Relectures: Marmalade Boy

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.

Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.

Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.



Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella. 

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la  situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en Yû, de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.

Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.

Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.

Lectures: Cappuccino

D'un temps ençà, per evolució personal, manca de temps i dedicació també a d'altres activitats de lleure, de shôjo o manga per a noies en llegeixo molt poc. Hi ha autores, però, que m'interessen especialment des de sempre, com és el cas de la Wataru Yoshizumi, de la qual vaig ressenyar fa uns anys un manga que encara ara m'agrada molt, Marmalade Boy. 

N'he llegit més coses, però els volums únics encara els tinc pendents, llevat del més recent que s'ha publicat (aquí, perquè al Japó va sortir el 2009), que duu el nom d'una manera italiana de preparar el cafè i que ja havia tingut l'ocasió de "llegir" en el procés de revisió de la traducció, però que ara comento com a lector del producte final.

Cappuccino és el nom d'aquest volum únic publicat per Planeta Cómic aprofitant l'avinentesa del XXI Saló del Manga, tot i que com és habitual disponible a les botigues un temps abans. Acompanyava, per cert, el primer número de Marmalade Boy Little, la seqüela de l'obra més coneguda de l'autora, i l'altra llicència anunciada fa més temps del que els fans de la mestra Yoshizumi hem considerat adequat respecte al llançament real.

En fi, aquest manga és més adult del que estem acostumats a veure en l'autora -tot i que, insisteixo, em falta llegir els seus altres volums únics-, de fet és un josei o manga per a dones adultes, i toca un tema que precisament comentava fa uns dies amb una amiga que no acostumem a veure a la ficció. 

Des de ben petits ens inunden amb històries d'amor que naturalment -si no, no tindrien gaire interès- tenen complicacions, però que sempre acaben amb un final feliç que acostuma a ser el casament o la confirmació dels sentiments mutus d'una parella. No ens expliquen què passa després, ni com és el dia a dia d'una parella del món real, amb totes les complicacions que hi pot haver.

A Cappuccino els protagonistes ja comencen emparellats, ens estalviem la típica odissea del shôjo, que al capdavall estem davant d'un josei però jo diria que fronterer amb el shôjo. Viuen junts, ens expliquen ràpidament i en forma de narració com han arribat a aquesta situació -amb reticències per part dels pares d'ella, és clar, perquè això d'anar-se'n a viure amb el xicot sense casar-s'hi és una mica massa difícil de digerir- i el que veiem és precisament el seu dia a dia, la convivència, els problemes de món real i de la civilització occidental, típics i tòpics com el fet que ell no fot brot a casa malgrat que ella també treballa, però amb els quals, al capdavall, ens podem identificar perquè o els hem viscut o coneguts nostres ens els han explicat.

Totes les parelles tenen problemes d'adaptació i de convivència. En molts casos, no gosaria dir si majoria o minoria, indiquen que aquelles dues persones no han d'estar juntes, però en d'altres es poden superar. En aquest manga es planteja, a més del flagrant desequilibri en les tasques domèstiques i la carrinclona manera de veure el matrimoni per part d'ella (fases, temps adequats, vida de mestressa de casa, etc.), un tema tan quotidià i real com l'enamorament d'una tercera persona.

L'autora, en aquest cas, fuig d'arguments rocambolescs com ara complicadíssims canvis de parella i creixements familiars inversemblants, divorcis adolescents o transvestismes estudiantils i agafa una qüestió tan gastada en centenars de productes de ficció per a tractar-la d'una manera seriosa, informada, realista i sorprenentment profunda per a un manga que, per l'autora que és, esperava més frívol que no és en realitat.  

N'opinem el que n'opinem, la infidelitat -o la possibilitat d'aquesta- és quelcom massa complex per a classificar-ho com a acció purament malèvola. Al darrere hi ha uns sentiments i unes reflexions que sovint es deixen de banda i que aquí la Wataru Yoshizumi toca amb molta sensibilitat i rebla amb un final agredolç també perfectament plausible. M'ha agradat molt. 

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!

Els còmics i jo. Capítol 1. El manga

Al final m'estic saltant allò que em vaig prometre de publicar almenys un cop per setmana però, com sempre, entre el poc temps que he tingut i que també em dedico a altres coses... En fi, que sóc un desastre.

Volia començar una sèrie sobre els còmics i jo, i aquest capítol 1 serà sobre el manga, tot i que el primer que vaig llegir va ser Tintín, quan tot just estrenava ús de raó. Comencem:

A principis dels 90, quan era a classe, un amic em va dir que feien uns dibuixos que estaven molt bé (a aquella edat no dèiem encara "mola" ni res d'això, no s'havia inventat), i tot seguit es va posar a cantar no sé què d'uns cops i un "kameamé", o alguna paraula estranya que jo vaig entendre com a "canviament" i que, en veure aquells dibuixos per mi mateix, vaig associar a una transformació en goril·la gegant que patia el seu protagonista. Sí, ho heu endevinat: Bola de Drac. Amb el temps vaig lligar caps, aquest cop de la manera correcta, i vaig veure que la cançó deia "kame hame", però com que ho deien sense respectar la pronunciació correcta, era confús.

Un dia van començar a sortir els còmics de Bola de Drac, i allò per a mi va ser com un regal del Cel, tot i que s'havia de pagar, i aquest va ser el problema. Els meus pares em donaven 100 pessetes de setmanada, quan jo tenia 10 anys, i el còmic en costava 175. Els primers cinc números me'ls van comprar, però després van deixar de fer-ho. Ells també s'havien deixat influir per l'opinió generalitzada entre els dolents dels adults segons la qual el manga era una moda, un atac dels japonesos per acabar amb el còmic europeu de tota la vida (no deien res de l'americà de superherois), un còmic de producció barata, en lamentable blanc i negre (no com la Mafalda o els Peanuts, oi?) i, el pitjor de tot, extremadament violent i amb escenes pujadíssimes de to. Total, que vaig perdre el fil i van anar passant les setmanes (m'he descuidat de dir que el còmic era setmanal, i els pares estan menys pendents de la freqüència de sortida dels còmics que els fills). Envejava els companys de classe que sí que s'ho compraven, i jo anava tirant amb la versió animada. Anys després, quan la col·lecció anava pel 100 o així, un bon amic em va donar tots els còmics que tenia ell, de l'1 al 30, perquè sabia que jo em moria de ganes de tenir la col·lecció, i el destí el va gratificar d'una manera curiosa: un amic seu li va donar de l'1 al 55.

Els meus pares (que sembla que els estigui posant verds aquí, però no és així) em van fins i tot subornar: "et doblem la setmanada si en comptes de manga compres Mortadelo y Filemón". És molt graciós, perquè en aquest còmic hi ha uns nivells de violència bastant alts, però bé, el cas és que em vaig enganxar als còmics d'aquesta estranya parella i no me'n penedeixo. Però amb el temps la setmanada va anar pujant i podia abarcar més d'una col·lecció, de manera que quan tenia 11 anys, aquell amic que em va regalar els còmics de Bola de Drac em va parlar d'un còmic nou que havien tret sobre un tio (ja parlàvem així) que es transformava en tia quan es mullava, i va afegir que hi sortien pits contínuament. En aquella edat i fins pràcticament acabada l'adolescència, aquest criteri adquiria una importància cabdal. El cas és que em vaig començar a comprar Ranma, i així vaig descobrir aquest clàssic, i no perquè a Antena 3 hi fessin els dibuixos, que diria que jo no vaig veure mai fins que els van passar en català pel 33.

Poc a poc vaig tenir més poder adquisitiu, em vaig comprar més coses de manga, em vaig reenganxar als còmics de Bola de Drac quan va sortir la sèrie vermella, amb continguts no vistos als dibuixos, i bé, que vaig comprar molt manga en l'època del format grapa o prestigi, quan moltes col·leccions s'editaven per parts i sempre ens tenien amb l'ai al cor per si s'acabaven tallant com finalment va passar amb Ranma, un dels casos més indignants que he viscut. Entre el final d'aquesta sèrie a Planeta i la seva reedició i acabament per part de Glénat van passar uns quants anys, durant els quals me la vaig acabar pel meu compte comprant-la en francès.

Després va venir el temps de les col·leccions en format Biblioteca Manga, també de Planeta, on ens presentaven obres de 8-12 números de recent publicació al Japó, de manera que se'ns prometia la seva continuació tan aviat com al seu país d'origen es publiqués més material. Això no es complia mai. Tinc unes quantes col·leccions inacabades per culpa d'això.

Planeta es va resistir a publicar en tom, i Norma encara més, però Glénat ho va veure clar des del principi i al final aquesta manera d'editar es va imposar, així com la publicació fins al final de totes les obres encara que suposessin pèrdues. També vaig viure el moment en què semblava que el manga se n'anava a la merda, no sé si va ser el cinquè Saló del Manga o una cosa així, però amb l'arribada de Marmalade Boy les noies van esdevenir compradores de manga (sospito que no només per a noies) i van salvar el mercat. Després, les novetats mensuals van créixer a un ritme brutal i de poder-me-les comprar totes o gairebé totes vaig passar a haver-me de reconèixer ignorant del que hi ha i hi deixa d'haver a les botigues, i més quan em vaig obrir al còmic americà de superherois, que es mereix un capítol propi. El cas és que en matèria de manga em vaig interessar pel shôjo o còmic per a noies i no em fa cap vergonya reconèixer-ho. Al principi sortien còmics molt interessants, sobretot de la Wataru Yoshizumi, però amb el temps també vaig deixar d'interessar-me per aquest gènere perquè surten tantes coses que no valen la pena que un ja no gosa començar-se res.

Pel que fa a Bola de Drac, s'ha editat en diferents formats amb el pas dels anys, em vaig desfer dels còmics en grapa i em vaig comprar els toms en castellà (perquè eren toms, tot i que el tema de l'idioma no em feia cap gràcia), i d'aquests també em vaig desfer fa més d'un any, per tal de comprar l'edició definitiva (i de moment encara tinc només l'1), en toms molt més bonics i aquest cop en català. En aquesta llengua han anat sortint altres obres i sembla que la tendència és continuar publicant-ne. Una de les últimes coses que em van provocar un salt al cor en veure-les publicades va ser Musculman, tot i que, com ja explicaré en el seu moment, la porto tan malament com moltes altres col·leccions (problemes d'espai i de butxaca en voler abarcar massa).

Els anys han anat passant, la quantitat de còmics que tinc ha augmentat sense parar i he descobert maneres d'encabir els còmics en una habitació no gaire gran, i en anar-me'n a viure amb la meva xicota he vist com les llibreries del menjador eren insuficients tot i que no hi ha les coses dels meus pares fent nosa, i tinc còmics fins i tot a la tauleta de nit (que és bastant gran, però bé, és limitada). El manga em continua agradant molt i tot i que últimament el tenia una mica abandonat, gràcies a la feina (o per culpa d'aquesta) el meu interès per aquests còmics s'ha vist renovat.

I passo a fer una llista de tot el manga que tinc, no per ordre alfabètic, que seria massa temps, sinó per ordre del que em ve al cap, amb comprovacions per tal de no deixar-me res. Per cert, passo de posar-hi cursives perquè és massa feina:

-Bola de Drac, edició definitiva. Tinc l'1.

-Dr.Slump. Completa

-Ranma 1/2. Completa, tot i que els primers 17 toms en l'edició irregular de Planeta i la resta en toms però en francès.

-Saint Seiya. De l'1 al 9.

-Naruto. De l'1 al 12.

-Inu-yasha. De l'1 al 18.

-Chobits. De l'1 al 4.

-Marmalade Boy. Completa.

-Solamente tú. Completa.

-Somos chicos de menta. Completa.

-Random Walk. Completa.

-Mis recuerdos del instituto. Completa.

-Caramel Diary. Tom únic.

-La mujer de la habitación oscura. Tom únic.

-Vidas etílicas. Tom únic.

-Nausicaä del Valle del Viento. Completa.

-Gunmm. Alita, ángel de combate. De l'1 al 3.

-City Hunter. L'1 i el 2.

-Lawful Drug. Completa.

-X. De l'1 al 9.

-Tokyo Babylon. Completa.

-Crying Freeman. L'1 (em va sortir de franc per un error de la caixera de l'Abacus)

-Strain. De l'1 al 3.

-K. Tom únic.

-Touch, Bateadores. De l'1 al 6.

-Hiroshima. De l'1 al 5.

-Ayako. L'1.

-Metrópolis. Tom únic.

-Astroboy. De l'1 al 17.

-Crimen y castigo. Tom únic.

-Mazinger Z. Completa.

-Love Hina. Completa.

-El lobo solitario y su cachorro. De l'1 al 6 i el 8.

-Asa el Ejecutor. De l'1 al 4.

-El árbol que da sombra. De l'1 al 5.

-Adolf. Completa.

-Buda. De l'1 al 8.

-Fénix. Completa (el que ha sortit fins ara).

-Ikigami, l'1 i el 2 (al dia)

-Black Jack. L'1 i el 3.

-Musculman. De l'1 al 4 i el 8.

-Me gustas porque me gustas. L'1.

-Miyuki-chan in Wonderland. Tom únic.

-Vagabond. L'1. Potser me'l venc perquè vaig massa endarrerit i són molts toms.

-Monster. De l'1 al 19.

-20th Century Boys. L'1. Vaig intentar vendre'l però em sembla que me la faré.

-One Pound Gospel. Completa (tot i que no acabada de publicar). En venda.

-Please Save My Earth. De l'1 al 5. En venda.

-Hana Yori Dango. De l'1 al 4. En venda.

-Captain Tsubasa. De l'1 al 18 en francès i del 19 al 25 en italià, quan encara no l'havia tret Glénat

-Urusei Yatsura, Lamu. De l'1 al 10, el 12, el 15 i el 31 en italià.

-Karekano. L'1 i el 2. En venda.

-Geobreeders. Completa (el que van treure).

-Encrucijada Mágica. Completa (el que van treure).

-Dragon Half. Completa.

-Outlaw Star. Completa (el que van treure).

-Hyper Police. Completa (el que van treure).

-One Piece. De l'1 al 14 en format grapa.

-Uno o dos. Tom únic.

-La tragedia de P. Tom únic.

-Teatro Manga. Completa.

-Cowa!. Tom únic.

-Nekomajin. Tom únic.

-Kajika. Tom únic.

-I"s. Completa.

-Video Girl Ai. Tècnicament completa, però em falten els 2 toms de Video Girl Len.

-El bate mágico. Tom únic.

-Yaiba. L'1.

-Change Up!. Completa.

-Rurôni Kenshin. Completa.

-Sailor Moon. Números saltejats, ara mateix no recordo quins.

-Crimson Hero. L'1.

-El autobús del amor. L'1.

-Honey & Clover. L'1.

-Gintama. L'1 i el 2.

-Kimagure Orange Road. L'1 i el 2 en francès. En venda.

-La Rosa de Versalles. Completa.

-Capitán Harlock. Completa.

-MW. Tom únic.

-Saber Marionette J. Completa.

-Japón. Tom únic.

-Chunyan. Tom únic.

-RG Veda. L'1.

-Dragon Head. Completa.

-Clover. L'1 i el 2.

-Robot. L'1.

-Utena. De l'1 al 3.

-Detective Conan. De l'1 al 4 i del 7 al 13 del primer volum, i de l'1 al 4 del segon.

-Riot. Completa (el que van treure).

-Compiler. De l'1 al 4.

-Jigoro. L'1 (edició fansub, el dos no sé si va arribar a sortir).

-Maison Ikkoku. Completa.

-Historias cortas de Gosho Aoyama. Completa.

-Historias cortas de Masakazu Katsura. Completa.

-Midori no Hibi. L'1 i el 2.

-Mermaid's Forest. En italià.

-La Princesa Caballero. Completa.

-Short Program. L'1.

-Negima. L'1 i el 2. Probablement en venda.

-La época de Botchan. L'1.

-Di Gi Charat. L'1.

-Slamdunk. De l'1 al 7.

-Shin-chan. De l'1 al 4 i el 19.

-Clamp School Detectives. Completa. En francès.

I em sembla que no em deixo res. Tinc alguna cosa més en venda, tot i que no es vendrà mai: l'1 d'Evangelion en format prestigi, l'1 i el 2 de City Hunter en el mateix format, tinc també el 4 i el 5 d'Estás Arrestado que no sé si me l'acabaré però podria fer-ho perquè només són 14 números si no m'equivoco i diria que està publicada sencera (però no m'agrada gens aquest format), l'1 de Tokyo Babylon de la primera edició en grapa, algun "sueltu" de Bola de Drac sèrie vermella en castellà perquè me'l va donar algú, conservo també l'últim de la sèrie vermella de Bola de Drac com a curiositat...

En tot cas, és una bogeria, ho sé, i només acabant-me una petita part de les col·leccions incompletes ja no m'hi cabrien. Pitjor encara és acabar-me-les totes. I encara més comprar-me coses noves. Però jo vaig tirant.

Repte trident literari (autors)

Bé, arribem a la tercera i última part d'aquest Repte Trident Literari iniciat per la Sparda del bloc Eleazar Writes i adaptat al manga per part de la Deirdre, i avui, després dels títols i els personatges, toca parlar dels autors, encara que com sempre respondré aquelles categories en les quals tinc alguna cosa a dir i deixaré les altres fora. 

AUTOR PREFERIT

En realitat no fa gaire vaig publicar una entrada sobre els meus 5 autors de manga preferits, i ja vaig dir que en el primer lloc podien ser tant l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, com en Mitsuru Adachi, amb la diferència que el primer d'ells és mort i el segon viu. 

Però com que tornarà a sortir després, deixo en Mitsuru Adachi i em decanto per l'Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, autor de nombrosíssimes obres i creador d'un estil gràfic i uns gèneres que, amb evolucions diverses, continua en els nostres dies.

També el trobaríem a la categoria d'AUTOR DEL QUE HE LLEGIT MÉS TÍTOLS i a la d'AUTOR AMB QUI M'AGRADARIA PASSAR UN DIA, cosa que evidentment no és possible des que jo tenia 7 anys.

AUTORA PREFERIDA

Al repte original, després d'escriptor preferit, vénen dues categories que són una mica redundants, i són la de millor escriptor i millor escriptora. Doncs bé, com que ja he dit el que considero el millor autor (i per això seria el meu preferit), posarem aquí la meva autora preferida, com ja vaig dir la Rumiko Takahashi, creadora de grans èxits com Urusei Yatsura, Ranma 1/2, Inu-yasha i coses aparentment menors però potser millors i tot com són Maison Ikkoku i The One Pound Gospel, sense oblidar les seves històries curtes.

AUTOR QUE M'HA DECEBUT

Aquí tinc clar que és l'Akira Toriyama, per com s'ha ajagut a gratar-se'ls a dues mans des que va acabar Bola de Drac. Ja ho vaig dir també el dia que vaig parlar dels meus autors preferits, i ell era en la cinquena posició del Top 5, però fer Dr. Slump i Bola de Drac i que això et permeti viure la resta dela vida sense fer cap obra llarga més no vol dir que quedis igual de bé que l'abans esmentada Rumiko Takahashi, que no descansa malgrat que és una de les persones més riques del seu país.

AUTOR DEL QUE TINC MÉS CÒMICS SIGNATS

Doncs aquí no tinc un guanyador, perquè malauradament els autors que vénen als Salons del Manga o del Còmic només vénen una vegada, per tant tenim un empat entre la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy) i l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road).

AUTOR QUE M'HAURIA AGRADAT SER

Probablement el mestre Naoki Urasawa, perquè tant se val el mitjà que utilitza: és un escriptor de thrillers de la mida d'un campanar i jo, com a aspirant a escriptor que sóc, encara que faci poc per demostrar-ho, voldria escriure històries tan interessants com les que ens porta l'autor de Cinturó Negre (no és el millor exemple de thriller, però), Monster, 20th Century Boys o Pluto, entre moltes altres.

AUTOR QUE CONEC PERSONALMENT

A veure, hem d'agafar el "personalment" amb pinces, perquè tampoc no és que el conegués amb profunditat ni ens trobéssim més d'una vegada, però tinc l'orgull d'haver compartit un àpat amb el mestre Yoshito Usui (1958-2009), creador d'en Shin-chan, en pau descansi. 

Va ser en un context de feina i gràcies a en Marc Bernabé i la Verònica Calafell, ells sí amics personals de l'autor, i d'aquella trobada em vaig endur un dibuix signat d'en Botxan i l'envejable aparició en forma de cameo al volum 49 del manga, inèdit aquí, a banda de l'experiència de conèixer algú tan important en la indústria.

AUTOR QUE M'AGRADARIA QUE TINGUÉS MÉS RECONEIXEMENT

Ja us he dit que en Mitsuru Adachi sortiria més tard, i aquí el teniu: el meu autor preferit viu, que en canvi és molt ignorat a l'estat espanyol (i les edicions de les poques obres que han arribat d'ell, o bé les obres en si, no han estat les més encertades), mentre que a França i Itàlia, el primer món pel que fa a manga a Europa, el coneix tothom i s'ha publicat tot el que ha fet.

Un autor enorme que fa un retrat inigualable de la joventut, la vida als instituts, l'esport, l'amor i la quotidianitat, que domina com ningú els silencis i explica el que vol sense ni una sola paraula, quan és necessari. Em fa molta ràbia que no sigui un dels autors de referència entre els otakus de l'estat espanyol, ho hauria de ser encara que fos només per Touch.

 

AUTOR SOBREVALORAT

Si de l'apartat anterior s'entén que considero infravalorat en Mitsuru Adachi, deixeu-me que us digui que per a mi la Naoko Takeuchi és una autora sobrevalorada. Què ha fet, a banda de Sailor Moon i Sailor V? Doncs més coses, però no les coneixem. En canvi, és una autora que faria embogir el públic d'un Saló del Manga si vingués, i tot per una única obra (o saga, vaja). 

A més, tot i que és una història que m'agrada i que reconec que enganxa (altrament no tindria el reconeixement que té), crec que l'autora falla en les escenes d'acció, sempre confuses, i a l'hora d'aconseguir una narració versemblant (personatges que apareixen on són uns altres en un segon, sense que s'expliqui com hi han arribat, seria un dels exemples recurrents a l'obra), deixant de banda un tema del que sempre m'he queixat: diàlegs estúpids.

AUTOR QUE EM VA SORPRENDRE POSITIVAMENT

M'agrada més el shônen/seinen que el shôjo/josei, no és cap secret, ni és sorprenent i al cap i a la fi moltes de les persones que estan fent aquest Repte Trident Literari en versió manga parlen exclusivament de manga per a noies o dones joves, però sí que he llegit manga amb aquest públic objectiu i ho continuo fent. 

Doncs bé, el nom de l'Ai Yazawa el coneixia, així com el de Nana, però no m'hi vaig interessar fins fa poc i, malgrat que esperava que estigués bé, no sabia que m'agradaria tant, de manera que aquesta és la meva sorpresa positiva.

AUTOR MÉS ESTRANY

En aquesta categoria sonaran noms com el de Suehiro Maruo, Shintarô Kago o Usamaru Furuya, però com que no he llegit res de cap d'ells em decanto per en Hideaki Sorachi, autor de la cancel·lada i infravaloradíssima, divertidíssima i dement Gintama.

La seva manera de barrejar conceptes, el seu humor totalment esbojarrat, els seus autoretrats on el representa un mico buriller i els comentaris que fa a títol personal l'han fet mereixedor d'aparèixer aquí.

UNA CITA D'UN AUTOR

Tornarem a esmentar el Déu del Manga, perquè diuen que just abans de morir de càncer d'estómac, a l'edat de 60 anys, va pronunciar aquestes paraules: "Us ho prego, deixeu-me treballar!", naturalment en japonès. Molt adequades per a un dels autors més prolífics i influents del còmic mundial.

Amb això hem acabat el Repte Trident Literari versió manga, després de la qual cosa el bloc torna a la normalitat i us tornaré a bombardejar amb ressenyes de còmics i sèries, no patiu. 

 

  

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Dedicatòries de l'Izumi Matsumoto i la Wataru Yoshizumi

Tal com vaig prometre ahir, avui toca parlar del meu objectiu personal número u respecte al XVI Saló del Manga. Ja vaig dir que no hi pensava anar perquè era el pitjor moment econòmic de la meva vida, però els convidats d'aquesta edició eren excepcionalment importants, concretament els que m'interessaven a mi, que eren l'Izumi Matsumoto i la Wataru Yoshizumi.

No va ser fàcil, perquè van signar durant tres dies, divendres i dissabte a més en dues sessions cadascun dels dies, però sempre coincidia que a l'hora de recollir els tiquets jo no hi podia ser. Finalment, diumenge vaig poder entrar al Saló abans de l'obertura oficial gràcies a l'acreditació que tenia i, com que els estands de Glénat (que duia l'Izumi Matsumoto) i Planeta (que duia la senyora Yoshizumi) quedaven pràcticament davant per davant, jo era allà al mig, esperant per recollir el meu tiquet del primer dels dos que obrís. S'ha de dir que, si no hagués estat per l'acreditació, no m'hauria estat possible, perquè només amb els que per un motiu o un altre érem al recinte abans que la resta del públic pràcticament omplíem els 75 tiquets que es repartien. 

L'estand de Glénat va ser el primer. Les signatures del mestre Izumi Matsumoto (pare de Kimagure Orange Road) començaven a les 11, i a les 10 (hora d'obertura) repartien els tiquets, però un home que hi havia a l'estand, en veure'm allà palplantat i mirant-lo fixament als ulls, em va preguntar què volia i en saber que era un tiquet me'l va donar sense problemes. 

Ja podia respirar tranquil, i vaig ser dels primers en rebre la dedicatòria d'aquest senyor, a més d'un dibuix seu (una fotocòpia, de fet). Mentre era a la cua, però, vaig estar escoltant música perquè volia evitar spoilers, ja que no conec el final d'aquest clàssic del manga dels vuitanta i tot i que me l'imagino m'estimo més descobrir-lo jo mateix (sí, és una obra molt coneguda i antiga, però jo la vaig enganxar en català fa poc, versió que va ser possible gràcies a Glénat i a que se n'havia emès l'anime en català pocs anys abans). De tota manera, amb els auriculars posats vaig estar llegint el primer tros del volum número 1 del còmic, per anar ambientant. 

Això era a les 11, però uns minuts abans de les 10, quan ja tenia el tiquet per a la signatura d'aquest home, vaig anar corrent cap a l'estand de Planeta, on ja hi havia cua (d'acreditats). Planeta, com ja és habitual, va fer gala dels seus mètodes dictatorials, i per tal d'obtenir el tiquet s'havia de comprar un còmic del seu estand, però a sobre era obligatori que fos de la Wataru Yoshizumi. A mi aquesta senyora m'agrada, però no tenia necessitat de comprar-me el volum 1 de Spicy Pink, la seva darrera obra publicada aquí coincidint amb el Saló. L'hauria comprat més endavant, i el meu pla era adquirir Rin-ne, de la Rumiko Takahashi, però en fi, com que estava informat d'aquesta exigència ja vaig anar directament a l'Spicy Pink de seguida que ens van deixar entrar. I vaig obtenir el tiquet. Tornava a respirar. De regal, en exclusiva si es comprava el volum a l'estand de Planeta i no en cap altra botiga, teníem una sobrecoberta amb dedicatòria especial per als lectors "espanyols" (ehem). He de dir que, almenys la meva, està mal feta, no és prou gran i no es pot col·locar al tom. 

I bé, en aquest cas faltaven hores per a la sessió, que era des de les 16.30, de manera que vaig voltar una mica més, vaig dinar i després em vaig col·locar a la cua, on vaig veure arribar decebuts fans que s'estranyaven de no haver aconseguit tiquets tot i haver entrat al Saló com si allò fossin les rebaixes, amb corredisses i crits (en sóc testimoni). Jo, que callava com un desgraciat, anava rellegint el primer volum de Marmalade Boy (l'obra més emblemàtica d'aquesta autora, tot i que és més prolífica que el seu col·lega Matsumoto i la majoria de les seves obres s'han publicat aquí), que és la primera edició, amb el sentit de lectura occidental i sense pàgines en color, però bé, què hi farem. Li tinc un afecte especial, fa més de 10 anys que el tinc i no em sap greu no haver tingut l'edició "definitiva" que va sortir fa un temps. 

No hi ha foto del moment en què em dedicava el còmic, perquè una altra de les exigències de Planeta era la impossibilitat de fotografiar la senyora, encara que si hem de dir les coses com són, en aquest cas era una mania d'ella, igual que quan a la trobada amb els fans que va tenir lloc a la sala d'actes dissabte es va avisar que no contestaria preguntes personals. Per tant, no vaig poder immortalitzar el moment. He de dir que em va donar la mà, iniciativa d'ella, gest que em va sorprendre venint d'ella, amb tot el que he explicat. L'Izumi Matsumoto, en aquest sentit, va ser més fred.

Divendres, però, hi va haver l'entrega de premis i va posar per als mitjans, únic moment en què se la va poder fotografiar. Ni a les entrevistes que concedia a alguns mitjans permetia que en capturessin la imatge. Doncs bé, és la senyora que fa quatre comptant des de l'esquerra de la filera dels que estan dempeus. Al seu costat, en última posició, el mestre Matsumoto. 

Missió acomplerta. Volia les signatures d'aquests dos grans del manga i, tot i que va ser una mica una odissea perquè veia passar els dies i les oportunitats, al final les vaig aconseguir. Em feia especial il·lusió, no només per la importància d'aquests dos autors, sinó perquè fa molts anys que són coneguts i no havien vingut mai i no crec que repeteixin. A més, la Wataru Yoshizumi ni tan sols sabíem quina cara feia, perquè sempre es dibuixa a si mateixa caricaturitzada en comptes de permetre la circulació de la seva imatge real. Pel que fa a l'Izumi Matsumoto (de nom real Kazuya Terashima), és un home que ha tingut molts problemes de salut, amb una malaltia greu conseqüència d'un accident de trànsit quan era petit, que l'ha tingut retirat durant uns quants anys i que ara està reflectint en una nova obra. Per tant, eren unes oportunitats més aviat úniques.

 

XVI Saló del Manga: hi hem estat, l'hem viscut i n'hem tornat

Un any més, i en van no sé quants de seguits, he assistit al Saló del Manga de L'Hospitalet, que enguany celebrava la XVIa edició. En principi no hi havia d'anar, perquè econòmicament estic passant pel pitjor moment de la meva vida, però hi va haver una sèrie de factors que em van obligar a anar-hi. Un era la presència de dos autors que admiro, pesos pesants del manga, que són l'Izumi Matsumoto (Kimagure Orange Road) i la Wataru Yoshizumi (Marmalade Boy, entre moltes altres de ben conegudes a casa nostra). L'altre factor, que el portal Multivers.cat, on participo amb algunes aportacions, em va acreditar com a membre de la premsa i em va permetre anar-hi de manera gratuïta i tantes vegades com volgués durant els 4 dies que ha durat. I això és el que he fet. 

En aquell portal precisament he estat tocant el tema des d'una perspectiva una mica més seriosa i periodística, però el que faré aquí serà comentar-lo a nivell personal. Primer de tot he de dir que mai no havia anat al Saló més d'un dia, però sí en dies diferents segons l'any, i la tònica és la mateixa: dissabte és el dia que està més ple, les cues per entrar-hi són immenses i estic molt content d'haver-me pogut saltar l'espera gràcies a la polsereta que em van proporcionar. Però fins i tot avui dilluns hi havia gent (naturalment moltíssima menys) que s'acostava a La Farga per tal de poder comprar-se coses, desitjar-ne unes altres, reunir-se amb els amics, disfressar-se i, en general, viure l'ambient otaku en la seva màxima expressió que és aquest Saló, que fa poc va obtenir el reconeixement del Ministeri d'Afers Exteriors del Japó. 

A mi no m'agrada disfressar-me ni fer el número, però em fascina que moltes altres persones sí que se sentin atretes per aquesta mena d'activitats, i m'agrada observar-les. Sovint dic que m'agradaria ser més friki, i ho continuo dient. Jo estic a mig camí entre aquesta gent i l'observador imparcial. Sóc, doncs, un observador parcial, perquè a mi també m'agraden molt els còmics, l'animació i les frikades en general que es poden veure en un Saló del Manga, i em poso malaltíssim veient coses que no puc comprar-me, sigui per motius econòmics o per qüestions de logística.

Ara, he de dir que no sé si per la crisi, però hi havia molts estands que rebentaven preus de manga de segona mà, coses molt per sota del 50% del seu preu original, no havia vist mai una cosa així. Fins i tot volums de gran format, com ara el volum 2 d'Eagle, que en comptes de 10 euros en valia 3, per posar un exemple. Abans hi havia la típica botiga que feia el 30% en una petit apartat d'uns quants volums, oferta que també té a la botiga habitual, però enguany hi havia uns quants llocs que tenien moltes coses i molt barates. Era l'any ideal per posar-se al dia de coses endarrerides, i no tant endarrerides.

També hi havia una sala per als videojocs, concretament de la Xbox 360, on es presentava, a més, el dispositiu de detecció de moviment Kinect, una evolució del sistema de la Wii però aprofitant al màxim la potència superior de la consola de Microsoft i, sobretot, amb el cos sencer com a comandament. Estarà disponible a les botigues a partir del 10 de novembre, però em va fer gràcia provar-lo, i penso que si s'implementa com cal en els videojocs normals (no en aquests, que són senzillets, com una mena de Wii Sports però amb millors gràfics) podria arribar a fer-nos oblidar els comandaments tradicionals, però tot això ja ho anirem veient. 

Com que hi podia anar tants dies, he tingut temps de mirar-me les coses amb calma, anar a un altre ritme, i malgrat que no tinc el do de l'ubiqüitat i hi ha hagut coses que m'he perdut, tant perquè coincidien temporalment amb altres coses com perquè tampoc no m'he estat els 4 dies sencers allà, per motius socioacadèmics, el cert és que he pogut veure moltes coses. Una de les que més em van agradar va ser l'exposició sobre el manga de terror, amb els seus màxims representants, però també els seus orígens en els gravats ukiyo-e. 

Aquesta manera més relaxada d'assistir al Saló m'ha permès també interessar-me per activitats que normalment no em criden l'atenció o que descarto per motius de temps, com són l'entrega de premis del concurs de Cosplay (disfresses) o algunes projeccions d'anime, a més de taules rodones i presentacions, aquestes últimes ja més enfocades a la missió que hi tenia com a membre de Multivers.cat, però que he de dir que a nivell personal també m'han agradat força. 

I amb aquesta imatge acabo l'entrada d'avui, perquè em queda parlar de la meva missió personal número u, el que em feia més il·lusió, però com que es mereix un capítol apart en parlarem demà: les dedicatòries de dos grans del manga.

Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?