Lectures: Astèrix a Itàlia

Continuen sense fallar: el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad presentaven el 19 d'octubre el seu tercer àlbum de l'Astèrix dos anys després del darrer, que al seu torn arribava dos anys després del primer. 

Sembla que aquesta és la periodicitat, i aquesta vegada el vaig comprar el dia que sortia a la venda, beneficiant-me de pas d'una promoció que feia que abans de Reis valgués 9,95 en comptes dels caríssims 12,95 a què ja ens hem acostumat a pagar els còmics en format àlbum europeu. Sigui com sigui ha estat ara que he pogut acabar de llegir-lo, i en vull parlar.

Astèrix a Itàlia, un títol d'estil molt clàssic, va ser publicat en francès amb el nom d'Astérix et la Transitalique, segurament més descriptiu del que trobem al seu interior, perquè aquest cop el gal menut, ros i assenyat i el més babau, alt, pèl-roig i gras del seu company tornen a viatjar -després d'haver-se mogut més a prop del poble a El Papir del Cèsar- i ho faran per la península itàlica.

Però a diferència d'Astèrix i els Pictes no van a l'encontre d'una civilització desconeguda, sinó que la premissa és molt més lleugera i, al capdavall, la història menys profunda. Tanmateix, reprèn la tradició de la sèrie de proporcionar-nos de tant en tant un àlbum de caràcter més esportiu o competitiu.

Astèrix a Itàlia té un punt de partida tan senzill com una cursa de carros organitzada per un senador romà acusat de malversar fons, i ho fa amb la intenció de crear una distracció per al poble -possible crítica a l'esport com a "opi del poble"-, mentre que el Cèsar ho veu com una oportunitat de fer valer l'honor de Roma amb un campió que ho tindrà tot fàcil per arrasar en la competició.

L'Obèlix, fent cas de la predicció d'una endevina, es compra un carro i tot seguit li arriba un anunci de la competició -una casualitat una mica agafada pels pèls, tot s'ha de dir-, i l'Abraracúrcix, el cap, els dona la seva benedicció a ell i l'Astèrix perquè hi participin, perquè el pilot serà l'Obèlix, però evidentment l'Astèrix l'acompanyarà fent de coauriga. 

A partir d'aquí, el còmic ens relata l'accidentada cursa, i pel camí coneixem participants de diversos pobles, amb la seva divertida caracterització física i dialèctica. A més, el viatge serveix d'excusa perquè coneguem diversos pobles d'Itàlia, en el que sens dubte és una picada d'ullet i un reconeixement dels autors a aquells pobles d'Europa que són dins un estat format per diverses nacions -recordem que Itàlia es va unificar no pas abans del segle XIX-, a més que el dibuixant original, Albert Uderzo, era fill d'immigrants del Vèneto, una de les nacions sense estat més destacades de l'actual Itàlia.

Com no podia ser d'una altra manera, aquestes trobades amb competidors i amables amfitrions estan plenes de tòpics tractats amb humor, noms de personatges amb significat graciós i també alguna cara conegudíssima d'italians més o menys honorables, però no vull rebentar la sorpresa.

El cas és que tenim un nou àlbum de l'Astèrix, i he tornat a gaudir molt amb el dibuix de Conrad, que recupera les innovacions que vam veure a Astèrix i els Pictes -plans curts, profunditat...- i havia aparcat una mica al següent àlbum, però pel que fa al guió... bé, com deia més amunt, és una història lleugera, en absolut avorrida, però es podria dir que no hi passa gran cosa. És simpàtica i entretinguda, però no crec que superi les dues anteriors.

Com a curiositat, tot i que no ho vaig veure en el seu moment, durant el període promocional de l'obra es va fer pública una portada provisional que teniu aquí dalt. Això era durant el mes de setembre, en ple compte enrere per al referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre. No cal dir que, casualitat o no, aquest "quan ens en anem?!" -que alguns van pensar que era el títol del nou àlbum- va caure bé en determinat sector de la població.

Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.

 

Lectures: Astèrix i el griu

Amb menys immediatesa que les altres vegades que han sortit àlbums de la nova etapa d'aquesta llegenda del còmic francobelga, però ja és aquí la meva ressenya del còmic més recent de dos personatges que ens han acompanyat, a molts de nosaltres, des que érem petits.

És a l'altura dels anteriors, que particularment m'havien semblat molt bons? Doncs si voleu saber la meva opinió al respecte, que al capdavall és la d'una persona normal i corrent, sense cap rellevància, haureu de continuar llegint l'entrada.

Astèrix i el griu és el títol del cinquè àlbum escrit per Jean-Yves Ferri i dibuixat per Didier Conrad, "hereus" del desaparegut Albert Uderzo, que ens deixava el 2020, un any abans de l'aparició d'aquesta entrega, i de manera més remota de l'enyorat guionista René Goscinny, mort el 1977.

Després d'Astèrix i els pictes (2013), El papir del Cèsar (2015), Astèrix a Itàlia (2017) i La filla de Vercingetòrix (2019), la nova aventura respecta la cadència biennal en haver aparegut el 2021 (jo l'he llegit i el ressenyo ara, perquè me'l van portar els Reis), així com també es manté l'alternança entre aventura a l'estranger i una de més a prop del poble, de manera que si al quart àlbum l'acció tenia lloc al poblet dels protagonistes, com al segon, ara ha tocat viatjar. 

La història comença quan un geògraf explica al Cèsar que el griu, l'ésser mitològic, sembla que es troba a la regió de Barbàricum, que són unes indeterminades terres centreasiàtiques amb referències eslaves -no recordo si s'hi havia fet mai referència a Astèrix-, i l'emperador li encarrega que formi part d'una expedició per capturar-lo amb la idea de fer-lo participar al circ i recuperar l'interès del públic.

Per la seva banda, trobem l'Astèrix, l'Obèlix i un refredadíssim Panoràmix dirigint-se cap allà mateix sense que se'ns expliqui inicialment per què, però resulta que, mitjançant la màgia, un conegut del druida, el xaman Femunmov, li ha demanat ajuda per fer front a la imminent arribada dels romans.     

Allà el trio (quartet, si hi comptem l'Idèfix) coneix els sàrmates, un poble nòmada que funciona amb un sistema matriarcal segons el qual les dones són guerreres amazones i són els homes els qui s'encarreguen de la llar i de la cura de les criatures, un pas més o la continuació d'un missatge més feminista que ja havíem vist amb el protagonisme de l'Adrenalina a l'àlbum anterior. 

Per acabar de reduir la prevalència masculina, en el conflicte amb els romans l'Astèrix i l'Obèlix no poden fer res més que tasques d'assistència, ja que amb el fred que fa en aquella regió la poció màgica s'ha congelat i sembla que, encara que es descongeli, perd les seves propietats. Ja sabem que l'Obèlix va caure a la marmita quan era petit, però també que és força babau, i en aquesta aventura està més amoïnat per les "amistats" que ha fet l'Idèfix entre els llops que no pas per la missió que se'ls ha encarregat. 

Com és habitual, i s'ha traslladat a la traducció catalana amb les també habituals adaptacions -a cada idioma es fan bromes diferents pel que fa als noms dels personatges-, en conèixer els habitants d'aquestes terres, i també els romans més destacats de l'aventura, veiem noms divertits, amb referències a l'actualitat -per exemple, hi ha un romà conspiracionista que es diu Feicnius-, a la cultura general o a semblances amb la llengua d'arribada. 

El conflicte en qüestió té a veure amb el fet que els romans no busquen el griu amb els seus propis mitjans, sinó que capturen una amazona, la Kalaxnikova, perquè els digui on és. Els gals, doncs, hauran d'ajudar a rescatar-la i fer fora els romans, però com deia més amunt amb un paper més secundari en aquesta missió liderada per les guerreres sàrmates, que de tant en tant se'n fumen, atès que les llegendes sobre la famosa poció màgica que atemoreixen els romans no han arribat tan lluny. 

Si em voleu fer riure de debò, en veu alta, amb un text, reconec que soc un públic difícil. No és que costi que una cosa em faci gràcia, però no em sol sortir la rialla i m'acostumo a quedar al somriure. Doncs bé, en aquest àlbum hi ha alguns gags que m'han fet riure fluixet, perquè tampoc no eren hores, però riure al capdavall, i un d'ells és un que es va repetint amb diferents resultats, en què l'Obèlix pesa massa per al seu cavall i veiem com el pobre animal pateix. 

Ens trobem davant d'una divertida i interessant nova aventura del duet més famós dels còmics ambientats l'any 50 a. C., si bé comença amb més força que no pas acaba, amb una resolució una mica prosaica -encara que ben lligada amb una subtrama que no esperaríem que hi convergiria- per al meu gust, però amb bellíssims paisatges nevats i plans de profunditat que veiem des que Conrad es va fer càrrec de l'apartat gràfic de la col·lecció. 

Continuem, doncs, en el bon camí i crec que ja fa temps que podem estar tranquils en comprovar que el tàndem creatiu que s'ha fet càrrec d'aquests àlbums és més que competent i ha fet que torni a ser enormement interessant seguir les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix.

Mentre espero el proper àlbum, previsiblement per a la tardor de 2023 si la cadència no canvia, em poso a mi mateix els deures, i voldria fer-los, ara sí, de rellegir les aventures clàssiques.
 

Lectures: Astèrix - La filla de Vercingetòrix

No han fallat ni una vegada: el dibuixant Didier Conrad i el guionista Jean-Yves Ferri han publicat religiosament un àlbum de les aventures d'Astèrix cada dos anys, des que es van fer càrrec de la col·lecció el 2013. Així, el 2019 tocava nou àlbum i el vam tenir, tot i que a mi me'l van regalar els Reis d'Orient ja en aquest 2020, i ara que l'he llegit en faig la ressenya.

Amb el títol de La filla de Vercingetòrix ens arriba la quarta aventura creada per aquest tàndem, i no sé si està fet expressament, però fins ara han alternat una història a l'estranger i una al llogaret gal i rodalies.

Aquest cop els gals reben la visita d'un parell de membres de la tribu gal·la dels arverns amb una acompanyant inesperada: la filla del llegendari general Vercingetòrix, de la qual no coneixien l'existència. La missió que els encomanen és tenir-ne cura mentre ells van a buscar reforços per endur-se-la a Londinium, l'actual Londres, en el seu periple després de molt de temps amagant-la d'uns romans que la busquen per "romanitzar-la" després de derrotar el seu pare en la infame batalla d'Alèsia que tant avergonyeix uns gals que, després d'allò, van ser pràcticament ocupats del tot per Roma, excepte el llogaret protagonista d'aquests còmics.

L'Adrenalina, com es diu la noia, duu una torca rebuda pel seu pare i que és un símbol de la resistència gal·la, així com ella mateixa, i és que esperen que formi part d'un intent de reconquerir la Gàl·lia.

Ella, temperamental i rebel en ser en plena adolescència, no vol saber res de tot això, i duu la torca com qui duu uns auriculars al coll -ignoro si la imatge és intencionada-, però l'únic que vol és que la deixin en pau i, en arribar al poblet, fa amistat amb els fills del ferrer Esautomàtix i el peixater Ordralfabètix, respectivament en Sèlfix i en Blínix.

Aquesta vinyeta és molt representativa del que ens trobem a l'àlbum: l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, sí- tenen la missió de vigilar que no s'escapi i no li passi res mentre esperen que els arverns tornin per endur-se-la, però tenen un paper més aviat secundari, una innovació o, si més no, una proposta refrescant que ens fan els senyors Ferri i Conrad en la seva línia, que continua sent una barreja de respecte a la tradició de la sèrie -també en l'estructura de les històries- i aportacions petites però interessants, entre les quals els cameos de famosos, en aquest cas del cantant Charles Aznavour, mort un mes abans de la publicació de l'àlbum.

L'arribada de l'Adrenalina ens permet conèixer els gals més joves i retrata d'una manera força divertida l'adolescència, adaptada, és clar, al context de la història, però amb els inevitables jocs de paraules i noms de personatges amb conyes anacròniques.

Per l'altra banda tenim, buscant-la, els romans, però també un traïdor gal ressentit que duu el nom d'Addictalessèrix. Ara bé, les emocions d'aquesta trepidant aventura les genera la mateixa Adrenalina quan, ajudada pels seus nous amics, s'escapa del poblet en un intent de deixar enrere tant els seus perseguidors com els que l'han ajudat fins ara però la volen col·locar en una posició de lideratge que a ella no li crida gens l'atenció. Vol ser lliure, lluny de responsabilitats heretades, decidir per si mateixa.

Tot plegat posa grups de personatges en conflictes creuats i en resulta una aventura intensa, divertida, en alguns moments esbojarrada i, almenys per a mi, més interessant que la competició d'Astèrix a Itàlia, l'àlbum anterior.

Queda per al record aquest nou personatge, adolescent i femení, doble bona notícia per l'originalitat que representa dins la tradició de l'Astèrix, que malauradament no sembla, segons els seus autors, que hagi de tenir continuïtat, atesa la importància que té en aquesta història i la devaluació que suposaria recuperar-la com a secundària.

Tanmateix, ens deixa una bona impressió, tal com fa en tots aquells que la coneixen en aquesta aventura que protagonitza, inclosos els pirates, que ballen al so que ella toca i que aquí tenen un paper força més important dels gags habituals en què apareixen. Personalment, trobo que és un molt bon àlbum d'Astèrix, i no veig cap problema amb què en línies generals sigui continuista amb l'etapa 1959-2013, tal com ho han estat els tres primers llibres dels seus nous responsables.