Lectures: El gust de les ortigues

Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.

En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.

Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.

El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill. 

Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku. 

En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota. 

El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.

 

  

Sèries: Salvador

Quan vaig veure pòsters promocionals d'aquesta sèrie a les marquesines de bus vaig pensar que era la típica sèrie espanyola de moda que, em sap greu dir-ho, no em sol atraure. Tanmateix, un dia, després de veure un capítol d'alguna altra cosa, vaig voler mirar tràilers i un va ser el de la producció que avui us porto, i sense saber-ne res prèviament em va cridar l'atenció pel tema.

No era una sèrie sobre conductors d'ambulància com es podria pensar pel pòster, sinó que retratava un drama de carrer, amb joves esgarriats, que vaig trobar que podia ser interessant, i que avui us la porti al blog vol dir que, efectivament, l'he vist sencera. 

Tampoc era gaire difícil, perquè Salvador, creada per Aitor Gabilondo i dirigida per Daniel Calparsoro, és una minisèrie de 8 episodis que es va estrenar al febrer, i que té com a protagonista un home amb el mateix nom i una vocació que hi coincideix, en ser metge, però que per circumstàncies que passarem a explicar a continuació la vida l'ha tret de l'aparador i l'ha posat a treballar a les trinxeres. Ja aviso que, per la naturalesa de la trama, hi ha un punt en què he de fer un spoiler gros, però també és veritat que al tràiler es mostra, perquè és essencial.

El seu protagonista és en Salvador, interpretat per en Luís Tosar, cap de cartell d'una sèrie en què veiem altres cares conegudes fins i tot per als que, com jo, estem força desconnectat del món del cinema i la televisió de producció espanyola.

Ell és metge, però l'addició a la beguda i el joc van fer que perdés la família i la feina, i ara intenta tornar a començar com a conductor d'ambulància, ja lluny de les seves addiccions i destrossat per dins per les conseqüències de les seves decisions.

La seva filla és el seu gran penediment, ja que per culpa de tot plegat estan distanciats i ella no vol saber res d'ell, però per acabar-ho d'adobar, s'ha fet amb males companyies.

És la Milena (Candela Arestegui), que s'ha fet neonazi i treballa en un bar conegut per ser la seva base d'operacions. Malgrat els intents d'en Salvador d'allunyar-la d'ells, té tan poca influència sobre la seva filla que ha de veure, amb desesperació, com continua formant part d'aquesta banda anomenada White Souls.

Com es podia esperar, aquest grup es dedica a activitats il·legals per finançar-se i poder defensar postures relacionades amb el seu ultrapatriotisme i la seva xenofòbia, i aprofita l'excusa, a la sèrie, de l'arribada dels seguidors radicals de l'Olympique de Marsella a Madrid per jugar un partit de Champions contra el Reial Madrid, per organitzar una esbatussada amb els àrabs.

En els primers compassos de Salvador tot sembla una mica massa simplista, i com que s'evita esmentar el nom complet dels equips de futbol esmentats, fa la sensació que no es vol mullar gaire, però aviat veurem com la trama es posa més profunda, retrata problemes endèmics i, pel camí, no s'està de mostrar la brutalitat de tot plegat, començant per [avís d'spoiler!] l'explícit assassinat de la Milena. 

La natural desesperació davant la mort d'un fill, especialment en aquestes circumstàncies i sabent que la seva relació mai podrà ser reparada, dona pas en el personatge d'en Salvador a una freda determinació de saber la veritat sobre la mort de la Milena, i per fer-ho deixa de banda la seva ideologia progressista i comença a buscar respostes en els companys de la seva filla, que pensen en una venjança que serveix també els interessos xenòfobs, i que tot sigui dit, tenen un sentit de la comunitat que pot resultar comprensiblement atractiu per als joves esgarriats que deia.

I a partir d'aquest acostament podem veure la part més humana d'aquests personatges que durant el primer episodi eren simples neonazis.  

Això està especialment exemplificat en el personatge de la Julia (Claudia Salas), l'altra noia del grup, amb qui a mesura que avança la sèrie s'estableix una mena de relació paternofilial postissa, i és que es tracta d'un personatge més fràgil del que podia semblar al principi.

La Julia va començar a anar amb els White Souls per despit, ja que els seus pares, d'ideologia esquerrana, no van estar prou per ella i ara fa uns anys que van trencar relacions. Té una filla petita, que ara està en un centre d'acollida a causa de la pertinença de la noia a aquest grup ultradretà.

D'això se n'aprofita la inspectora Sonia Martín (Patricia Vico), que l'obliga a fer d'informant, d'espia, de talp, fent-li xantatge amb la nena i assegurant-li que si col·labora li arreglarà la situació.

La Martín és un personatge una mica ambigu al principi, i intenta aturar els peus d'en Salvador dient-li que no es fiqui en assumptes que li van grans, però després veiem com és una de les poques policies no corruptes que surten a la sèrie, i que va contracorrent, amb conseqüències potencialment negatives per a ella. 

He dit més amunt que Salvador humanitza aquests personatges neonazis, i és veritat. No ho dic com una cosa dolenta ni ha de ser així. Dins d'una ideologia amb què no tenim per què combregar ni deixar de rebutjar pel seu vessant contrari als drets humans, al final són persones a les quals la vida ha conduït cap aquí, cadascuna amb una història i amb algú que l'ha manipulat per acabar on és ara. I, com ja se sap si es coneix una mica com funciona aquest món, els qui mouen els fils d'aquests titelles no són caps rapats ni duen cap mena de tatuatge ni indumentària nazi.

En aquest grup dels White Souls veiem personatges, a banda dels esmentats, com en Nacho (César Mateo) que era el xicot de la Milena, l'estrany Mateo (Richard Holmes), veí i amic de tota la vida de la noia, o la Carla (Leonor Watling, un altre dels grans noms), una mena de matriarca que porta el bar i sedueix en Salvador en més d'un sentit per aprofitar la seva imatge de pare desposseït de la seva filla per als interessos de la banda. També cal esmentar els companys de feina d'en Salvador, especialment la Marjane (Fariba Sheikhan), que li fa costat tot i veure com se salta tota mena de protocols per la seva missió personal.

En el tram final, Salvador es va posant cada cop més interessant i fuig dels blancs i negres amb què semblava que havia començat, i tot i que hi passen coses previsibles o poc plausibles, al final és prou entretinguda i convida a reflexionar sobre la diferència entre la veritat i el que diferents interessos ens volen vendre que ho és. També és una sèrie sobre l'abandonament, la mala presa de decisions i la importància des les xarxes de suport. Val la pena.  

 

 

Coses que m'hauria agradat veure a Bola de Drac

Ara que porto uns dies sense publicar res al blog, o si més no més dies del que és habitual, perquè tampoc tinc cap ressenya de cap mena pendent d'escriure, se m'ha acudit un tema dels que em van bé en aquests casos i que, al capdavall, acostumen a tenir més visites que els altres.

He parlat de moltes coses relacionades amb Bola de Drac al cap dels anys, però de tant en tant se me n'acut alguna altra, i avui he pensat que podria compartir amb vosaltres coses que no es van veure a l'obra d'Akira Toriyama, com a mínim al manga, perquè les pel·lícules les tinc menys controlades i, al capdavall, no formen part del cànon.  

Comencem per una que he pensat sempre, i és que en Goku i en Chaoz no es van enfrontar mai, i és una cosa que m'agradaria veure i que, de fet, es pot fer en diversos videojocs de lluita, com es pot veure a la imatge que he agafat d'exemple.

De fet, no tinc constància que aquests dos personatges hagin arribat mai a parlar directament, i l'única referència a una possible amistat entre ells que em ve al cap és quan, en un dels cops que en Goku clava a en Nappa quan arriba a l'erm en què els guerrers de l'espai lluiten contra els guerrers Z, el protagonista de la sèrie diu que és per en Chaoz. Suposo que són "amics d'un amic", com una mena d'amics de segon grau, o potser allò que segur que tots ens hem trobat algun cop, i és que dins d'una colla una mica gran, sempre hi ha algú amb qui ens fem menys i que ens resultaria fins i tot una mica incòmode fer alguna cosa junts sense la presència de cap altre membre.

En Trunks de 8 anys va participar en un Gran Torneig de les Arts Marcials, concretament el 25è, i de fet el va guanyar, però va ser a la categoria infantil i a mi el que m'hauria agradar veure és l'"original", el primer que vam veure, el del futur, lluitar en un d'ells. I no, no em serveix el Joc d'en Cèl·lula, on més que participar-hi va acabar implicat en una batalla campal. 

Les circumstàncies no eren les més favorables, ell visitava el present dels protagonistes breument i en moments comptats i crítics, fora de la pau necessària perquè se celebrés l'esdeveniment, que tot i així de tant en tant es va continuar duent a terme, d'aquí que el 24è el guanyés Mr. Satan. Però bé, per una raó o una altra, em quedo sense veure en Trunks, el normal, el seriós, no el pallasso, participant en un Tenkaichi Budôkai. 

Sabem que en Krilín va aconseguir conquerir el cor de l'A-18, i encara que pel tipus de manga que és i el públic al que va adreçat és comprensible que no ens n'expliquessin els detalls, la parella era tan improbable que m'agradaria molt saber alguna cosa més sobre com aquest voluntariós però físicament poc atractiu personatge va fer que la bella androide es fixés en ell com a home. El moment que el va començar a mirar amb uns altres ulls. I no, no crec que fos pels gestos bondadosos que va mostrar amb ella quan la ginoide encara estava amb la mentalitat assassina amb què la vam conèixer.

També m'agradaria saber com va anar el tema de la Bulma i en Vegeta, més enllà de l'impacte argumental. Ens deia el Trunks del futur que sa mare es va fixar en el príncep dels guerrers de l'espai perquè el veia molt sol, i també sabem que es va cansar de les infidelitats d'en Yamcha, però encara que m'ho imagino com un tema més passional que romàntic, m'agradaria veure en Vegeta acceptant les propostes del primer personatge femení de Bola de Drac.

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, si bé és cert que se'ns ha dit, o bé dins de la sèrie o bé en materials relacionats amb ella i gràcies als càlculs i les deduccions dels estudiosos, que la 20a edició, la que va immediatament abans de la primera que se'ns mostra, la va guanyar el Rei Xapa, però em faria gràcia veure algun spin-off de com va ser aquell torneig.

De fet, de més campionats anteriors, incloent-hi el 13è, que va ser el de la primera victòria d'en Mutenrôshi. Aquestes coses, en altres obres tant de còmic com d'imatge real modernes, serien perfectament factibles com a preqüeles i spin-offs, i la veritat és que hi tinc curiositat. 

Una altra, i ja acabo: productes més moderns com Bola de Drac Super ens han ensenyat alguns personatges de la sèrie treballant, guanyant-se la vida. I són feines, excepte la d'en Goku, relacionades amb la força física adquirida durant tots aquests anys.

Tot això està molt bé, però... per què no se'ns parlava mai de què vivien, durant l'aventura original? Què feia en Goku quan era adolescent, per menjar? Cada dia caçava o pescava? Després sabem que el sogre els passava calés, però hi ha massa forats. Què feia, en Krilín, abans de fer-se policia a Super? I el Follet Tortuga, que només tenia deixebles excepcionalment -i no sembla que li paguessin-, de què vivia?  

En fi, per avui ho deixo aquí. Quines coses us hauria agradat que s'expliquessin millor a Bola de Drac, o fins i tot si es van explicar en converses, quines us hauria agradat veure? 

 

Lectures: Correus

Encara que tinc poc temps lliure, m'entesto en tenir més d'una afició, i una d'elles, des de ben petit, és llegir. El cas és que amb els llibres que tinc a casa, entre els que encara no he llegit mai i els que puc rellegir tranquil·lament perquè no me'n recordo gaire, no caldria que n'agafés de la biblioteca, però hi caic un cop rere l'altre en passar per davant de l'expositor de novetats quan hi vaig per agafar-hi i tornar-hi llibres per a la meva filla.

El llibre de què parlaré avui no l'hauria agafat mai en préstec, però, si fos pel títol. No em semblava que suggerís un tema gaire atractiu, però el seu autor, en canvi, el coneixia com un dels grans noms de la literatura estatunidenca del segle XX, i vaig pensar que el destí m'havia posat aquella portada als morros perquè hi fes coneixença, ja que no n'havia llegit mai res. Malauradament, pel que sembla, no hi ha res més d'ell publicat en la nostra llengua, almenys que jo hagi trobat. 

Correus és el nom d'aquesta novel·la de Charles Bukowski, autor tremendament prolífic i influent en la seva època, i un dels representants de l'anomenat realisme brut, és a dir, un tipus de realisme narratiu centrat en les vides quotidianes de persones normals i corrents, amb especial interès en els baixos fons, fent ús d'un llenguatge concís, sense cap floritura, i sense gaires embuts.

No és que jo sigui cap expert en literatura, en absolut, però sense tenir ni idea de quina mena de llibres escrivia aquest senyor que va viure de 1920 a 1994, sí que coneixia el seu nom, senyal que no era un qualsevol. El cas és que he connectat ràpidament amb la seva manera d'escriure i els seus temes, i continuaré buscant llibres i autors que pertanyin a aquest corrent.

Però anem al llibre, que ressenyaré breument dient que és un relat autobiogràfic narrat en primera persona pel seu alter ego, en Henry Chinaski, i basat en els anys que l'autor va treballar en oficines de correus. No hi ha grans esdeveniments: ens parla del fastigós dia a dia en aquesta empresa federal, de com l'explotaven i de com no s'estava de res en el seu escàs temps lliure, que en comptes de dedicar al descans omplia de sexe, alcohol i apostes hípiques, tot en excés. 

Publicat originalment el 1971, i editat en català per l'editorial mallorquina Quid Pro Quo el 2021, ens presenta una prosa ameníssima, molt divertida, amb anècdotes delirants gairebé al límit del que és creïble, però la sensació que transmet és aquesta: malgrat la duresa de les seves condicions laborals, aquest home portava una vida tremenda, s'ho passava d'allò més bé i pocs penediments es devia endur a la tomba.

Un cràpula, aquest Bukowski, i si tota la seva obra és tan irreverent com aquest primer llibre que n'he llegit, soc capaç de provar fins i tot a llegir-ne poesia, gènere en què també va ser molt prolífic i destacat, per pura curiositat, jo que no tinc gaire interès en aquest format no per menyspreu, sinó per la meva manca de capacitat de valorar-lo com cal. Sigui com sigui, m'ha caigut molt bé, aquest senyor, i el vull conèixer millor.

 

Sèries: El cavaller dels Set Regnes

Després d'haver llegit i vist Joc de Trons, no vaig dubtar a l'hora de veure House of the Dragon, ja sense llegir-ne primer el llibre, i com no podia ser d'una altra manera, quan vaig saber que sortia un nou spin-off d'aquest univers, de nou sense haver-ne llegit la versió original en paper perquè, aquest cop, admeto que desconeixia totalment, també l'havia de veure.

Ja havia sentit, perquè la gent no s'està de res a l'hora de comentar les coses de seguida que les veu, que era un producte diferent dins de l'obra de George R. R. Martin, que aportava alguna cosa que les altres dues sèries no tenien, i he comprovat que és així. Procedeixo, doncs, a escriure l'habitual crítica-comentari de la primera temporada de la sèrie, reduint al màxim possible els spoilers.  

El cavaller dels Set Regnes, que es pot veure amb doblatge i amb subtítols en català a HBO Max, és una sèrie que s'ha estrenat al gener d'aquest 2026 i que, de moment, consta de 6 episodis que conformen la seva primera temporada. 

Tot i que inicialment em pensava que era una minisèrie, en realitat hi haurà més temporades, cadascuna de les quals adaptarà una de les novel·les curtes de la sèrie d'en Dunk i l'Egg, col·lecció en marxa de la qual actualment hi ha tres llibres, publicats en català amb el nom de la sèrie de televisió. 

El seu protagonista és en Duncan "Dunk" l'Alt (Peter Claffey), un cavaller errant molt pobre que, de fet, no ens acaba de quedar clar si és cavaller oficialment, perquè el cavaller del qual ell era escuder, Ser Arlan of Pennytree (Danny Webb), el coneixem a través de flaixbacs, ja que ell l'enterra només començar al sèrie, i en aquestes escenes només el veiem com un personatge més aviat ridícul, i reticent a nomenar-lo cavaller al seu torn.

Tanmateix, ell es fa dir cavaller errant i es vol inscriure en un torneig i anar-se guanyant un nom i uns diners, però com que no el coneix ningú i el seu mentor també és pràcticament desconegut, no li serà gens fàcil obtenir el permís per fer-ho.

Al principi del seu periple coneix l'Egg (Dexter Sol Ansell), un nano que confon amb un mosso de quadra, però que insisteix en ser el seu escuder. I, tot i que al principi en Dunk s'hi resisteix, aviat formen un bonic vincle entre un homenot que mostra més autoconfiança que habilitats reals i un nen força savi però amb un cor enorme que el vol acompanyar tant sí com no.

El nen amaga una identitat que no revelaré en aquestes línies i que es veu a mesura que avança la temporada, però tots dos junts formen un duet d'allò més simpàtic i entranyable.

Un esdeveniment desafortunat li complica enormement la vida al protagonista, i és que per la seva bondat de cor es baralla amb algú que està força per sobre d'ell en termes d'autoritat, i això precipita el tens tram final de la temporada, més seriós que no pas el primer, que destaca -i aquesta és una de les diferències d'aquest producte respecte als anteriors- per l'humor que veiem ja en una de les primeres escenes del primer episodi, que es desmarca de Joc de Trons en "cagar-se" en la mítica cançó d'entrada. Una cançó, per cert, que no torna a sortir, així com cap episodi té opening.

L'altra diferència amb les altres dues sèries és que els personatges que poblen El cavaller dels Set Regnes, tot i pertànyer a una Història comuna i amb cognoms i cases que ja coneixíem -de fet, se suposa que la trama té lloc 90 anys abans de Joc de Trons-, són en la seva majoria gent sense gaire poder ni possibilitats reals de canviar aquesta situació, i en alguns casos tenim personatges secundaris excèntrics, ridículs i amb no gaires més aspiracions que les d'en Dunk.

Una història lleugera, divertida en alguns moments, amb algunes escenes força violentes també, no perdéssim el costum, que va bé per tornar d'alguna manera a Joc de Trons sense que hi hagi la gravetat ni la solemnitat de les sèries vistes fins ara. 

 

Lectures: Segador

Ara feia força temps que no llegia un llibre del Discmón, i el que tenia pendent -perquè encara n'hi ha un de publicat que no tinc- estava protagonitzat precisament pel meu personatge preferit de l'esbojarrat univers de Sir Terry Pratchett, de manera que de ganes de llegir-me'l no me'n faltaven, però li han passat altres coses al davant perquè, atès el ritme de publicació d'aquesta saga en català, me la vull dosificar en la mesura del possible.

Segador és el nom d'aquesta novel·la de 1991 que és la segona protagonitzada per la Mort personificada i l'onzena general del Discmón. Com havia passat a Morth, aquí ens trobem el divertit personatge abandonant el seu deure altre cop, però per motius diferents: els Auditors de la Realitat consideren que està desenvolupant una personalitat massa independent i l'envien a viure entre els humans.

Allà, adopta el nom de Bill Porta i s'integra en una comunitat agrícola segant espigues com abans segava vides, i la interacció amb els humans, dels quals no coneix els costums a un nivell profund, provoca un munt de situacions i equívocs que ens arrenquen més d'un somriure, però a poc a poc estableix vincles amb els seus companys. 

Per altra banda, mentre no arriba el seu substitut, al Discmón es comencen a produir fenòmens paranormals atès que l'equilibri entre la vida i la mort s'ha trencat, i l'autor ens mostra la seva particular i satírica visió d'un repertori de monstres clàssics i altres tòpics del gènere del terror.

El caos és absolut a Ankh-Morpork i rodalies, mentre que la vida de la Mort és pràcticament un oasi de calma i tranquil·litat, i personalment són aquestes escenes, les de la Parca, les que més m'han agradat. A més, part del videojoc Discworld II, amb què vaig descobrir l'existència d'aquests llibres, es basa en els fets d'aquesta història, de manera que em sento més preparat per jugar-hi seriosament algun dia.

Un altre volum ben interessant i divertit del Discmón, i encara que no sé si Mai Més té plans de continuar la saga en català, espero que sí i poder llegir més aventures d'aquest simpàtic esquelet amb dalla.
 
 

Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Cinema: Hoppers

Una mica encaixant-ho en un dia en què ja teníem altres coses, i al límit de l'hora i amb una sala força plena, hem pogut veure l'estrena de la setmana amb què sabíem que tornaríem a anar al cine en família -ara no és que anem al cine en cap altra formació-, i com que ja fa força dies que no escric res al blog i m'estic saltant la periodicitat setmanal que m'agrada mantenir, em va perfecte poder-ne parlar per poder-vos oferir contingut a totes i tots vosaltres. 

Pixar no falla i cada any ens porta una pel·lícula, enguany dues perquè tindrem Toy Story 5 -i en parlarem-, i aquesta he de dir que vaig descobrir que s'estava desenvolupant gràcies a un tràiler, però que jo no estigui excessivament al dia del que es fa a can Pixar no significa que m'interessi menys, i la seva nova pel·lícula no m'ha decebut. 

Dirigida per Daniel Chong, que ja és un veterà de la productora però normalment no feia tasques tan reconegudes, sobre un guió de Jesse Andrews, que a Pixar ja hi havia escrit Luca, la nova proposta de la companyia és Hoppers, un títol amb què no ens discutirem ni ens arrufaran el nas quan en parlem amb persones que l'hagin vist en idiomes no catalans.

La premissa del film, de missatge fortament ecològic, barreja ciència-ficció i comèdia, en fer que la seva protagonista, o més aviat la seva consciència, vagi a parar, mitjançant una tecnologia massa revolucionària per ser un projecte secret d'una professora universitària en el seu temps lliure, a dins d'un castor robòtic. Mentre coneixem els personatges principals veurem per què.

La protagonista és la Mabel Tanaka, una noia rebel que des de petita ha mostrat un amor desmesurat pels animals i la natura, en bona part per la influència de la seva àvia, amb qui va anar passant més i més temps des d'un incident a l'escola i hi va acabar vivint i tot.

Ella li va ensenyar les propietats calmants de la vida al mig de la natura, i ara que és adulta lluita pels drets dels animals que viuen en una clariana amenaçada per la imminent construcció d'un tram de carretera, i ho fa des de la impotència d'enfrontar-se sola a un alcalde ben decidit a dur a terme aquest projecte del qual depèn, creu, la seva reelecció. 

Ell és en Jerry Generazzo, un alcalde popular -en el sentit que cau bé a la ciutadania, no en l'altre- i pagat de si mateix que, tot i encaparrar-se amb aquesta construcció mediambientalment devastadora, no ens pinten com una persona malvada i execrable, sinó més aviat com un personatge que depèn tant de la seva imatge que és fàcil que caigui en el ridícul.

Quan la Mabel va a parar al cos del castor robòtic, cosa que fa pel seu compte i no pas perquè li hagin proposat formar part de cap experiment, ho fa precisament perquè la zona que intenta protegir estava poblada, abans que els humans els fessin fora, per castors, i confia en la tornada d'aquests perquè la llei obligui l'alcalde a aturar els seus plans.

Per fer-ho, es fa passar per castor gràcies a la seva nova aparença i intenta convèncer els seus "companys d'espècie" de tornar a viure a la clariana, però per fer-ho ha de convèncer el seu líder, en George, el rei dels mamífers. 

Aquest personatge tan simpàtic, fins al punt que es podria dir que és d'aquells secundaris robaescenes, és un tros de pa que ha estat acollint els animals que han fugit de la zona afectada, i tot i que inicialment no es deixa convèncer, quan va demostrant els seus coneixements i una insistència considerable li fan cas, però la tasca no és senzilla i han d'acudir als reis de les altres classes d'animals per fer un front comú.

Això dona lloc, i no em vull estendre més per no fer encara més spoilers, a situacions d'allò més divertides fins i tot dins dels inevitables conflictes entre éssers que no estan destinats a col·laborar ni entendre's a la vida real, i és que Hoppers, si bé té, com sempre amb Pixar, missatges que arriben més als adults que al públic més jove, també té un to de comèdia més elevat del que s'ha estat veient últimament a les estimades cintes de la productora.

Hi trobem gags, caos però també drama, és clar, i en aquest cas el drama és el mediambiental, que com he donat a entendre al principi és el missatge principal de la pel·lícula, que fa servir el mitjà de l'animació "infantil" i una història ben poc plausible, pertanyent a la ciència-ficció humorística, per recordar-nos que el conflicte que s'hi presenta és, per desgràcia, típic, estès i extremament difícil de solucionar.

Per a la canalla és un film divertit amb animalons que parlen i fan el burro i després veuran en forma de peluix a les botigues, amb sort a la que té més edat li anirà entrant el missatge, i per als adults és un recordatori del que estem fent malament per acció o omissió, però ensucrat amb tota la part humorística. 

Sigui com sigui, ja tenim nova pel·lícula de Pixar i, si sou fans de les seves creacions, no us l'hauríeu de perdre.

 

 

Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana. 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.