Cinema: Spider-Man - Brand New Day

Ja fa temps, ho he dit altres vegades, que estic força desconnectat dels universos audiovisuals de Marvel i DC, en part per la gran quantitat de pel·lícules i sèries que s'han de veure per entendre-ho tot i agafar totes les referències, i en part perquè amb fills petits toca sacrificar moltes coses, entre les quals anar al cine en parella o en solitari, llevat d'excepcions.

Sí, es poden mirar les pel·lícules i les sèries a la tele perquè ben aviat estan disponibles en streaming, però també costa amb l'estressant i esgotadora vida que duem en aquesta etapa, i el més fàcil és que m'adormi a mitja pel·li. Però la d'avui la volia veure a la gran pantalla, com ha estat el cas de les tres entregues anteriors, i en termes de "deures" no requeria gaire cosa més que recordar com va acabar l'última, així que s'han demanat favors i ha estat possible, i per tant la comento aquí.

 

Spider-Man: Brand New Day, dirigida per Destin Daniel Cretton, continua la història on l'havia deixat No Way Home, de 2021 i que comentava aquí, i és que malgrat el festival de multiversos i de fanservice que va ser aquella meravella, la trama de l'Spider-Man actual, l'interpretat per en Tom Holland, el deixava en una situació molt trista, en salvar l'univers a canvi de ser oblidat, no com a superheroi, sinó com a Peter Parker, l'home sota la màscara.

 

L'home aranya ha continuat la seva tasca superheroica i s'ha de dir que, sense la distracció i el punt feble que suposa l'existència d'éssers estimats, atesa la defunció de la tia May a l'anterior pel·lícula i l'oblit de la seva identitat per part del seu millor amic, en Ned Leeds, i la seva estimada, l'MJ, la seva carrera en aquest sentit ha estat tot un èxit pel que fa a eficiència.

 

Però ni tan sols en Batman pot viure d'aquesta manera, i en Peter els enyora i se sent sol. Duu una vida sacrificada tot desitjant trobar el moment de tornar-se a presentar als seus amics i esperant que alguna cosa els faci recordar-se d'ell, però de moment dona prioritat a la seva tasca i s'hi concentra tant com pot, deixant de banda la seva part més humana, que és el que el que, combinada amb els seus poders, el fa un superheroi.

 

Això no vol dir que no tingui cap contacte amb altres persones, però sempre és relacionat amb la feina i sota la seva identitat superheroica, com per exemple la fructífera connexió que té amb la inspectora Jean DeWolff (Lisa Colón-Zayas), o l'estira-i-arronsa que té amb en Frank "The Punisher" Castle, que interpretat novament per en Jon Bernthal és un dels pocs personatges que han sobreviscut de les sèries de Marvel de Netflix en la transició a l'Univers Cinematogràfic de Marvel, i recordem que el personatge en si va debutar precisament a The Amazing Spider-man, concretament al número 129, de 1974.

 

 

Amb ell haurà de col·laborar, ara que per fi -com alguns han apuntat- aquesta encarnació de l'Spider-Man es mou per Nova York durant tota la pel·lícula, per enfrontar-se a un nou, poderós i misteriós enemic que el fa sortir de la zona de confort i suposa una amenaça molt més gran que qualsevol dels brivalls que ha aturat durant aquests anys en què només ell sabia que era en Peter Parker i la resta del món ha continuat avançant sense ell.

 

L'enemic en qüestió, aquest cop, té el poder de controlar la ment de qui vulgui i anar saltant de víctima a víctima, cosa que el fa especialment difícil d'empaitar, però no vull revelar res més de la seva caracterització, llevat del fet que la interpreta (spoiler alert) la Sadie Sink (Stranger Things), perquè si veiem la pel·lícula sense saber-ne res, en conèixer el seu nom ens adonem de la jugada que ha fet aquí Marvel Studios per unir universos de còmic i fem un bot a la cadira.

 

A banda del drama personal del solitari protagonista -de fet, precisament per això- els problemes se li amunteguen quan comença a manifestar-se que la seva part aràcnida està guanyant terreny dins del seu cos, fet que l'obliga a tornar a aprendre a fer d'Spider-man, però també a mirar de controlar la contundència amb què actua a partir de llavors, 

 

La naturalesa invisible dels poders de l'enemiga principal d'aquest film queda compensada per l'aparició de personatges d'acció com l'esmentat Punisher, però també del perillós aliat que és en Hulk, que ja ens podem imaginar que si no està controlat per la voluntat del doctor Bruce Banner pot esdevenir un terrible rival.

 

 

No ens avorrim pas mirant Brand New Day, que tot i deixar de banda els enemics típics i tòpics del personatge, ens presenta una trama interessant per si mateixa sense oblidar aquesta part més humana que en Peter intenta recuperar en més d'un sentit, i que trobo que el guió resol d'una manera natural, sense posar les coses excessivament fàcils ni donant-nos un final totalment feliç com potser desitjaríem, però d'aquesta manera s'obre la possibilitat, que esperem que es faci realitat, de noves aventures d'aquest popular superheroi a la gran pantalla dins dels plans actuals de Marvel. 

 

De fet, com és habitual, cal quedar-se fins al final dels crèdits per veure una breu escena addicional que ens promet que el tornarem a veure. I, si tot va bé, jo ho faré a la gran pantalla i després vindré aquí a explicar-vos-ho, però espero que no calgui esperar gairebé cinc anys més.

 

 

Lectures: One Piece vols. 1 a 4

Fins no fa gaire no m'hauria imaginat que acabaria escrivint una ressenya com aquesta al blog, perquè l'obra en qüestió, per molt que sigui el manga més supervendes de la història i tremendament popular, sobrepassant llegendes com Bola de Drac o Naruto, en realitat no em va convèncer quan me'l vaig intentar llegir fa moltíssims anys, quan s'editava en grapa -quin format més dolent per al manga, per l'amor de Dende!-. 

Alguna cosa no m'acabava de convèncer, a banda del dibuix, i després simplement he estat testimoni de com durava i durava en el temps i s'anava fent famós, fins al punt que va començar el 1997 i encara no ha acabat, amb més de 100 volums que recopilen la seva publicació setmanal a la revista Shônen Jump. Sabia també que l'anime s'estava doblant al català, però no m'hi vaig ficar mai. Ara, però, en tenim en marxa la publicació del manga en català, en uns toms triples que van cridar l'atenció de la meva filla, els vam començar a agafar de la biblioteca perquè se'ls llegís ella, i ja posats me'ls estic llegint jo també, de manera que ja puc dir que estic llegint One Piece. 

No tinc gaire clar com vull afrontar aquests articles, si és que n'hi ha més -qui sap, potser me n'acabo cansant, de llegir o de parlar-ne, tot i que espero que no-, però en principi no faré un repàs d'esdeveniments com en altres casos. Tampoc tinc intenció de parlar de la premissa ni els personatges, que a aquestes altures ja coneix tothom que pugui estar mínimament interessat en aquesta obra, i soc jo qui hi arriba tardíssim.

El que sí que sé és que en aquesta primera entrada vull aclarir que he fet el tall al quart dels volums catalans, que és quan hi ha un canvi de saga, i que aquests volums inclouen, al seu torn, tres volums de l'edició estàndard que no vam tenir mai en el nostre idioma, en el qual apareix per primera vegada directament en aquest format. Per tant, el que he llegit fins ara han estat els 12 primers volums de One Piece, dels espaterrants 115 que porta publicats, i encara en seran més. 

Dit això, un petit incís sobre la traducció: és fantàstic, tot i que arriba molt tard, tenir aquest manga tan important en català, però trobo que des del punt de vista lingüístic la traducció deixa una mica a desitjar. Parlo d'algunes expressions calcades del castellà (com la de la imatge) i d'altres mal aplicades, contrastant amb algunes formes ultracorrectes com "per a" en comptes de "per", "mai no" en comptes de "mai" o la forma plena dels pronoms febles malgrat que -per les ordres que ens arriben a la feina- les editorials que publiquen manga en català en teoria prefereixen un llenguatge més col·loquial, amb les formes reduïdes d'aquests pronoms. A banda d'això, hi ha coses com la confusió freqüent de "l'hi" i "li", que s'ha de dir que és el punt feble de molts traductors i traductores.

Tornant a l'obra en si, he de dir que tenia unes nocions molt bàsiques i limitades dels protagonistes de l'obra, i amb la lectura d'aquests volums he pogut conèixer els seus orígens i com es van coneixent, cosa que ha estat agradable i enriquidora. Per motius de feina he estat en contacte amb trames molt més avançades de manera tangencial i esporàdica, però m'agradarà veure d'on ve tot plegat.

Aquí coneixem, doncs, el seu protagonista, en Monkey D. Ruffy, amb el seu estrambòtic poder que li atorga un cos de goma i un caràcter optimista, determinat i imaginatiu que dona lloc a combats d'allò més espectaculars i sorprenents; l'esquerp Roronoa Zoro, que vol ser el millor espadatxí del món, el mentider de bon cor Usopp, la misteriosa i reservada Nami i el magnífic cuiner faldiller i especialista en el combat amb les cames Sanji, que conformen el que de moment és la tripulació del protagonista, decidit a ser el rei dels pirates i obtenir el cobdiciat tresor anomenat One Piece.

Durant els capítols en què es van coneixent veiem combats cada cop més esbojarrats, amb enemics més temibles que els que han vist fins llavors, com correspon a un shônen mereixedor d'aquesta etiqueta, i una barreja d'humor, epicitat i violència.

Perquè en surt molta. Encara que els personatges demostrin tenir una resistència extrema a les ferides letals per a les persones normals, hi veiem córrer molta sang i es fumen uns mastegots que fan por. Però el to general és d'humor i amb el típic missatge d'esforç, lluita pels somnis i amistat. Sense deixar de banda moments de drama i llàgrimes.

Encara que, com he dit al principi, el dibuix no em va resultar gaire atractiu quan vaig intentar començar la sèrie a l'adolescència, i reconec que encara ara no és el que jo associo mentalment a l'"estil manga", he de dir que és perfectament adequat al ritme i el dinamisme que Eiichirô Oda dona a les seves pàgines i vinyetes, i que l'autor mostra una imaginació desbordant pel que fa al disseny dels personatges i els seus enemics, i és capaç de caracteritzar-los d'una manera clara.

Se'm fa una mica difícil llegir aquests volums tan gruixuts en el temps habitual de préstec de la biblioteca -tot i que es pot demanar pròrroga, és clar-, perquè lluiten molt, sí, però també xerren, però he d'admetre que això ja és culpa de les meves circumstàncies personals, en què el temps lliure és escàs i a certes hores els meus ulls ja no poden més. De moment, però, One Piece m'ha fet una bona segona impressió i continuaré llegint-la.

 

Sèries: Fleabag

Hi ha sèries de les que sents parlar de tant en tant però que per alguna raó no troben el seu moment en la teva complicada agenda fins que passen uns quants anys. Tot i així, la reputació que les precedeix és tan bona que no te n'oblides, i al final les acabes veient.

És el que m'ha passat a mi amb aquesta sèrie de només 12 episodis, tots ells curts, de menys de mitja hora, però ara ja he reparat el greuge i ho vull fer encara més parlant-ne aquí i fent-ne difusió per si algun dels meus 20 o 30 lectors (reals, perquè els altres 20 i 30 solen ser bots) encara no l'ha vist.

Fleabag és una sèrie britànica amb un origen peculiar: és l'adaptació a sèrie de televisió en dues temporades de 6 episodis cadascuna, el 2016 i el 2019, del monòleg que va guanyar el primer premi al prestigiós festival d'arts escèniques d'Edimburg, el Fringe Festival, l'any 2013. Però és que el va escriure i interpretar la mateixa protagonista de la sèrie de televisió, que també n'és la creadora, showrunner i guionista. 

És una sèrie estretament lligada als seus personatges, sobretot la seva protagonista, de manera que la premissa l'he d'explicar mentre la presento a ella. I és que seguim escenes de la vida de la Phoebe Waller-Bridge, que interpreta un personatge sense nom (o "fleabag" quan el veiem al repartiment), una dona jove amb problemes per relacionar-se amb els altres, que veiem en coses com una aparent addició al sexe, els xocs que té amb la seva estirada germana gran o la incomoditat amb què es desenvolupen les trobades amb el seu pare, vidu, i la seva nova parella, la seva padrina.

La protagonista no té gaire sort: regenta un cafè de conillets d'Índies que va obrir amb la seva millor amiga, que es va suïcidar, no va gaire bé econòmicament parlant i és l'ovella negra de la família, que la veu com una egoista que sempre fa sentir incòmodes els altres. 

Tanmateix, estem davant d'una sèrie d'humor, humor negre, tragicòmic en alguns moments, però al capdavall d'humor. I bona part de la gràcia està en els constants trencaments de la quarta paret per part de la protagonista, que ens va anticipant reaccions de les persones amb què es relaciona, comentant-ne coses o buscant la nostra complicitat amb mirades silencioses cap a la càmera.

La veiem a l'esquerra de la imatge, es diu Claire (Sian Clifford) i té una carrera professional exitosa, a banda d'un caràcter seriós, una mica esquerp i poca paciència amb els "numerets" que, segons ella, munta la protagonista per cridar l'atenció.

Està casada i té un fillastre adolescent obsessionat amb ella, i és un personatge interessant perquè podem percebre que, sota aquesta capa de fredor artificial, en realitat s'estima molt la seva germana, i de tant en tant podem veure aquesta faceta.

El pare de totes dues està interpretat per en Bill Paterson i tampoc té un nom que s'arribi a dir a la sèrie, i fins i tot a l'últim episodi s'arriba a fer un gag al respecte. Com deia més amunt, té una relació amb la que va ser la padrina de les germanes (sí, de totes dues. He vist coses molt estranyes en diverses famílies al respecte, així que no hi donaré més voltes), una Olivia Colman que és de les cares més conegudes i guardonades del repartiment, i que aquí interpreta un personatge tremendament egoista, narcisista i vanitosa, que tracta les seves fillastres (bé, oficialment no ho és perquè no s'han arribat a casar) de manera passivo-agressiva. 

El pare, per altra banda, es mostra maldestre a l'hora de parlar amb les seves filles adultes, sobretot quan es tracta de sentiments, però al llarg de la sèrie anem veient moments en què mostra una saviesa inesperada.

Podem continuar parlant de relacions incòmodes esmentant el cunyat de la protagonista, marit de la Claire, que es diu Martin i l'interpreta en Brett Gelman (vist a Go On, Love o Stranger Things), un autèntic imbècil que odia la protagonista i no se n'amaga, un paio tremendament masclista i patètic que sempre tenim ganes de veure com cau. Si això passa o no, ho anirem veient al llarg dels episodis.

Els homes amb qui queda la protagonista també són un filó de situacions incòmodes, perquè tenim un exnòvio amb tendència a tornar amb ella constantment, un paio que fa comentaris impertinents sense parar o un altre que té un caràcter estranyot i unes dents de Nosferatu en què és impossible no fixar-se. 

Fleabag és una sèrie sense un fil conductor, són, com deia al principi, escenes de la vida d'una dona, però amb el denominador comú de la incomoditat, els moments violents i un humor molt particular que en diversos moments deixa al protagonisme al drama, i amb un final agredolç que he d'admetre que no m'esperava i que em va semblar punyent i va donar més punts a la sèrie. 

No sé si és per a tothom, però els múltiples premis i nominacions que va rebre, incloent-hi BAFTA, Emmy i Globus d'Or, entre 2016 i 2020, els entenc perfectament.  

 

 

 

 

Sèries: The Pitt

Malgrat que miro amb assiduïtat Grey's Anatomy i ja són 22 temporades, la veritat és que no recordo cap altra sèrie de metges que hagi vist, deixant de banda vagues records d'A cor obert quan era petit. No és un gènere que no m'agradi, simplement és un fet que l'he tocat poc.

Però la sèrie d'avui em va cridar l'atenció quan va començar a rebre premis Emmy, i alguna cosa em va dir que seria una proposta diferent. Ho és, m'ha encantat i avui us en vull parlar amb més deteniment. 

The Pitt és el nom d'aquesta producció de l'HBO Max ("Max" a seques quan va començar) que de moment ha tingut dues temporades de 15 episodis cadascuna, començant a l'abril de 2025, i que és una creació de R. Scott Gemmill, que havia estat productor i guionista de la mítica E.R., sèrie també de metges -i que no he vist mai- a la qual ja sortia, de molt més jove, el protagonista d'aquesta. 

El que fa destacar aquesta sèrie, que se situa a la sala d'urgències del fictici Centre Mèdic de Traumatologia de Pittsburgh, amb el sobrenom de "The Pitt" (el pou), és el realisme amb què es desenvolupen els seus episodis, tant pel que fa als tractaments mèdics -no tinc manera de saber com de contrastats estan, ho reconec, però el nivell de detall ha d'estar documentat per força- com pel fet que cada episodi és una hora d'un torn d'un dia concret, i el moviment dels personatges amunt i avall permet a la càmera separar-se i seguir un altre cas i uns altres personatges, tot creant la il·lusió d'un pla seqüència.

Qui remena les cireres, almenys en el seu torn, és el doctor Michael "Robby" Robinavitch (Noah Wyle, vist, com deia, a E.R.), un metge excel·lent però sever amb els seus estudiants que aviat descobrim que té traumes personals que el fan addicte a la feina alhora que infeliç a la seva vida privada.

Encara que de vegades pot caure en l'arrogància, en realitat és un bon mestre i procura que el seu personal estigui satisfet alhora que aprèn. És combatiu amb les condicions laborals, econòmiques i logístiques de l'hospital. 

Podem destacar també, d'esquerra a dreta, el doctor Dennis Whitaker (Gerran Howell), un metge estudiant de quart any que a la primera temporada és ingenu i li'n passen de tots colors, però que a la segona veiem que ha evolucionat d'una manera considerable en els mesos que se suposa que han passat entre temporades.

La doctora Melissa King (Taylor Dearden, filla d'en Bryan Cranston), és resident i és un personatge també interessant perquè és neurodivergent. No es diu explícitament què té, però se li veuen trets TEA, i de fet té una germana que ho és i en un grau força alt, cosa que li ha fet desenvolupar una gran sensibilitat a l'hora de tractar els pacients. És un personatge entranyable. 

No ho és tant la doctora Trinity Santos (Isa Briones), que comença com a interna (primer any després de la graduació) i té una actitud xulesca i es relaciona amb els altres burxant-los, com li fa a la pobra Victoria Javadi (Shabana Azeez), metgessa estudiant que té la llosa de ser filla de reconeguts metges del mateix hospital, especialment la seva mare, que li posa molta pressió.

També podem parlar del doctor Frank Langdon (Patrick Ball), l'estudiant estrella d'en Robby, ara ja metge de ple dret i amb uns anys d'experiència, que és encara més arrogant que ell però que, per motius que no revelaré aquí i que el fan caure en un pou metafòric, rep una cura d'humilitat durant el que portem de sèrie. El veiem al centre de la imatge de sota.

Podem esmentar també la doctora Cassie McKay (Fiona Dourif), resident de segon any que destaca també per la seva empatia i que porta un monitor de turmell per motius que no s'acaben d'explicar, o la cap de les infermeres, la Dana Evans (Katherine LaNasa), una dona de caràcter fort i grans capacitats de lideratge que, quan cal, és la més amable i comprensiva del món, però que val més no fer emprenyar. I sembla l'única que s'atreveix a cantar-li a en Robby les quaranta quan cal.

Tots ells tenen històries personals, però The Pitt no s'hi recrea com passa amb Grey's Anatomy, sinó que ens n'ofereix pinzellades i, a més, als canvis de temporada (ha passat entre la primera i la segona, assumeixo que amb la tercera passarà el mateix) ens quedem amb les ganes de saber com continuen algunes trames, però ens hem de conformar amb deduir i completar les peces del trencaclosques amb la nostra imaginació. Aquí l'important és el que passa a la sala d'urgències.

El que sí que ens mostra és les seves fortaleses i febleses com a doctors i doctores, i infermers i infermeres, perquè no tothom té el mateix nivell de seguretat en si mateix, velocitat, eficiència o encert a l'hora de fer la seva feina. 

L'estructura d'un capítol representant una hora del torn en qüestió no ens ha de fer pensar en un estil com el de 24, perquè la tensió que s'hi viu no és la mateixa. Bé, de fet sí que hi ha tensió, però és pels casos mèdics en si, no tots de la mateixa gravetat ni el mateix nivell de drama -que també n'hi ha, i de grossos-, i perquè a les dues temporades hi ha hagut esdeveniments externs que han posat el departament al límit. 

Els episodis acaben de manera gairebé abrupta, sense cliffhangers, però la naturalitat del relat, les interpretacions i el ritme constant de la sèrie fan que vulguem veure'n el capítol següent. I per tot plegat The Pitt és una sèrie per tenir en compte i no m'estranyaria gens que en el futur s'acabés considerant un clàssic. Doneu-li una oportunitat. El munt de premis i nominacions que ha rebut no són perquè sí.

   

 

 

Cinema: Vaiana (2026)

Hi ha tendències, modes, a les diferents indústries de l'entreteniment que solen funcionar bé, però que de vegades fan llufa. És el que passa amb la pel·lícula de què parlaré avui, que amb la broma no hem anat al cine tan poc com podríem pensar, tot i que sí que ha estat, en el que duem d'any, en exclusiva per veure-hi produccions pensades per a la canalla, encara que a nosaltres també ens interessessin. 

Aquesta pel·lícula l'anàvem a veure tant sí com no, al capdavall l'original ens agrada, i quan en vam veure el teaser fa una pila de mesos (potser més d'un any, ja no me'n recordo) ens va engrescar prou, però... com ha sortit, al final?

Vaiana, com es continua dient aquí a la pel·lícula que originalment és Moana, és el remake amb persones de carn i ossos -i animals generats per ordinador- dirigit per Thomas Kail de la pel·lícula animada de Disney que ens va arribar just 10 anys abans, i aquí rau el seu principal problema.

Abans de continuar, he de dir que conec la rebuda general que ha tingut aquesta adaptació, i ha sigut dolenta, però jo, ja ho sabeu, soc benèvol i és difícil que una cosa no m'agradi. Doncs bé, en aquest cas continuaré en la mateixa línia i reconec que a mi m'ha agradat. Perquè ja m'agradava el producte original i aquest és una reinterpretació en un altre format, i a nivell tècnic trasllada bé el que l'animació feia amb la llibertat pròpia de la seva naturalesa. 

Hi veiem una Vaiana interpretada per la debutant Catherine Laga'Aia, que per al meu gust reprodueix bé la inicialment tímida protagonista que després mostra el seu caràcter rebel -amb causa- i la determinació d'arriscar la vida per salvar el seu poble, i que al capdavall és l'heroïna de la història, per molt que tingui l'ajuda d'un personatge amb poders.

Ell és en Maui, que té la cara i el modificat cos de l'actor més conegut i de més renom del repartiment, en Dwayne "The Rock" Johnson, que la veritat és que costa veure en aquest paper no pel seu voluminós físic, sinó perquè per exigències del paper duu una cabellera espectacular tot i que sabem que ell va sempre rapat al zero. 

Tot plegat fa que costi evitar veure'l com "en The Rock disfressat de Maui", però pel que fa a la interpretació del guió assignat fa el fet, i les interaccions d'estira-i-arronsa que evolucionen en l'amistat amb la Vaiana són com les recordem de la pel·lícula original. 

Els animals, en especial el pollastre babau Heihei, per força havien de ser generats per ordinador, i encara que ens arrenca els mateixos somriures que quan el veiem en dibuixos animats, perquè és el paper que li toca, es fa una mica estrany veure'l "de veritat", i li escau més la seva naturalesa original.

El principal problema d'aquesta versió, que repeteixo que a mi m'ha agradat, és que no calia fer-la en absolut. Si més no, tan aviat. Hem vist un fotimer de live actions de clàssics de Disney, pocs dels grans títols de la companyia no s'han adaptat encara (veurem Frozen amb persones reals algun dia?), i potser les ganes d'esprémer les pròpies franquícies de noves maneres han dut la companyia a precipitar-se en fer un remake d'una història de fa només 10 anys que, si ens agrada, segur que hem vist més cops en aquest temps.

És interessant veure com es traslladen determinades escenes, situacions, personatges, fenòmens al nou format, per descomptat, i només per això ja val la pena, però el que és la història és pràcticament calcada de l'original i no aporta gairebé res. 

No és com, per exemple, la reinterpretació de Dumbo en imatge real de 2019, que allarga i modernitza un film animat de fa una pila de dècades. A la Vaiana de 2026 es fa el mateix, també pel que fa a plans i coreografies musicals, que a la Vaiana de 2016, i això és el que no ha agradat al públic. Massa igual, massa aviat. I la patacada que s'ha fumut a les taquilles ha estat monumental.

Tot i així, traient aquest context, trobo que és una pel·lícula que els fans de l'original han de veure en algun moment, encara que sigui per decidir que era millor la versió animada, si més no, pel mèrit de presentar aquesta aventura per primera vegada.

 

Sèries: The Testaments

Tot i que The Handmaid's Tale em va agradar molt, i crec que és una d'aquelles sèries que es recordaran durant anys, i fins i tot es tornaran a recomanar quan la gent ja deixi de parlar-ne, he de reconèixer que després del seu final més aviat obert almenys en un tema molt important no em vaig informar de si hi havia plans de tancar la història del tot.

De fet, tot i saber que venia d'una novel·la de Margaret Atwood, ni tan sols vaig investigar si podia llegir-ne alguna mena de continuació. Els mesos van passar i, gairebé un any després, al maig d'aquest 2026, vaig descobrir que se n'estrenava la seqüela a la televisió. I és d'aquesta que us vull parlar avui, tot i que només se n'ha fet, de moment, una temporada de 10 episodis.

The Testaments, creada per Bruce Miller, responsable ja de l'altra sèrie, és el nom d'aquesta continuació que fa un canvi de perspectiva i, després del fructuós atemptat del final de la primera sèrie, ens porta a una Gilead on hi ha hagut alguns canvis i en què, passats quatre anys, aquelles nenes segrestades i assignades a les famílies dels comandants ara són adolescents i un percentatge d'elles tenen la regla, cosa que dona esperances a la dictadura teocràtica pel que fa a la natalitat, tan afectada per la caiguda de la fertilitat segons l'escenari establert per la història de la sèrie original.

Ara, doncs, ja no es fa servir el sistema de criades, sinó que s'emparella les noies -anomenades Prunes pel color de l'uniforme que duen-, que biològicament ja estan preparades per ser mares, amb comandants que són, en molts casos, dècades més vells que elles. 

Així, veiem una altra història de brutal explotació de les dones d'aquest règim, però ara canviant les dones de fertilitat comprovada per les potencials mares, amb l'agreujant que són pràcticament nenes, per molt que la menstruació en les circumstàncies d'aquest món es produeixi més tard. 

Evidentment, se les ha criat amb l'objectiu vital de ser mullers d'un comandant i amb la religió com a columna vertebral del tot, de manera que no s'han qüestionat mai si el que estan vivint és normal o correcte. Qualsevol desviació del comportament previst o qualsevol expressió d'un dubte és tallat de soca-rel, amb mètodes també brutals segons el cas.

En aquest context, tenim un grup de personatges al voltant dels quals gira la sèrie, però en destacarem dos que són les coprotagonistes.

Comencem amb l'Agnes MacKenzie (Chase Infiniti), que no és altra que la Hannah de la primera sèrie, la filla de la June Osborne, que s'ha fet gran i ara sí que ha oblidat del tot els seus orígens, atesa l'edat a què la van arrencar de la seva família i la van donar a una altra i els anys que han passat.

L'Agnes és una noia exemplar, obedient i bona amiga, però a mesura que avança la temporada la veiem qüestionar-se coses, descobrir que el sistema té grisos tirant a negres, i també que li agradaria tenir alguna cosa dir en l'elecció de la seva futura parella. 

I també tenim la Daisy (Lucy Halliday), una Perla, noies de blanc que venen de fora, que han conegut el món "lliure" però que han mostrat tant d'interès i fervor per la filosofia de Gilead que les han reclutat. En el cas de la Daisy, però, aviat sabem que es tracta d'una espia enviada per Mayday, l'organització que opera des de l'estranger per derrocar Gilead.

El cas és que l'assignen a l'Agnes perquè aquesta la guiï i la converteixi, amb el temps, en una més de les noies, circumstància que després descobrirà que ha estat pràcticament cosa del destí. Les acompanyen, en papers secundaris, noies amb caràcters i esperances diferents, entre les quals destaquen la Becka (Mattea Conforti), millor amiga de l'Agnes i secretament enamorada d'ella; la Shunammite (Rowan Blanchard), una noia pagada de si mateixa que veu com s'està quedant enrere en això de la "transformació en dona"; i la Hulda (Isolde Ardies), la més ingènua de la colla.

La formació d'aquestes noies és a càrrec de les "tietes", liderades per la incombustible Lydia (Ann Dowd), personatge que roman de la sèrie anterior i que, com llavors, té un comportament aparentment neutral i unes intencions que no acabem de conèixer del tot, cosa que la fa tremendament interessant.

En aquesta nova sèrie, però, coneixem coses del seu passat i de com va arribar a entrar a l'organització, una capa de profunditat molt encertada que acaba de caracteritzar aquest personatge no sé si entranyable, però que mai podem odiar del tot.

Hi ha alguna vella cara coneguda més, en aquesta temporada, però com que no vull fer spoilers considero que ja he fet unes pinzellades del que promet ser una seqüela més que digna, i espero que per fi tinguem totes les respostes que ens falten i quedin tots els caps ben lligats.

 

 

Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.

 

Cinema: Toy Story 5

D'un temps ençà, ja ho he dit més vegades, i no només en l'àmbit del cinema, hi ha la tendència de recuperar franquícies adormides, fer reboots i també seqüeles innecessàries, però si les coses es fan bé poden aportar.

Toy Story 3 va ser un fenomen que va arribar a l'extrem de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula animada, però també estava nominada a la categoria general, cosa que és una fita. Era un film excel·lent, un tancament rodó per a una història que ens havia acompanyat en tres entregues durant 15 anys. I ara ens trobem 16 anys després amb la seva cinquena entrega.

Toy Story 5, estrenada aquest juny, està dirigida per Andrew Stanton, que ja havia dirigit la també innecessària però interessant quarta entrega el 2019, i havia estat un dels guionistes de les dues primeres pel·lícules. En aquesta, a més, la història i el guió són també seus. 

Faig servir termes que poden fer pensar que veig aquestes noves pel·lícules amb escepticisme o negativitat, però no és això el que vull transmetre. El que vull dir és que la història estava acabada amb el tercer film, amb aquell final tan emotiu que confesso que em va fer plorar quan el vaig veure en el seu moment, i que repassant-la amb els fills fa poc en preparació per aquesta nova estrena hi va haver un tens estira-i-arronsa entre les intencions de la pel·lícula i la meva voluntat de mantenir-me impassible. Aquest cop vaig guanyar jo. Però són històries emotives, perquè jo soc molt reticent a llençar o donar joguines, i la saga Toy Story toca temes molt sensibles per a mi en aquest sentit.

En aquella tercera pel·lícula hi va haver un relleu de protagonista humà, ja que la Bonnie va rebre la donació de les joguines d'un Andy que se n'anava a la universitat, i ja se sap que als Estats Units implica anar-se'n de casa segurament per no tornar-hi mai més, un trencament amb el passat que em pot arribar a fer mig entendre que en aquest context cultural concret abandonis les teves joguines. 

A la quarta entrega ja teníem només la nena, una mica més gran, i a la cinquena ja està establerta com a propietària (o "nena", com en diuen les joguines) d'aquesta colla tan simpàtica que coneixem des de 1995, amb les seves incorporacions i baixes. 

El cas és que a Toy Story 5 la Bonnie té vuit anys i viu en una època en què els aparells electrònics, com al món real, ens han envaït i també han pres possessió del temps lliure de la canalla, de manera que la protagonista és l'única nena del veïnat que encara juga amb joguines... fins que arriba la pressió de grup. 

Veient que li costa fer amics, els seus desesperats pares prenen la decisió de regalar-li una tauleta infantil, anomenada Lilypad, amb què a banda de distreure's pot xatejar amb altres nenes i sentir que forma part d'un grup.

Com podíem esperar els adults, i descobrirà -esperem- l'audiència, això té unes conseqüències nefastes per a les relacions humanes tradicionals que no cal que repassem aquí. A partir d'aquí fa la sensació que el film esdevindrà un relat propagandístic en contra de les joguines electròniques, però no cal que patim, perquè després s'introdueixen els matisos, la redempció i la conciliació, a més que els aparells que hi surten també adquireixen vida pròpia quan no els miren els humans, i tenen la seva història i els seus processos d'obsolescència i abandonament, per bé que el guió ens demana un salt de fe a l'hora de presentar la connectivitat com una mena de màgia intergeneracional que sabem que no existeix.

Recuperant la qüestió dels relleus, a Toy Story 5 en Woody torna a aparèixer -un altre salt de fe, atès que el final de la quarta pel·lícula era un altre emotiu comiat, en aquest cas d'ell respecte a la resta de joguines-, però la protagonista aquest cop és la Jessie, que porta des de la segona pel·lícula negant-se a acceptar qualsevol mena de canvi -aquesta és de les meves-, i la cinquena, a banda de ser, de manera comprensible, una estirada de xiclet per fer més calés amb un producte que saben que funcionarà amb l'excusa argumental del canvi de paradigma en el joc -que està prou bé, compte-, ens ofereix un emotiu tancament també a la història persona de la vaquera de drap. 

Com es podia esperar d'un film de la saga, i de Pixar en general, tenim una aventura divertida per als infants (no cal dir que les joguines de sempre tenen la seva intrahistòria i ens arrencaran més d'un somriure amb les seves noves preocupacions), amb missatge per si té la fortuna d'arribar-los, i una lectura diferent per part del públic adult, que se sent identificat amb aquests canvis associats a les etapes de creixement, amb la nostàlgia derivada de deixar enrere el passat però mirar-lo de tant en tant, i a l'evolució de la societat lligada a la de la tecnologia. Per a mi, doncs, tot i que el film no calia, val la pena. 

Hi haurà una sisena part? Ja no m'atreveixo a dir ni que sí ni que no. La història de les joguines continua viva després de 31 anys, així que... per què no? De moment, pel que acabo de llegir mentre redacto aquesta entrada, el senyor Stanton diu que té pensada una trilogia per a la Bonnie, com la va tenir l'Andy, així que podríem veure una Toy Story 6. La qüestió és quan. 
 

 

 

Sèries: Beef (segona temporada)

Recuperem una mica el ritme tradicional d'aquest blog després d'un breu període de temps en què les entrades s'han espaiat més pel simple motiu que no tenia temes de què parlar, i avui tornen les sèries, amb la segona temporada d'una que ja en el seu moment vaig dir que en principi era una minisèrie, i que probablement ho era abans que, a causa de l'èxit que va tenir, algú decidís que seria una sèrie antològica, així que puc fer una entrada sobre la seva segona temporada. 

La nova temporada de Beef, Bronca en la versió traduïda que podem veure subtitulada en català a Netflix, es va estrenar tres anys després de la primera, d'abril de 2023 a abril de 2026, però en comptes de 10 episodis la formen 8.

Una altra diferència és que, aquest cop, el repartiment no està dominat per intèrprets d'origen asiàtic, tot i que Corea hi està representada i d'una manera important. Aquesta vegada els seus protagonistes són estatunidencs, i els repassarem a continuació mentre comentem les circumstàncies argumentals de la temporada. 

Igual que a la primera temporada, ens trobem davant de la història d'un enfrontament que va escalant i que té unes conseqüències inesperades per a totes les parts implicades, que perden el control de la situació fins a uns extrems que freguen la comèdia.

Però podem veure clarament com l'acció depèn de dues parelles, i així és com ho tractaré. Començo per les cares més conegudes del repartiment, que fan dels personatges Josh Martín (Oscar Isaac, un dels meus actors preferits) i Lindsay Crane-Martín (Carey Mulligan), un matrimoni format pel mànager general d'un club de camp i la seva dona, que es dedica a l'interiorisme. 

Aparentment estan ben avinguts i es tracten braç a braç amb els ricatxos que constitueixen la clientela del club, però tant una cosa com l'altra són una aparença, perquè ni tenen el nivell socioeconòmic d'aquesta gent, ni sembla que se suportin l'un a l'altra en molts moments del seu dia a dia.

De fet, durant una discussió sortida de mare, amb crits i llançament d'objectes i tot, una parella d'empleats del club els enganxa i els grava amb el mòbil, i aquí comença tot plegat.

L'Austin Davis (Charles Melton) i l'Ashley Miller (Cailee Spaeny) són una jove parella ensucrada que ni tan sols ha discutit mai, tampoc és que portin gaire temps junts, però no trigarem en veure que hi ha discrepàncies importants i secrets que provoquen esquerdes en això que semblava perfecte.

Ell és un entrenador personal que intenta mantenir una clientela per complementar el seu sou de mitja jornada al club, i ella hi treballa però en una posició força baixa. El dia de l'esmentada discussió dels Martín, ells la presencien i fan servir el vídeo que graven per fer xantatge al seu cap i ascendir tant laboralment com en ingressos econòmics, un moviment astut i orquestrat sobretot per l'Ashley -l'Austin és igual de babau que ella, però ella té més iniciativa-, i segons el seu punt de vista necessari perquè, al capdavall, són joves que es troben en la impossible situació econòmica que tots coneixem, però és un moviment amb conseqüències devastadores. 

M'he allargat una mica amb la premissa de la temporada, però crec que era necessari. A partir d'aquí només diré que, com era d'esperar, sobretot si venim de la temporada anterior, la troca s'embolica de mala manera perquè, a sobre, aquestes aparences que volen mantenir els Martín tenen un cost elevat de manteniment, i el xantatge d'aquest parell de representants de la Generació Z només afegeix tensió i estrès a la vida de la parella més gran, i unes relliscades que són el germen del clímax de la història.

I quan entren en joc la nova propietària del club, una multimilionària coreana, amb un poder dels que controlen països, i la seva assistent, és quan els quatre personatges de què he parlat ja perden totalment el control de les seves vides, i cada capítol ens té amb l'ai al cor perquè sabem per experiència que no té pinta d'acabar bé. El darrer episodi, sobre el qual no explicaré res, té moments fins i tot delirants. De debò, no us la perdeu.

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 17 i 18

M'havia marcat l'objectiu de llegir tots els àlbums dels Barrufets en què l'autor original, en Peyo, havia estat implicat personalment, i deixar-ho aquí, però al final he decidit continuar-ne agafant de la biblioteca i gaudir de les aventures d'aquests llegendaris personatges del còmic francobelga creades després de la mort del seu pare, i en principi continuaré amb aquest format de ressenyes dobles. 

Parlant de pares, l'hereu de Peyo és, argumentalment parlant, el seu fill Thierry Culliford, que ja va participar en el guió del volum 16, El barrufet financer, i que després de la sobtada i prematura defunció del mestre va continuar coescrivint la sèrie, i va continuar confiant en la col·laboració en el guió de Luc Parthoens i en el dibuix d'Alain Maury, tots dos ja participants al darrer àlbum en vida de Peyo, que per motius de salut va necessitar ajuda. No acostumo a entrar en tant de detall, però tal com va passar també al volum 16, Thierry va encarregar l'acolorit a la seva dona, Janine "Nine" Culliford.

I ens trobem, dos anys després de la desaparició de Peyo el 1992, de nou novembre però de 1994, la publicació del dissetè àlbum dels Barrufets, de nom El barrufador de joies, que fa un canvi de tendència i ens presenta una història que ocupa les 48 pàgines del llibre.

En aquest cas, en l'enèsima sortida accidentada d'uns barrufets al bosc per encàrrec del Gran Barrufet, el Barrufet Bromista cau a les mans d'uns humans que decideixen aprofitar la seva reduïda mida per obligar-lo, amb un xantatge, a robar a les cases d'un poble.

És una història divertida i amena que treu els barrufets de la seva zona de confort i, tot i que no és el primer cop que veiem humans a la sèrie -més enllà d'un Gargamel que aquí hi fa pràcticament un cameo i prou-, sí que podem dir que no se n'havien vist mai tants alhora, ni amb tant de protagonisme. 

 

Alhora, el ritme narratiu, els gags i les situacions encaixen amb el que havíem vist fins ara, també l'estil gràfic, així que els seus responsables fan una bona feina amb la continuïtat després de la mort del creador de la sèrie.

 

 

El mateix equip creatiu presentava, l'octubre de 1996, un nou àlbum anomenat Doctor Barrufet, amb una història que torna a ocupar tot l'àlbum i que aquest cop presenta una altra de les premisses habituals: els barrufets enreden la troca dins del poble en absència / distracció / malaltia del Gran Barrufet.

 

En aquest cas concret, tenim un barrufet que, com que el líder està ocupat i no se n'adona, comença a donar consells mèdics als altres i acaba obrint una consulta i autodenominant-se metge del poble. Els altres li segueixen el joc perquè són fàcils d'entabanar -de fet, ell mateix s'ho creu, sense mala intenció-, però després tot plegat s'embolica i n'hi ha alguns que volen dir la seva en aquesta sàtira de la pràctica de la Medicina i les seves variants.

 

Aquesta història m'ha agradat una mica menys que l'altra i se m'ha fet una mica llarga, però continua en la línia del que hauríem pogut trobar amb l'autor original. Així doncs, continuarem i ens tornarem a veure amb la crítica dels volums 19 i 20!  

  
 

 

Sèries: La casa nostra

Comparat amb quan era petit i adolescent, he d'admetre que no veig gaire televisió catalana, per motius com la baixa qualitat de les apps de TV3 per a Smart TV o la ferotge competència de les altres plataformes d'streaming, a més de l'abandonament per part meva del consum televisiu tradicional, el que podem anomenar "els canals normals". 

Però hi va haver una sèrie que a casa ens va cridar l'atenció, necessitàvem alguna cosa lleugera i d'episodis breus per a aquells dies en què se'ns fa molt tard per posar-nos l'habitual capítol de 45-60 minuts, i la vam anar veient malgrat la incomoditat d'aguantar anuncis a TV3 a la Carta o al 3Cat o descarregar-la pirata per veure-la amb un pendrive endollat al televisor. 

Es tracta de La casa nostra, una sitcom creada per Dani de la Orden, Oriol Capel i Eduard Sola que s'estrenava a 3Cat el 22 d'octubre de 2025 amb un total de 14 episodis i una cançó d'entrada a càrrec de The Tyets, un dels grups de moda del panorama musical català dels darrers anys.

La sèrie, evidentment de comèdia, gira al voltant d'un grup de personatges estretament relacionats i té com a escenaris dos pisos del mateix replà del que sembla L'Eixample i el bar de sota, i la convivència per necessitat d'alguns d'ells, tot plegat amb unes reminiscències de Plats bruts que és inevitable que hi trobem, però que per sort van de més a menys a mesura que passen els episodis, de manera inversament proporcional a com la sèrie en si va de menys a més. 

Encara que en aquesta mena de sèries no hi ha un clar protagonista, si n'hem de triar un segurament seria en Miqui (Marc Rius), un periodista de pa sucat amb oli a qui acaba de deixar la seva parella, la Ruth (Núria Casas), i a qui sembla que tot li surt malament. 

Viu al pis de lloguer que tenien els seus pares abans de separar-se, i en aquest sentit es troba en una situació que ja voldrien molts joves i no tan joves actualment, però les coses se li compliquen només començar la sèrie.

Per una banda, els esmentats pares, en Josep (Albert Ribalta) i la Pilar (Llum Barrera), es troben amb la necessitat, per motius diferents, d'allotjar-se temporalment a la que havia estat la llar familiar, així que a en Miqui se li ha acabat la tranquil·litat, perquè sons pares no paren de barallar-se i llançar-se pulles i, de pas, el menystenen com, pel que s'endevina, havien fet sempre.

Això afecta també el seu millor amic, l'Eric (Adrian Grösser), un cap de trons força babau però amb facilitat per lligar que fa més aviat el rol del pallasso del repartiment. 

No se sap a què es dedica professionalment, sempre té idees de bomber però, com a mínim, li fa companyia a en Miqui, que tal com li van les coses la necessita.

Però l'Eric no és l'únic amic que té, perquè ja sense viure amb ell trobem la Candela (Betsy Túrnez), la mestressa del bar de sota que esmentàvem abans.

És una dona experimentada, amb moltes anècdotes de les que potser no es poden explicar als nets, i porta el bar amb desimboltura i no té cap pèl a la llengua a l'hora de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa. Una persona a qui tot se li'n fum -almenys en aparença- i que mira de tirar endavant per si mateixa mantenint l'aire misteriós que l'envolta, però que lluny de ser només la propietària i cambrera del bar, és una més de la colla. 

I, per acabar, tenim la Berta (Paula Malia, una de les protagonistes de Valeria), que interpreta la nova veïna d'en Miqui (i dels seus pares i el seu millor amic), una dona amb unes habilitats socials limitades perquè ha viscut sempre immersa en els estudis, i tot just ara s'ha independitzat i està descobrint moltes coses que les seves diverses carreres no li havien ensenyat.

Com es podia esperar, és un personatge que aporta l'element romàntic a la sèrie, però que també dona molt de joc humorísticament parlant.

Com deia al principi, tot i que ara potser ho explicaré amb altres paraules i amb més detall, La casa nostra comença com una mena de substituta, dècades després, de Plats bruts, i en algun moment dels primers episodis fa una mica d'angúnia i tot en aquest sentit, però afortunadament va deixant enrere aquest referent -fins i tot hi fa alguna al·lusió explícita- i agafa més personalitat pròpia.

 

També és veritat que, a mesura que n'anem veient episodis, ens fem nostres els seus personatges i ja deixem de comparar-les. És un humor més actual, tot s'ha de dir -i és lògic-, i els rols no són exactament equivalents, a més que els personatges evolucionen fins i tot dins d'aquests primers (?) 14 episodis. 

 

Pel que fa a la mena d'històries que veiem, com sol passar a les comèdies de situació, tenim tota mena d'embolics, equívocs i situacions que freguen l'absurd, i m'agradarà veure si continua i va pujant el nivell, però de moment puc dir que, sense ser una cosa totalment espectacular i innovadora, apunta maneres.