Després de l'èxit de Cheers, com segurament ja sabeu, va sorgir un spin-off que va agafar un dels seus personatges i va obtenir encara més popularitat que la sèrie original. Estem parlant de Frasier, de la qual segur que, com a mínim, heu sentit a parlar.
Estic convençut que, amb la mateixa intenció, es va idear l'spin-off de Friends que protagonitzaria l'únic personatge que suposo que van veure que tenia històries potencialment interessants pel seu compte, en Joey Tribbiani, però l'experiment no va acabar d'anar del tot bé. Tot i així, va donar per a dues temporades que, encara que mai no faran que Joey formi part de cap llista de sèries imprescindibles ni recomanades, ni tan sols del seu gènere concret, la sitcom, no trobo que sigui una pèrdua de temps.
Sembla que al final de Friends, tot i que no ho recordo, es deia que en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc) se n'anava a l'altra punta del país, a Hollywood, per tal de perseguir el seu somni de triomfar com a actor. I amb aquesta premissa es va crear la seva sèrie en solitari, encara que dels productors de la sèrie original només un, en Kevin S. Bright, s'hi va apuntar. Els creadors de la nova sèrie, per cert, van ser l'Scott Silveri i la Shana Goldberg-Meehan, que va marxar en acabar la primera temporada.
Queda clar des del principi, i aquests abandonaments ho reflecteixen (o ho provoquen, qui sap?), que Joey no és Friends. A la segona temporada, a sobre, les audiències van baixar tant -perquè American Idol li va fer la competència, tot s'ha de dir- que la van acabar cancel·lant i es van quedar sense emetre diversos episodis que a l'estranger sí que es van poder veure a la televisió, així que no és una sèrie que tingués gaire sort, i al final només va durar dos anys, de 2004 a 2006, amb un total de 46 episodis.
Però si oblidem les comparacions i les diferents sorts, el que tenim aquí és una mena de petita continuació de la llegendària comèdia de situació, protagonitzada pel que segurament era l'únic personatge de qui podien continuar traient suc.
En aquesta nova aventura, el simpàtic i faldiller actor italoamericà se'n va a viure a un complex d'apartaments on de seguida fa amistat amb l'Alex Garrett (Andrea Anders), la seva veïna i la persona que li lloga el pis. És advocada i el seu marit, músic, gairebé sempre està de viatge i no se li veu la cara.
En Joey viu amb el seu nebot Michael (Paul Costanzo, vist també a Designated Survivor anys després), un geni que va al prestigiós Institut Californià de Tecnologia, Caltech, i que admira el seu oncle per la seva capacitat de relacionar-se amb les dones, cosa que a ell li falta per culpa de la seva timidesa i la seva personalitat.
En té la culpa la seva sobreprotectora mare, la Gina (Drea DeMatteo, eterna secundària vista a The Sopranos, Desperate Housewives, Sons of Anarchy o Shades of Blue), que al contrari que ell -i com el seu germà- té molt d'èxit amb el sexe contrari, però li manca intel·ligència, que compensa amb "saviesa urbana".
El va tenir quan tenia 16 anys -fet que li amaga durant molt de temps perquè no vol que la menyspreï- i l'ha pujat sola, i no hi ha dubte que l'estima amb bogeria. Per a mi és el personatge més interessant de la sèrie, per cert, i des de la primera vegada que la vaig veure he seguit la pista de l'actriu.
Entre els secundaris, que tampoc no són gaires, tenim la Bobbie Morganstern (Jennifer Coolidge, la mítica mare de l'Stifler d'American Pie), l'agent d'en Joey, que està com un llum, però també el veí pesadet Howard (Ben Falcone) o en Zach (Miguel Ángel Núñez, Jr.), un altre actor company i amic d'en Joey.
És una sitcom, no hi ha grans trames i els tòpics són el pa de cada dia, amb malentesos, embolics amorosos i situacions molt divertides. Dins les limitacions del gènere, però, podria ser una sèrie dolenta, però el cas és que no ho és.
El personatge d'en Joey té molta força i els que l'acompanyen en aquesta nova etapa no substitueixen els seus cinc amics de Nova York, és clar, però tampoc no era necessari. Friends és Friends i Joey és Joey, una és coral i l'altra està més centrada en el seu protagonista, però penso que aquest spin-off és prou fidel a l'estil de la sèrie mare, i que cap fan d'aquella es penedirà de veure aquest petit epíleg.
Però si oblidem les comparacions i les diferents sorts, el que tenim aquí és una mena de petita continuació de la llegendària comèdia de situació, protagonitzada pel que segurament era l'únic personatge de qui podien continuar traient suc.
En aquesta nova aventura, el simpàtic i faldiller actor italoamericà se'n va a viure a un complex d'apartaments on de seguida fa amistat amb l'Alex Garrett (Andrea Anders), la seva veïna i la persona que li lloga el pis. És advocada i el seu marit, músic, gairebé sempre està de viatge i no se li veu la cara.
En Joey viu amb el seu nebot Michael (Paul Costanzo, vist també a Designated Survivor anys després), un geni que va al prestigiós Institut Californià de Tecnologia, Caltech, i que admira el seu oncle per la seva capacitat de relacionar-se amb les dones, cosa que a ell li falta per culpa de la seva timidesa i la seva personalitat.
En té la culpa la seva sobreprotectora mare, la Gina (Drea DeMatteo, eterna secundària vista a The Sopranos, Desperate Housewives, Sons of Anarchy o Shades of Blue), que al contrari que ell -i com el seu germà- té molt d'èxit amb el sexe contrari, però li manca intel·ligència, que compensa amb "saviesa urbana".
El va tenir quan tenia 16 anys -fet que li amaga durant molt de temps perquè no vol que la menyspreï- i l'ha pujat sola, i no hi ha dubte que l'estima amb bogeria. Per a mi és el personatge més interessant de la sèrie, per cert, i des de la primera vegada que la vaig veure he seguit la pista de l'actriu.
Entre els secundaris, que tampoc no són gaires, tenim la Bobbie Morganstern (Jennifer Coolidge, la mítica mare de l'Stifler d'American Pie), l'agent d'en Joey, que està com un llum, però també el veí pesadet Howard (Ben Falcone) o en Zach (Miguel Ángel Núñez, Jr.), un altre actor company i amic d'en Joey.
És una sitcom, no hi ha grans trames i els tòpics són el pa de cada dia, amb malentesos, embolics amorosos i situacions molt divertides. Dins les limitacions del gènere, però, podria ser una sèrie dolenta, però el cas és que no ho és.
El personatge d'en Joey té molta força i els que l'acompanyen en aquesta nova etapa no substitueixen els seus cinc amics de Nova York, és clar, però tampoc no era necessari. Friends és Friends i Joey és Joey, una és coral i l'altra està més centrada en el seu protagonista, però penso que aquest spin-off és prou fidel a l'estil de la sèrie mare, i que cap fan d'aquella es penedirà de veure aquest petit epíleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada