dimecres, 5 de gener de 2011

Desperate Housewives, el culebrot perfecte

Tot just aquest matí he vist l'últim capítol emès de la sèrie Desperate Housewives als Estats Units, l'onzè de la setena temporada, i trobo que és el millor moment per a fer aquesta entrada que ja feia temps que tenia ganes d'escriure. Coneguda a l'estat espanyol com a Mujeres Desesperadas i creada per en Marc Cherry, aquesta sèrie de l'ABC es va presentar, al principi, com la successora de Sexe a Nova York, però havent-les vist totes dues (i, de fet, al cap de dos episodis com a màxim), es fa evident que l'única cosa que comparteixen és un quartet protagonista femení. Res més. Ni el gènere, ni la durada dels capítols, ni l'estil, ni tan sols el món on es mouen les protagonistes de DH té res a veure amb les aventures de la Carrie, la Miranda, la Charlotte i la Samantha.


Què és, doncs, Desperate Housewives? Gosaria dir que el culebrot perfecte. Té les dosis adequades de drama i humor, les trames són creïbles i estan molt treballades (i no hi ha cap detall que sigui casual, tot acaba tornant i els pecats i els secrets persegueixen els pecadors i els mentiders encara que passin anys i temporades), les i els protagonistes són prou diferents com per esdevenir els favorits de diferents tipus de públic i les interpretacions dels actors són, en general, espectaculars. 

De què va? La història comença amb el suïcidi de la Mary Alice Young (Brenda Strong), una mestressa de casa desesperada que amaga un terrible secret i que a partir del seu traspàs farà les funcions de narradora en off de tots els capítols que vindran (llevat d'un episodi on serà un altre personatge mort el que ho farà, molt avançada la sèrie), i que sortirà més aviat poc en pantalla, sempre en forma de flaixbac. Al seu carrer, el tranquil i benestant Wisteria Lane, als afores de la ciutat fictícia de Fairview, hi viuen també les seves veïnes i malgrat tot amigues, que pertanyen a les quatre famílies protagonistes de la sèrie. Repassem-les (amb el mínim d'spoilers possible), juntament amb personatges secundaris que, malgrat aquest adjectiu, tenen una importància que ja la voldrien els secundaris d'altres produccions:


En Paul (Mark Moses) i en Zack Young (Cody Kasch) són el marit i el fill, respectivament, de la difunta Mary Alice. Amaguen el primer secret terrible de la sèrie, cauen malament i les seves desaparicions del repartiment no seran per sempre.


La Susan Mayer (Teri Hatcher) està divorciada d'en Karl Mayer (Richard Burgi) i té una filla, la Julie (Andrea Bowen) clarament més madura que no pas ella, fins i tot des de l'adolescència. La Susan és maldestra, ingènua i irresponsable, i sempre es fica en embolics, però les seves relacions sentimentals són les més interessants, especialment la que té amb en Mike Delfino (James Denton).


En Mike és un home orgullós, molt mascle i amb un passat fosc que en el fons té un cor que no li cap al pit.


En Carlos Solís (Ricardo Antonio Chavira) i la seva dona Gabrielle (Eva Longoria) són la parella llatina sense fills que aparentment no té gaire en comú amb la resta de famílies, però anirem veient que són tan amics dels altres com qualsevol família. El seu origen mexicà (tot i que la Gaby ni tan sols sap castellà) és l'única cosa que comparteixen, perquè ella és una exmodel que només pensa en el luxe i la moda, mentre que en Carlos ha de fer mans i mànigues per poder mantenir aquest estil de vida, cosa que li provocarà molts problemes legals. Mentre ell és fora suant la samarreta, ella l'hi paga d'una manera ben curiosa.

No vull amagar que ella és, de tots els personatges femenins, el que em cau pitjor. És egoista i manipuladora (més que les altres). Només se salva per ocasionals moments de vulnerabilitat, però cada dia que passa sento més simpatia per en Carlos, que sí que evoluciona brutalment al llarg de la sèrie i és un home amb uns valors exemplars.


La família Van de Kamp és, aparentment, la família perfecta, però és la que amaga més draps bruts. Els pantalons els porta la Bree (Marcia Cross), la perfecta mestressa de casa, la perfecta cuinera i la que té més bon gust en tots els aspectes. Al seu costat hi ha en Rex (Steven Culp) i els seus fills Andrew (Shawn Pyfrom) i Danielle (Joy Lauren), tots ells farts de no tenir llibertats de cap mena. Aquesta manera estricta de portar la família es girarà en contra (i de quina manera) de la Bree, un personatge que al principi cau força malament però que després evoluciona i va agradant més.


I ara la meva preferida: la família Scavo. En realitat és el matrimoni Scavo, el meu preferit, i em sembla que el preferit de la majoria de la gent. És el més normal i fort, però també un dels que pateixen més. Està format per la Lynette (Felicity Huffman), en Tom (Doug Savant) i els seus quatre fills, els bessons Porter i Preston, en Parker i la petita Penny.

El matrimoni Scavo és el més fèrtil del carrer, és evident, i tots dos són molt bons en la seva feina de publicistes, però hauran de fer torns a l'hora d'abandonar la feina durant una temporada i dedicar-se a tenir cura de la casa i els fills. Aquests relleus no seran gens fàcils, de vegades, i els durà a moltes discussions, així com el paper que adopta la Lynette: ella mana, a casa, fa de "poli dolenta" i té en Tom, que és un tros de pa i el marit perfecte, agafat pels dallonses. Tot i així, tant l'un com l'altra són tremendament entranyables i populars, i han protagonitzat escenes com aquesta o aquesta (compte, spoilers!).


També tenim personatges femenins molt importants, que esdevenen temporalment la cinquena de la colla, com és el cas de l'Edie Britt (Nicolette Sheridan), una depredadora d'homes fabricada quirúrgicament (au, va... no em podeu dir que no es nota) que farà el que sigui per a obtenir l'home que desitja en cada moment. En alguns moments ho aconsegueix, però és tan fugaç com poc profunda la cuirassa que protegeix aquesta dona literalment deseperada.


Una altra dona que arriba a ocupar aquest honor és la Katherine Mayfair (Dana Delany), que arriba a Wisteria Lane amb una filla adolescent, la Dylan (Lyndsy Fonseca), un nou marit, l'Adam (Nathan Fillion) i un passat molt misteriós. A més, és la competència de la Bree pel que fa a mestresses de casa perfectes (i també a l'hora amagar secrets tenebrosos), i per això tenen una relació d'amor-odi molt interessant. És un dels meus personatges preferits, ho passa molt malament i m'agrada com han evolucionat les coses darrerament amb ella.


I de la mateixa manera que la Katherine és la competència de la Bree, la Renée Perry (Vanessa Williams) és la versió negra i més madura de la Gabrielle Solís, amb tocs de l'Eddie Britt, tot i que en termes més acceptables. És la millor amiga de la Lynette i s'estableix a Wisteria Lane a la setena temporada, després de separar-se del seu marit, un jugador professional de beisbol força més jove. Però no ve només a fer bonic, ja que al seu passat també hi ha coses que val més que no se sàpiguen.


Després tenim la senyora McCluskey (Kathryn Joosten), la veïna anciana que fa de mainadera dels nens Scavo quan els seus pares no se'n poden fer càrrec. Al principi ens la pinten com la típica vella rondinaire, però és un tros de pa i aviat es guanya un lloc als nostres cors i ens fa patir com qualsevol dels altres personatges.


L'Orson Hodge (Kyle MacLachlan) és el que es coneix com a estrella convidada, i és que el senyor MacLachlan és ben conegut per la seva extensa carrera tant cinematogràfica com televisiva (sense anar més lluny, el tenim a Sexe a Nova York o a How I met your mother), però en el seu cas dura més del que s'espera d'una guest star. I tampoc no desvetllaré el seu paper, però és dels més interessants, plens de matisos i evolucions. 


En Dave Williams (Neal McDonough) és un dels personatges que arriben amb la sèrie ben començada, i no desvetllaré quin és el seu paper, però la seva extrema amabilitat i consideració amb els veïns esgarrifa i tot... amb raó.


En Bob Hunter (Tuc Watkins) i en Lee McDermott (Kevin Rahm) són un matrimoni que arriba a la sèria a la quarta temporada i que, de moment, trobo que és el seu punt feble. No tenen gaire profunditat ni trames pròpies gaire importants, i fins ara només han fet tasques directament relacionades amb els altres personatges o, directament, decoratives. 


No puc parlar de tots els personatges, i tot i que n'he fet un bon repàs em sap greu deixar-ne alguns de molt interessants com en Jackson, en Keith o la Robin, una de les meves preferides, però sí que voldria esmentar la família Bolen, formada per l'Angie (Drea de Matteo), en Nick (Jeffrey Nordling) i el seu fill Danny (Beau Mirchoff), que arriba al veïnat a la sisena temporada i que des de bon començament intuïm que és plena de secrets. Les altres famílies no se n'acaben de refiar i als espectadors també ens costarà veure què és el que amaguen, i a qui hem de fer cas dins d'aquesta família desestructurada que arrossega més problemes i secrets que no pas equipatge.

Per què m'agrada, en definitiva, aquesta sèrie? Bé, no vaig veure ni Dallas, ni Falcon Crest ni cap d'aquelles mítics culebrots de la televisió dels Estats Units, però segurament no m'haurien agradat gaire. Desperate Housewives va néixer el 2004, en un moment en què les sèries ja es feien amb uns estàndards de producció altíssims. Són excel·lents tant els guions, com les interpretacions, com el disseny de producció... i el que deia abans de les dosis correctes d'humor, drama i tragèdia, així com els ingredients morbosos que a tots ens agraden: infidelitats, malalties, empresonaments, malentesos, secrets, assassinats, canvis de parella, tensió... en fi, tot el que ha de tenir una bona telenovel·la. I amb una banda sonora de piano absolutament espectacular de l'Steve Jablonsky, un dels compositors de més èxit i amb una farcida carrera tant en cinema com en videojocs.

Un bon culebrot, on a més els homes no fan exclusivament papers de seductors amb intencions ocultes, sinó que tenen la mateixa profunditat i importància que les seves companyes. Per això crec que és una sèrie per a tots els públics, i que considerar-la una producció per a dones seria un error d'ignorant.Val molt la pena. De debò.





4 comentaris:

  1. M'ho he llegit sencer perquè aquesta sèrie sempre que l'enxampo la miro. Li perdo sovint el rastre (quan el deixen d'emetre, canvis de dia...) però quan l'enganxo, la miro. Està molt bé!! :)

    ResponSuprimeix
  2. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix
  3. M'alegro que t'hagi agradat. :)

    Això que comentes és el típic problema que tenen les televisions públiques amb les sèries, TV3 inclosa. Jo la seguia doblada quan la feien a la Fox (bé, quan jo tenia la Fox), però ja fa molt temps que em vaig decidir per seguir-la al meu ritme per internet, passant de doblada a subtitulada i últimament en anglès sense subtítols. És una de les meves preferides, sens dubte. Segurament una de les cinc que més m'agraden.

    ResponSuprimeix
  4. M'encanta que diguis que no només és per dones, trobo que aquesta i anatomia de Grey són culebrons dels grans, sí, però també ajuden a empatitzar amb la gent que coneixem, tothom s'hi pot sentir identificat amb un personatge, situació o conducta, o veu reflexat algú que coneix. I alguns episodis mostren la manera de comportar-se de molta gent que potser tu també has viscut i no has sabut identificar fins que t'han explicat què sentíen. No sé si m'estic explicant, crec que no XD el que vull dir és que les persones sóm complexes i moltes vegades no expressem el que sentim, en aquestes dues series pots veure que darrera del que deixem veure hi ha molt més i crec que ajuda a no prejutjar.

    ResponSuprimeix

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails