Sèries: Ginny & Georgia

De les diverses maneres que ens porten a descobrir una sèrie n'hi ha una que no havia experimentat, i que és tan casual que dono gràcies que es produís, perquè si no no hauria vist mai, probablement, la que protagonitza l'entrada d'avui.

Resulta que vaig veure un fragment d'una escena sobre la gestió d'un conflicte entre nens i com la mare del vídeo la resolia, d'una manera contundent però que els que som de prendre'ns la justícia pel nostre compte podem arribar a aprovar, i quan em vaig posar a investigar d'on havia sortit allò vaig descobrir que era això, una sèrie, i que la podia veure a Netflix. Aquí la teniu. 

Ginny & Georgia és una sèrie de comèdia dramàtica creada per Sarah Lampert que es va estrenar a la plataforma de streaming el 24 de febrer de 2021, després de la qual cosa ha tingut dues temporades més, de 2023 i 2025, cadascuna amb 10 episodis i, per tant, al final de la tercera, ja n'hi ha 30. Se sap que, com a mínim, ha renovat per una quarta temporada, però veient el patró que hi ha hagut fins ara ens podem carregar de paciència.

En fi, de què va aquesta sèrie? Comparada amb Gilmore Girls pel fet que les protagonistes són una mare i una filla que es porten només 15 anys -tot i que aquí també hi apareix un nen de 9- i la mena de relació que tenen, aviat és evident que la cosa va per una altra banda i que té una personalitat pròpia que la fa força original. Però la pròpia Netflix fa aquesta referència, així que no seré jo qui l'amagui. 

La premissa de Ginny & Georgia és que una nova família, formada pels tres esmentats personatges, arriba a la fictícia població de Wellsbury, Massachusetts, als Estats Units, per començar-hi una nova vida. No hi ha més membres, en aquest grup, i no trigarem en saber per què, que al capdavall és la gràcia de la història i el conflicte al voltant del qual gira pràcticament tot plegat.

La mare és la Georgia Miller (Brianne Howey), de 31 anys, que duu amb ella la Virginia "Ginny" (Antonia Gentry), de 15, i l'Austin, de 9. Com podem veure, la canalla ve de pares diferents, i té noms que semblen triats de topònims dels Estats Units, perquè en realitat és així, com el de sa mare.

La Georgia, tot i que apareix segona al títol de la sèrie, és l'autèntica protagonista de la sèrie. Si més no, el destí de tots plegats, i a partir de determinat moment de tot el poble, està afectat per les seves accions i decisions.

Amb un carisma natural i un atractiu físic que li obren moltes portes, la Georgia és una dona extremament astuta, maquinadora i, per què no dir-ho, egoista, que fa anar tothom per on vol. Aviat sabrem, però, i a través de flashbacks on la veiem de més jove (interpretada per la Nikki Roumel), que aquesta artista de l'estafa és producte d'una infantesa i una adolescència duríssimes, en què va patir coses d'una gravetat superior a la mitjana, per dir-ho finament.

Això la va enfortir, i li va ensenyar a sobreviure i lluitar, pels mitjans que fos, pel seu somni de dur una vida normal i feliç, sense privacions. I ho va haver de fer a càrrec de dues criatures, una de les quals tinguda en plena adolescència. Ha estat una vida de misèria i delictes per poder tirar endavant, i ara s'esforça per mostrar una aparença de normalitat i benestar que amaga tots aquests traumes del passat i més esquelets a l'armari dels que seria recomanable tenir. Perquè el problema és que les males accions dutes a terme quan són necessàries, a còpia de repetir-les se'ls va restant gravetat. Li passaria a tothom. I el passat no queda enterrat per sempre, com anirem veient a mesura que avança la sèrie.

La Georgia té una relació especialment propera amb la seva filla gran, la Ginny, una noia amb un gran talent per a la literatura i la poesia que només desitja poder tenir una vida normal, sense mudances constants, i que ha vist més coses de les que la seva mare es pensa.

Perquè aquests canvis d'escenari han estat conseqüència de les dràstiques mesures que ha pres la Georgia en diferents punts de la seva vida per sortir de situacions perilloses. Ara, per fi, la Ginny és en un lloc que li agrada molt i comença a fer amistats, però el passat, la seva condició de persona racialitzada i l'absència habitual del seu pare li provoquen un seguit de traumes que expressa d'una manera particular que tampoc vull revelar en una entrada introductòria d'una sèrie. 

Parlant del pare, en Zion Miller (Nathan Mitchell), que sí que anirà apareixent a la sèrie, és un fotògraf que va voltant pel món i que ja des de poc després de néixer la Ginny va ser a la seva vida de manera intermitent, perquè es va voler dedicar a aquesta professió bohèmia amb la seva moto i la seva càmera mentre la Georgia feia les feines que anava podent per mantenir la nena. Com a parella van durar poc, però també van ser intermitents i, en el fons i malgrat respectives relacions sentimentals amb terceres persones, no s'han acabat de desenamorar mai l'un de l'altra.

Tot i aquesta descripció que el pot fer quedar com un tarambana, a poc a poc va agafant un rol seriós i molt important per a l'equilibri de les relacions de la Ginny i la seva salut mental. I de l'Austin (Diesel La Torraca) no us en poso foto perquè, francament, és un personatge molt poc utilitzat, i no se'n pot dir gaire cosa més que el seu pare... és a la presó per motius que es revelen més endavant.

Dèiem que la Ginny desitja una vida estable i normal pròpia de la seva edat, i sembla que l'aconsegueix quan entra a l'institut de Wellsbury i hi fa amigues, un grupet que es fa dir MANG per les inicials de les seves components, que són la Max, l'Abby, la Norah i la mateixa Ginny. 

Tot i que amb el pas de les temporades les altres dues van agafant pes argumental, la millor amiga de la Ginny és, des del principi, la Maxine "Max" Baker (Sara Waisglass), una noia molt intensa i melodramàtica que no calla ni sota l'aigua, però per la qual podem arribar a sentir força afecte ben de pressa. 

La Max té un germà bessó, en Marcus (Felix Mallard), que des del principi ronda la Ginny per iniciativa pròpia i ella, tot i que a contracor, li segueix el joc. Al capdavall, és el germà de la seva amiga i tots dos, a més, són els veïns de davant dels Miller. 

Respon a l'estereotip de rebel d'institut callat i distant, en el seu cas perquè va perdre el seu millor amic per culpa d'un càncer, i des de llavors està en depressió. És un personatge amb molts problemes, però la relació que té amb la Ginny és d'allò més interessant, profunda i complexa. 

Els pares de la Max i en Marcus són encantadors, però no vull que l'entrada s'allargui infinitament i encara he de parlar d'altres personatges. La mare, l'Ellen (Jennifer Robertson), és l'única amiga que la Georgia té al poble, perquè l'arribada d'aquesta texana que fa caure la bava als homes i que té una personalitat tan extravertida no agrada al grupet de dones que remenen les cireres als actes cívics del barri, encapçalades per la Cynthia Fuller (Sabrina Grdevich, a la imatge), agent immobiliària i principal opositora de l'alcalde que esdevé, per diversos motius, el que podríem considerar la nèmesi de la Georgia al llarg de la sèrie.

I en part és perquè la Georgia no és opositora de l'alcalde Paul Randolph (Scott Porter), sinó tot el contrari, ja que s'enamora d'ell a primera vista, a la foto podem veure per què, i troba la manera d'entrar a treballar a l'ajuntament del poble, on arriba com un remolí i, amb els seus mètodes poc ortodoxos, esvalota el galliner en el bon sentit i dona més d'un cop de mà a l'Administració, on esdevé un actiu molt important malgrat la seva manca de formació acadèmica.

No sé si dir gaire més d'en Paul, perquè la relació entre tots dos evoluciona també d'una manera interessant, però aporta el component romàntic a aquesta sèrie pensada per a un públic objectiu femení, tot i que jo n'he gaudit molt i m'hi he enganxat.

No vull repassar tots els personatges, però no em puc estar de fer una menció especial a en Joe (Raymond Ablack), el propietari del restaurant Blue Farm, local que és l'ànima de la vida social del poble, almenys per als pocs adults que segueix la història.

És tossut i una mica rondinaire, però la Georgia és el seu punt feble i la consenteix, començant pel fet de contractar la Ginny perquè hi treballi a mitja jornada mentre va a l'institut, i així, entre una cosa i l'altra, es converteix en un amic fidel de la família, però també és el paio que cau bé a tothom del poble. Un secundari dels que m'agraden a mi, i que després anirà adquirint un paper força clau en el desenvolupament de la història.

Perquè la trama de la sèrie no va només de les alegries i les penes de l'institut, amb les classes, els drames amorosos, els festivals i les festes amb alcohol a casa d'algú. Ni dels embolics sentimentals i laborals dels adults. Que també. Té aquest punt telenovel·lesc que enganxa i que la fa fregar la categoria de plaer culpable. Però no. Ginny & Georgia és també la rocambolesca història d'una supervivent i una constant agitació dels nostres valors morals mentre intentem acomodar el que sentim pels personatges dins del que anem sabent d'ells. I són coses molt fumudes. Ens tempta amb una manera atractiva de mostrar uns mitjans qüestionables per a l'assoliment d'un fi indiscutiblement bo. I, és clar, també tenim secrets, girs de guió i traïcions, però també aliances. Val molt la pena, de debò. És força original.
 

 

Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Visionats: Trilogia Robocop

No he sigut mai de veure les pel·lícules gaires vegades, em sembla que ja ho he comentat en alguna entrada anterior, i tot i així hi ha franquícies de les quals tinc vagues records que em fan voler veure'n les entregues després de dècades sense revisar-les, normalment perquè es produeix algun revival, com m'ha passat amb Rocky, Rambo o Terminator.

En el cas del que us porto avui no és per cap pel·lícula nova (sí que n'hi ha una que ja té uns quants anys i que veuré algun dia), sinó que la motivació ha estat la voluntat d'estrenar els videojocs per a la PlayStation 5 basats en aquestes pel·lícules i que tinc pendents de jugar. Així que era el moment ideal per dedicar el meu temps lliure, que és escàs, a repassar -i amb les poques coses que en recordava, gairebé podríem dir que veure per primer cop- la trilogia del policia cíborg més popular de la història de l'entreteniment. 

La saga comença el 1987 amb Robocop, dirigida per Paul Verhoeven (que després faria Desafiament total, Instint bàsic, Showgirls o Starship Troopers) i escrita per Edward Neumeier i Michael Miner. Una pel·lícula molt emblemàtica i estimada dels anys 80 dins del gènere de l'acció i la ciència-ficció amb alguns moments molt mítics que, malgrat la meva memòria i les poques vegades que l'he vist, em van quedar gravats per l'impacte que van causar en el jo que anava a primària, i és que aquesta mena de films, antigament, els podia veure el públic de qualsevol edat i no passava res... o gairebé res.

Breument, la primera pel·lícula ens situa en una Detroit econòmicament devastada i plagada pel crim, i en què una megacorporació, OCP (Omni Consumer Products) pensa construir una nova Detroit amb la seva tecnologia i, per tant, sota el seu control. Una ciutat avançada, neta i plena d'harmonia que s'anomenarà Delta City. 

La crisi econòmica fa que, a més, hagi pres possessió del departament de policia de la ciutat, i per poder emprendre la construcció esmentada necessita reduir el crim a la mínima expressió, de manera que presenta la proposta dels robots policies que, després d'una fallida -i per mi impactant i inoblidable- presentació d'un prototip, vira cap a un altre model, que és el del protagonista del film.

En aquest cas és un cíborg, una barreja de robot amb teixit orgànic, que surt de la recuperació del cos de l'agent Alex Murphy (Peter Weller), nou a la comissaria liderada per l'entranyable sergent Reed (Robert DoQui), que en la seva primera missió és brutalment assassinat per la banda del considerat líder del crim de Detroit, una altra escena no apta per a tots els públics.

Aquesta premissa de ciència-ficció, que demana un exercici de fe i que avui potser no acceptaríem tal com està explicada, als anys 80 i 90 ens semblava al·lucinant, i vista d'aquesta manera podem considerar que encara ho és. Però el robopoli, que inicialment no és ben acollit per un cos de policia que lluita pels seus drets en veure, amb por, que l'empresa per a la qual ara treballa els vol substituir per màquines, acaba esdevenint un heroi i s'enemista també amb la companyia que el va crear perquè, al capdavall, es podria dir que és malvada, si més no tal com l'estan gestionant els seus responsables.  

Malgrat moments com el de la imatge, que també em va impactar moltíssim de petit, i una gran quantitat d'escenes d'acció, persecucions, trets, sang i violència extrema que van comportar la censura a les versions televisives al seu país d'origen, Robocop és també la tràgica història d'un home que ho perd tot, començant per la família en ser declarat legalment mort, també la seva identitat i humanitat -veurem fins a quin punt, gràcies a la intervenció de la seva companya Ann Lewis (Nancy Allen), l'heroïna humana del film-, i també hi ha un missatge anticapitalista i de defensa dels oprimits, si bé aquests elements agafen més importància a les seqüeles. 

En conjunt, doncs, una pel·lícula que, vista amb la perspectiva dels anys, hi insisteixo, i tenint en compte quan es va estrenar, no és estrany que sigui un clàssic del gènere.

Robocop 2, estrenada el 1990, va tenir canvi de guionistes perquè van ser acomiadats per la vaga del gremi de 1988, i també va canviar el director, que passava a ser Irvin Kershner, que dirigiria una història ideada pel famós i polèmic guionista de còmics -i després també director de cinema- Frank Miller, encarregat també d'escriure el guió en tàndem amb Walon Green.

Llegeixo que aquest cop es volia fer una seqüela més per a tots els públics, almenys oficialment, i també hi va haver una sèrie d'animació d'en Robocop, així que s'apel·lava també a l'audiència adolescent. Personalment, encara que hi ha menys escenes violentes -o, si més no, ho són en menor grau-, em sembla curiós que una pel·lícula en què un personatge important és un nen que diu moltes paraulotes i és tinent d'una banda de traficants de drogues, i que també mata gent, es pugui considerar més per al públic general que la primera.

Com sol passar en aquests casos, a la segona part de la història d'un nou heroi hem de veure'l amb dificultats, fallar, passar-ho malament, i aquí en Robocop subestima el poder d'aquesta banda de traficants d'una devastadora droga anomenada Nuke i, en el seu primer encontre, li fumen una brutal pallissa i, literalment, el destrossen.

Però l'autèntic enemic, un cop més, és l'OCP, que aquesta vegada idea un nou prototip de robot policia, curiosament anomenat "Robocop 2", que pretén emular el procés amb què es va crear el protagonista, tot i que no acaba de rutllar i les conseqüències donen lloc a una de les dues trames paral·leles del film, que en realitat està relacionada amb la primera, però no en donaré més detalls per no fer spoilers si algú no l'ha vist. Ja sabeu que opino que els spoilers no caduquen, que sempre hi pot haver algú que no ha consumit un producte d'entreteniment considerat de coneixement comú, així que seguiré la màxima de "no facis als altres el que no vols que et facin a tu".

A Robocop 2 tornem a veure molta acció, trets, sang, combats espectaculars i el patiment del protagonista, que té records de la seva vida anterior amb què els científics no comptaven, però és veritat que no arriba als estàndards de qualitat de la primera part en termes argumentals, amb coses encara menys plausibles o una sensació d'incoherència a l'hora de determinar què pot deixar el protagonista fora de combat i què no, tot i que la qüestió de les directrius que li afegeixen després de la seva reparació, i com les gestiona després, és prou interessant.

En Robocop és un producte d'una corporació, però la seva part humana es rebel·la i el converteix, un cop més, en un maldecap per als seus creadors, i aquesta és la gràcia del relat, més enllà de l'acció i l'espectacularitat dels enfrontaments. 

I passem al final de la trilogia -sí, ja he dit que hi ha una quarta pel·lícula, ja la veuré, però és un reboot-, Robocop 3, de 1993, on repetia Frank Miller com a guionista, però amb nou canvi de director, ara Fred Dekker, i el més important, canvi d'actor protagonista, que passa a ser Robert Burke, si bé la seva fidel companya, l'agent Lewis, continua tenint la cara i la veu de la Nancy Allen.

Aquesta tercera entrega, que ja us avanço que va tenir encara pitjor acollida que la segona, amb unes notes baixíssimes, és la típica ovella negra d'una saga que a mi m'agrada veure per poder jutjar per mi mateix, i tinc tendència a veure-les amb bons ulls, com em passa amb Rocky V, que a mi m'agrada, o totes les de Terminator que van venir després de la segona i que sembla que ara no agradin a pràcticament ningú.

Aquest cop el tema principal són els desnonaments forçats que duu a terme l'OCP, amb un cos especialitzat dins de la policia, per tal de poder-se posar a construir d'una vegada el seu projecte de ciutat nova, projecte que ve de la primera pel·lícula i que jo trobo bé en termes de lore que es reprengui perquè, en el fons, a les altres dues parts no quedava tancat del tot.

Aquí sí, però un altre punt positiu que li veig és que no ens trobem amb l'enèsim prototip de robot amb què s'enfronta en Robocop -també s'enfronta amb un robot, però té poca rellevància argumental i sembla més aviat forçat-, sinó que el protagonista fa costat a l'anomenada -i públicament criminalitzada- Resistència, formada per gent normal que no es vol quedar de braços plegats mentre els fan fora de casa seva i que duu a terme accions pròpies d'una guerrilla.

Em sembla més interessant del que se li concedeix, sincerament. Mostra un Robocop encara més humà i té moments d'acció, és clar, i també algun accessori de més -ehem-, però és la lluita del poble contra el capitalisme més cruel, i hi ha moments entendridors, tràgics i emocionants. Per a mi, en conjunt, és un tancament adequat per a la història, potser perquè no soc capaç de veure-li tants defectes com se li atribueixen, que ja pot ser.

M'ha agradat molt repassar aquestes pel·lícules -tot i que no recordo si la tercera l'havia arribat a veure mai-, encara que soc capaç de veure la baixada de qualitat a mesura que la saga avança, també com de malament ha envellit l'stop motion de l'ED-209, i ara que tinc l'univers Robocop fresc podré encarar-me als seus videojocs amb més coneixement de causa i gaudir de les referències i les picades d'ullet, que és el que m'agrada a mi. 

A més, als esmentats de la Playstation 5, amb la veu d'en Peter Weller, que ja té una edat, però que sempre serà en Robocop. 

 

Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.

 

Sèries: Monster - The Ed Gein Story

M'encanten les minisèries, perquè tenen un format digerible fàcilment quan no tens temps d'emmerdar-te amb l'enèsima sèrie llarga i que, a sobre, podria ser cancel·lada en qualsevol moment, i alhora són obres amb uns estàndards de producció molt alts, gairebé cinematogràfics.

N'hi ha una de la que ja he parlat dues vegades, perquè s'ha convertit en una antologia, i ara que ha tingut la seva tercera temporada o tercera part, toca parlar-ne.

Monster: The Ed Gein Story és el nom d'aquesta nova història, estrenada a Netflix el 3 d'octubre d'aquest 2025 i formada per 8 episodis, aquest com amb Ian Brenner com a showrunner després de col·laborar en aquesta funció a la segona temporada amb Ryan Murphy, el creador de la sèrie.

El protagonista, en aquesta ocasió, és novament un assassí en sèrie, a diferència dels germans Menéndez de la segona temporada, que utilitza uns mètodes especialment sanguinaris i unes peculiars motivacions, i que de fet va existir de veritat, com ha estat sempre a la sèrie.  

Es tracta de l'Ed Gein (Charlie Hunnam, el protagonista de Sons of Anarchy), que als anys 40 va començar a cometre assassinats i, sobretot, desenterrar dones i utilitzar diverses parts dels cadàvers, en especial la pell, per fer-ne objectes quotidians.

Reprimit sexualment amb duresa per part de la seva mare, interpretada per la Laurie Metcalf, l'Ed és un home que consideren el babau del poble, de caràcter amable i ritmes pausats, però després comet tots aquests actes inhumans que, al seu cap, no tenen res de dolent i dels quals no s'amaga especialment.

La seva obsessió amb les dones va més enllà de la roba interior femenina que es posa d'amagat, i deriva en la profanació dels cadàvers i una pell que s'arriba a posar per sobre de la seva, per motius psicològics que se'ns expliquen cap al final de la temporada.

Per la naturalesa dels seus actes, aquesta història mostra escenes molt dures i explícites, cosa que se li ha criticat, també per què se centra força, en salts endavant en el temps, en la fascinació i la influència que van exercir el personatge i la seva "obra" en directors cinematogràfics (Hitchcock amb Psicosi o Tobe Hooper amb La matança de Texas), així com també futurs assassins en sèrie. 

És una part que, sense deixar de ser interessant, he de dir que personalment en alguns moments m'ha distret una mica massa del que volia conèixer, que era la vida d'aquest famosíssim assassí estatunidenc que, curiosament, he d'admetre que no coneixia ni de nom.

Tot i que no hi ha dubte que el que fa l'Ed és absolutament execrable, Monster podem dir que l'humanitza i en mostra el vessant bondadós, a més que explora la seva malaltia mental en forma d'escenes que tant a ell com a nosaltres -o almenys és el que em va passar a mi- ens costa, de vegades, saber si pertanyen a la realitat o a la seva imaginació, i no sempre n'obtindrem al resposta de manera immediata.

En conjunt, i malgrat que sé que ha tingut unes crítiques força dolentes -en part també perquè sembla que uns quants fets històrics són totalment inventats pel bé de l'interès argumental-, a mi m'ha agradat força, i he d'aplaudir la interpretació del senyor Hunnam, que no em sorprendria que fos reconeguda, com a mínim, amb algunes nominacions quan arribi el moment. 

Com que és una sèrie antològica, no passa res si no veieu aquesta temporada, però al capdavall són només 8 episodis d'aproximadament una hora. Com a història, d'una manera o d'una altra, és fascinant. Això sí, no és apta per als excessivament aprensius. 

 

Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Cinema: Wicked - For Good

Al gener vaig publicar la crítica d'una pel·lícula que podíem veure al cinema en la seva màxima esplendor gràcies a l'avui inusual fet que s'havia mantingut en cartellera uns mesos, i vaig dir que la seva segona part, prevista per a finals d'aquest 2025, l'aniríem a veure sense esperar gaire, i així ha estat: el primer cap de setmana.

Wicked: For Good (o Wicked Part II com es veu en pantalla) és un film dirigit altre cop per Jon M. Chu que reprèn la història intencionadament tallada -i ben fet, perquè la primera part durava 2 hores i 40 minuts- i basada, recordem-ho, en un musical, al seu torn adaptació d'una novel·la de 1995 que reinterpretava els fets de la pel·lícula El màgic d'Oz (1939), que també al seu torn adaptava un llibre de 1900.

Aquesta vegada són 2 hores i 17 minuts en què continua el drama de la història que hi ha al darrere de la conversió de l'Elphaba en la "malvada bruixa de l'Oest", que ja vam començar a veure a les acaballes de la primera part. Aquí es continua aprofundint en aquesta transformació, i veiem com tot aquell maniqueisme de tants relats clàssics, inclòs El màgic d'Oz, es basa en interpretacions interessades i malentesos, i com això pot destruir reputacions i vides.

La fastigosament bona i perfecta Glinda que vèiem a la primera pel·lícula també evoluciona en aquest film, cosa que celebro, perquè tampoc m'agradava veure una coprotagonista tan absolutament babaua i repel·lent. 

Per si no havia quedat clar llavors, i en tot cas s'havia confiat a la interpretació del públic, aquí es parla explícitament de la veritat com a relat fabricat pel discurs oficial i de com uns mateixos fets es poden veure com a virtuosos o mesquins segons el punt de vista.

Ja sabem que el màgic d'Oz no és el que diu que és, ja ho sabíem del film de 1939, però l'home té una capacitat tremenda de convèncer, i l'Elphaba no és immune a les paraules dolces. Tanmateix, som conscients que si se signés la pau no hi hauria pel·lícula, i el que veiem a partir de cert moment és una deriva inevitable cap a la guerra i un estat de les coses que conduirà -encara que l'afecte que ens pot inspirar la noia ens faci desitjar que tot plegat acabi bé- al final que li vam conèixer a El màgic d'Oz.

Quan vaig parlar de la primera part de Wicked vaig expressar les meves reserves respecte a aquesta segona: no volia que fos un remake del film clàssic. No ho és pas, per sort, però la Dorothy i els seus companys hi tenen un paper inevitablement més important, ja que els fets tenen lloc en paral·lel als d'aquella pel·lícula, i els veiem no gaire estona, si bé cadascun d'ells té un origen explicat en aquest film. Trobo que la manera de tractar la seva presència, necessària per a la trama, és prou respectuosa amb el fet que a Wicked la trama principal no és la seva. Està fet, en altres paraules, amb elegància.

La història ens enlluerna amb un disseny de producció espectacular, cançons que ens fan posar la pell de gallina i unes interpretacions memorables, i ens reserva alguna sorpresa i algun gir que fan que, per molt que en coneguem el desenllaç, el llargmetratge ens resulti interessant i es faci amè malgrat la seva durada.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta història, un drama monumental sobre una amistat improbable i la seva destrucció per culpa de la manipulació d'uns tercers. És, també, la història d'un amor tràgic, i sap com deixar-nos el cor arrugat amb la mala fortuna de l'Elphaba, un personatge que no va fer res més que néixer diferent i ser marginada tota la seva vida. 

Wicked, i sobretot la seva segona part, és un relat que m'ha emocionat d'una manera especial, i he patit amb la que per a mi és la seva protagonista principal, i que durant aquest any s'ha convertit en un dels meus personatges de ficció preferits. Si vau veure la primera pel·lícula, heu de veure la segona. I feu-ho al cine, si és possible.