Lectures: Green Arrow - The Outsiders War

Una altra lectura retardada -més de tres anys- per culpa de la desaparició dels anys daurats en què els recopilatoris en anglès es podien trobar rebaixadíssims sense haver d'esperar gaire, però val més tard que mai, i per fi continuo la lectura del millor Green Arrow en molts anys, després que The New 52 no arrenqués gaire bé. 

Ja vaig dir en parlar de The Kill Machine, el quart recopilatori d'aquesta etapa de la col·lecció, que ens trobàvem davant d'un nou reinici, però aquesta vegada encertat i decidit a arreglar tots els problemes que arrossegava una sèrie que no sabia on anava des de feia, almenys, tres anys.

A The Outsiders War, que recopila els números 26 a 31 d'aquesta etapa, publicats originalment entre febrer i juliol de 2014, continua l'espectacular -en tots els sentits- trama que havíem vist al volum anterior, i que obliga un al principi desorientat Oliver Queen a formar part d'una complexa guerra per una arma totèmica, orquestrada pels Outsiders -altre cop, res a veure amb el grup de superherois del mateix nom-.

L'etapa, meravellosament escrita per en Jeff Lemire i amb un espectacular dibuix de l'Andrea Sorrentino que ens manté enganxats a cada pàgina per tal d'admirar el magistral ús d'uns dissenys realistes, grans masses d'ombra i un nombre de colors reduït, a més d'una imaginativa composició de pàgina, recupera elements clàssics del personatge, però en una història totalment nova i reinventant algunes coses, a més d'afegint alguna picada d'ullet al fan de l'Arquer Maragda.

A contracor, i sobretot a causa de certes revelacions familiars -més d'una, de fet-, l'Oliver Queen, recolzat pels seus ajudants a distància, encara s'enfronta, amb l'ajuda de l'enigmàtic Magus, al temible Komodo, que és la cara visible -és una manera de parlar, ja que duu màscara- dels esmentats Outsiders, però també ha de fer front al descobriment del veritable motiu pel qual va estar atrapat a la famosa illa. 

Tot plegat es va desvelant poc a poc, sovint de manera críptica, igual que els detalls i girs de la trama, cosa que posa el lector al nivell del protagonista i li trasllada l'angoixa de la situació perfectament.

  

En Green Arrow és lluny de Seattle -reassignació de la seva base d'operacions, per cert, que ve de la mítica etapa de Mike Grell, encara que tradicionalment es consideri que la seva ciutat és la fictícia Star City-, i no pot estar per combatre enemics en aquest entorn urbà, però que inevitablement hagi de deixar-los per a més endavant no significa que no tinguin connexions amb tot això dels Outsiders. 

Com deia més amunt, la saga recupera elements clàssics de la sèrie, el més destacat alguns personatges, evidentment. 

Ho podem veure amb els dolents, vells i no tan vells coneguts d'en Green Arrow, però al capdavall veterans en major o menor mesura. Que s'associïn per fer-li la guitza en un moment tan desesperat fa que el proper volum, Broken, on es tanca tot plegat, es presenti d'allò més atractiu.

Però de moment, en aquest hem pogut veure escenes espectaculars, sagnants combats, girs inesperats i el retorn de personatges com la Katana, introduïda a la història d'una manera suau i justificada, però també un cert aprofundiment en la mítica Shado, que ja sortia a The Kill Machine i que té uns orígens diferents dels clàssics, però tanmateix interessants.

El cinquè recopilatori, segon d'aquesta magnífica etapa, és una lectura apassionant i visualment espaterrant que no s'hauria de perdre cap fan del personatge, ni els que no l'hem abandonat malgrat la mala ratxa ni els que sí que ho havien fet. 

I si no el seguíeu, però arrel de la sèrie de televisió -amb la qual en realitat argumentalment comparteix ben poc, l'única cosa destacable el personatge d'en John Diggle- se us ha despertat l'interès en en Green Arrow, feu-me cas: agafeu el recopilatori anterior i comenceu a llegir-lo des de llavors.

Lectures: Green Arrow - The Kill Machine

A l'última ressenya que vaig fer del Green Arrow modern ja vaig dir que es començava a apreciar una lleugera millora després de literalment anys de decadència. Uns anys (tampoc no gaires, eh? Potser dos o tres) en què no he gaudit llegint les aventures del que és el meu segon personatge preferit del còmic de superherois (després d'en Batman) i en què l'he vist ficar-se en sagues que no aportaven res a la seva història.

El reinici de l'Univers DC conegut com a The New 52 tampoc no li va fer cap favor: els còmics eren insípids, caòtics i poc memorables, i els nous personatges no permetien oblidar, ni de bon tros, el repartiment que havia format part de l'entorn de l'Arquer Maragda, tant en el bàndol dels bons com en el dels dolents, durant anys i panys.

Doncs bé, tot això canvia amb l'arribada del quart volum, Green Arrow: The Kill Machine, que conté els números 17 a 24 de la col·lecció, editats individualment d'abril a desembre de 2013, a més del 23.1, un especial de l'esdeveniment que DC Comics va dur a terme amb el nom de "Villains Month", o Mes dels Dolents, on cedia el protagonisme a un dels brivalls de cada col·lecció afectada.

N'havia llegit coses bones, sabia que en aquesta quarta entrega era on començava el bon Green Arrow, però m'ha agradat encara més del que m'esperava. Hi ha un canvi total d'equip, entra el tàndem format per en Jeff Lemire (guió) i l'Andrea Sorrentino (dibuix) i el resultat és el millor Green Arrow en molts anys. 

I és així per diversos motius. Per una banda, i ja que és el primer que crida l'atenció veient-ne una mostra, l'aspecte visual: l'estil realista i gairebé fotogràfic del dibuixant italià, la composició de pàgina i l'ús de les ombres que aplica ell mateix com a entintador és senzillament espectacular, tant que no hi fa res que treballi amb paletes de colors molt reduïdes, al contrari. És una delícia per a la vista.

Pel que fa al guió, després de diverses arrencades en fals el que aconsegueix el nou responsable de la part escrita és una mena de reinici en què es queda el mínim imprescindible d'elements dels tres recopilatoris anteriors, agafant allò que li agrada i eliminant, mitjançant el guió, el que li sobra. I la premissa que proposa és el que crec que hauria d'haver estat el número 1 de la col·lecció, no el 17. 

Al seu Green Arrow li acaben de prendre el que ja estava perdent, poc a poc, en els últims mesos: l'empresa, el finançament de la seva tasca justiciera, el que li restava d'estil de vida i fins i tot el que ell creia que era la història de la seva família. 

També li passen coses bones: obligat per les circumstàncies, i havent-se de reinventar sense el suport econòmic de Queen Industries i la seva divisió tecnològica Q-Core, es crea l'anomenat Team Green Arrow, format per ell i dos assistents tècnics (un de l'etapa anterior i un de nou, exemple dels ajustaments que deia abans que hi fa Lemire). A The Kill Machine tot canvia, en definitiva, incloent-hi els detalls de l'origen del personatge. 

Ho fa amb l'aparició de dos nous i potents personatges, en Magus i en Komodo, una aparició que al principi ens desorienta tant com a l'Oliver Queen, però que a mesura que anem llegint els còmics entendrem sense problemes. I no són potents només pel seu carisma, que també, sinó perquè involucren el protagonista en una odissea a la recerca d'una relíquia anomenada The Green Arrow, que és una de les que busca un grup anomenat The Outsiders (res a veure amb la formació superheroica pre-The New 52 que es deia aixi).

Una aventura no volguda en què l'Arquer Maragda segueix a contracor les indicacions d'en Magus i troba en l'anomenat Komodo un rival que possiblement està un pèl per sobre d'ell, però les ramificacions d'aquesta saga el duen més enllà i és llavors quan els fans del personatge, que en aquest punt estem gaudint amb la història, veiem que assoleix una nova fita: la saga no només és bona, sinó que recupera personatges de l'era anterior a The New 52, amb un origen nou, sí, però excel·lent de totes maneres. 

Hi ha alguna lleugera referència als aliats, de fet només una, en forma d'esment a en Roy Harper —una relació que, en el que duem de nou Univers DC, encara no s'ha explicat massa—, però el que aquí recuperem són 3 enemics clàssics com són la Shado, en Richard Dragon i en Count Vertigo.

 

Precisament aquest últim és el gran protagonista de la segona meitat del recopilatori, i on més brilla l'art de l'Andrea Sorrentino en plasmar en la col·locació i la forma de les vinyetes l'efecte vertiginós dels poders del personatge. 

De fet, l'especial 23.1 que esmentava al principi està protagonitzat per aquest enemic de tota la vida d'en Green Arrow, un número que explica el seu nou origen i que, tanmateix, lliga perfectament amb la resta del volum i és, en el fons, part de la mateixa història.

Green Arrow: The Kill Machine està tan ben fet, enganxa tant, arregla tants problemes que arrossegava la capçalera, que gairebé no ens adonem que la trama queda inacabada i que haurem d'esperar uns mesos per tal de veure com es tanca (o continua) aquesta història que promet noves emocions en el futur, i que en aquest llibre acaba amb l'aparició d'un personatge creat a la sèrie de televisió. L'espera, a mi, se'm farà llarga.