Lectures: Archivos de Batman, volum 1

Fa temps que no parlo de lectures, així que avui m'he decidit a fer-ho per primer cop en força temps. El llibre que ressenyaré avui és el primer volum de la col·lecció Archivos de Batman, que recull les aventures del Croat Emmascarat o el Cavaller Fosc, com vulgueu, des del principi. En aquest cas, concretament, estem parlant de Detective Comics des del número 27 (primera aparició del personatge) fins al 50, i comprèn el període de maig de 1939 a abril de 1941.

 

Si sou més o menys seguidors del personatge en la seva versió genuïna, que és el còmic, deveu saber que no existeix només una col·lecció protagonitzada per ell, sinó unes quantes, que corren de manera paral·lela. Però bàsicament les principals, les que han existit sempre, són Detective Comics i Batman. Doncs bé, Archivos de Batman recull Detective Comics, i als Estats Units s'està publicant, a un ritme força lent, com a Batman Archives. Pel que fa a Batman, que allà es recull en els Batman: The Dark Knight Archives, roman inèdita a l'estat espanyol (llevat dels números moderns, és clar). 

I què trobem en aquests inicis de les aventures del protector de Gotham? Doncs un còmic d'acció amb històries generalment autoconclusives, on en Batman lluita contra gàngsters i de tant en tant algun enemic de més entitat. Són guions molt innocents, però el seu to fosc, en contraposició al que passava amb les aventures d'en Superman, va convertir en Batman en una icona de la història del còmic, i tot això va ser gràcies al tàndem Bob Kane (dibuix) i Bill Finger (guió), cosa que durant dècades no se sabia gaire, com ja vaig explicar.

Aquesta és la primera pàgina en què van aparèixer en Bruce Wayne i el comissari James Gordon, un moment històric en una relació fidel i duradora, però injusta perquè el comissari, que és un tros de pa com se n'han vist pocs a la història del còmic, no arriba a saber mai la identitat del seu amic, el playboy milionari, si bé es considera amic també d'en Batman. Ara, no la coneix perquè no la vol conèixer. 

El dibuix, com hem pogut veure, és molt rígid, sobretot pel que fa als personatges, i a mi personalment no m'agrada. Potser hi influeix el fet que em fa ràbia en Bob Kane per haver-se endut sempre el protagonisme com a autor d'en Batman, una injustícia que només des de temps relativament recents s'ha compensat una mica, però després de llegir Thimble Theatre he vist que l'antiguitat del còmic no és excusa: l'estil del senyor Kane era limitat, bastant limitat. 

Aquesta és la portada original del 27 de Detective Comics, també reproduïda a l'interior del llibre, com passa amb tots els números inclosos. Fixeu-vos en un detall: diu que són 64 pàgines d'acció, i això em va molt bé per explicar una cosa: Detective Comics era una revista amb històries del gènere que li donava nom, i quan en Batman hi va arribar al maig de 1939 va començar a protagonitzar només unes quantes pàgines. El seu número creixeria i s'establiria en unes 14 durant molt de temps, no com ara, que els còmics tenen aproximadament 24 pàgines. I bé, la resta de la revista no tenia res a veure amb el personatge. 

El seu èxit, tot i que no li va donar en exclusiva totes les pàgines, va propiciar al cap de menys d'un any el naixement d'una col·lecció on seria el rei absolut, i com podeu endevinar era Batman. Amb els anys, però, tant Detective Comics com Batman van passar a estar protagonitzades només per ell, i quan hi ha algunes pàgines extra sempre tenen a veure amb el seu univers (personatges secundaris, etc.). 

Aquí, a banda del cotxe vermell, que és anterior al batmòbil i que en alguns còmics actuals encara apareix a la batcova com a homenatge, ja veiem en Bruce Wayne disfressat. L'únic que va canviar en relativament poc temps (es veu durant el primer volum d'Archivos de Batman) és l'aspecte del protagonista, com deia, però pel que fa a la resta el dibuix no va millorar gaire. 

Veurem què passa en els propers volums, i també es nota molt la feina de l'entintador en cada cas, però vaja, no espereu cap meravella de dibuix. Ni de guió, que llegit ara fa riure: normalment en Batman acolloneix els gàngsters, que de tant en tant l'hi fan passar magra, i resol fàcilment el cas amb raonaments que expressa en veu alta i que fan que pensem "i no podries haver-los vençut fa mesos?". Per cert, abans d'acabar de parlar del contingut vull comentar que en aquest primer volum veiem també el naixement d'en Robin (com a justicier, no és que surti en forma de bebè), que té lloc al Detective Comics 38. 

I ara parlem de l'edició: aquesta col·lecció va ser iniciada per Norma poc abans que l'editorial perdés els drets de DC en favor de Planeta, havent-ne publicat dos volums. El primer, el que comento aquí, costava el mateix que el segon (35 euros, una barbaritat pel que és, però és clar, Norma és cara), però no tenia el paper satinat, de manera que fa la impressió que és menys resistent al pas del temps i ocupa el doble malgrat que té les mateixes pàgines. A partir del tercer els va publicar Planeta, a un preu inicial de 25 euros,  ja satinats i amb el disseny de portada fidel a l'americà (els de Norma no eren així). Afortunadament, els dos primers volums es poden trobar a la meitat de preu perquè estan descatalogats, com tot el material de Norma de DC Comics, però per desgràcia Planeta ha anunciat que després del setè volum, que és també l'últim que ha sortit als EUA, no en publicarà més.

 

No m'estranyaria gens, però, que DC tampoc no allargués gaire la col·lecció, no sembla que tingui intenció de fer una edició integral de les capçaleres d'en Batman, i el fet que existeixin els Dynamic Duo Archives, que recopilen una etapa dels anys seixanta saltant-se més d'una dècada, reforça la meva idea. És perfectament comprensible, són volums cars (als Estats Units més que aquí, sense que serveixi de precedent) i s'ha de ser molt friki dels còmics per comprar-se'n uns que, en els nostres dies, tenen un valor pràcticament només històric i que és impossible que enamorin el públic casual. Els recomano, doncs, només als amants d'en Batman com jo.

Beverly Hills 90210, una tragèdia grega

Com que últimament m'he adonat que us agraden els temes de morts, i ja que aquest bloc té la paraula "cementiri" en el seu nom, aprofitaré per fer una entrada que em venia de gust des de feia temps. Una subtrama argumental de Beverly Hills 90210 absolutament dramàtica i que va començar a la temporada 3 per tancar-se definitivament a la 6. M'agradaria que miréssiu els fragments de vídeo que he tallat i penjat personalment a Youtube.

Va començar amb la mort d'en Jack McKay, el pare d'en Dylan, un home que havia estat empresonat per delictes econòmics i que tenia un enemic jurat. Amb el temps va sortir de la presó i, malgrat les reticències, pare i fill van començar una relació de zero. La cosa, però, va acabar malament:

El vídeo correspon al capítol 21 de la tercera temporada. Després d'allò, en Dylan va jurar venjança, i va acostar-se a l'assassí del seu pare a través de la seva filla. De fet, es pensava que era un fill, anomenat Tony, però en realitat era Toni, que als Estats Units és femení quan és amb i llatina (tindré problemes amb això, quan hi vagi...). I, esclar, se'n va enamorar. I aquella bonica història d'amor va acabar en casament... i funeral.

 

M'imagino la situació d'en Brandon, veure això ha de ser terrible. I ara passem a un gran moment relacionat, el del funeral, que per a mi és un dels millors moments que he vist en una sèrie de televisió.

Tot això succeïa al 10 de la sisena temporada. Una història tristíssima, molt dramàtica, que a mi em va impactar moltíssim. La conya de tot plegat, i el que fa aquesta trama digna d'una tragèdia grega, és que el pare d'en Dylan no era mort, com es va veure al capítol 18 de la desena i última temporada. Va simular la seva pròpia mort amb la col·laboració de l'FBI per tal que en Tony Marchette deixés de perseguir-lo, de manera que es va introduir al programa de protecció de testimonis, però ho va voler fer tan creïble que va tenir enganyat el seu fill. La causa era noble, perquè de pas protegia en Dylan, però les conseqüències van ser devastadores.

Ja sabem que en Dylan se'n va refer (a Beverly Hills tot era fàcil d'oblidar) i que va acabar amb la Kelly, però el pobre nano tenia més traumes a la seva vida dels que van tenir mai els seus amics tots junts. Per cert, l'actor Stanley Kamel, que feia de Tony Marchette (el pare de la Toni o Antonia), va morir als 65 anys d'un atac de cor a casa seva, i el seu personatge a la sèrie Monk, òbviament, també va desaparèixer, cosa que van justificar amb un atac de cor succeït entre la sisena i la setena temporada.

No paga la pena, Batman...

Ah, quant de temps sense fer una entrada sobre males traduccions... Però esclar, les he de trobar, i el cas que presentaré avui és flagrant. Amb la quantitat de gent que busca feina i que té la formació adequada per traduir còmics de l'anglès, i un tio posa això que veurem i es queden tan amples, probablement conservant-li també el lloc de feina. 

 

L'haureu de fer gran. Aquesta tira correspon a l'última pàgina del Detective Comics 50, d'abril de 1941, i veiem com en Batman li diu a en Robin que el crim no paga. I ho diu després d'haver derrotat els dolents de torn. Per tant, sembla contradictori. No és una frase que es faci servir gaire, però quan s'utilitza es vol dir que els criminals no paguen realment per allò que fan. I pel context de la història no té cap sentit.

Què passa, doncs? Què diu, la Reial Acadèmia Espanyola? Vegem-ho:

pagar.

(Del lat. pacāre, apaciguar, calmar, satisfacer).

1. tr. Dicho de una persona: Dar a otra, o satisfacer, lo que le debe.

2. tr. Dicho de los géneros que se introducen: Dar derechos.

3. tr. Satisfacer el delito, falta o yerro por medio de la pena correspondiente.

4. tr. Corresponder al afecto, cariño u otro beneficio.

5. prnl. Prendarse, aficionarse.

6. prnl. Ufanarse de algo, hacer estimación de ello.

El punt 3 és el que jo deia, però no hi trobo cap definició que s'ajusti al cas que descric. En realitat faig tota aquesta investigació per documentar la qüestió, però de seguida que ho vaig llegir em vaig adonar de què passava i què volien dir. En anglès, "crime doesn't pay" vol dir que el crim no val la pena. I en català també es pot dir "no paga la pena", però en castellà no, i menys encara deixar-ho en "no paga", perquè no té sentit, i si en té algun és tot el contrari.

El traductor d'aquest còmic es va quedar tan ample, va entregar la feina, la van publicar i dubto que ningú li fes cap retret. És vergonyós.

Cançons que em fan estremir

Avui volia compartir amb vosaltres alguns openings (cançons d'entrada) i endings (de sortida) de les sèries de dibuixos que més m'han agradat durant la meva vida, que em porten molts records i que em fan posar els pèls de punta i experimentar una intensa nostàlgia. Sé que és una entrada de bloc fàcil però també és cert que em ve de gust fer-la. Som-hi.

El Mikan! Aquest era l'ending d'una sèrie que no he tornat a veure mai més i que he oblidat del tot. Només me'n queda una sensació de nostàlgia, perquè sé que m'agradava molt. 

Un altre ending, el segon de Sakura, la caçadora de cartes, una sèrie que van emetre al 33 quan ja era un ganàpia i tot i així me la vaig gravar sencera en VHS, perquè sí, perquè m'agrada i és una de les meves obres preferides de les CLAMP.



I continuem amb les cançons del final, en aquest cas aquesta bonica peça de Conan, el nen del futur, mítica sèrie de 1978 dirigida per Hayao Miyazaki, el futur líder de l'Studio Ghibli.

Oh! L'ending de Bola de Drac! A més, està muntat sobre un vídeo original japonès que aquí no ens va arribar. Quins records... sembla que em traslladi a aquella època en què dibuixava els personatges en situacions recreades i també inventades... Temps que mai no tornaran.

En Ranma és prodigiós... Que dolenta que era, i a sobre era un refregit de la versió francesa, però fa reviure en mi l'emoció de saber que la tornaven a fer (portaven anys sense passar-la per Antena 3, no la vaig enganxar i, com ja he dit en alguna ocasió, jo vaig començar pel manga), i a sobre en català. Aquesta feia d'opening i ending alhora.

No podia faltar aquest! Qui no la cantusseja ara, de tant en tant, eh? 

La música em sembla molt bona, què voleu? Ara, Supergol no era res comparada amb...

No és el primer cop que el poso, però en un article com el d'avui no podia ser que no hi fos. Una altra d'esportiva, Juana y Sergio (que en realitat es deia Dos fuera de serie, però a aquesta li passava com a la de l'Oliver, que tothom la coneixia pel seu sobrenom):

Qui no l'ha cantat alguna vegada adaptant els noms a companys de classe que en teoria s'agradaven? I ara que ja està repassat l'anime, passem als dibuixos no japonesos (tot i que en molts casos hi ha cooperació per part de televisions d'allà):

Ara se m'acaba de posar la pell de gallina. D'Artacan y los tres mosqueperros, sèrie que adapta molt lliurement un dels meus llibres preferits, Els tres mosqueters. Com m'agradava quan era petit, però molt petit... Estic tenint un atac d'esgarrifances... Crec que és la millor sèrie de dibuixos de casa nostra de la història (que sí, que hi havia col·laboració amb teles japoneses, però ja m'enteneu). Altres de la mateixa corda:

Que grans, els Bobobobs... Recordo que vaig crear una reproducció de la seva nau amb una nou i plastilina, i el pal era un escuradents (la bandera no ho recordo)! I també recordo la col·lecció de cromos, quina nostàlgia! Quins personatges més carismàtics... 

Una altra que no podia faltar. També em feia els cromos... I la següent és una cançó d'una gran qualitat musical, especialment el tros instrumental.

 

I aquestes són les que jo recordo i que em fan posar els pèls de punta quan les sento, cadascú deu tenir les seves, melodies que durant la nostra infantesa i adolescència es van enganxar als nostres records i ens traslladaran sempre a l'època a què pertanyen.

Popeye i la publicitat

Ara sí, després de diverses pauses acaba el Cicle Popeye, sense perjudici del fet que pugui comentar, quan l'acabi, la lectura del segon volum de l'etapa clàssica d'E.C. Segar, i ho fa amb un tema que ja he tocat altres vegades, però amb diferents universos: la publicitat. Perquè sí, en Popeye i els seus amics són indubtablement icones culturals i, com a tals, han protagonitzat anuncis, amb llicència o no. 

Un estrany anunci que no sé si realment tenia els permisos adequats, aquest de Síria que anuncia una beguda. El següent segur que sí, ja que era dels Estats Units i més fàcil de localitzar. A més, era d'una marca molt coneguda. 

No crec que us sorprengui saber que, com és habitual en aquell país, hi va haver gent que va veure-hi insinuacions d'homosexualitat entre en Popeye i en Bluto, que simplement representa que estan de bon humor després de prendre's el Minute Maid i es porten millor del que és habitual. En fi... al següent anunci els veiem com sempre:

També n'hi havia, però, que feien servir la seva poderosa imatge per tal de transmetre missatges sense afany de lucre, sinó més aviat de servei públic:

Això sí, els espinacs que no faltin, i ja vam veure que aquest element de l'univers Popeye va tenir les seves repercussions econòmiques. 

Aquest amb àudio llatí és de la cadena Popeye's Chicken & Seafood, que si té els drets del nom del personatge m'imagino que també els d'imatge, però als que he trobat en anglès no hi sortia el mariner. I acabem amb un d'una beguda energètica, una cosa que jo sempre m'he preguntat si es podria considerar dopatge...

Una qualitat d'imatge lamentable, però al cap i a la fi és història de la publicitat i d'en Popeye. I aquí acaben les mostres, que són bàsicament les que he trobat, per tocar la faceta que em quedava de les que havia planejat en concebre aquest cicle. Moltes gràcies per la vostra atenció, i a partir de demà comencem una nova etapa en què a cada entrega el tema podria ser qualsevol cosa.

Gossos de ficció

Deixarem el final del Cicle Popeye, que sé que esteu esperant, per a un altre dia, perquè avui és 24 de febrer i a banda de l'aniversari de la meva àvia, resulta que fa un any que va morir en Terry, el meu gos, que feia uns dies havia arribat a l'edat més que envejable en termes canins de 17 anys.

Aquí el tenim, dormint en un puf. Va ser una pèrdua que (i qualsevol que tingui animals o n'hagi tingut ho entendrà) em va afectar moltíssim i que és irreparable, estem parlant d'un ésser viu que mostrava i demanava afecte i que va estar amb mi més de la meitat de la meva vida (des que jo tenia 10 anys fins que estava a punt de fer-ne 27) i fa temps que vaig pensar en escriure un senzill article sobre gossos de ficció quan arribés el primer aniversari de la desaparició del meu. Va per tu, Terry!

Aquest és l'Akamaru, el fidel company caní d'en Kiba, de Naruto, un gos de gran ajuda a les missions.

Qui no coneix en Goofy? Un gos amb característiques humanes que, a banda de ser força curt de gambals, és l'amo... d'un altre gos!

Sí, en Pluto, que és el gos d'en Goofy. Quines coses, eh? Aquest tampoc no és que sigui gaire llarg...

En Brian Griffin, el gos que parla de Family Guy.

En Droopy, el gos pessimista de Tex Avery.

En Bee, un gos que influïria molt en el desenvolupament de l'última saga de Bola de Drac.

En Dino, el gos dels Picapedra, tot i que tècnicament és un dinosaure. Però fa les funcions de gos, oi? Doncs llavors és vàlid!

En Gromit de Wallace & Gromit, un gos que encara no conec però que tinc ganes de veure en acció algun dia.

En Seymour, el gos que va adoptar en Fry de Futurama abans d'anar al segle XXX, i que donaria lloc al capítol més trist de la sèrie.

L'Idèfix, el gos de l'Obèlix i per extensió de l'Astèrix.

En Krypto, el gos d'en Superman, amb un nom molt adequat i ben trobat.

Un altre de Naruto, en Pakkun, invocat pel mestre Kakashi a través d'una kuchiyose no jutsu.

L'Odie, el gos groc i ximple d'en Jon Arbuckle, el propietari també d'en Garfield.

En Rantanplan, el gos policia de Lucky Luke.

En Ren Hoëk, el chihuahua de Ren i Stimpy.

El Petit Ajudant de Santa Claus, el gos dels Simpson.

Una llegenda del còmic, una icona cultural que va més enllà de Novè Art, l'Snoopy.

L'Spike (i el seu fill, pel que sembla), el gos de Tom i Jerry.

Com podia faltar el gos més famós dels dibuixos animats, l'Scooby Doo?

Aquest no és de dibuixos, però sí que és un titella. Es tracta de l'Sprocket, de Fraggle Rock.



I el Milú, el fidel amic d'en Tintín, que he posat al final perquè és el que més s'assembla al Terry, que també era un foxterrier.

Aquesta ha estat una mostra de gossos de ficció, i segur que me n'he deixat molts. També n'hi ha que apareixen o apareixien en sèries d'imatge real, però suposo que amb aquesta mostra n'hi ha prou com a homenatge al meu, que era ben real, i que afortunadament va tenir una bona i llarga vida.

Mor en Ricard Palmerola, veu del mestre Yoda

I sembla que els actors de doblatge continuen caient, com un degoteig constant, perquè ara torno a interrompre el Cicle Popeye, al qual li quedava només una entrega, per fer-me ressò de la mort de Ricard Palmerola, de 88 anys, locutor de ràdio i veu de personatges com en Yoda de Star Wars (en català i en castellà, i a totes les entregues de la saga, spin-offs inclosos), en Bacterian de Bola de Drac i l'Akira Toriyama a Dr. Slump, entre altres coses. Escoltem-lo:

M'ha costat trobar-ne una mostra i al final l'he trobat al tràiler en català de Star Wars: The Clone Wars. Poseu-lo al minut 1:00 aproximadament si no teniu paciència.

En Toriyama sortia a Dr. Slump amb força freqüència, però no sempre tenia la mateixa veu. És evident que és la mateixa que la d'en Yoda, oi? I ara el veurem fent de Bacterian a Bola de Drac (minut 2:50 aproximadament):

En Ricard Palmerola no és que fos gaire prolífic en el doblatge d'anime, i tampoc no crec que gaire gent hi hagués caigut (jo segur que no, i mira que m'hi fixo), però havia posat la veu a aquests tres personatges i sempre el podrem sentir quan els tornem a veure obrir la boca.

 

Aquí el tenim, amb un llibre on apareix en Yoda a les mans. Descanseu en pau, mestre.