Lectures: Els barrufets - àlbums 19 i 20

Com ja sabeu, escric entrades ressenyant àlbums dels barrufets de dos en dos, i m'he adonat amb estupefacció que no vaig arribar a parlar dels números que us porto avui, tot i que juraria que ho havia fet. Potser em va enganxar en un moment en què ja tenia moltes altres coses sobre les quals escriure i em va passar per alt, i em fa ràbia perquè ara he estat força dies sense publicar perquè precisament no tenia, o això em pensava, material. 

Però bé, al capdavall són còmics de fa dècades i tampoc és que es trenqui el factor actualitat. Procedeixo, doncs, i ja em disculpareu si se'n ressent la ja de per si baixa qualitat analítica, a parlar d'aquests dos àlbums que s'havien escolat. 

Comencem amb El barrufet salvatge, un àlbum de 1998 amb dibuix d'Alain Maury i guió de Thierry Culliford i Luc Partoens, el mateix equip que s'havia fet càrrec dels dos volums anteriors, que eren els primers que es feien des de la prematura defunció del pare dels personatges, Peyo.

En aquesta original aventura ens trobem amb l'aparició, després d'una catàstrofe que fa que els barrufets hagin d'allunyar-se més que mai per aconseguir provisions, d'un barrufet salvatge -una referència a Tarzan, llegeixo- que ha crescut pel seu compte sense conèixer mai la resta de la vila. Una història que expandeix l'univers de l'obra d'una manera força interessant i en què totes dues parts han de fer un esforç d'adaptació per trobar punts en comú, amb un Gargamel que té tan mala sort que gairebé ens fa pena i tot.

Els mateixos guionistes i dibuixant s'encarregarien de L'amenaça dels barrufets, de 2000, en què les disputes entre els habitants de la vila els barrufets queden en suspensió quan són amenaçats per un altre poblat de barrufets en el que aparentment és un nou descobriment de barrufets desconeguts, però que en aquest cas són rèpliques malvades, i liderades per un Gran Barrufet dictador, dels personatges que ja coneixem.

La resolució de tot plegat, o més ben dit la causa de tot plegat, és un pla que se surt de mare, però almenys serveix per aconseguir l'objectiu d'unir uns barrufets entre els quals creixia la discòrdia.

Ens trobem amb dos àlbums en què els barrufets exploren nous terrenys, les idees són fresques -si bé, recordem, al primer àlbum ja coneixíem unes versions diferents d'aquests simpàtics éssers- i mantenen l'obra viva i interessant, que entrant en la seva cinquena dècada té molt de mèrit. No totes ho aconsegueixen, i el relleu obligat per les circumstàncies no va fer pas que l'obra se'n ressentís. 
 

 

 

Lectures: La ciutat i les seves muralles incertes

Ara portava temps sense parlar d'un dels meus escriptors preferits, potser el número u per a mi, però es deu a que el llibre que ressenyo avui l'he estat esperant molt de temps en edició de butxaca, cosa que no es va produir en el període aproximat habitual, i després de dos anys de paciència me'l van acabar regalant en l'edició normal, que no és tan diferent de les que després surten de butxaca, que com ja deveu saber, actualment ja no són ni gaire petites ni gaire barates. Com a curiositat, però, m'he assabentat que ara sí que surt, aquest mateix mes. Massa tard.

El cas és que ja m'he llegit l'últim llibre publicat en català (i en qualsevol idioma) del mestre Haruki Murakami, i ha arribat el moment que comparteixi amb vosaltres el que m'ha semblat. 

La ciutat i les seves muralles incertes és una novel·la de 2023 que té el seu origen, com ens explica l'autor una mica a contracor a l'epíleg, en un relat de 1980 que no li va agradar com va quedar i que només es va publicar en una revista, sense ser mai recopilat en cap llibre, una excepció dins de la norma. 

Per tant, el germen del que acabaria reescrivint a partir de 2020 i transformant en la novel·la que ens ocupa ve de fa més de quatre dècades. I mai sabrem com era la versió original de tot plegat. Què hi farem... al capdavall, és decisió del seu propi autor i, per part meva, el respecte és màxim en aquest sentit.

En qualsevol cas, aquí tornem a trobar el Murakami que em fa patir amb la seva obsessió amb el realisme màgic, les dones esquives i amb traumes, les parts oníriques, el xoc de realitats, les referències jazzístiques i els sopars senzills, perquè mai sé per on em sortirà ni si m'agradarà el resultat final, però potser és per això que m'agrada tant, perquè em té atrapat amb aquesta intriga durant tot el llibre. Cada vegada.

La trama, en aquest cas, gira al voltant d'una parella adolescent que parla d'una ciutat imaginària, la desaparició de la noia i l'aparició del noi, el narrador i protagonista sense nom ni parts fosques i censurables -un altre element típic-, en aquella ciutat, que és clarament un lloc fantasiós, tot i que tèrbol i angoixant per l'austeritat extrema amb què s'hi viu en el sentit que hi falta gairebé tot el que hi ha al món real, i amb una tasca que ell ha de dur a terme i que voreja l'absurd.

A mesura que la trama avança, es produeix un desdoblament i seguim en paral·lel el que passa en aquell món imaginari i el que passa a la realitat, però també hi ha moments de confusió sobre qui és qui, quina és la versió real dels personatges que parlen i, per acabar-ho d'adobar, al món que és com el que coneixem -o "real", tot i que en aquesta obra és una paraula delicada- hi passen algunes coses que desafien la raó. 

Confesso que la part fantàstica i onírica és la que menys m'agrada a les obres de Murakami, i La ciutat i les seves muralles incertes comença amb un component fort d'aquesta mena, però sorprenentment després es va "asserenant" en aquest sentit abans d'arribar al clímax... que, com ja havia passat alguna altra vegada, acaba amb un final abrupte i obert a interpretacions, sense respondre algunes preguntes importants. 

Tot i això, encara que per la meva manera de ser m'estimo més no haver d'interpretar ni analitzar -segurament perquè no és el meu fort-, i que des d'un punt de vista més tècnic trobo que alguns moments de la novel·la són lents i s'hi repeteixen afirmacions i descripcions de manera innecessària, a més d'aquest final que no és final i no m'agrada, en conjunt la novel·la m'ha atrapat, ha anat de menys a més i puc dir que m'ha agradat. I sí, és una mica "el Murakami de sempre", amb les diferents versions d'una mateixa història. Però bé, ja ens coneixem i m'està bé. Al capdavall, és Murakami.

 

Els meus 5 combats preferits de Bola de Drac

He escrit diverses entrades, potser massa, sobre coses de Bola de Drac, especialment llistes de moments, personatges, situacions o elements preferits, però m'adono que tot i que vaig publicar, sense adonar-me'n, dues entrades sobre personatges preferits -amb anys de diferència i algun element que canviava-, no n'he fet cap sobre els meus combats preferits, i trobo que ja és hora de reparar aquest greuge.

Malauradament, hi ha una mica de repetició respecte a l'entrada sobre els meus moments preferits de l'obra d'Akira Toriyama, perquè alguns d'aquests són combats, però espero que sapigueu perdonar-me, perquè suposo que en diré coses diferents de l'altra vegada.

Els repassaré per ordre cronològic, i seguint aquest criteri he de començar amb un combat de quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, en què en Yamcha s'enfronta a un rival de poder desconegut, però que fa mala pinta, com és en Ten Shin Han.

Representa el primer enfrontament entre les escoles de la Tortuga i la Grua, i encara que el nou deixeble d'en Mutenrôshi perd el combat, i d'una manera molt impactant en trencar-li la cama expressament el seu rival i quedar inconscient, per una vegada l'antic bandit del desert fa un bon paper, cap ridícul, i és que fins llavors se l'havia associat a això: quedar malament tot i els seus intents de fer-se el xulo. Després d'aquest combat tornaria a perdre a quarts de final al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, i després el veuríem morir en la batalla contra els guerrers de l'espai, i el seu nom és sinònim de fracàs -mania que li devia tenir l'autor-, però aquest combat trobo que està molt bé i és un dels meus preferits. 

Al mateix torneig hi tenim el següent combat de la llista, que he esmentat diverses vegades perquè és un dels meus moments preferits absoluts de Bola de Drac. També he dit més d'un cop que, mentre veia la sèrie, no vaig caure en què els tocaria enfrontar-se fins que l'àrbitre els va cridar al ring. 

Que en Goku i en Krilín lluitessin entre si no era nou, ja havia passat durant els entrenaments amb el seu mestre, el Follet Tortuga, però la disposició de les eliminatòries del 22è campionat va fer que es trobessin a semifinals, les últimes a les quals arribaria en Krilín, i tot i que en Goku, quan s'hi va posar seriosament, el va derrotar amb facilitat, durant una estona ens van oferir un combat fratricida d'allò més emocionant.

Després d'aquell torneig va venir la saga d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis, el moment en què Bola de Drac va fer un salt notable cap a un to més fosc i dramàtic, amb morts colpidores i una pujada de la violència.

En aquest context, i amb en Goku desaparegut, vam poder veure el Follet Tortuga enfrontant-se, en una batalla real, sense que fos un entrenament ni una competició, sinó en un combat a mort, al terrible malvat de la saga, l'esmentat Satanàs Cor Petit, que a més era un vell conegut seu. El mestre va morir en fracassar la seva espectacular tècnica mafûba o ona de contenció demoníaca ("tornado verd" a la traducció catalana de l'anime), i en realitat no va ser un combat pròpiament dit, perquè no hi va haver cap intercanvi de cops, però veure'l posar-se seriós per primera vegada em va marcar. 

Del combat entre en Goku i en Vegeta també n'havia parlat com un dels meus moments preferits de la sèrie, però de totes les vegades que al llarg de l'obra original i també Super en què aquest dos guerrers de l'espai s'han enfrontat, la primera és la més emblemàtica, i segurament el combat més èpic de Bola de Drac juntament amb el d'en Son Gohan contra en Cèl·lula. 

Un combat igualadíssim amb el destí de la Terra en joc, i en què veiem tots dos contrincants mostrant tècniques i transformacions espectaculars. Sempre he defensat i defensaré que la victòria pels pèls d'en Goku hauria estat impossible sense la intervenció dels seus companys en moments clau, i que tècnicament la victòria és d'en Vegeta. Estaria disposat a acceptar, molt a contracor, un empat, però no una victòria del protagonista. En qualsevol cas, una batalla memorable entre un Goku que arriba molt més fort de l'Altre Món i un príncep dels guerrers de l'espai que té una força tremenda malgrat el seu físic més aviat petit. 

I acabarem a la saga dels androides i en Cèl·lula, on es produeix l'últim dels meus combats preferits, i és el d'en Cor Petit contra l'A-17. 

Ja s'havien trobat un cop, a la carretera en què havien lluitat l'A-18 contra en Vegeta, però allò no va ser un combat com a tal, sinó que l'androide el va deixar inconscient per evitar que ataqués la seva companya. Aquí ja s'ha unit al Totpoderós, és molt més fort i el combat amb què pretén acabar amb l'A-17 perquè, entre altres coses, en Cèl·lula no l'absorbeixi, és d'allò més igualat i espectacular, amb un desplegament de tècniques força interessant i l'oportunitat de veure lluitar l'A-17, que fins llavors feia més aviat d'observador. No sabem com hauria acabat el combat, però, perquè allò que el namequià intentava evitar acaba passant malgrat tot. 

Què en penseu? Quins són els vostres preferits? Els meus són aquests, que no vol dir que no me n'agradin d'altres, i podria fer una ràpida menció al ja comentat d'en Son Gohan contra en Cèl·lula, el d'en Krilín contra en Chaoz a quarts de final del torneig que ja ha sortit dos cops en aquesta entrada, o el d'en Goku contra el seu avi al torneig de la Baba la Vident, però havia d'escollir i he triat aquests.
 

 

 

Sèries: Secret Invasion

Fa poc parlava de l'última pel·lícula de Marvel que havia vist al cine, la primera en anys, de fet, i en diverses ocasions he comentat, tot fent la crítica de les sèries de televisió de la marca que vaig veient quan puc, que no estic consumint tots aquests productes al ritme que m'agradaria, però les meves circumstàncies personals són les que són, i val a dir que la freqüència de publicació d'aquestes sèries i pel·lícules és força alta.

Veient els tràilers de Spider-Man: Brand New Day, però, vaig decidir que voldria veure Avengers: Doomsday a la pantalla gran, però per fer-ho hauria de posar-me les piles amb tot el que tinc pendent veure de Marvel Studios. Doncs bé, la primera cosa que puc guixar és la sèrie de què parlo avui, que ja té més de tres anys.

Secret Invasion, altre cop amb el format habitual de minisèrie de sis episodis, és una creació de Kyle Bradstreet estrenada a Disney+ el 2023, basada en el crossover dels còmics de Marvel que va tenir lloc l'any 2008, i que ens allunya dels superherois pròpiament dits per donar protagonisme a personatges que a les pel·lícules han fet papers més secundaris, tot i que necessaris, especialment el de l'antic director de S.H.I.E.L.D., un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que durant molts anys hem anat veient als films que van anar construint l'empenta necessària per a la saga dels Avengers.

Aquí veiem com és la seva vida després del Lapse provocat per en Thanos, i coneixem (tot i que ja ho havíem vist una mica a Captain Marvel) la seva aliança amb la raça alienígena dels skrulls, canviaformes, que s'han anat infiltrant a la Terra davant la impossibilitat de trobar un altre planeta després de perdre el seu amb la invasió per part dels krees. 

Concretament, veiem les conseqüències d'aquesta aliança i de l'ajuda benintencionada, però no exempta d'esdeveniments moralment i legalment reprovables, que ha estat donant als alienígenes -també rebent-ne-, que ha arribat un punt en què estan camuflats entre els terrícoles a un nivell que ni tan sols en Nick Fury controla, i amb uns plans que no coincideixen necessàriament amb els pacífics que els havien de permetre quedar-se al nostre planeta a les bones.

Perquè una facció de skrulls liderada per en Gravik (Kingsley Ben-Adir) pretén eliminar la raça humana tot provocant atemptats que condueixin a la Tercera Guerra Mundial i accelerar una integració que està trigant més del que estan disposats a aguantar, i la feina serà del protagonista per aturar-ho. 

El principal aliat i vell amic d'en Fury és en Talos (Ben Mendelsohn), antic líder dels skrulls de tarannà pacífic i probablement massa ingenu en creure en la via pacífica, però que està disposat a qualsevol cosa per evitar la invasió violenta del planeta per part dels seus congèneres.

El patiment de l'skrull s'accentua pel fet que la seva pròpia filla, la G'iah (Emilia Clarke, la inoblidable Daenerys de Game of Thrones), forma part de l'exèrcit rebel, tot i que en aquest sentit hi ha uns matisos que anirem veient a mesura que avança la sèrie.

Un personatge força interessant més enllà del reclam que suposa el seu nom al repartiment de Secret Invasion, i amb un paper cabdal al clímax de la història del qual no revelaré més detalls. 

Estem davant d'una sèrie d'espies, que al capdavall és la feina del seu protagonista, amanida amb una invasió alienígena de la qual la Humanitat no sospita res, que és prou interessant per si mateixa, si bé farcida de tòpics tant pel que fa a girs de guió com en les banderes implicades, però també és una sèrie que aprofundeix en la caracterització d'en Nick Fury d'una manera que a les pel·lícules no es podia fer. 

Malgrat que al principi li costa una mica arrencar, la trama esdevé molt més interessant al cap de poc, com també és interessant veure el protagonista mostrar-se envellit, cansat, amoïnat pels seus errors i les conseqüències d'aquests. 

A aquest personatge que va aplegar els superherois que conformarien els Avengers i que ho feia amb una actitud autoritària i freda li veiem, aquí, el costat més humà, imperfecte i fins i tot feble. Però també la intenció de donar, si cal, la vida per salvar el planeta, i la seva versió del que és l'afecte per a aquelles persones, humanes o no, que formen part de la seva vida personal per molt que al principi fos a causa d'una missió. M'alegro d'haver-la vist i espero veure'n alguna referència en productes futurs, o que jo no hagi vist encara.

 

Sèries: Esa noche

Tornem amb una altra minisèrie espanyola, hi ha hagut una petita ratxa a casa en aquest sentit, i he de dir que després de veure'n el tràiler m'imaginava una cosa força diferent de la que acaba sent pel que fa a to, a més de considerar erròniament que ho explicava tot.

Sense ser res memorable ni canviar-me la vida, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament, però no avancem esdeveniments, perquè ara cal parlar de la sèrie en si.

Creada per Jason George i escrita per ell mateix i Lara Sendim basant-se en una novel·la de Gillian McAllister, i formada per sis episodis, Esa noche és el nom d'aquest thriller que podríem, com em va passar a mi al principi, prejutjar com una mena de Very Bad Things, però la cosa no va ben bé per aquí, i és que no té absolutament res de comèdia, al contrari.

Estrenada a Netflix al març d'aquest 2026, la premissa de la sèrie és la següent: les germanes Arbizu, pamploneses, estan de vacances a la República Dominicana i provoquen la mort d'un ciutadà del país que de seguida intenten amagar. Ja se'ns ha dit en un flash forward que no ho aconseguiran, però la gràcia de la sèrie és veure com s'arriba fins a aquell punt. 

De fet, van a passar uns dies al país caribeny perquè l'any anterior ja hi havien anat i la germana gran, la Cris (Paula Usero, a l'esquerra de la imatge), amant del animals i de la vida bohèmia, s'hi va voler quedar per muntar un centre d'acollida d'animals. 

El problema és que aquelles primeres vacances van tenir alguna ramificació més que va acabar conduint a l'incident que les col·loca en la posició d'haver de cometre el delicte d'amagar un cadàver.

L'autora material és la germana petita, l'Elena (Clara Galle), de sobrenom "Txiki", una noia ingènua, dolça i la nineta dels ulls de les seves germanes, que tot i aquesta caracterització és mare soltera d'una nena d'uns mesos, l'Ane, el principal motiu de preocupació de les Arbizu per sortir d'aquesta complicadíssima situació.

Tot i aquest perfil que ens convida a mirar-nos-la amb els mateixos ulls que les seves germanes, l'Elena és força mentidera, també, i precisament al voltant d'això gira tot plegat.

I la germana mitjana és la Paula (Claudia Salas, vista a Salvador), de caràcter brusc i directe, temperamental fins i tot, i amb un rol protector, tot plegat reforçat per una tragèdia que va tenir lloc a la família quan eren petites. 

S'ha passat la vida intentant protegir les seves germanes, i els fets amb què arrenca la sèrie són la prova més dura a la que s'han enfrontat mai. L'acompanya la Luisa (Nüll García), la seva dona, amb qui estan intentant tenir un fill i que no té ni idea de les coses que arriben a maquinar les germanes Arbizu. 

Esa noche és la història d'unes vacances que surten molt i molt malament, un thriller amb versions contradictòries, mentides i traïcions, però també el relat de com una família esquerdada per uns fets del passat s'enfronta a la prova definitiva i si serà capaç de mantenir-se unida, especialment sota la "direcció" del pare, el veterinari Don Javier (Pedro Casablanc), un home profundament religiós, conservador i sentenciós. 

Tal com està estructurada la sèrie, porta l'espectador d'una banda a l'altra aprofitant que cadascun dels personatges té el seu punt de vista o, segons el cas, la seva versió dels fets de què ha sigut testimoni, de manera que no podem dir que fa trampa, però si la mireu podeu preparar-vos per no refiar-vos de res del que us expliquin.

 

Lectures: Sortiller

Després de la plaent però allargada lectura de l'últim llibre de què us vaig parlar, ha tornat, espero, el meu ritme normal de lectures i ja m'he llegit una altra novel·la, aquest cop del meu estimat Discmón, que feia molt de temps que tenia pendent però que, com que ha baixat el ritme de la publicació de la saga en català, no m'ha fet deixar d'estar al dia de l'obra magna de Sir Terry Pratchett en la nostra llengua.

Sortiller és el nom de la tercera aventura protagonitzada pel patètic però entranyable mag Gratavent, cinquè llibre publicat originalment -no pas en català, en què Mai Més Llibres segueix un altre ordre- d'aquest meravellós univers de la literatura fantàstica, amb el títol original de Sourcery, de 1988.

La premissa és la següent: diuen que els mags són vuitens fills, però què passaria si un mag tingués fills? Que en podria tenir vuit, i llavors el vuitè fill d'un vuitè fill seria un sortiller, un mag amb un poder inimaginable, res a veure amb la màgia de pa sucat amb oli que fan els mags del Discmón, que tot i saber-ne molt més que l'inútil d'en Gratavent, no deixen de ser més aviat discrets.

Això és el que passa en aquest llibre: sorgeix un sortiller que posa de cap per avall el Discmón, i provoca un caos i una guerra màgica que sembla que ningú és capaç d'aturar.

En Gratavent tampoc ho és, però no seria el protagonista de la història si no es veiés arrossegat a una missió que no li ve gens de gust i per a la qual no està preparat. Ho fa, això sí, amb uns companys ben curiosos: la Conina, una lluitadora excel·lent amb una vocació totalment diferent, i en Nijel, un bàrbar aficionat que encara està en etapa de principiant.

Per allà també corre el mític Equipatge, el cofre misteriós amb potes que coneixem des de la primera aventura, El color de la màgia, i veiem desfilar també uns quants mags dels seriosos, els de la Universitat No Vista, el també mític simi bibliotecari i, sobretot, un munt de situacions absurdes provocades o facilitades per les circumstàncies del relat, en què la màgia real i pura es desferma amb totes les seves forces i fa possible qualsevol cosa que ens puguem imaginar o, més ben dit, que l'autor es va poder imaginar amb la seva capacitat de fer-nos passar pàgines i pàgines amb descripcions vives i humorístiques de situacions i paisatges, diàlegs divertits i ironia pertot arreu.

La resolució de tot plegat és èpica i ens deixa amb ganes de saber coses que espero que s'expliquin al proper llibre dedicat a la trama dels mags, però en general Sortiller és una novel·la divertida, esbojarrada i en què veiem com l'escenari de tantes aventures és directament víctima d'uns fets extraordinaris. 

Sèries: El mapa de los anhelos

Ja he dit múltiples vegades que el format de minisèrie em va molt bé, perquè requereix un compromís petit pel que fa a temps, i de fet també em va molt bé per poder escriure entrades al blog sense haver-ho de fer temporada per temporada ni haver d'esperar anys fins que acabo una sèrie.

La d'avui és una sèrie espanyola de sis episodis que tot i que té una premissa que sembla suada i previsible, la veritat és que m'ha agradat molt i m'ha atrapat com per voler-la veure a una velocitat superior a l'habitual, tot i que normalment soc més de dosificar-me les coses. 

El mapa de los anhelos és l'adaptació d'una novel·la de l'escriptora valenciana Alice Kellen, i és una producció de Brutal Media per a Netflix que es va estrenar al juliol d'aquest 2026.

No se'ns arriba a dir -i per alguna raó es cuiden que no es vegi cap rètol, marquesina de parada de bus o restaurant real- on se suposa que passa, i això li dona una capa d'artificialitat important, però té lloc en alguna localitat indeterminada de l'estat espanyol, segurament una urbanització de classe benestant, si hem de jutjar-ho per les casasses que s'hi veuen.

La premissa de la història és la següent: la protagonista, la Greta (Alícia Falcó) va ser gestada per salvar la vida de la seva germana, que patia una malaltia autoimmune, i va ser cabdal per permetre que la Lucy (Georgina Amorós) visqués fins a la meitat de la vintena, però es va acabar morint.

Un dia, mentre dina tota sola en un restaurant d'aquests que dic que no són reconeixibles perquè no existeix, se li acosta un desconegut tot dient-li que la seva germana, que era amiga d'ell, els va deixar, a tots dos, un joc al que hauran de jugar junts.

Al principi, la Greta es mostra reticent a fer cas de l'estrambòtica proposta d'aquest noi, en Will Tucker (Pablo Álvarez), que tampoc no col·labora gaire amb la seva actitud de paio misteriós i amb passat complicat. 

Però si li digués que no i prou no hi hauria història, tampoc si l'hostilitat que mostra al principi no evolucionés en una ràpida amistat i atracció, no dic res que no sigui tremendament previsible ja veient-ne el tràiler. 

La Lucy, que també veiem en força escenes no només del passat quan encara vivia, sinó en un present en què la Greta la "veu" i hi té "converses", va preparar per a la seva germana petita una sèrie de reptes per ajudar-la a encarrilar la vida i tirar endavant quan ella no hi fos. Coses com que es tragués el carnet de conduir o viatjar.

Un regal sorpresa que ningú sap com ni quan va preparar, atès que es va passar bona part de la vida hospitalitzada, però que acceptarem pel bé de la història, que tot i tenir forats, coses poc plausibles i aquesta aura que deia d'artificialitat en no permetre'ns identificar-nos amb els personatges ni els llocs per on es mouen, la veritat és que és un drama molt bonic i lacrimogen que, com deia al principi, m'ha atrapat i no n'he volgut allargar gaire el consum.

No es pot explicar gaire cosa més de la sèrie sense entrar directament en els spoilers, i els que he fet eren necessaris per poder construir un mínim aquesta entrada. De fet, tot plegat es va veient al tràiler. Però la força d'aquest producte és que, tot i així, val la pena veure'l i té unes interpretacions més que notables. 

En aquest sentit també tenim com a secundaris l'avi de les noies, interpretat per Ramón Barea i els pares tant de la Greta com de la difunta Lucy, que interpreten Mario de la Rosa i Laia Marull, aquesta última brodant un paper de mare totalment destrossada per la pèrdua d'una filla. Com a curiositat, tenim l'amo del bar on treballa en Will, en Pablo, que fa l'Òscar Kapoya, que anava al mateix curs que jo a l'institut, si bé a un grup diferent i no vam arribar a tenir tracte.

Durant els sis episodis veurem l'evolució dels personatges, cadascun amb els seus reptes personals, sigui tirar endavant després d'una tragèdia, saber-se perdonar un mateix, aprendre a aprofitar la vida, que apreciem poc quan tenim salut i, és clar, l'evolució de la relació entre els dos protagonistes, que no per previsible és menys interessant. El mapa de los anhelos no us farà perdre el temps.

 

 

Lectures: Les tenebres i l'alba

Feia molt de temps que no escrivia una entrada amb una crítica literària, i no és perquè em fes mandra, sinó perquè el darrer llibre que he llegit m'ha ocupat mesos. Lluny queda el meu rècord històric de lectures anuals que vaig aconseguir l'any passat, amb 22 llibres en 12 mesos, i no comptava pas amb ni tan sols acostar-m'hi, però tampoc esperava que una sola obra em durés uns mesos.

Tampoc és que no m'hagi agradat, al contrari: m'ha agradat molt, ja us ho avanço. Però és un llibre de 900 pàgines, per les dinàmiques familiars cada cop em costa més trobar temps lliure per fer el que a mi m'agrada i ja no tinc precisament vint anys, així que per molta força de voluntat que aconsegueixi aplegar, posar-me a llegir al llit passades les onze de la nit, estirat i recolzant-me sobre un colze és gairebé una garantia de llegir entre cinc i deu pàgines al dia. Tanmateix, ara que estic de vacances li he fumut canya i l'últim terç de la novel·la ha estat superat a un ritme força respectable. 

Després d'aquest llarg preàmbul toca parlar de Les tenebres i l'alba, de Ken Follett, que és el quart llibre de la saga Els pilars de la Terra però cronològicament va el primer de tots, és a dir que es tracta d'una preqüela.

Publicada en anglès originalment l'any 2020, aquesta novel·la històrica se situa entre els anys 997 i 1007, i ens explica, com es podia esperar d'un llibre d'aquesta sèrie, una història èpica i amb estira-i-arronses que ens tindran sovint amb l'ai al cor, protagonitzada per uns personatges que, amb les seves accions i els seus plans, posen els fonaments del que serà l'escenari físic i històric amb què arrenca el ja mític best-seller de 1987. 

Aquesta vegada el relat el teixeixen quatre personatges principals, que són l'Edgar, el fill d'un constructor de vaixells que, juntament amb la seva família, s'ha de reubicar i reinventar lluny el seu poble; la Ragna, la filla d'un comte normand que se'n va a Anglaterra per casar-se amb l'ealdorman de Shiring; l'Aldred, un monjo que vol convertir Shiring en un centre cultural; i el bisbe Wynstan, un home pèrfid, malvat, que és el gran dolent d'aquest relat.

No hi ha gaire cosa més per explicar de la premissa de l'obra, però hi veiem, com era d'esperar, lluites de poder, desgràcies, tragèdies, drames, romanticisme i tot el que podríem esperar d'un llibre de la saga, que ens té acostumats a fer-nos patir veient els cops que el destí clava als personatges bons i la quantitat d'obstacles que posa als seus somnis i desitjos, mentre que els dolents sembla que se surtin de tot.

Després de tres llibres ambientats al mateix univers i coneixent la manera de fer de l'autor, tot plegat esdevé una mica massa previsible, però alhora no podem evitar -si les condicions són les adequades, com comentava al principi- passar pàgines i pàgines, perquè Follett és un mestre a l'hora d'atrapar amb la seva construcció de personatges, el ritme just per fer amè qualsevol dels capítols, i els girs de guió col·locats als moments adequats, mentre descriu una època i uns costums sobre els quals s'ha documentat i ens fan viatjar a una època i un lloc que, en realitat, ens queden molt lluny.

Un relat, doncs, molt satisfactori, si bé en termes generals potser ja no té el mateix impacte perquè és més del mateix. Però quan aquest "mateix" és tan interessant i familiar, la veritat és que almenys jo no em puc queixar. Em temo, tanmateix, que he d'acabar amb una nota una mica negativa, i és que la traducció al català, que aquest cop està feta a sis mans -coses que passen al mercat editorial de vegades, normalment per culpa de les dates ajustades dels encàrrecs-, traspua diferents estils traductològics, cosa que es nota, per exemple, en fragments que estan més plens que altres de calcs del castellà o de l'anglès, però malauradament aquesta manca d'una revisió final és quelcom que s'està normalitzant a l'edició de llibres en català. 

Deixant això de banda, si sou fans de la saga, no us perdeu aquest llibre. I ara ja n'hi ha un altre, que llegiré espero que d'aquí a no gaires mesos, que se'n va a l'altre extrem per situar-se al final (?) cronològicament parlant. En parlaré.

 
 

Cinema: Spider-Man - Brand New Day

Ja fa temps, ho he dit altres vegades, que estic força desconnectat dels universos audiovisuals de Marvel i DC, en part per la gran quantitat de pel·lícules i sèries que s'han de veure per entendre-ho tot i agafar totes les referències, i en part perquè amb fills petits toca sacrificar moltes coses, entre les quals anar al cine en parella o en solitari, llevat d'excepcions.

Sí, es poden mirar les pel·lícules i les sèries a la tele perquè ben aviat estan disponibles en streaming, però també costa amb l'estressant i esgotadora vida que duem en aquesta etapa, i el més fàcil és que m'adormi a mitja pel·li. Però la d'avui la volia veure a la gran pantalla, com ha estat el cas de les tres entregues anteriors, i en termes de "deures" no requeria gaire cosa més que recordar com va acabar l'última, així que s'han demanat favors i ha estat possible, i per tant la comento aquí.

 

Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton, continua la història on l'havia deixat No Way Home, de 2021 i que comentava aquí, i és que malgrat el festival de multiversos i de fanservice que va ser aquella meravella, la trama de l'Spider-Man actual, l'interpretat per en Tom Holland, el deixava en una situació molt trista, en salvar l'univers a canvi de ser oblidat, no com a superheroi, sinó com a Peter Parker, l'home sota la màscara.

 

L'home aranya ha continuat la seva tasca superheroica i s'ha de dir que, sense la distracció i el punt feble que suposa l'existència d'éssers estimats, atesa la defunció de la tia May a l'anterior pel·lícula i l'oblit de la seva identitat per part del seu millor amic, en Ned Leeds, i la seva estimada, l'MJ, la seva carrera en aquest sentit ha estat tot un èxit pel que fa a eficiència.

 

Però ni tan sols en Batman pot viure d'aquesta manera, i en Peter els enyora i se sent sol. Duu una vida sacrificada tot desitjant trobar el moment de tornar-se a presentar als seus amics i esperant que alguna cosa els faci recordar-se d'ell, però de moment dona prioritat a la seva tasca i s'hi concentra tant com pot, deixant de banda la seva part més humana, que és el que el que, combinada amb els seus poders, el fa un superheroi.

 

Això no vol dir que no tingui cap contacte amb altres persones, però sempre és relacionat amb la feina i sota la seva identitat superheroica, com per exemple la fructífera connexió que té amb la inspectora Jean DeWolff (Lisa Colón-Zayas), o l'estira-i-arronsa que té amb en Frank "The Punisher" Castle, que interpretat novament per en Jon Bernthal és un dels pocs personatges que han sobreviscut de les sèries de Marvel de Netflix en la transició a l'Univers Cinematogràfic de Marvel, i recordem que el personatge en si va debutar precisament a The Amazing Spider-man, concretament al número 129, de 1974.

 

 

Amb ell haurà de col·laborar, ara que per fi -com alguns han apuntat- aquesta encarnació de l'Spider-Man es mou per Nova York durant tota la pel·lícula, per enfrontar-se a un nou, poderós i misteriós enemic que el fa sortir de la zona de confort i suposa una amenaça molt més gran que qualsevol dels brivalls que ha aturat durant aquests anys en què només ell sabia que era en Peter Parker i la resta del món ha continuat avançant sense ell.

 

L'enemic en qüestió, aquest cop, té el poder de controlar la ment de qui vulgui i anar saltant de víctima a víctima, cosa que el fa especialment difícil d'empaitar, però no vull revelar res més de la seva caracterització, llevat del fet que la interpreta (spoiler alert) la Sadie Sink (Stranger Things), perquè si veiem la pel·lícula sense saber-ne res, en conèixer el seu nom ens adonem de la jugada que ha fet aquí Marvel Studios per unir universos de còmic i fem un bot a la cadira.

 

A banda del drama personal del solitari protagonista -de fet, precisament per això- els problemes se li amunteguen quan comença a manifestar-se que la seva part aràcnida està guanyant terreny dins del seu cos, fet que l'obliga a tornar a aprendre a fer d'Spider-man, però també a mirar de controlar la contundència amb què actua a partir de llavors, 

 

La naturalesa invisible dels poders de l'enemiga principal d'aquest film queda compensada per l'aparició de personatges d'acció com l'esmentat Punisher, però també del perillós aliat que és en Hulk, que ja ens podem imaginar que si no està controlat per la voluntat del doctor Bruce Banner pot esdevenir un terrible rival.

 

 

No ens avorrim pas mirant Brand New Day, que tot i deixar de banda els enemics típics i tòpics del personatge, ens presenta una trama interessant per si mateixa sense oblidar aquesta part més humana que en Peter intenta recuperar en més d'un sentit, i que trobo que el guió resol d'una manera natural, sense posar les coses excessivament fàcils ni donant-nos un final totalment feliç com potser desitjaríem, però d'aquesta manera s'obre la possibilitat, que esperem que es faci realitat, de noves aventures d'aquest popular superheroi a la gran pantalla dins dels plans actuals de Marvel. 

 

De fet, com és habitual, cal quedar-se fins al final dels crèdits per veure una breu escena addicional que ens promet que el tornarem a veure. I, si tot va bé, jo ho faré a la gran pantalla i després vindré aquí a explicar-vos-ho, però espero que no calgui esperar gairebé cinc anys més.

 

 

Lectures: One Piece vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.

 

Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.  

 

 

 

 

Sèries: The Pitt

Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.

Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment. 

The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta. 

El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.

Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.

Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital. 

Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.

La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable. 

No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.

També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.

Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.

Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.

El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina. 

L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit. 

Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.