Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Cinema: Wicked - For Good

Al gener vaig publicar la crítica d'una pel·lícula que podíem veure al cinema en la seva màxima esplendor gràcies a l'avui inusual fet que s'havia mantingut en cartellera uns mesos, i vaig dir que la seva segona part, prevista per a finals d'aquest 2025, l'aniríem a veure sense esperar gaire, i així ha estat: el primer cap de setmana.

Wicked: For Good (o Wicked Part II com es veu en pantalla) és un film dirigit altre cop per Jon M. Chu que reprèn la història intencionadament tallada -i ben fet, perquè la primera part durava 2 hores i 40 minuts- i basada, recordem-ho, en un musical, al seu torn adaptació d'una novel·la de 1995 que reinterpretava els fets de la pel·lícula El màgic d'Oz (1939), que també al seu torn adaptava un llibre de 1900.

Aquesta vegada són 2 hores i 17 minuts en què continua el drama de la història que hi ha al darrere de la conversió de l'Elphaba en la "malvada bruixa de l'Oest", que ja vam començar a veure a les acaballes de la primera part. Aquí es continua aprofundint en aquesta transformació, i veiem com tot aquell maniqueisme de tants relats clàssics, inclòs El màgic d'Oz, es basa en interpretacions interessades i malentesos, i com això pot destruir reputacions i vides.

La fastigosament bona i perfecta Glinda que vèiem a la primera pel·lícula també evoluciona en aquest film, cosa que celebro, perquè tampoc m'agradava veure una coprotagonista tan absolutament babaua i repel·lent. 

Per si no havia quedat clar llavors, i en tot cas s'havia confiat a la interpretació del públic, aquí es parla explícitament de la veritat com a relat fabricat pel discurs oficial i de com uns mateixos fets es poden veure com a virtuosos o mesquins segons el punt de vista.

Ja sabem que el màgic d'Oz no és el que diu que és, ja ho sabíem del film de 1939, però l'home té una capacitat tremenda de convèncer, i l'Elphaba no és immune a les paraules dolces. Tanmateix, som conscients que si se signés la pau no hi hauria pel·lícula, i el que veiem a partir de cert moment és una deriva inevitable cap a la guerra i un estat de les coses que conduirà -encara que l'afecte que ens pot inspirar la noia ens faci desitjar que tot plegat acabi bé- al final que li vam conèixer a El màgic d'Oz.

Quan vaig parlar de la primera part de Wicked vaig expressar les meves reserves respecte a aquesta segona: no volia que fos un remake del film clàssic. No ho és pas, per sort, però la Dorothy i els seus companys hi tenen un paper inevitablement més important, ja que els fets tenen lloc en paral·lel als d'aquella pel·lícula, i els veiem no gaire estona, si bé cadascun d'ells té un origen explicat en aquest film. Trobo que la manera de tractar la seva presència, necessària per a la trama, és prou respectuosa amb el fet que a Wicked la trama principal no és la seva. Està fet, en altres paraules, amb elegància.

La història ens enlluerna amb un disseny de producció espectacular, cançons que ens fan posar la pell de gallina i unes interpretacions memorables, i ens reserva alguna sorpresa i algun gir que fan que, per molt que en coneguem el desenllaç, el llargmetratge ens resulti interessant i es faci amè malgrat la seva durada.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta història, un drama monumental sobre una amistat improbable i la seva destrucció per culpa de la manipulació d'uns tercers. És, també, la història d'un amor tràgic, i sap com deixar-nos el cor arrugat amb la mala fortuna de l'Elphaba, un personatge que no va fer res més que néixer diferent i ser marginada tota la seva vida. 

Wicked, i sobretot la seva segona part, és un relat que m'ha emocionat d'una manera especial, i he patit amb la que per a mi és la seva protagonista principal, i que durant aquest any s'ha convertit en un dels meus personatges de ficció preferits. Si vau veure la primera pel·lícula, heu de veure la segona. I feu-ho al cine, si és possible.