Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.  
 

 

Sèries: The Punisher (segona temporada)

Sempre comento que, a casa, les sèries de Marvel que va produir Netflix -i que van acabar a Disney+ poc després d'inaugurar-se- s'han vist amb calma, i amb anys de retard, perquè tenen un ritme de desenvolupament dels episodis que no és gaire del gust del 50% dels que la mirem.

He de reconèixer que la primera temporada de The Punisher és especialment lenta, tot i que a mi em va agradar força, però és hora de veure com va ser la segona i última, que també tanca, si es miren en l'ordre d'aparició original, el cicle de Marvel a Netflix.

La segona tongada de 13 episodis de The Punisher es va estrenar originalment al gener de 2019, ja ha plogut força, i tot i que ja he dit que a mi la primera em va agradar força malgrat la seva densitat i un ritme no especialment àgil, la segona trobo que és millor.

Argumentalment connectada amb la primera, ja que el tema principal de la sèrie és la venjança, aquest cop l'objectiu de la venjança és el mateix protagonista. Ja ho diuen, que la violència genera més violència, i la crueltat -justificada- amb què en Frank Castle va castigar el responsable de l'assassinat de la seva família provoca una de les dues trames d'aquesta segona part.

En Billy Russo va sobreviure a la tremenda pallissa que va significar el clímax de la primera temporada, però n'ha perdut els records. Ara bé, ha quedat psicològicament tocat en molts sentits, i està seguint un tractament amb la terapeuta assignada, la doctora Krista Dumont (Floriana Lima), un personatge interessant en si mateix perquè evoluciona d'una manera ben curiosa.

Per la seva banda, en Frank ha començat una nova vida en un altre lloc, però coneix una adolescent perseguida per uns assassins temibles i decideix, a contracor, protegir-la. Aquesta trama és paral·lela a l'altra, i personalment trobo que no és tan interessant i és més aviat una mica massa enrevessada i exagerada en el balanç causa-conseqüència, però tot plegat acaba fent tornar el Castigador a Nova York.

Tenim, doncs, els merders propis del protagonista i, afegits, els de la seva protegida, amb qui estableix, a mesura que avancen els episodis, una dinàmica que evoluciona en una mena de relació paternofilial postissa.

En Frank Castle és un home profundament traumatitzat, i amb raó, però això no vol dir que no pugui establir nous vincles, i en aquesta temporada el veiem fer-ho amb aquesta noia, l'Amy (Giorgia Whigham, filla del Shea Whigham, vist a Boardwalk Empire), però també reforçar les aliances amb el seu amic Curtis (Jason R. Moore) i la federal Dinah Madani (Amber Rose Revah).  

Els fronts oberts del Castigador arrosseguen els altres a l'espiral de violència desfermada en aquesta temporada que tampoc s'està de res en aquest sentit, ara amb escenes de combat en espais oberts i a plena llum del dia, i una fotografia que no és la granulosa de la temporada anterior.

El final, que queda ben tancat, és satisfactori tenint en compte les circumstàncies del llop solitari que és el personatge interpretat per en Jon Bernthal, que és un dels actors afortunadament recuperats per a l'Univers Cinematogràfic Marvel en contínua expansió, de manera que el continuarem veient en aquest paper.