Cinema: Toy Story 5

D'un temps ençà, ja ho he dit més vegades, i no només en l'àmbit del cinema, hi ha la tendència de recuperar franquícies adormides, fer reboots i també seqüeles innecessàries, però si les coses es fan bé poden aportar.

Toy Story 3 va ser un fenomen que va arribar a l'extrem de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula animada, però també estava nominada a la categoria general, cosa que és una fita. Era un film excel·lent, un tancament rodó per a una història que ens havia acompanyat en tres entregues durant 15 anys. I ara ens trobem 16 anys després amb la seva cinquena entrega.

Toy Story 5, estrenada aquest juny, està dirigida per Andrew Stanton, que ja havia dirigit la també innecessària però interessant quarta entrega el 2019, i havia estat un dels guionistes de les dues primeres pel·lícules. En aquesta, a més, la història i el guió són també seus. 

Faig servir termes que poden fer pensar que veig aquestes noves pel·lícules amb escepticisme o negativitat, però no és això el que vull transmetre. El que vull dir és que la història estava acabada amb el tercer film, amb aquell final tan emotiu que confesso que em va fer plorar quan el vaig veure en el seu moment, i que repassant-la amb els fills fa poc en preparació per aquesta nova estrena hi va haver un tens estira-i-arronsa entre les intencions de la pel·lícula i la meva voluntat de mantenir-me impassible. Aquest cop vaig guanyar jo. Però són històries emotives, perquè jo soc molt reticent a llençar o donar joguines, i la saga Toy Story toca temes molt sensibles per a mi en aquest sentit.

En aquella tercera pel·lícula hi va haver un relleu de protagonista humà, ja que la Bonnie va rebre la donació de les joguines d'un Andy que se n'anava a la universitat, i ja se sap que als Estats Units implica anar-se'n de casa segurament per no tornar-hi mai més, un trencament amb el passat que em pot arribar a fer mig entendre que en aquest context cultural concret abandonis les teves joguines. 

A la quarta entrega ja teníem només la nena, una mica més gran, i a la cinquena ja està establerta com a propietària (o "nena", com en diuen les joguines) d'aquesta colla tan simpàtica que coneixem des de 1995, amb les seves incorporacions i baixes. 

El cas és que a Toy Story 5 la Bonnie té vuit anys i viu en una època en què els aparells electrònics, com al món real, ens han envaït i també han pres possessió del temps lliure de la canalla, de manera que la protagonista és l'única nena del veïnat que encara juga amb joguines... fins que arriba la pressió de grup. 

Veient que li costa fer amics, els seus desesperats pares prenen la decisió de regalar-li una tauleta infantil, anomenada Lilypad, amb què a banda de distreure's pot xatejar amb altres nenes i sentir que forma part d'un grup.

Com podíem esperar els adults, i descobrirà -esperem- l'audiència, això té unes conseqüències nefastes per a les relacions humanes tradicionals que no cal que repassem aquí. A partir d'aquí fa la sensació que el film esdevindrà un relat propagandístic en contra de les joguines electròniques, però no cal que patim, perquè després s'introdueixen els matisos, la redempció i la conciliació, a més que els aparells que hi surten també adquireixen vida pròpia quan no els miren els humans, i tenen la seva història i els seus processos d'obsolescència i abandonament, per bé que el guió ens demana un salt de fe a l'hora de presentar la connectivitat com una mena de màgia intergeneracional que sabem que no existeix.

Recuperant la qüestió dels relleus, a Toy Story 5 en Woody torna a aparèixer -un altre salt de fe, atès que el final de la quarta pel·lícula era un altre emotiu comiat, en aquest cas d'ell respecte a la resta de joguines-, però la protagonista aquest cop és la Jessie, que porta des de la segona pel·lícula negant-se a acceptar qualsevol mena de canvi -aquesta és de les meves-, i la cinquena, a banda de ser, de manera comprensible, una estirada de xiclet per fer més calés amb un producte que saben que funcionarà amb l'excusa argumental del canvi de paradigma en el joc -que està prou bé, compte-, ens ofereix un emotiu tancament també a la història persona de la vaquera de drap. 

Com es podia esperar d'un film de la saga, i de Pixar en general, tenim una aventura divertida per als infants (no cal dir que les joguines de sempre tenen la seva intrahistòria i ens arrencaran més d'un somriure amb les seves noves preocupacions), amb missatge per si té la fortuna d'arribar-los, i una lectura diferent per part del públic adult, que se sent identificat amb aquests canvis associats a les etapes de creixement, amb la nostàlgia derivada de deixar enrere el passat però mirar-lo de tant en tant, i a l'evolució de la societat lligada a la de la tecnologia. Per a mi, doncs, tot i que el film no calia, val la pena. 

Hi haurà una sisena part? Ja no m'atreveixo a dir ni que sí ni que no. La història de les joguines continua viva després de 31 anys, així que... per què no? De moment, pel que acabo de llegir mentre redacto aquesta entrada, el senyor Stanton diu que té pensada una trilogia per a la Bonnie, com la va tenir l'Andy, així que podríem veure una Toy Story 6. La qüestió és quan. 
 

 

 

Sèries: Beef (segona temporada)

Recuperem una mica el ritme tradicional d'aquest blog després d'un breu període de temps en què les entrades s'han espaiat més pel simple motiu que no tenia temes de què parlar, i avui tornen les sèries, amb la segona temporada d'una que ja en el seu moment vaig dir que en principi era una minisèrie, i que probablement ho era abans que, a causa de l'èxit que va tenir, algú decidís que seria una sèrie antològica, així que puc fer una entrada sobre la seva segona temporada. 

La nova temporada de Beef, Bronca en la versió traduïda que podem veure subtitulada en català a Netflix, es va estrenar tres anys després de la primera, d'abril de 2023 a abril de 2026, però en comptes de 10 episodis la formen 8.

Una altra diferència és que, aquest cop, el repartiment no està dominat per intèrprets d'origen asiàtic, tot i que Corea hi està representada i d'una manera important. Aquesta vegada els seus protagonistes són estatunidencs, i els repassarem a continuació mentre comentem les circumstàncies argumentals de la temporada. 

Igual que a la primera temporada, ens trobem davant de la història d'un enfrontament que va escalant i que té unes conseqüències inesperades per a totes les parts implicades, que perden el control de la situació fins a uns extrems que freguen la comèdia.

Però podem veure clarament com l'acció depèn de dues parelles, i així és com ho tractaré. Començo per les cares més conegudes del repartiment, que fan dels personatges Josh Martín (Oscar Isaac, un dels meus actors preferits) i Lindsay Crane-Martín (Carey Mulligan), un matrimoni format pel mànager general d'un club de camp i la seva dona, que es dedica a l'interiorisme. 

Aparentment estan ben avinguts i es tracten braç a braç amb els ricatxos que constitueixen la clientela del club, però tant una cosa com l'altra són una aparença, perquè ni tenen el nivell socioeconòmic d'aquesta gent, ni sembla que se suportin l'un a l'altra en molts moments del seu dia a dia.

De fet, durant una discussió sortida de mare, amb crits i llançament d'objectes i tot, una parella d'empleats del club els enganxa i els grava amb el mòbil, i aquí comença tot plegat.

L'Austin Davis (Charles Melton) i l'Ashley Miller (Cailee Spaeny) són una jove parella ensucrada que ni tan sols ha discutit mai, tampoc és que portin gaire temps junts, però no trigarem en veure que hi ha discrepàncies importants i secrets que provoquen esquerdes en això que semblava perfecte.

Ell és un entrenador personal que intenta mantenir una clientela per complementar el seu sou de mitja jornada al club, i ella hi treballa però en una posició força baixa. El dia de l'esmentada discussió dels Martín, ells la presencien i fan servir el vídeo que graven per fer xantatge al seu cap i ascendir tant laboralment com en ingressos econòmics, un moviment astut i orquestrat sobretot per l'Ashley -l'Austin és igual de babau que ella, però ella té més iniciativa-, i segons el seu punt de vista necessari perquè, al capdavall, són joves que es troben en la impossible situació econòmica que tots coneixem, però és un moviment amb conseqüències devastadores. 

M'he allargat una mica amb la premissa de la temporada, però crec que era necessari. A partir d'aquí només diré que, com era d'esperar, sobretot si venim de la temporada anterior, la troca s'embolica de mala manera perquè, a sobre, aquestes aparences que volen mantenir els Martín tenen un cost elevat de manteniment, i el xantatge d'aquest parell de representants de la Generació Z només afegeix tensió i estrès a la vida de la parella més gran, i unes relliscades que són el germen del clímax de la història.

I quan entren en joc la nova propietària del club, una multimilionària coreana, amb un poder dels que controlen països, i la seva assistent, és quan els quatre personatges de què he parlat ja perden totalment el control de les seves vides, i cada capítol ens té amb l'ai al cor perquè sabem per experiència que no té pinta d'acabar bé. El darrer episodi, sobre el qual no explicaré res, té moments fins i tot delirants. De debò, no us la perdeu.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!  

  
 

 

Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres. 

 

Lectures: El gust de les ortigues

Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.

En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.

Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.

El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill. 

Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku. 

En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota. 

El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.

 

  

Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.  

 

 

Coses que m'hauria agradat veure a Bola de Drac

Ara que porto uns dies sense publicar res al blog, o si més no més dies del que és habitual, perquè tampoc tinc cap ressenya de cap mena pendent d'escriure, se m'ha acudit un tema dels que em van bé en aquests casos i que, al capdavall, acostumen a tenir més visites que els altres.

He parlat de moltes coses relacionades amb Bola de Drac al cap dels anys, però de tant en tant se me n'acut alguna altra, i avui he pensat que podria compartir amb vosaltres coses que no es van veure a l'obra d'Akira Toriyama, com a mínim al manga, perquè les pel·lícules les tinc menys controlades i, al capdavall, no formen part del cànon.  

Comencem per una que he pensat sempre, i és que en Goku i en Chaoz no es van enfrontar mai, i és una cosa que m'agradaria veure i que, de fet, es pot fer en diversos videojocs de lluita, com es pot veure a la imatge que he agafat d'exemple.

De fet, no tinc constància que aquests dos personatges hagin arribat mai a parlar directament, i l'única referència a una possible amistat entre ells que em ve al cap és quan, en un dels cops que en Goku clava a en Nappa quan arriba a l'erm en què els guerrers de l'espai lluiten contra els guerrers Z, el protagonista de la sèrie diu que és per en Chaoz. Suposo que són "amics d'un amic", com una mena d'amics de segon grau, o potser allò que segur que tots ens hem trobat algun cop, i és que dins d'una colla una mica gran, sempre hi ha algú amb qui ens fem menys i que ens resultaria fins i tot una mica incòmode fer alguna cosa junts sense la presència de cap altre membre.

En Trunks de 8 anys va participar en un Gran Torneig de les Arts Marcials, concretament el 25è, i de fet el va guanyar, però va ser a la categoria infantil i a mi el que m'hauria agradar veure és l'"original", el primer que vam veure, el del futur, lluitar en un d'ells. I no, no em serveix el Joc d'en Cèl·lula, on més que participar-hi va acabar implicat en una batalla campal. 

Les circumstàncies no eren les més favorables, ell visitava el present dels protagonistes breument i en moments comptats i crítics, fora de la pau necessària perquè se celebrés l'esdeveniment, que tot i així de tant en tant es va continuar duent a terme, d'aquí que el 24è el guanyés Mr. Satan. Però bé, per una raó o una altra, em quedo sense veure en Trunks, el normal, el seriós, no el pallasso, participant en un Tenkaichi Budôkai. 

Sabem que en Krilín va aconseguir conquerir el cor de l'A-18, i encara que pel tipus de manga que és i el públic al que va adreçat és comprensible que no ens n'expliquessin els detalls, la parella era tan improbable que m'agradaria molt saber alguna cosa més sobre com aquest voluntariós però físicament poc atractiu personatge va fer que la bella androide es fixés en ell com a home. El moment que el va començar a mirar amb uns altres ulls. I no, no crec que fos pels gestos bondadosos que va mostrar amb ella quan la ginoide encara estava amb la mentalitat assassina amb què la vam conèixer.

També m'agradaria saber com va anar el tema de la Bulma i en Vegeta, més enllà de l'impacte argumental. Ens deia el Trunks del futur que sa mare es va fixar en el príncep dels guerrers de l'espai perquè el veia molt sol, i també sabem que es va cansar de les infidelitats d'en Yamcha, però encara que m'ho imagino com un tema més passional que romàntic, m'agradaria veure en Vegeta acceptant les propostes del primer personatge femení de Bola de Drac.

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, si bé és cert que se'ns ha dit, o bé dins de la sèrie o bé en materials relacionats amb ella i gràcies als càlculs i les deduccions dels estudiosos, que la 20a edició, la que va immediatament abans de la primera que se'ns mostra, la va guanyar el Rei Xapa, però em faria gràcia veure algun spin-off de com va ser aquell torneig.

De fet, de més campionats anteriors, incloent-hi el 13è, que va ser el de la primera victòria d'en Mutenrôshi. Aquestes coses, en altres obres tant de còmic com d'imatge real modernes, serien perfectament factibles com a preqüeles i spin-offs, i la veritat és que hi tinc curiositat. 

Una altra, i ja acabo: productes més moderns com Bola de Drac Super ens han ensenyat alguns personatges de la sèrie treballant, guanyant-se la vida. I són feines, excepte la d'en Goku, relacionades amb la força física adquirida durant tots aquests anys.

Tot això està molt bé, però... per què no se'ns parlava mai de què vivien, durant l'aventura original? Què feia en Goku quan era adolescent, per menjar? Cada dia caçava o pescava? Després sabem que el sogre els passava calés, però hi ha massa forats. Què feia, en Krilín, abans de fer-se policia a Super? I el Follet Tortuga, que només tenia deixebles excepcionalment -i no sembla que li paguessin-, de què vivia?  

En fi, per avui ho deixo aquí. Quines coses us hauria agradat que s'expliquessin millor a Bola de Drac, o fins i tot si es van explicar en converses, quines us hauria agradat veure? 

 

Lectures: Correus

Encara que tinc poc temps lliure, m'entesto en tenir més d'una afició, i una d'elles, des de ben petit, és llegir. El cas és que amb els llibres que tinc a casa, entre els que encara no he llegit mai i els que puc rellegir tranquil·lament perquè no me'n recordo gaire, no caldria que n'agafés de la biblioteca, però hi caic un cop rere l'altre en passar per davant de l'expositor de novetats quan hi vaig per agafar-hi i tornar-hi llibres per a la meva filla.

El llibre de què parlaré avui no l'hauria agafat mai en préstec, però, si fos pel títol. No em semblava que suggerís un tema gaire atractiu, però el seu autor, en canvi, el coneixia com un dels grans noms de la literatura estatunidenca del segle XX, i vaig pensar que el destí m'havia posat aquella portada als morros perquè hi fes coneixença, ja que no n'havia llegit mai res. Malauradament, pel que sembla, no hi ha res més d'ell publicat en la nostra llengua, almenys que jo hagi trobat. 

Correus és el nom d'aquesta novel·la de Charles Bukowski, autor tremendament prolífic i influent en la seva època, i un dels representants de l'anomenat realisme brut, és a dir, un tipus de realisme narratiu centrat en les vides quotidianes de persones normals i corrents, amb especial interès en els baixos fons, fent ús d'un llenguatge concís, sense cap floritura, i sense gaires embuts.

No és que jo sigui cap expert en literatura, en absolut, però sense tenir ni idea de quina mena de llibres escrivia aquest senyor que va viure de 1920 a 1994, sí que coneixia el seu nom, senyal que no era un qualsevol. El cas és que he connectat ràpidament amb la seva manera d'escriure i els seus temes, i continuaré buscant llibres i autors que pertanyin a aquest corrent.

Però anem al llibre, que ressenyaré breument dient que és un relat autobiogràfic narrat en primera persona pel seu alter ego, en Henry Chinaski, i basat en els anys que l'autor va treballar en oficines de correus. No hi ha grans esdeveniments: ens parla del fastigós dia a dia en aquesta empresa federal, de com l'explotaven i de com no s'estava de res en el seu escàs temps lliure, que en comptes de dedicar al descans omplia de sexe, alcohol i apostes hípiques, tot en excés. 

Publicat originalment el 1971, i editat en català per l'editorial mallorquina Quid Pro Quo el 2021, ens presenta una prosa ameníssima, molt divertida, amb anècdotes delirants gairebé al límit del que és creïble, però la sensació que transmet és aquesta: malgrat la duresa de les seves condicions laborals, aquest home portava una vida tremenda, s'ho passava d'allò més bé i pocs penediments es devia endur a la tomba.

Un cràpula, aquest Bukowski, i si tota la seva obra és tan irreverent com aquest primer llibre que n'he llegit, soc capaç de provar fins i tot a llegir-ne poesia, gènere en què també va ser molt prolífic i destacat, per pura curiositat, jo que no tinc gaire interès en aquest format no per menyspreu, sinó per la meva manca de capacitat de valorar-lo com cal. Sigui com sigui, m'ha caigut molt bé, aquest senyor, i el vull conèixer millor.

 

Sèries: El cavaller dels Set Regnes

Després d'haver llegit i vist Joc de Trons, no vaig dubtar a l'hora de veure House of the Dragon, ja sense llegir-ne primer el llibre, i com no podia ser d'una altra manera, quan vaig saber que sortia un nou spin-off d'aquest univers, de nou sense haver-ne llegit la versió original en paper perquè, aquest cop, admeto que desconeixia totalment, també l'havia de veure.

Ja havia sentit, perquè la gent no s'està de res a l'hora de comentar les coses de seguida que les veu, que era un producte diferent dins de l'obra de George R. R. Martin, que aportava alguna cosa que les altres dues sèries no tenien, i he comprovat que és així. Procedeixo, doncs, a escriure l'habitual crítica-comentari de la primera temporada de la sèrie, reduint al màxim possible els spoilers.  

El cavaller dels Set Regnes, que es pot veure amb doblatge i amb subtítols en català a HBO Max, és una sèrie que s'ha estrenat al gener d'aquest 2026 i que, de moment, consta de 6 episodis que conformen la seva primera temporada. 

Tot i que inicialment em pensava que era una minisèrie, en realitat hi haurà més temporades, cadascuna de les quals adaptarà una de les novel·les curtes de la sèrie d'en Dunk i l'Egg, col·lecció en marxa de la qual actualment hi ha tres llibres, publicats en català amb el nom de la sèrie de televisió. 

El seu protagonista és en Duncan "Dunk" l'Alt (Peter Claffey), un cavaller errant molt pobre que, de fet, no ens acaba de quedar clar si és cavaller oficialment, perquè el cavaller del qual ell era escuder, Ser Arlan of Pennytree (Danny Webb), el coneixem a través de flaixbacs, ja que ell l'enterra només començar al sèrie, i en aquestes escenes només el veiem com un personatge més aviat ridícul, i reticent a nomenar-lo cavaller al seu torn.

Tanmateix, ell es fa dir cavaller errant i es vol inscriure en un torneig i anar-se guanyant un nom i uns diners, però com que no el coneix ningú i el seu mentor també és pràcticament desconegut, no li serà gens fàcil obtenir el permís per fer-ho.

Al principi del seu periple coneix l'Egg (Dexter Sol Ansell), un nano que confon amb un mosso de quadra, però que insisteix en ser el seu escuder. I, tot i que al principi en Dunk s'hi resisteix, aviat formen un bonic vincle entre un homenot que mostra més autoconfiança que habilitats reals i un nen força savi però amb un cor enorme que el vol acompanyar tant sí com no.

El nen amaga una identitat que no revelaré en aquestes línies i que es veu a mesura que avança la temporada, però tots dos junts formen un duet d'allò més simpàtic i entranyable.

Un esdeveniment desafortunat li complica enormement la vida al protagonista, i és que per la seva bondat de cor es baralla amb algú que està força per sobre d'ell en termes d'autoritat, i això precipita el tens tram final de la temporada, més seriós que no pas el primer, que destaca -i aquesta és una de les diferències d'aquest producte respecte als anteriors- per l'humor que veiem ja en una de les primeres escenes del primer episodi, que es desmarca de Joc de Trons en "cagar-se" en la mítica cançó d'entrada. Una cançó, per cert, que no torna a sortir, així com cap episodi té opening.

L'altra diferència amb les altres dues sèries és que els personatges que poblen El cavaller dels Set Regnes, tot i pertànyer a una Història comuna i amb cognoms i cases que ja coneixíem -de fet, se suposa que la trama té lloc 90 anys abans de Joc de Trons-, són en la seva majoria gent sense gaire poder ni possibilitats reals de canviar aquesta situació, i en alguns casos tenim personatges secundaris excèntrics, ridículs i amb no gaires més aspiracions que les d'en Dunk.

Una història lleugera, divertida en alguns moments, amb algunes escenes força violentes també, no perdéssim el costum, que va bé per tornar d'alguna manera a Joc de Trons sense que hi hagi la gravetat ni la solemnitat de les sèries vistes fins ara. 

 

Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.
 
 

Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.