En Xaos, el gran oblidat

Sovint es diu que en Iamxa és el personatge menys aprofitat, o més desaprofitat, que és el mateix, de Bola de Drac. Sens dubte és l'ase dels cops, i no diré pas el contrari, però un altre que el segueix de ben a prop en aquest sentit és en Xaos, el company (inseparable?) d'en Ten Xin Han, al qual avui dedico un homenatge.

En Xaos, en japonès Chaozu, rep el nom dels jiao zi, un menjar xinès, igual que en Ten Xin Han, i és que com ja deveu saber a Bola de Drac els noms de gairebé tots els personatges tenen un significat que a més està relacionat amb el significat dels noms dels personatges del seu entorn immediat. Per si sou més de gastronomia japonesa, els jiao zi són els gyôza de tota la vida.

Doncs bé, a l'obra més coneguda d'Akira Toriyama no hi ha dos personatges amb uns lligams tan forts com els d'en Xaos i en Ten Xin Han, que no acaba de quedar clar si és una figura amistosa, fraternal o fins i tot paterna. El que està clar és que s'estimen molt i que cap dels dos no vol continuar vivint si l'altre perd la vida.

Tots dos els vam conèixer a la saga del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, si bé és cert que a l'anime havien aparegut abans, en un d'aquells capítols de farciment que es fan quan una sèrie de televisió està atrapant el material original del manga. Allà eren uns estafadors que deixaven anar un senglar gegant pels pobles i després cobraven per "aturar-lo". Un error, segons el meu parer, perquè era en Goku qui els aturava, i representa que no els coneix fins més endavant. A l'anime, però, fan petits canvis a les primeres escenes del torneig que "legitimen" aquella primera robada exclusiva de la versió animada.

Oficialment, però, va ser durant el torneig que els vam conèixer. Llavors eren "dolents", deixebles d'en Tsuru Sennin, el gran rival del Follet Tortuga de tota la vida, un home sense escrúpols que obligava en Xaos a fer servir els seus poders psíquics per a intervenir en coses com els emparellaments de la fase final del campionat o, encara pitjor, el bon desenvolupament dels combats, naturalment fent la guitza als rivals d'en Ten Xin Han si s'esqueia.

Pel que fa a les seves aptituds per al combat, a l'enfrontament contra en Krilín va quedar clar que tenia unes tècniques força curioses, com aquesta que li permetia girar sobre si mateix, però també li va ser molt útil la capacitat de volar (va ser probablement el primer personatge no alat en fer ús d'aquesta possibilitat).

I no oblidem el dodon-pa, el temible raig d'energia que havíem conegut en veure'l llançat per en Tao Pai Pai (germà del mestre d'en Xaos i en Ten Xin Han) uns quants episodis abans. Però res de tot això, ni la seva cara pràcticament impassible, no va evitar que perdés el combat en mostrar una de les seves grans debilitats: el càlcul mental més bàsic i, acompanyant-lo, l'astúcia que sí que va demostrar tenir en Krilín, que el va fer fora del ring mentre ell comptava amb els dits. Tot i així va ser el millor combat d'en Xaos, que a la 23a edició del Gran Torneig de les Arts Marcials, la darrera on va participar, no va superar ni la fase preliminar.

La manera de comportar-se i moure's, així com el seu aspecte (la pell blanca i les galtes vermelles), s'inspiren en els vampirs xinesos també coneguts com a Jiang shi, però el primer que pensem quan el veiem és que som davant d'una mena de pallasso. L'uniforme que representa que és el de l'escola del seu mestre també s'assembla al dels Jiang shi, per a acabar-ho d'adobar.

El que no se sap és per què sota la boina només hi té un pèl allargat i de consistència, pel que sembla, púbica. Tampoc no envelleix el més mínim. Però és Bola de Drac, un món on trobem gent amb 3 ulls, animals antropomorfs i un rei del món que és un gos.

A banda de la història oficial, en Xaos va tenir força protagonisme al llargmetratge Aventura Mística (1988), la tercera pel·lícula de Bola de Drac. En aquell producte no canònic feia de rei de l'imperi de Mifan i buscava la seva dona, la Ran Ran, amb l'ajuda dels seus subordinats Ten Xin Han i Tsuru Sennin, que en realitat planegen matar-lo i fer-se amb el poder.

No és en aquestes circumstàncies que el veurem morir, però. Just després del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, quan en Ten Xin Han i ell abandonen el seu malvat mestre i passen a formar part de la colla d'en Goku, es troben amb un temible enemic com és en Cor Petit, que a la seva llista de personatges assassinats directa o indirectament, on hi ha en Krilín i el Follet Tortuga, suma en Xaos, que mor per cagadubtes a l'hora de demanar al drac Xèron que acabi amb l'enemic.

Al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, ja ressuscitat, havent entrenat amb el Follet Karín al costat del seu antic rival Krilín (que creix més que ell en aquests anys), en Iamxa i el seu estimat Ten Xin Han, aquesta vegada no arriba a la fase final perquè el vencen als combats preliminars, i ho fa en un gran cop d'efecte un Tao Pai Pai transformat en ciborg.

La segona vegada que va morir és la més recordada, atès que és un dels moments mítics i dramàtics de Bola de Drac: a la saga dels guerrers de l'espai, on estrenava la samarreta de tirants, a partir de llavors habitual, es feia esclatar a si mateix amb l'objectiu d'endur-se en Nappa amb ell a la tomba, però no aconseguia ni tan sols trencar-li l'armadura.

Malgrat les seves bones intencions, les possibilitats d'en Xaos eren limitades des del mateix moment que va debutar a l'obra, i no és estrany que després de dues morts inútils en Ten Xin Han decidís, en les seves ocasionals aparicions providencials al llarg de les diferents sagues, fer-ho sense la companyia del seu millor amic (per això posava un interrogant a l'adjectiu "inseparable" del principi), que a partir de llavors pràcticament no veuríem mai, a diferència d'un Iamxa conscient del poc que podia aportar però igualment interessat en ser testimoni dels combats.

Tanmateix, i ja ho vaig comentar en un dels articles sobre errors de guió que deia al principi, el vam arribar a veure entrenant amb Déu i fins i tot amb en Kaito, però en realitat no hi va aprendre res, ni l'atac d'en Kaito ni la bola d'energia, tot i que juntament amb en Ten Xin Han va ser el personatge que va passar més temps amb el rei de la galàxia Nord, si no comptem la segona estada que hi va fer, durant diversos anys, en Goku.

A l'anime aquesta situació es va aprofitar per a mostrar escenes d'entrenament inèdites al manga i enfrontar-lo, al costat d'en Ten Xin Han, en Iamxa i en Cor Petit, als 4 membres morts de les Forces Especials d'en Frízer, però va ser un farciment que li va donar un protagonisme (hi va guanyar en Gurdo, en Força Animal) que al manga no sortia.

És precisament en aquests fillers de l'anime quan podem veure de vegades en Xaos en situacions que al manga no es descriuen, com ara cuinant a cal Follet Tortuga o ajudant a reunir les boles de drac durant la saga d'en Cor Petit. 

En general, però, el veiem en comptades vinyetes quan tant ell com en Ten Xin Han, aïllats del món i entrenant-se sense parar (i sense que a en Xaos li serveixi de res), noten una gran energia, o quan fan la seva aportació a la gran bola d'energia amb què en Goku derrota en Bu a l'última saga del manga.

S'ha dit (jo mateix ho he fet en més d'una ocasió) que en Krilín era el personatge que havia mort més vegades a Bola de Drac (3 en total), però no és cert. En realitat empata amb en Xaos, que a banda de les dues vegades esmentades va perdre la vida també quan en Bu, en la seva forma original, cap al final de la història, destruïa la Terra i amb ella tots els personatges que fins llavors tenien el comptador a zero (com en Son Gohan), i evidentment sumant una mort als que ja en tenien una, o dues com en Xaos.

El seu impacte a Bola de Drac va ser realment petit, i si en Iamxa era el que gairebé sempre perdia, i molts cops fent el ridícul, en Xaos era el que no guanyava mai (llevat dels combats preliminars del Gran Torneig de les Arts Marcials). Fa anys se li va fer un petit homenatge a Naruto, però jo li'n volia fer un de més extens dedicant-li una entrada, perquè és un personatge misteriós, tranquil, taciturn i entranyable, sovint oblidat fins al punt que de vegades esmenten un grup de personatges del qual forma part i el seu nom no apareix. Sense anar més lluny, en Goku i ell mai no intercanvien ni una paraula. I és injust.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 15 i 16

He pres la decisió de ressenyar, a partir d'ara, els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac de dos en dos, en coherència amb l'augment de la velocitat amb què m'estic llegint la col·lecció, i és per això que avui us porto el meu resum i les meves reflexions sobre dues entregues de la sèrie.

Els números 15 i 16 de l'edició definitiva (però en català molt defectuosa en termes de traducció) de Bola de Drac contenen, a més, una de les sagues que més m'agraden de tota l'obra, i si em fessin triar seria potser la que m'agrada més.

Si fins ara el que més em feia gaudir eren els Torneigs d'Arts Marcials, a la part que gràcies a la versió televisiva coneixem com a Bola de Drac Z sens dubte el millor, per a mi, és la saga dels Guerrers de l'Espai. El volum 14, amb l'arribada d'en Raditz, n'era la introducció, però els toms 15 i 16 són el nus i el desenllaç, que trobo absolutament brillants.

Havíem deixat la història en el punt que després de derrotar en Raditz el protagonista, en Goku, era mort i entrenant-se a l'Altre Món, o més ben dit corrent pel camí de la serp a la recerca d'en Kaito, que l'havia d'entrenar mentre era mort. Per la seva banda en Son Gohan, segrestat per en Cor Petit, començava el seu propi entrenament, que de moment consistia en sobreviure en un territori d'allò més hostil.

En aquesta etapa veiem com s'entrenen tots els personatges que prendran part en l'èpica batalla, en Goku amb el mestre Kaito (i el seu mico Bombolla, però no el grill Gregori, exclusiu de l'anime) i en Son Gohan amb el mestre Cor Petit, amb un canvi espectacular en el nivell de maduresa del nano, que tot i així veurem com es caga als calçotets amb extrema facilitat quan li toca lluitar, però no avancem esdeveniments.

I arriba el dia que en Vegeta i en Nappa trepitgen la Terra i els nostres amics, que en noten l'energia, van al seu encontre. En Goku no hi és, per un error de càlcul farà tard, una situació que Akira Toriyama es treu de la màniga per donar una mica d'interès als combats i que jo aplaudeixo, perquè si hi ha una cosa que no m'agrada de Bola de Drac és que se centri tantíssim en el seu protagonista, de manera que cada cop que veig els altres personatges lluitar, esforçar-se i aportar coses m'ho passo d'allò més bé.

Els Guerrers de l'Espai, però, saben (o pensen) que aquests no són els rivals que havien vingut a buscar, i els llancen un petit exèrcit de 6 saibamen o homes-llavor (idea que es repetiria en el combat contra en Cèl·lula), que són superats amb certa facilitat per a sorpresa dels guerrers, però que ens ofereixen el primer moment dramàtic de la saga: la mort d'en Yamcha, que aquest cop i sense que serveixi de precedent no fa el ridícul, però abaixa la guàrdia i ho paga amb la vida.

Immediatament en Krilín embogeix i llança una ofensiva espectacular en termes energètics i lumínics amb què es carrega uns quants d'aquests petits monstres i fa la primera mostra que, encara que sigui el personatge que menys ganes sembla que té de lluitar —perquè sap que si mor per segona vegada s'ha acabat el bròquil—, en realitat és un dels més poderosos d'entre els de segona línia.

Liquidats els saibamen, els dolents es comencen a prendre seriosament els seus enemics, però en Vegeta, el Príncep, no vessarà ni una gota de suor, encara. Qui ho farà serà en Nappa, la mola, que és de tota manera un lluitador temible i brutal.

Només començar li arrenca a en Ten Shin Han mig avantbraç d'un cop de puny, una de les escenes que més m'impacten de tota l'obra, i en qüestió de poques pàgines a la mort d'en Yamcha se sumen les d'en Xaos —que ja havia mort un cop però al contrari que en Krilín no dubta a autoimmolar-se per tal d'endur-se en Nappa amb ell, que també és un dels moments més memorables de Bola de Drac i que, en realitat, és totalment inútil— i el mateix Ten Shin Han, que llança un kikôhô amb el braç i l'energia que li queden, també sense gaire efecte.

Ara que només queden en Cor Petit, en Krilín i en Son Gohan, els dos primers fan el possible per entretenir en Nappa abans que els liquidi del tot, amb l'esperança de fer temps i que arribi en Goku, que s'afanya tant com pot, mentre en Son Gohan es queda glaçat a cada ocasió i no sap treure la força que té amagada.

En aquestes circumstàncies tornem a veure en Krilín donant el millor de si mateix i plantant cara a en Nappa, un guerrer molt superior al millor amic d'en Goku. I ara que han mort 3 personatges més l'objectiu principal és mantenir amb vida en Cor Petit, ja que en cas contrari desapareixerien les boles de drac, que en poden ressuscitar almenys 2 (en Xaos no, recordem que ja va morir contra el pare d'en Cor Petit).

Però en un altre moment mític de Bola de Drac en Cor Petit acaba donant la vida per protegir el seu deixeble, el fill del seu fins ara enemic, d'un atac d'en Nappa. A continuació una escena emotiva en què l'hereu del Gran Rei dels Dimonis vessa llàgrimes en acomiadar-se d'en Son Gohan i sí, la mort d'en Cor Petit, aixó com les de Déu i les boles de drac. S'ha acabat.

Uns moments després, sens dubte massa tard, es produeix l'arribada d'en Goku i una imatge que segur que recordareu de l'època de les fotocòpies de Bola de Drac, a pàgina sencera. Torna incomparablement més fort que abans, com sempre que s'absenta durant un temps, i amb una mirada que destil·la una confiança justificada en el seus nous poders.

El cas és que després de deixar en Nappa en ridícul i demostrar la seva enorme superioritat, quan el guerrer calb decideix posar-se seriós i intentar matar en Son Gohan i en Krilín en Goku executa un primer Atac d'en Kaito i deixa el seu rival tetraplègic, de manera que a en Vegeta ja no li serveix per a res i decideix matar-lo, fet que horroritza els testimonis d'aquest acte.

Ara és quan es produirà el combat èpic que posarà fi a la saga, el del Príncep dels Guerrers de l'Espai contra el guerrer de classe baixa que va ser enviat a la Terra quan era un bebè (res a veure amb en Superman, és clar...) per tal que la conquerís quan fos gran, però que de resultes d'un cop al cap va oblidar la seva "programació" i va esdevenir un nano honrat i l'heroi del planeta.

A l'edició original de la revista Shônen Jump, aquests primers moments del combat estan acompanyats del color, un tractament especial per a un moment especial que es recupera a l'edició definitiva, on ja se sap que aquesta mena de pàgines hi són de tant en tant i fins i tot hi ha volums sencers sense ni una en color.

El combat en si és espectacular, molt igualat, on en Vegeta té atacs d'energia més destructius però en Goku compta amb el recentment après Atac d'en Kaito, que li permet multiplicar la seva energia i la seva força encara que abusar-ne castiga el cos, i com que en Goku és com és forçarà més enllà del que el seu mestre li havia dit i s'anirà fent malbé l'eina de treball.

Tot i així, abans que arribi aquest punt en Goku manté en Vegeta a ratlla i ens regala moments com aquest, el del kamehame-ha contra el Garlick Cannon, també un dels més mítics d'aquesta història, un enfrontament energètic que a la televisió durava una bona estona, però que al manga es resol naturalment d'una manera més ràpida, amb en Goku aplicant-hi un Atac d'en Kaito i en Vegeta desapareixent temporalment.

Però quan torna, amb en Goku fet pols per haver abusat de la tècnica, en Vegeta es treu de la màniga una nova estratègia: a la Terra ja no hi ha Lluna, però en crea una d'artificial que li permet transformar-se en mico gegant i, a diferència d'en Goku i en Son Gohan, continuar raonant i per tant lluitant amb seny.

Fer-se tan gran no li resta agilitat, i el protagonista —que per cert s'acaba assabentant de la veritat sobre aquesta transformació i s'adona que va ser ell qui va matar el seu avi— aviat es veu superat i es troba contra les cordes, amb els ossos de tot el cos esclafats i sense res a fer. És en aquest moment que en Goku perd el combat, diguin el que diguin. En Goku va perdre el primer combat contra en Vegeta (i el segon també, ja ho veurem), i si el resultat final va ser de victòria per la mínima va ser per la intervenció dels seus companys.

Sí, perquè el combat estava tenint lloc en un paisatge desolat, lluny d'on reposaven els cossos dels morts, però en Krilín i en Son Gohan s'hi acosten en percebre que en Goku perd ràpidament l'energia i acaben col·laborant en la derrota d'en Vegeta, bàsicament amb la Genkidama, la bola d'energia que en Goku va aprendre també amb en Kaito i que reuneix energia de tots els éssers vius del planeta.

Mentre la preparava, i la tenia a punt de seguida, al contrari del que passaria després a Namek, el Vegeta gegant li havia impedit llançar-la, però al final la transmet a en Krilín i entre aquest i en Son Gohan l'envien a l'enemic, que tot i així no mor.

Per això dic que m'agrada tant aquesta saga: la quantitat de personatges que hi participen i que realment marquen la diferència és inusualment alta per a una obra tan enfocada en el seu protagonista. Fins i tot en Iajirobai, que passava per allà i que coneixem com un covard i un passota de la mida d'un campanar, fa un parell d'aportacions essencials: primer talla la cua a en Vegeta de manera que perd l'estat de mico gegant, i després, quan aquest cau del cel en rebre l'impacte de la Genkidama i llança un nou atac deixant-los tots incapaços de moure's, el samurai grassonet li fa un bon tall a l'esquena amb la mateixa katana.

Però la cosa no s'acaba aquí, senyores i senyors. Gairebé, però no. Al següent volum encara hi haurà uns quants intercanvis més, perquè el 16 s'acaba amb en Son Gohan transformant-se en créixer-li altre cop la cua i veure, al cel, la lluna artificial d'en Vegeta.

El que hem vist en aquests dos volums ha estat un Toriyama en estat de gràcia —que per cert és aquí on consuma el canvi dels traços arrodonits pels rectangulars que més endavant s'exagerarien encara més i caracteritzarien per sempre més el seu estil—, però també hem tingut algunes revelacions curioses: els Guerrers de l'Espai identifiquen en Cor Petit com un extraterrestre, un namek, i és clar, dedueixen que si ell (Déu en realitat) ha creat les boles de drac segurament és perquè a Namek també n'hi deu haver (i per tant ja sabem com ressuscitaran els morts). Lògic, oi?

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.