Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?

Lectures: Cappuccino

D'un temps ençà, per evolució personal, manca de temps i dedicació també a d'altres activitats de lleure, de shôjo o manga per a noies en llegeixo molt poc. Hi ha autores, però, que m'interessen especialment des de sempre, com és el cas de la Wataru Yoshizumi, de la qual vaig ressenyar fa uns anys un manga que encara ara m'agrada molt, Marmalade Boy. 

N'he llegit més coses, però els volums únics encara els tinc pendents, llevat del més recent que s'ha publicat (aquí, perquè al Japó va sortir el 2009), que duu el nom d'una manera italiana de preparar el cafè i que ja havia tingut l'ocasió de "llegir" en el procés de revisió de la traducció, però que ara comento com a lector del producte final.

Cappuccino és el nom d'aquest volum únic publicat per Planeta Cómic aprofitant l'avinentesa del XXI Saló del Manga, tot i que com és habitual disponible a les botigues un temps abans. Acompanyava, per cert, el primer número de Marmalade Boy Little, la seqüela de l'obra més coneguda de l'autora, i l'altra llicència anunciada fa més temps del que els fans de la mestra Yoshizumi hem considerat adequat respecte al llançament real.

En fi, aquest manga és més adult del que estem acostumats a veure en l'autora -tot i que, insisteixo, em falta llegir els seus altres volums únics-, de fet és un josei o manga per a dones adultes, i toca un tema que precisament comentava fa uns dies amb una amiga que no acostumem a veure a la ficció. 

Des de ben petits ens inunden amb històries d'amor que naturalment -si no, no tindrien gaire interès- tenen complicacions, però que sempre acaben amb un final feliç que acostuma a ser el casament o la confirmació dels sentiments mutus d'una parella. No ens expliquen què passa després, ni com és el dia a dia d'una parella del món real, amb totes les complicacions que hi pot haver.

A Cappuccino els protagonistes ja comencen emparellats, ens estalviem la típica odissea del shôjo, que al capdavall estem davant d'un josei però jo diria que fronterer amb el shôjo. Viuen junts, ens expliquen ràpidament i en forma de narració com han arribat a aquesta situació -amb reticències per part dels pares d'ella, és clar, perquè això d'anar-se'n a viure amb el xicot sense casar-s'hi és una mica massa difícil de digerir- i el que veiem és precisament el seu dia a dia, la convivència, els problemes de món real i de la civilització occidental, típics i tòpics com el fet que ell no fot brot a casa malgrat que ella també treballa, però amb els quals, al capdavall, ens podem identificar perquè o els hem viscut o coneguts nostres ens els han explicat.

Totes les parelles tenen problemes d'adaptació i de convivència. En molts casos, no gosaria dir si majoria o minoria, indiquen que aquelles dues persones no han d'estar juntes, però en d'altres es poden superar. En aquest manga es planteja, a més del flagrant desequilibri en les tasques domèstiques i la carrinclona manera de veure el matrimoni per part d'ella (fases, temps adequats, vida de mestressa de casa, etc.), un tema tan quotidià i real com l'enamorament d'una tercera persona.

L'autora, en aquest cas, fuig d'arguments rocambolescs com ara complicadíssims canvis de parella i creixements familiars inversemblants, divorcis adolescents o transvestismes estudiantils i agafa una qüestió tan gastada en centenars de productes de ficció per a tractar-la d'una manera seriosa, informada, realista i sorprenentment profunda per a un manga que, per l'autora que és, esperava més frívol que no és en realitat.  

N'opinem el que n'opinem, la infidelitat -o la possibilitat d'aquesta- és quelcom massa complex per a classificar-ho com a acció purament malèvola. Al darrere hi ha uns sentiments i unes reflexions que sovint es deixen de banda i que aquí la Wataru Yoshizumi toca amb molta sensibilitat i rebla amb un final agredolç també perfectament plausible. M'ha agradat molt. 

Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 

  

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Nana

Fa uns quants anys coneixia l'existència de Nana, i sabia que tenia èxit, però el considerava "un shôjo més" en un moment en què ja no estava interessat en el manga orientat al públic femení. Però em vaig quedar amb la recomanació del traductor i arqueòleg del manga Marc Bernabé i quan el canal 3XL va començar l'emissió més recent del seu anime vaig voler provar-la, i em va encantar.

Ja fa temps que segueixo tot el que puc en versió original, subtitulada si és necessari, però vaig decidir seguir l'anime en català a través del canal, que n'emetia dos episodis cada divendres a la nit, i aviat vaig voler descarregar-me'n la resta a partir de la seva anterior emissió en la nostra llengua, per acabar devorant diàriament fins a l'últim dels seus 47 episodis. 

Aquesta és una de les seves cançons d'entrada, Rose, melodies que es queden a la memòria juntament amb les del final i que afortunadament s'han mantingut en japonès. Parlant de traduccions, el doblatge en català s'ha demostrat que és molt més viu que el castellà (que sí que està disponible a l'edició en DVD de la sèrie), i ho podem veure al següent vídeo:

Aquí veiem la segona meitat del primer capítol en català. Abans hi tenia un vídeo on es comparaven els doblatges en català i en castellà de la sèrie, però ja no existeix i he hagut d'editar. Sigui com sigui el que m'encanta de la traducció catalana és que diuen paraulotes, però en canvi no m'agrada gens, per molt que reflecteixi la manera de parlar de la gent d'avui dia, que hi hagi castellanismes com "decepcionar", "en sèrio", "borde", "polvo", "calvo", "casi", "gorda", "crio", "pillar" o "culebrón", encara que estiguin acompanyades de formes molt catalanes però incorrectes com "dugues" o "istiu", molt orals i més aviat dels nostres pares o avis.

Però abans d'entrar en l'argument i els personatges de Nana he de parlar dels seus orígens, el manga, que és obra de l'Ai Yazawa (Paradise Kiss, Gokinjô Monogatari, Tenshi nanka ja nai...) i que es publica a la revista Cookie des de l'any 2000. 

I dic "es publica" perquè de moment n'han sortit només 21 volums (més l'especial 7.8) i està aturada des de 2009, se suposa que per malaltia de la seva autora, que quan va sortir de l'hospital el 2010 va dir que no sap quan (ni si) continuarà. Tot i així no seria una catàstrofe que es quedés així, amb final obert, perquè Nana està narrada en off des del futur i més endavant n'anem veient imatges, retalls que anirem entenent poc a poc i que ens faran voler saber com arriben els seus personatges a aquella situació.

L'anime adapta els 12 primers volums del manga, de manera que per tal de continuar sabent què passava en aquesta història que em va enganxar tant vaig llegir tot el que em faltava en forma de manga, que malauradament només està disponible en castellà (però com que l'edita Planeta ja ens podem acomiadar de veure'l mai en català). 

La transició de l'anime al manga no va ser, a banda d'això, gens traumàtica, i si algú dels que llegeix això n'ha vist només la versió animada li recomano que continuï al manga, que només perd la part de les veus, naturalment, i la de la música, que és el tema al voltant del qual gira la història però que, de tota manera, no és imprescindible a l'hora de gaudir d'aquest culebrot tan ben fet. 

Però anem a l'argument i alhora els personatges, perquè Nana és la història de la profunda amistat de dues Nanes, la Komatsu (esquerra) i l'Osaki (dreta). Totes dues van des dels seus respectius pobles cap a Tòquio, on volen triomfar en diferents disciplines, però malgrat que es diuen igual (com descobreixen quan es coneixen al tren) són totalment oposades. 

La Komatsu és innocent, cridanera i força bleda, mentre que l'Osaki és una noia d'estètica punk, grollera i aparentment antipàtica, però que en el fons és fràgil i té un punt feble que és la seva inseguretat, sobretot per la seva difícil relació sentimental amb en Ren. 

El cas és que la Komatsu vol viure amb en Shôji, el seu xicot, i trobar feina relacionada amb els seus estudis de Belles Arts, i a la capital japonesa també hi té els seus excompanys d'universitat Kyosuke i Junko, que són parella. Però no vol ser una càrrega per a en Shôji i decideix buscar pis i feina, i casualment acaba vivint amb la noia que va conèixer al tren, la Nana Osaki. 

Com que és com un gosset faldiller, aquesta l'acaba batejant com a Hachiko (de vegades escurçat com a Hachi), el famós gos que va esperar el seu amo durant anys fins i tot després que aquest morís. El cas és que en japonès també sona a nom de dona i, sobretot, serveix per a fer un joc de paraules, i és que "hachi" és "vuit" i "nana" és "set", per tant a banda de divertit també va bé per tal de no haver de diferenciar més les dues Nanes, a partir d'ara Hachi i Nana. 

I la Nana se'n va a Tòquio per tal de triomfar al món de la música com a cantant del seu propi grup, els Black Stones, nom de la marca de tabac que fumen els seus components. 

D'aquesta imatge ja coneixem les dues noies, però els altres són d'esquerra a dreta el responsable i madur Yasu (Yasushi Takagi), que és el bateria, en Shin (Shin'ichi Okazaki), un noi joveníssim que toca el baix i té unes activitats extramusicals ben curioses, i en Nobu (Nobuo Terashima), el guitarrista fill d'una família acomodada i propietària d'un hostal que no en vol saber res i vol viure de la música, a més del meu personatge preferit per la seva sensibilitat i la seva honestedat.

Els Trapnest són un grup molt més consolidat, autèntiques superestrelles del punk que tenen entre els seus membres en Ren Honjô, antic baixista dels Blast (així es contrau el nom dels Black Stones) admirat pel seu substitut, en Shin, i guitarrista del seu grup actual. L'acompanyen en Naoki Fujieda, que toca la bateria i és simpàtic però alhora el personatge en què menys aprofundeix l'argument, la Layla Serizawa, vocalista tècnicament millor que la Nana, que l'enveja, i en Takumi Ichinose, el líder i baixista que és l'ídol de la Hachi, que acabarà tenint amb ell una relació molt més intensa del que s'imaginava en els seus somnis d'adolescent. 

La relació entre els membres de les dues bandes, rivals sobretot quan els Black Stones aconsegueixen un ascens meteòric que els situa al mateix nivell i fins i tot per sobre, és profunda i bona per a la majoria dels seus membres, que formen en general una gran família.

Evidentment la història també té personatges secundaris, que s'incrementen en la part del manga que no està adaptada en forma de dibuixos animats i que contribueixen a enriquir una obra que destaca per l'encant de tots els seus protagonistes. 

Nana, tant en la seva versió original en manga com en l'animada, no té res a veure amb el típic shôjo romàntic inversemblant a què ens tenen acostumades tantíssimes obres del gènere, de fet jo considero que és un josei, un manga orientat al públic femení jove adult. Molt diferent del manga "per a noies" de la meva adolescència, Marmalade Boy, però no per això mancat d'humor en forma d'escenes que ens faran pixar de riure, com la que dóna lloc a la captura que he posat. 

Ara, no oblidem que és un drama, una història realista amb moments d'alegries però també de dificultats, frustracions, mals rotllos, infidelitats, tripijocs per part de les discogràfiques que porten els dos grups, trencaments de cor involuntaris, històries d'amor complicades, drogues, sexe i fins i tot tragèdia (que per cert vaig conèixer en un enorme spoiler que em vaig trobar mentre buscava vídeos per a l'entrada sobre videojocs de Nana que vaig fer a 3 Botons i START).

Una història per a adults que de moment continua en pausa, però que és igualment molt recomanable per a qualsevol persona (dones i homes, és igual) que vulgui donar-li una oportunitat a un manga sense ser aficionada al còmic japonès, però imprescindible per als i les otakus, tant si n'han vist l'anime i volen saber què més passa després com si no en saben res. Feu-me cas. I si ja l'heu llegit / vist també podeu veure les seves dues pel·lícules d'imatge real, Nana (2005) i Nana 2 (2006), que jo no he vist però que penso veure algun dia.

Relectures: Marmalade Boy

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.

Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.

Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.



Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella. 

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la  situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en Yû, de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.

Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.

Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!