Sèries: His & Hers

Avui us porto una altra minisèrie amb cares conegudes, una fórmula que acostuma a atraure la meva atenció perquè soc així de simple -tot i que també m'agrada una bona sèrie britànica d'aquestes que saben fer tan bé encara que no conegui ningú del seu repartiment-, i quan vaig veure el tràiler d'aquesta em va convèncer de seguida.

El seu desenvolupament, però, fa uns girs que potser no són d'alta televisió, cosa que no és necessàriament dolenta, però ja hi arribarem.

Basada en una novel·la de 2020 escrita per Alice Feeney, el 8 de gener d'aquest 2026 s'estrenava a Netflix, desenvolupada per William Oldroyd, aquesta minisèrie de 6 episodis anomenada His & Hers, un thriller de misteri ambientat a la petita població de Dahlonega, a Georgia (Estats Units), que un dia es desperta amb l'aparició del cadàver d'una dona brutalment assassinada al mig del bosc.

Com es pot esperar, la trama gira al voltant de les investigacions per desemmascarar i detenir la persona responsable del crim, però la particularitat d'aquesta sèrie és la relació directa que tenen amb la víctima els dos protagonistes. 

Ell és l'inspector Jack Harper (Jon Bernthal, en Frank "Punisher" Castle de Marvel), de la comissaria del xèrif del comtat de Lumpkin, que per circumstàncies que es van explicant a la sèrie, es veu obligat a amagar fets i adulterar proves perquè tot plegat no l'esquitxi.

El cas atrau una atenció inusual, especialment dels mitjans de comunicació, cosa que amoïna especialment en Jack, perquè la reportera més agressiva és algú que coneix bé, i que presentarem a continuació.

És l'Anna Andrews (Tessa Thompson, vista a la saga Creed i a Westworld, per exemple), presentadora de televisió molt famosa que, per motius personals que també es revelen aviat però que m'estimo més no tocar per no espatllar res, es va haver d'agafar un permís d'un any i, ara que intenta tornar a treballar, es troba que li han pres el lloc.

"Casualment" Dahlonega és el poble on es va criar, i també té una implicació personal amb la víctima, cosa que fa poc plausible que se li permeti treballar en el cas encara que sigui com a informadora, i que és una d'aquelles coses que abans he dit que no situarien la sèrie en l'excel·lència pel que fa al guió. Però, a més, i ara sí que em temo que he de fer un petit spoiler del primer episodi, està casada amb en Jack.

Com a tercer personatge que voldria destacar -n'hi ha d'altres que m'estimo més no tocar per mantenir el misteri en la mesura del possible- tenim la companya assignada a en Jack, provinent de Boston, anomenada Priya Patel (Sunita Mani, vista a GLOW i a Mr. Robot), que encara que té menys experiència aviat comença a veure comportaments estranys en el seu company, i duu a terme una investigació paral·lela quan la cosa comença a fer-li massa pudor.

La sèrie, evidentment, ens presenta altres personatges, sobretot amistats de la víctima que també estan relacionades d'una manera o d'una altra amb en Jack i l'Anna, així com algun sospitós massa evident que ja suposem que no serà el culpable, però que també emmerda la investigació. També hi tenim el càmera Richard Jones (Pablo Schreiber, vist a Orange is the New Black) i la nova presentadora estrella, la seva dona, la Lexy Jones (Rebecca Rittenhouse).

Un seguit de despropòsits i mostres de manca de professionalitat per part de tots plegats fan el cas més complex del que hauria de ser, però la seva resolució en un gir final inesperat fa que, almenys per a mi, valgui la pena veure-la, i compensa algunes coses poc plausibles i/o exageradament convenients. Les interpretacions, a més, són molt bones, i també tenim unes dosis de drames i tragèdies personals que donen alguns punts extra a la sèrie. 

 

Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Cinema: Hoppers

Una mica encaixant-ho en un dia en què ja teníem altres coses, i al límit de l'hora i amb una sala força plena, hem pogut veure l'estrena de la setmana amb què sabíem que tornaríem a anar al cine en família -ara no és que anem al cine en cap altra formació-, i com que ja fa força dies que no escric res al blog i m'estic saltant la periodicitat setmanal que m'agrada mantenir, em va perfecte poder-ne parlar per poder-vos oferir contingut a totes i tots vosaltres. 

Pixar no falla i cada any ens porta una pel·lícula, enguany dues perquè tindrem Toy Story 5 -i en parlarem-, i aquesta he de dir que vaig descobrir que s'estava desenvolupant gràcies a un tràiler, però que jo no estigui excessivament al dia del que es fa a can Pixar no significa que m'interessi menys, i la seva nova pel·lícula no m'ha decebut. 

Dirigida per Daniel Chong, que ja és un veterà de la productora però normalment no feia tasques tan reconegudes, sobre un guió de Jesse Andrews, que a Pixar ja hi havia escrit Luca, la nova proposta de la companyia és Hoppers, un títol amb què no ens discutirem ni ens arrufaran el nas quan en parlem amb persones que l'hagin vist en idiomes no catalans.

La premissa del film, de missatge fortament ecològic, barreja ciència-ficció i comèdia, en fer que la seva protagonista, o més aviat la seva consciència, vagi a parar, mitjançant una tecnologia massa revolucionària per ser un projecte secret d'una professora universitària en el seu temps lliure, a dins d'un castor robòtic. Mentre coneixem els personatges principals veurem per què.

La protagonista és la Mabel Tanaka, una noia rebel que des de petita ha mostrat un amor desmesurat pels animals i la natura, en bona part per la influència de la seva àvia, amb qui va anar passant més i més temps des d'un incident a l'escola i hi va acabar vivint i tot.

Ella li va ensenyar les propietats calmants de la vida al mig de la natura, i ara que és adulta lluita pels drets dels animals que viuen en una clariana amenaçada per la imminent construcció d'un tram de carretera, i ho fa des de la impotència d'enfrontar-se sola a un alcalde ben decidit a dur a terme aquest projecte del qual depèn, creu, la seva reelecció. 

Ell és en Jerry Generazzo, un alcalde popular -en el sentit que cau bé a la ciutadania, no en l'altre- i pagat de si mateix que, tot i encaparrar-se amb aquesta construcció mediambientalment devastadora, no ens pinten com una persona malvada i execrable, sinó més aviat com un personatge que depèn tant de la seva imatge que és fàcil que caigui en el ridícul.

Quan la Mabel va a parar al cos del castor robòtic, cosa que fa pel seu compte i no pas perquè li hagin proposat formar part de cap experiment, ho fa precisament perquè la zona que intenta protegir estava poblada, abans que els humans els fessin fora, per castors, i confia en la tornada d'aquests perquè la llei obligui l'alcalde a aturar els seus plans.

Per fer-ho, es fa passar per castor gràcies a la seva nova aparença i intenta convèncer els seus "companys d'espècie" de tornar a viure a la clariana, però per fer-ho ha de convèncer el seu líder, en George, el rei dels mamífers. 

Aquest personatge tan simpàtic, fins al punt que es podria dir que és d'aquells secundaris robaescenes, és un tros de pa que ha estat acollint els animals que han fugit de la zona afectada, i tot i que inicialment no es deixa convèncer, quan va demostrant els seus coneixements i una insistència considerable li fan cas, però la tasca no és senzilla i han d'acudir als reis de les altres classes d'animals per fer un front comú.

Això dona lloc, i no em vull estendre més per no fer encara més spoilers, a situacions d'allò més divertides fins i tot dins dels inevitables conflictes entre éssers que no estan destinats a col·laborar ni entendre's a la vida real, i és que Hoppers, si bé té, com sempre amb Pixar, missatges que arriben més als adults que al públic més jove, també té un to de comèdia més elevat del que s'ha estat veient últimament a les estimades cintes de la productora.

Hi trobem gags, caos però també drama, és clar, i en aquest cas el drama és el mediambiental, que com he donat a entendre al principi és el missatge principal de la pel·lícula, que fa servir el mitjà de l'animació "infantil" i una història ben poc plausible, pertanyent a la ciència-ficció humorística, per recordar-nos que el conflicte que s'hi presenta és, per desgràcia, típic, estès i extremament difícil de solucionar.

Per a la canalla és un film divertit amb animalons que parlen i fan el burro i després veuran en forma de peluix a les botigues, amb sort a la que té més edat li anirà entrant el missatge, i per als adults és un recordatori del que estem fent malament per acció o omissió, però ensucrat amb tota la part humorística. 

Sigui com sigui, ja tenim nova pel·lícula de Pixar i, si sou fans de les seves creacions, no us l'hauríeu de perdre.

 

 

Sèries: The Beast in Me

De les diverses maneres que té una sèrie de cridar-me l'atenció, n'hi ha una que no acostumo a esmentar, si és que ho he fet mai, i és posar-me com a protagonistes actors i actrius que venen de sèries que m'havien agradat molt. 

És el que fa aquesta nova minisèrie que us porto aquí al blog, de la qual també en vaig mirar el tràiler per saber si m'interessava argumentalment o no, però que en saber quins eren els protagonistes ja em tenien convençut pràcticament del tot.

The Beast in Me és el nom d'aquesta sèrie que Netflix publicava al novembre de 2025, i que en 8 episodis ens presenta un thriller psicològic i criminal en què una escriptora en hores baixes veu com se li trasllada al costat un nou veí que resulta ser el fill d'un magnat immobiliari que, a més, és famós perquè se'l va acusar de matar la seva dona.

De fet, amb això ja he parlat força de la premissa de la sèrie, així que ara, com sempre, toca descriure una mica els personatges principals i algun de secundari mentre abordo algun aspecte més de la trama. 

Ella és l'Aggie Wiggs (Claire Danes, de Homeland), com deia una escriptora en crisi, perquè el seu últim èxit de vendes es va publicar fa uns anys i s'està endarrerint en l'entrega d'una nova novel·la, en bona part perquè una tragèdia personal va interrompre el seu procés.

Amb l'arribada d'aquest misteriós veí se li presenta l'oportunitat de solucionar el seu bloqueig mental i recuperar l'estatus econòmic que la va dur a traslladar-se a la zona residencial on viu, ara amb una casa atrotinada i poques possibilitats d'arreglar-la.

Ell és en Nile Jarvis (Matthew Rhys, el protagonista masculí de The Americans), un home ric -forma part del grup del seu pare- i misteriós que coneix l'Aggie quan intenta que li signi la seva part de l'aprovació veïnal que necessita per construir un camí per fer footing al barri. 

No comencen amb bon peu, però després ell li ofereix la possibilitat d'escriure un llibre sobre ell mateix, per tal de netejar el seu nom de les sospites d'assassinat de la seva dona, de la qual mai es va trobar el cos. En Nile té un caràcter agressiu en el bon i en el mal sentit de la paraula, està acostumat a obtenir allò que vol i, si l'importunen, pot arribar a fer por, especialment amb els rumors que circulen sobre ell.

Precisament per això, l'Aggie intenta una doble via en què per una banda té converses amb en Nile, que val a dir que acostumen a ser molt disteses i els acosten a una mena d'amistat, i per l'altra l'investiga per saber la veritat sobre la mort de la seva dona, per autoprotecció però també per no estar-li fent un llibre de neteja d'imatge que digui mentides, i ho fa des del moment que se li presenta a casa un agent de l'FBI borratxo, en Brian Abbott (David Lyons), que reprèn pel seu compte i d'amagat la croada contra en Nile que li va enfonsar la carrera fa uns anys.

D'aquesta manera, com a espectadors som testimonis d'aquesta complicada i delicada investigació, i alhora de com ens retraten el protagonista, amb tot d'ambigüitats que no ens posaran les coses fàcils a l'hora de decidir si hi simpatitzem o no. 

A l'entorn immediat d'en Nile hi ha, per una banda, la seva nova dona, la Nina (Brittany Snow), la qual menysprea, el seu oncle Rick (Tim Guinee), que li fa de cap de seguretat i la feina bruta que calgui, tot mostrant una sang freda considerable en més d'una ocasió, i el germà d'aquest, en Martin Jarvis (Jonathan Banks, de Breaking Bad i Better Call Saul), que és el magnat immobiliari de què parlàvem, i que amb els seus mètodes mafiosos s'ha enriquit fins al punt en què es troba, alhora que imposa en el seu fill, amb la seva extrema seriositat i un menyspreu que duu escrit a la cara, una por i un respecte que aquest intenta reproduir amb la dona i la veïna.

No puc parlar de més coses sense carregar-me la sorpresa de la trama i dels girs que té, però acabaré dient que és una sèrie que enganxa i que ens transmet una atmosfera angoixant amb els seus moments de tensió, una fotografia pròpia dels thrillers dels 70, amb gra i ombres realçades, i unes interpretacions del nivell que podíem esperar dels seus protagonistes. 

 
 

Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana. 

 

Lectures: Els Barrufets - àlbums 15 i 16

Com us vaig anunciar fa uns mesos, i em feia l'efecte que havia passat menys temps, en el tram final de les ressenyes dels àlbums dels Barrufets he passat a parlar de dos llibres en comptes de tres, i els d'avui són els últims en què va participar el seu creador, en Pierre "Peyo" Culliford, perquè el 1992 ens va deixar, per desgràcia, de manera prematura.

A L'estrany despertar del barrufet gandul, un àlbum publicat originalment en francès el 1991, tenim en realitat cinc històries de 8 pàgines cadascuna, i aquest cop la que li dona el nom és la més divertida.

Resulta que els barrufets li volen fer una broma al barrufet gandul, que es passa el dia dormint, i decoren la vila i es disfressen de manera que li fan creure que ha dormit durant 200 anys.

Això dona lloc a uns quants gags molt ben trobats i divertits, he arribat a riure en veu alta i tot, cosa extremament rara en mi quan llegeixo, i una sèrie de bromes creuades que acaben amb en Gargamel esquitxat i tot.

Però a l'àlbum hi ha quatre històries més, trames senzilles però ben trobades en què veiem els barrufets estrenar un trenet per facilitar el transport de provisions, l'arribada d'un drac com a perillosa mascota del barrufet tímid, la creació d'un cos de bombers al poble i el caos provocat per un talp ben miop.

Són històries d'una qualitat, per a mi, superior a les del 14è àlbum, també de cinc històries, que no vol dir que fossin dolentes, però a mi m'han agradat més aquestes.

L'últim àlbum dels barrufets amb la presència del seu creador és El barrufet financer, que té una intrahistòria curiosa, i encara que tampoc és el lloc d'explicar amb detall, direm que hi va haver un canvi d'editorial que incloïa un acord de creació d'un àlbum amb una història sencera (és a dir, res de relats breus) i uns terminis d'entrega força curts.

Això va fer que l'autor compartís guió amb el seu fill Thierry i dibuix amb Alain Maury i Luc Parthoens, però el cas és que al novembre de 1992 es va poder publicar aquest àlbum, malgrat la precària salut de Peyo, i va ser tot un èxit.

En aquesta història, després d'un contacte d'un barrufet amb un mercat humà se li acut introduir els diners a la vila dels barrufets, que fins ara s'han dedicat a les seves coses amb un sistema d'intercanvi de bens i serveis sense establir valors ni monedes de cap mena.

El que ara esdevé el barrufet financer els convenç i comencen a fer servir els diners, mentre el Gran Barrufet no s'hi pot ficar gaire perquè està malalt, i el que comença com una cosa divertida i d'allò més interessant per al lector acaba en un caos que ja es podia esperar, perquè al capdavall és una crítica al capitalisme.

És un concepte que l'autor volia plasmar en un àlbum i que va poder fer just abans de morir, cosa que va passar el 24 de desembre de 1992. 

Hem repassat els seus 16 àlbums, i a partir d'ara veuré si continuo llegint els que van escriure i dibuixar els seus successors, però estic content d'haver fet aquest recorregut pel material original d'una franquícia que, a la televisió, de petit m'agradava molt. Hi he pogut conèixer amb més profunditat barrufets concrets, també els barrufets com a poble, i gaudir d'històries més o menys interessants i divertides d'aquest clàssic del còmic francobelga. Missió complerta.

Sèries: Ginny & Georgia

De les diverses maneres que ens porten a descobrir una sèrie n'hi ha una que no havia experimentat, i que és tan casual que dono gràcies que es produís, perquè si no no hauria vist mai, probablement, la que protagonitza l'entrada d'avui.

Resulta que vaig veure un fragment d'una escena sobre la gestió d'un conflicte entre nens i com la mare del vídeo la resolia, d'una manera contundent però que els que som de prendre'ns la justícia pel nostre compte podem arribar a aprovar, i quan em vaig posar a investigar d'on havia sortit allò vaig descobrir que era això, una sèrie, i que la podia veure a Netflix. Aquí la teniu. 

Ginny & Georgia és una sèrie de comèdia dramàtica creada per Sarah Lampert que es va estrenar a la plataforma de streaming el 24 de febrer de 2021, després de la qual cosa ha tingut dues temporades més, de 2023 i 2025, cadascuna amb 10 episodis i, per tant, al final de la tercera, ja n'hi ha 30. Se sap que, com a mínim, ha renovat per una quarta temporada, però veient el patró que hi ha hagut fins ara ens podem carregar de paciència.

En fi, de què va aquesta sèrie? Comparada amb Gilmore Girls pel fet que les protagonistes són una mare i una filla que es porten només 15 anys -tot i que aquí també hi apareix un nen de 9- i la mena de relació que tenen, aviat és evident que la cosa va per una altra banda i que té una personalitat pròpia que la fa força original. Però la pròpia Netflix fa aquesta referència, així que no seré jo qui l'amagui. 

La premissa de Ginny & Georgia és que una nova família, formada pels tres esmentats personatges, arriba a la fictícia població de Wellsbury, Massachusetts, als Estats Units, per començar-hi una nova vida. No hi ha més membres, en aquest grup, i no trigarem en saber per què, que al capdavall és la gràcia de la història i el conflicte al voltant del qual gira pràcticament tot plegat.

La mare és la Georgia Miller (Brianne Howey), de 31 anys, que duu amb ella la Virginia "Ginny" (Antonia Gentry), de 15, i l'Austin, de 9. Com podem veure, la canalla ve de pares diferents, i té noms que semblen triats de topònims dels Estats Units, perquè en realitat és així, com el de sa mare.

La Georgia, tot i que apareix segona al títol de la sèrie, és l'autèntica protagonista de la sèrie. Si més no, el destí de tots plegats, i a partir de determinat moment de tot el poble, està afectat per les seves accions i decisions.

Amb un carisma natural i un atractiu físic que li obren moltes portes, la Georgia és una dona extremament astuta, maquinadora i, per què no dir-ho, egoista, que fa anar tothom per on vol. Aviat sabrem, però, i a través de flashbacks on la veiem de més jove (interpretada per la Nikki Roumel), que aquesta artista de l'estafa és producte d'una infantesa i una adolescència duríssimes, en què va patir coses d'una gravetat superior a la mitjana, per dir-ho finament.

Això la va enfortir, i li va ensenyar a sobreviure i lluitar, pels mitjans que fos, pel seu somni de dur una vida normal i feliç, sense privacions. I ho va haver de fer a càrrec de dues criatures, una de les quals tinguda en plena adolescència. Ha estat una vida de misèria i delictes per poder tirar endavant, i ara s'esforça per mostrar una aparença de normalitat i benestar que amaga tots aquests traumes del passat i més esquelets a l'armari dels que seria recomanable tenir. Perquè el problema és que les males accions dutes a terme quan són necessàries, a còpia de repetir-les se'ls va restant gravetat. Li passaria a tothom. I el passat no queda enterrat per sempre, com anirem veient a mesura que avança la sèrie.

La Georgia té una relació especialment propera amb la seva filla gran, la Ginny, una noia amb un gran talent per a la literatura i la poesia que només desitja poder tenir una vida normal, sense mudances constants, i que ha vist més coses de les que la seva mare es pensa.

Perquè aquests canvis d'escenari han estat conseqüència de les dràstiques mesures que ha pres la Georgia en diferents punts de la seva vida per sortir de situacions perilloses. Ara, per fi, la Ginny és en un lloc que li agrada molt i comença a fer amistats, però el passat, la seva condició de persona racialitzada i l'absència habitual del seu pare li provoquen un seguit de traumes que expressa d'una manera particular que tampoc vull revelar en una entrada introductòria d'una sèrie. 

Parlant del pare, en Zion Miller (Nathan Mitchell), que sí que anirà apareixent a la sèrie, és un fotògraf que va voltant pel món i que ja des de poc després de néixer la Ginny va ser a la seva vida de manera intermitent, perquè es va voler dedicar a aquesta professió bohèmia amb la seva moto i la seva càmera mentre la Georgia feia les feines que anava podent per mantenir la nena. Com a parella van durar poc, però també van ser intermitents i, en el fons i malgrat respectives relacions sentimentals amb terceres persones, no s'han acabat de desenamorar mai l'un de l'altra.

Tot i aquesta descripció que el pot fer quedar com un tarambana, a poc a poc va agafant un rol seriós i molt important per a l'equilibri de les relacions de la Ginny i la seva salut mental. I de l'Austin (Diesel La Torraca) no us en poso foto perquè, francament, és un personatge molt poc utilitzat, i no se'n pot dir gaire cosa més que el seu pare... és a la presó per motius que es revelen més endavant.

Dèiem que la Ginny desitja una vida estable i normal pròpia de la seva edat, i sembla que l'aconsegueix quan entra a l'institut de Wellsbury i hi fa amigues, un grupet que es fa dir MANG per les inicials de les seves components, que són la Max, l'Abby, la Norah i la mateixa Ginny. 

Tot i que amb el pas de les temporades les altres dues van agafant pes argumental, la millor amiga de la Ginny és, des del principi, la Maxine "Max" Baker (Sara Waisglass), una noia molt intensa i melodramàtica que no calla ni sota l'aigua, però per la qual podem arribar a sentir força afecte ben de pressa. 

La Max té un germà bessó, en Marcus (Felix Mallard), que des del principi ronda la Ginny per iniciativa pròpia i ella, tot i que a contracor, li segueix el joc. Al capdavall, és el germà de la seva amiga i tots dos, a més, són els veïns de davant dels Miller. 

Respon a l'estereotip de rebel d'institut callat i distant, en el seu cas perquè va perdre el seu millor amic per culpa d'un càncer, i des de llavors està en depressió. És un personatge amb molts problemes, però la relació que té amb la Ginny és d'allò més interessant, profunda i complexa. 

Els pares de la Max i en Marcus són encantadors, però no vull que l'entrada s'allargui infinitament i encara he de parlar d'altres personatges. La mare, l'Ellen (Jennifer Robertson), és l'única amiga que la Georgia té al poble, perquè l'arribada d'aquesta texana que fa caure la bava als homes i que té una personalitat tan extravertida no agrada al grupet de dones que remenen les cireres als actes cívics del barri, encapçalades per la Cynthia Fuller (Sabrina Grdevich, a la imatge), agent immobiliària i principal opositora de l'alcalde que esdevé, per diversos motius, el que podríem considerar la nèmesi de la Georgia al llarg de la sèrie.

I en part és perquè la Georgia no és opositora de l'alcalde Paul Randolph (Scott Porter), sinó tot el contrari, ja que s'enamora d'ell a primera vista, a la foto podem veure per què, i troba la manera d'entrar a treballar a l'ajuntament del poble, on arriba com un remolí i, amb els seus mètodes poc ortodoxos, esvalota el galliner en el bon sentit i dona més d'un cop de mà a l'Administració, on esdevé un actiu molt important malgrat la seva manca de formació acadèmica.

No sé si dir gaire més d'en Paul, perquè la relació entre tots dos evoluciona també d'una manera interessant, però aporta el component romàntic a aquesta sèrie pensada per a un públic objectiu femení, tot i que jo n'he gaudit molt i m'hi he enganxat.

No vull repassar tots els personatges, però no em puc estar de fer una menció especial a en Joe (Raymond Ablack), el propietari del restaurant Blue Farm, local que és l'ànima de la vida social del poble, almenys per als pocs adults que segueix la història.

És tossut i una mica rondinaire, però la Georgia és el seu punt feble i la consenteix, començant pel fet de contractar la Ginny perquè hi treballi a mitja jornada mentre va a l'institut, i així, entre una cosa i l'altra, es converteix en un amic fidel de la família, però també és el paio que cau bé a tothom del poble. Un secundari dels que m'agraden a mi, i que després anirà adquirint un paper força clau en el desenvolupament de la història.

Perquè la trama de la sèrie no va només de les alegries i les penes de l'institut, amb les classes, els drames amorosos, els festivals i les festes amb alcohol a casa d'algú. Ni dels embolics sentimentals i laborals dels adults. Que també. Té aquest punt telenovel·lesc que enganxa i que la fa fregar la categoria de plaer culpable. Però no. Ginny & Georgia és també la rocambolesca història d'una supervivent i una constant agitació dels nostres valors morals mentre intentem acomodar el que sentim pels personatges dins del que anem sabent d'ells. I són coses molt fumudes. Ens tempta amb una manera atractiva de mostrar uns mitjans qüestionables per a l'assoliment d'un fi indiscutiblement bo. I, és clar, també tenim secrets, girs de guió i traïcions, però també aliances. Val molt la pena, de debò. És força original.
 

 

Sèries: Stranger Things (cinquena i última temporada)

Fa tant de temps que es va publicar i vam veure tots plegats la quarta temporada de Stranger Things -la que pensàvem que seria l'última, perquè així ens ho van insinuar, però després no vas ser així- que, sincerament, no recordava si havia parlat d'aquesta sèrie al blog temporada per temporada o no. 

Resulta que sí, i que d'aquells capítols en vaig parlar el 2022, fa més de tres anys. És el temps que ha trigat en sortir la cinquena i, ara sí, última part d'aquesta producció dels germans Duffer que, sense cap mena de dubte, podem qualificar com un dels èxits més grans de la història de Netflix. 

Reconec que quan va començar Stranger Things 5 -ja vam quedar que així és com anomenen les temporades, amb un número, com si es tractés de seqüeles cinematogràfiques- em sentia una mica perdut, i és normal, perquè havia passat encara més temps que entre la tercera i la quarta i no em vaig dedicar a repassar la temporada anterior.

Llegeixo ara que els germans Duffer van voler que el tram final de la sèrie estigués al forn tot el temps que calgués -després de les queixes que hi va haver perquè a la quarta temporada hi hagués una actualització d'efectes especials quan ja s'havia estrenat-, i és que aquesta última tongada d'episodis requeria uns efectes especials d'un nivell mai vist a la sèrie, i també es volia deixar créixer els protagonistes menors d'edat, tot i que en realitat tots els intèrprets superen la vintena, però deixem-ho córrer.  

Estrenada en dues parts entre novembre i desembre de 2025, i assumint que si llegiu això és perquè ja l'heu vist, però alhora intentant no entrar en gaires detalls per si només us voleu fer una idea aproximada del que us hi trobareu, entrem en matèria: en aquesta temporada de 8 episodis han passat un parell d'anys des d'aquell primer enfrontament directe amb en Vecna, que va marxar amb la cua entre cames, però que va continuar expandint el seu món de l'Upside Down a sota de Hawkins, Indiana.

Ara l'amenaça és més gran que mai, però la colla protagonista, mentre que en el dia a dia fa vida normal d'institut o feina, segons el cas, algunes nits duu a terme incursions clandestines en aquesta altra dimensió per tal de trobar i derrotar l'enemic d'una vegada per totes, encapçalada per l'Eleven, que a diferència dels altres entrena diàriament els seus poders i el seu físic per augmentar la probabilitat d'èxit de la missió, mentre s'amaga de l'exèrcit, que la busca.

Ja havia dit a l'entrada sobre la quarta temporada que la sèrie havia fet un tomb progressiu, però ja molt notable, cap a la fantasia i la ciència-ficció més fosques, fregant el terror si no és que no se'n pot parlar directament, i en aquest final veiem anar tot això encara més enllà, amb un abandonament gairebé total de les escenes més quotidianes i els detalls d'ambientació de l'època que a les primeres temporades ens feien somriure amb nostàlgia -tot i que hi ha algun moment així, tampoc vull dir mentides- i un augment de les situacions i els escenaris més fantasiosos. 

També veiem aparèixer alguns personatges nous, nanos més joves que, sense arribar ni de bon tros al nivell de la colla que hem vist créixer durant aquests anys, ni fer un paper gaire similar al d'en Mike, en Will, en Dustin, la Max, en Lucas i l'El, tenen força pes en la trama, atès que en Vecna segresta uns quants nens per dur a terme la fase final del seu pla invasor. Destaca, en aquest sentit, la Holly (Nell Fisher), la germana petita dels Wheeler, que assumeix un rol pràcticament protagonista.

La seva obligada valentia dins de l'horror suposarà un maldecap per a l'enemic, però també rep l'ajuda de la versió de la Max que hi ha a la ment d'en Henry/Vecna, i que està en coma al món real, i juntes protagonitzen una de les subtrames de la temporada.

He de reconèixer que hi ha hagut moments en què m'he atabalat una mica amb tantes dimensions, conceptes i terminologia, i que de vegades m'ha semblat que els personatges normalitzaven coses que els haurien d'espantar moltíssim i s'empescaven fàcilment teories i plans molt complexos i improvisats, però al capdavall és una sèrie de ciència-ficció i terror que vol recrear l'imaginari d'una època en què no donàvem tantes voltes a tot plegat, de manera que suposo que ja està bé.  

Els espectaculars enfrontaments amb l'enemic, i els atacs que aquest duu a terme, ens tenen amb l'ai al cor durant tota la temporada, i s'ha de dir que els efectes visuals són excel·lents, convincents, i contribueixen a la immersió total en aquesta mena d'història. 

Argumentalment parlant, trobo que la sèrie ens presenta un clímax i una resolució dignes del llegat que ha anat deixant, amb la participació en major o menor mesura de tots els personatges a l'enfrontament final -amb algun creixement inesperat i molt útil i més d'una petita però cabdal acció per part dels personatges aparentment menys rellevants-, i un tancament emotiu, esperançador però agredolç, per a una història que es ha fet gaudir durant els darrers nou anys i escaig. N'he quedat totalment satisfet.

 

 

Lectures: Normal People

Abans de res, tot i que segons quan es llegeixi això tindrà una rellevància nul·la, permeteu-me que em disculpi per l'absència d'entrades durant 14 dies, que trenquen la periodicitat setmanal que intento mantenir des de fa molts anys.

Però hi ha etapes en què se m'acumulen els temes dels quals parlar, i d'altres en què hi ha sequera perquè tinc diverses coses en marxa però cap d'acabada. Doncs bé, ha arribat el moment d'actualitzar el blog perquè m'he acabat un llibre, que ja us dic que m'ha agradat molt, i vull parlar-ne.

Normal People, escrit per la irlandesa Sally Rooney, és un títol que coneixia de nom des de fa anys, va tenir força ressò quan va sortir el 2018 i ha rebut moltíssims premis i reconeixements, a més d'edicions en diversos idiomes, entre els quals el català. Jo tenia ganes de llegir-ne la versió original, que ara feia temps que no llegia en anglès, i el tenia surant a la llarga llista de coses pendents de fer, però al desembre me'l vaig trobar en un expositor de la biblioteca i va ser un senyal, encara més quan era la versió que volia, que havia arribat el moment.

He de dir que ni tan sols sabia de què anava, però em cridava l'atenció pel seu ressò, i pel que sembla està considerat una de les millors novel·les de la dècada dels 2010. Poca broma.

En fi, Normal People és la història de dos adolescents del poble fictici de Carricklea, a Irlanda, que estan acabant l'institut, en Connell i la Marianne, i la seva complicada relació, primer d'amagat per les reticències que té ell davant del fet que els companys d'institut se n'assabentin, i després amb un munt de separacions, retrobaments, malentesos i mals timings.

I és que en Connell és de classe treballadora i la Marianne ve d'una família rica, però mentre ell és força popular a l'institut, ella cau malament i sovint li fan la guitza. Aquestes diferències de percepció per part dels altres condicionen el comportament d'ell, que s'hi fica al llit mentre la ignora a l'institut, però a mesura que passen els mesos -cada capítol suposa un salt temporal d'entre unes setmanes i diversos mesos- i es van fent grans i passen per la universitat, els seus rols pateixen modificacions i la seva relació d'amistat i amor esdevé intermitent, segons les etapes que experimenten el protagonistes pel que fa a estudis, feina i vida social.  

Descrit així, per culpa de la meva poca habilitat escrivint, pot semblar que estem davant d'una novel·la romàntica típica i adreçada a un públic molt jove. Pel que fa a aquest segon punt, no sé quina és la intenció, però la primera part no és en absolut certa. La novel·la, que a més va tenir una aclamada adaptació a minisèrie de televisió l'any 2020, caracteritza d'una manera excel·lent els dos protagonistes, que alternen punts de vista segons el capítol, amb les seves circumstàncies personals, algunes de molt tèrboles i fins i tot tràgiques, i ens explica les seves pors, sentiments de culpa, contradiccions i les parts fosques de la seva personalitat, sense amagar-ne res.

Tots dos tenen traumes i dimonis, i de vegades fan o pensen coses per les quals es podrien considerar males persones, però al capdavall... qui de nosaltres està lliure de tot això? Per a mi, això és part del que ens (i els) fa humans. En qualsevol cas, la història de la Marianne i en Connell és una història d'un amor que troba molts obstacles i que ens fa patir quan veiem que dues persones que no haurien d'encaixar són, malgrat tot, incapaces de desentendre's l'una de l'altra encara que estiguin físicament separades, hagin discutit fort per algun malentès, o vegin com una de les dues està emparellada amb una tercera persona. 

La poderosa atracció que senten mútuament fa que no puguin passar pàgina, al revés del que ens passa a nosaltres, perquè ja us aviso que aquest llibre és tremendament addictiu alhora que dolorós. És un dolor controlat, de baixa intensitat, que no ens abandona. 

 

  

Sèries: Nobody Wants This

Quan començo una sèrie nova no tinc per costum fer-ne una entrada acabada la seva primera temporada. Primer, perquè no tinc prou elements de judici per parlar-ne amb propietat, i segon, perquè em fa por que es cancel·li. De fet, fa anys em vaig proposar no mirar sèries noves per si de cas, però al final n'hi ha que et criden l'atenció i acabes pecant.

No vaig trobar el moment d'escriure sobre aquesta, però mentre esperava se'n va publicar una segona temporada, de manera que ja tinc la tranquil·litat de saber que continua -se n'ha confirmat la tercera part- i més teca de la qual parlar. 

Nobody Wants This és el nom d'aquesta sèrie de Netflix que ja duu dues temporades, com dic, des de setembre de 2024 i que és una creació d'Erin Foster, antiga actriu convertida en productora i guionista que hi presenta una comèdia romàntica amb elements trets de la seva experiència personal.

I és que la sèrie té com a protagonistes una podcaster de sexualitat i relacions sentimentals i un rabí guapot, dos punts de partida personals que no combinen gaire bé i que suposen el conflicte i el polsim de drama d'aquesta sèrie altrament plena d'humor i que ens arrenca més d'un somriure i fins i tot alguna rialla. 

La protagonista femenina de la història és la Joanne Williams (Kristen Bell, la protagonista de Veronica Mars, la narradora de Gossip Girl i més papers protagonistes a House of Lies i The Good Place), que comparteix pis a Los Angeles, Califòrnia, amb la seva germana Morgan (Justine Lupe, vista a Succession com a paper més destacat recentment), amb qui també comparteix un pòdcast d'èxit on parlen de relacions. 

La Joanne té les idees molt clares i és, sovint, brutalment honesta, i la Morgan té una actitud de superioritat que amaga inseguretats, com les que té també la Joanne, en bona part per culpa d'haver estat filles d'un matrimoni mal avingut format per uns progenitors una mica tocats del bolet.

En un sopar amb amics comuns, la Joanne coneix en Noah Roklov (Adam Brody, vist a The O.C. o a Fleishman Is In Trouble), un jove i atractiu rabí que aspira a ser el rabí en cap del seu temple, però que no té una trajectòria gaire estable en matèria de parelles i, en la seva posició, ha de cuidar aquest aspecte.

Evidentment, aquests dos personatges són els protagonistes de la història romàntica que ens explica la sèrie, i la gràcia de tot plegat és que, encara que s'entenen força bé i la química que sorgeix entre ells és innegable, el tema de la religió és un obstacle important de cara a posar-se seriosos en el futur, i és que ella, per anar bé, s'hauria de convertir al judaisme, però en principi es declara agnòstica. 

A banda d'això, després de les primeres cites on tot sembla que és perfecte, aniran sorgint discrepàncies pel que fa a la manera de veure la vida i la pròpia relació, atesos els bagatges diferents, i és aquest conflicte el que dona a la sèrie aquest enfocament diferent de l'habitual, perquè aquest cop la parella protagonista, en comptes de tenir mil dificultats per acabar junta, ho està des de gairebé el principi, i el que serà difícil és que es mantingui unida.

És clar que la sèrie no se sostindria només amb aquests personatges, sinó que també hi ha una petita colla de secundaris d'allò més divertits i entranyables a la seva manera.

És el cas del matrimoni format pel germà gran d'en Noah, en Sasha (Timothy Simons, vist al tram final de The Handmaid's Tale), un gegantó massa ingenu que sol incomodar amb els seus comentaris i la seva innocència, però que és més savi del que sembla, i l'Esther (Jackie Tohn, vista a GLOW), la seva dona, que té un caràcter molt fort i val més no fer-la empipar.

La parella evoluciona d'una manera interessant, sobretot a la segona temporada, però la improbable amistat entre en Sasha i la Morgan a la primera provoca unes dinàmiques força divertides a mesura que les germanes Williams es relacionen amb la reticent família Roklov. 

Parlant d'això, cal destacar també els pares dels germans Roklov, l'Ilan (Paul Ben-Victor, vist a The Wire entre altres) i la Bina (Tovah Feldshuh), molt creients i amoïnats pel futur d'en Noah, a més de força exigents, sobretot ella, que no sembla que aprovi cap de les dones que s'apropen als seus fills, i encara menys si tenen un perfil com el de les germanes Williams.

Per tot plegat, Nobody Wants This és una comèdia romàntica que aporta una certa originalitat, amb personatges ben construïts i situacions còmiques dins de la quotidianitat i plausibilitat, que ens enganxen perquè continuem volent ser testimonis de com avancen les històries de cadascun dels seus personatges. 

 

 

Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.