glénat francesa d'aquest clàssic de Tezuka.

 

I el volum Infierno de Yoshihiro Tatsumi, a preu normal, però el vaig agafar perquè em pensava que hi havia un mínim per pagar amb targeta i va resultar que no. Ja el tenia agafat i em va fer vergonya retirar-lo, per tant és l'a més a més. Però quin "a més a més", del mestre Tatsumi...

Visionats: Touch, la pel·lícula d'imatge real

No és nou per a cap lector habitual del bloc que m'encanta el manga Touch, de fet ha esdevingut el meu preferit de tots els temps. A banda de la versió en paper, també miro (al meu ritme) la sèrie de televisió, i quan vaig saber que existia una pel·lícula d'imatge real d'aquesta preciosa història de seguida vaig començar a investigar la manera de veure-la.

Aquest és el pòster japonès de la pel·lícula. Amb això no vull dir que n'existeixi cap d'americà o europeu, perquè no hi ha versió en anglès ni en cap idioma europeu del film. Per tant, només em quedava buscar alguna web on tinguessin la pel·lícula penjada, però l'única que vaig trobar es veia molt malament, i tampoc no la podia aconseguir via eMule, perquè si hi escrius "touch" (proveu-ho) la majoria de resultats té a veure amb pel·lícules per a adults, per dir-ho d'alguna manera.

Ja havia desistit quan el destí em tenia preparada una sorpresa. Ahir era l'últim dia de classe de japonès de l'any i la professora va dir que posaria una pel·lícula. Poc abans del dia en qüestió va anunciar que seria Touch. Ja us podeu imaginar el bot que vaig fer a la cadira, contenint-me per no cridar. I a sobre ella no coneixia el manga! Ja és casualitat! En poso el tràiler (aviso, hi ha spoilers!)

Havia posat el primer de catorze vídeos que contenien la pel·lícula completa amb subtítols en italià, però es veu que la Toho ha reclamat i l'han tret. Així que per fer el text menys farragós l'interrompo amb una captura que he fet:

Pel que fa a la pel·lícula en sí, he de dir que em va agradar molt, és una bona adaptació del manga, però no deixa de ser un film amb una durada dins els estàndards comercials, de manera que han hagut de retallar molt. Falten personatges secundaris però interessants (especialment l'entrenador Kashiwaba), hi ha coses que s'expliquen massa ràpid per al meu gust (i que fan pensar que és una pel·lícula feta per als coneixedors de la versió en paper) i les escenes de beisbol tenen molta menys importància que al còmic, on es viuen apassionants partits. Com ja vaig dir en el seu moment, al manga s'equilibren perfectament els moments esportius i els romàntics, però el film s'enfoca pràcticament només en la vessant amorosa i deixa el beisbol, i el context dels partits, en un pla molt secundari.

A banda d'això, segurament també per motius d'espai, la Minami fa una funció merament decorativa, un dels angles del triangle amorós, i s'obvia completament (només s'insinua, i precisament per això decep aquells qui coneixem la història) la seva faceta d'esportista que al manga la duu a excel·lir en el camp de la gimnàstica rítmica.

 

Aquí veiem els tres joves que encarnen (mai millor dit) el trio protagonista d'una història immortal. Per cert, jo la vaig veure en japonès pur, sense subtítols en cap idioma, i si vaig entendre-la va ser perquè coneixia la història. Si no, impossible. Parlen molt ràpid i, com deia, no s'aturen gaire a explicar les circumstàncies dels partits.

A banda d'això, com a la majoria d'adaptacions cinematogràfiques, hi ha coses que es fan d'una manera poc fidel al manga, sense comptar les que atribueixo a motius d'espai com les que he esmentat abans. Ara parlo de coses que al manga no són ben bé així, i bàsicament em vénen al cap l'enfadament de la Minami cap al final de la pel·lícula, que fa que només vegi els últims minuts del partit decisiu (i que ara que hi penso deu ser la manera de compensar que a la pel·lícula no és gimnasta); l'oposició de la senyora Uesugi a la decisió d'en Tatsuya o la presència del personatge d'en Kuroki fins al final de la història, segurament perquè devia ser un personatge popular, però al manga només surt quan els bessons i la Minami van a primer de batxillerat i ell a tercer.

Petites coses que un fanàtic de l'obra original sempre trobarà, però que no fan que la pel·lícula sigui dolenta. No ho és pas. Només que jo l'hauria fet una mica més fidel a la història i no m'hauria inventat dues o tres coses que s'inventen. Pel que fa a la resta, bastant ben representat. I em va sorprendre que ningú de la classe no conegués la història (allò que dic sempre, que quan t'expliquen de què va Touch et fan l'spoiler del segle). Potser perquè encara que aparentment siguin otakus expertes (sí, en femení) no deixen de tenir vint-i-pocs anys i no han vist res. Otakus de pa sucat amb oli, psè...

Adéu a Brittany Murphy

Ahir al vespre em vaig assabentar de la mort de l'actriu nord-americana Brittany Murphy, d'un atac de cor a l'edat de 32 anys. No és una actriu que jo seguís, i he de reconèixer que en saber del seu traspàs no em venia al cap una imatge gaire definida de la seva cara. Dit això, es podria pensar que no té gaire sentit que en parli, i menys en aquest bloc, però sí que té sentit, sí.

Aquesta noia surt a la pel·lícula Sin City, basada en el cèlebre còmic homònim de Frank Miller, fent del personatge de la Shellie. No tenia una carrera cinematogràfica gaire destacada, de fet aquest film era probablement el més important on havia treballat, amb el permís de 8 Mile, però la seva defunció és una trista notícia per tancar (esperem que s'acabi aquí) un any 2009 ple de fets lamentables.

La sincronia del so amb la imatge és dolenta, demano disculpes per això, però com que és un vídeo que han muntat en homenatge a ella després de la seva mort trobo que és molt adequat. 

A més, va fer d'actriu de doblatge en una pel·lícula de Futurama que jo he vist (tot i que jo la vaig veure en versió doblada), La Bestia con un Millón de Espaldas.

No he pogut posar-ne cap vídeo perquè a Youtube és molt complicat trobar-ne, igual que amb Els Simpson, però amb aquesta imatge ja ho il·lustrem. Una autèntica llàstima, com qualsevol pèrdua, però especialment colpidora en el cas d'algú tan jove. Descansi en pau.

Lectures: La Broma Asesina

Ara parlaré d'una lectura de fa uns quants dies, una lectura no manga per primer cop en força temps. I és que el còmic d'origen japonès és el meu preferit, per molts motius, però també llegeixo moltes altres coses. Principalment còmics d'en Batman. I aquest d'avui és un dels grans, un dels imprescindibles per a qualsevol que es consideri batmanòfil i batmanòleg.

La Broma Asesina és una de les històries més ben valorades per crítica i públic, i tenint en compte l'equip que se'n va encarregar no és gens estrany. Als llapissos hi tenim en Brian Bolland, un mestre de les portades que a banda d'això ha fet algunes altres coses, però no gaires, i en un dels articles que acompanyen aquesta última edició en format absolute explica per què. Va, us ho explicaré: resulta que va quedar tan impressionat per la feina del guionista que pràcticament no va tornar a voler dibuixar res més per a ningú. Es tracta del mític Alan Moore, creador de Watchmen, From Hell, V de Vendetta, The League of Extraordinary Gentlemen i altres, que després d'haver tocat el gènere superheroic puntualment (una etapa de Swamp Thing i dues històries magnífiques de Superman, Whatever happened to the man of tomorrow? i For the man who has everything, a més d'alguns treballs a la Marvel), l'última cosa que va fer per a DC Comics va ser aquest The Killing Joke, la seva única incursió als còmics d'en Batman.

Explica en Brian Bolland que en comptes de dibuixar sobre els guions del geni Moore (i dic "geni" en el sentit més típic, ja que és un tio amb molt mala bava, apartat del món i que sempre s'està querellant contra la gent que toca les seves obres, especialment si en volen fer pel·lícules, però que per altra banda es considera el millor guionista de còmic americà mainstream), el que va fer va ser suplicar-li que escrigués aquella història. I diu el mateix Bolland que l'Alan Moore no en va quedar especialment content.

Com que se li va donar força carta blanca, doncs era una novel·la gràfica i podia permetre's escriure coses que contradiguessin la història oficial d'en Batman, l'Alan Moore va crear un relat duríssim, en què es treu de la màniga un origen d'en Joker (que tot i justificar lleugerament la seva bogeria, amb l'escena culminant que veiem a dalt, no el fa menys fill de puta) i fa que la Barbara Gordon, antigament la Batgirl, es quedi en la cadira de rodes on la veiem des de, precisament, l'any 1988, quan va aparèixer aquesta obra. No és cap secret, en realitat pràcticament cada cop que apareix aquest personatge se'ns recorda breument com va acabar paralítica, però el cas és que La Broma Asesina és el còmic on tenen lloc els tràgics fets.

El mateix Bolland diu que el guionista es va excedir, que va ser cruelíssim, però el cas és que els fets narrats en aquest còmic de 48 pàgines es consideren canònics i per tant van passar a formar part de la història oficial de l'Univers Batman, privilegi que no té, per exemple, el cèlebre Dark Knight Returns de Frank Miller (també és cert que és una història d'un hipotètic futur i això fa difícil que es consideri oficial, però bé).

Amb aquesta imatge dono un exemple de com és aquesta nova edició. Per una vegada a la vida m'ha anat bé que estigués descatalogada i fos tan difícil i tan cara de trobar l'edició anterior que existia d'aquesta novel·la gràfica, perquè Planeta s'ha basat en l'última versió americana, on gràcies a les tecnologies d'impressió actuals el color ha estat responsabilitat per primera vegada del dibuixant, Brian Bolland. El 1988 el còmic es va acolorir molt bé, però a en Bolland li hauria agradat una altra cosa i finalment l'ha pogut fer.

A la versió actual hi ha molt menys color, i els colors que hi ha són més apagats. Es ressalta sempre alguna cosa per sobre de les altres, fet que es nota especialment en les escenes de flaixbac que ara són en blanc i negre (com a la pel·lícula La llista de Schindler, amb l'abric de la nena). Aquest efecte ha deixat satisfet finalment el senyor Bolland i arriba al públic per primera vegada la idea original que tenia quan va il·lustrar aquesta història.

Pel que fa a l'argument pròpiament dit, he de dir que m'esperava bastant el que hi succeeix, de fet no és cap secret, i en 48 pàgines tampoc no hi ha espai per a explicar gaire coses, però és un còmic intens, amb fets cabdals de la història d'en Batman i amb un equip creatiu de luxe, que fa una història argumentalment simple però impactant i imprescindible.

Compres: Slow Step, de Mitsuru Adachi

Mira que he parlat d'obres d'en Mitsuru Adachi i que he llegit via scanlation primers volums de les meravelles que surten de la seva ment i els seus dits, però precisament me n'acabo de comprar una de la que no he llegit cap pàgina, Slow Step.

Com que en aquest país no hi ha manera que publiquin res del mestre Adachi més enllà d'una obra sencera, Touch, i dos volums dels quatre que formen Short Program, i a sobre per part d'una editorial nefasta, els fans d'aquest senyor ens hem de buscar la vida a l'estranger. Entre França i Itàlia tenen publicada molt bona part de la seva obra, i davant la dificultat de demanar volums en francès a través de la FNAC d'aquí (fa anys ho feia i era ben fàcil, però ara sembla que hi posen més pegues), vaig decidir mirar com estava la cosa per eBay.

Doncs bé, es troba força cosa, però les despeses d'enviament són exagerades. Ja entenc que cada país és diferent, i ho sé per experiència, perquè per exemple per als britànics és molt barat enviar fora, mentre que qualsevol cosa certificada des d'aquí cap a la Unió Europea és un robatori per part dels serveis postals espanyols. Però em sembla que els usuaris francesos de l'eBay en fan un gra massa, així que no descarto comprar Adachi en francès però miro més cap al país en forma de bota que hi ha a sobre de la meva estimada Sicília.

 

I he aconseguit, per 23 euros enviament inclòs, els 7 volums que formen Slow Step, publicada entre 1986 i 1991 a la Ciao, una revista de shôjo. Sí, ho heu llegit bé. És un shôjo, un manga per a noies. I és que el mestre Adachi, igual que la meva també admiradíssima Rumiko Takahashi, sempre es mou en un terreny fronterer entre el manga per a nois i per a noies. Tant pel dibuix, molt suau, com pel tipus d'històries, que sempre inclouen esport, però també amor, de vegades es fa difícil assignar-los un gènere. I en aquest cas devien veure-ho més clar, perquè es considera un shôjo pròpiament dit.

No he volgut llegir de què va, perquè coneixent l'Adachi no m'estranyaria que mati algun personatge al primer volum, d'això ja en parlaré quan me la llegeixi, però sembla que hi surten elements romàntics acompanyats de boxa i softball i una noia que és pretesa per molts nois, fins i tot un professor. Alguna cosa ha de tenir, perquè el 1991 se'n van fer una sèrie d'OVA de cinc episodis. Té tota la pinta d'agradar-me molt, però tractant-se d'aquest home... és que hi ha cap altra possibilitat?

Lectures: Katsu!, volum 1

I una nova lectura de l'obra del meu admirat Mitsuru Adachi. Molt aviat ressenyaré una lectura d'Adachi feta en suport paper, però com que la immensíssima majoria de la seva obra no s'ha publicat a casa nostra normalment tiro de scanlations. És el que he estat fent fins ara, si sous lectors fidels ja ho sabreu, i el que em toca fer avui també per parlar del primer volum de Katsu!.

Publicada, com és habitual amb en Mitsuru Adachi, a la revista Shônen Sunday, va començar el 2001 i va acabar el 2005, amb un total de 16 toms recopilatoris. I torna a ser un manga molt de l'estil del seu autor, amb escenes de la vida quotidiana barrejades amb l'esport. Aquest cop, però, no és de beisbol, sinó de boxa, una disciplina que apareixia breument a Touch i que em vaig quedar amb ganes de tornar a veure en mans d'aquest dibuixant.

 

L'argument, a grans trets, seria el següent: en Katsuki Satoyama i la Katsuki Mizutani són companys, a més de nom, de classe. Ell és un noi normal que no destaca en res i ella és la filla d'un excampió de boxa fracassat a qui la seva dona ha abandonat per la vida que havia començat a dur. La Katsuki odia el seu pare i la boxa, però paradoxalment és una gran lluitadora que, en teoria, ha deixat aquest esport. La realitat és que té acollonits els brètols de l'escola, aquells que es dediquen a assetjar els estudiants febles.

En Katsuki, igual que el seu millor amic, en Kyôta Kawakami, s'ha apuntat al gimnàs de boxa que porta el pare de la Katsuki per intentar acostar-se a ella, però ho va fer abans de saber que la relació entre pare i filla és nul·la i que no podrà veure-li el pèl pel gimnàs mai.

Resulta que a ella no li agrada gens que es parli de boxa, i en Katsuki farà tot el possible per tal que la seva enamorada no descobreixi que, malgrat tot, ell continua anant a entrenar perquè ha descobert que té un talent natural per al pugilisme, encara per explotar. El destí, però, no li posarà gens fàcil la tasca d'amagar-li aquesta faceta a la noia que estima. Però gens.

De moment, el primer volum ha acabat sense cap tragèdia, però com que la història abarca 16 llibres m'espero qualsevol cosa. Per ara, però, tenim una història que arrenca d'una manera tranquil·la però que igualment enganxa, amb els elements habituals en el senyor Adachi: el vidu (el pare d'en Katsuki), el talent natural amagat en un personatge que té pinta de passota i que el més apassionant que fa és veure calces accidentalment, els secundaris que són trossos de pa, els dolents que en el fons no ho són tant, etc. El mateix de sempre, però amb prou elements nous com per fer interessant la lectura. Un altre manga del mestre que no em perdré.

Hi ha algú capaç de tombar la temible Katsuki Mizutani? Pel que sembla, sí. Però aconseguirà en Katsuki conquistar el cor d'una noia que aparentment té tanta mala bava? Això ja ho veurem.