Sèries: Black Mirror (setena temporada)

Hi ha sèries que, tot i que m'agraden, no tinc clar quan acaben o quan estan, senzillament, en una llarga pausa. Amb aquesta em passa cada cop. La seva naturalesa antològica fa que, en realitat, es pugui acabar definitivament després de qualsevol temporada, però també permet que, si hi ha prou idees i els seus responsables ho volen, es pugui revifar quan sigui.

Gairebé dos anys després de la sisena temporada de Black Mirror arribava la setena, que pels motius que he explicat al paràgraf de dalt, ni l'esperava ni m'ha sorprès. Però sí que l'he vist, m'ha agradat i, com de costum, en vull fer un repàs aquí, al vostre blog. 

"Només" han passat gairebé dos anys des de l'última temporada, no han estat quatre com l'última vegada, però trobo que és força temps. En qualsevol cas, s'estrenava el 10 d'abril d'aquest 2025 a Netflix, la plataforma habitual des que es va fer càrrec d'aquesta sèrie britànica, i aquesta vegada han estat sis episodis, un més que a la temporada anterior.

 

Com sempre, les trames giren a voltant de la tecnologia i el seu ús i abús, i ofereixen escenaris distòpics de ciència-ficció plausibles en els moments temporals en què se situen les històries, que no fan referència a l'any en què tenen lloc, però ens podem imaginar que passen en un futur molt proper. Repassem-les breument.

 

Al primer episodi -tot i que, en tractar-se d'una sèrie antològica, amb capítols totalment independents i no relacionats entre si, els podríem veure en qualsevol ordre-, anomenat Common People, tenim un matrimoni format per en Mike (Chris O'Dowd), un soldador, i la mestra Amanda (Rashida Jones), que s'enfronta a la desgràcia d'un tumor cerebral que pateix ella. 

 

Una nova empresa ofereix uns implants que permeten restaurar les funcions cerebrals perdudes per culpa de la malaltia, però és un servei de subscripció molt car que té les seves limitacions i també diverses categories i pujades de preu. Una macabra paròdia de tant serveis que tots plegats paguem fins que en depenem tant que acceptem pujades de preu i empitjoraments del servei constantment.

 

 

A Bête Noire, la Maria (Siena Kelly), una treballadora d'una empresa alimentària veu com una excompanya d'institut, la Verity (Rosy McEwen), que patia assetjament escolar, entra a treballar-hi. Just després, comencen a passar coses que fan quedar la Maria com una mentidera, coses que suposen alteracions de la realitat tal com la coneix la noia.

 

No revelaré què és el que està passant, però sí que, des del punt de vista tecnològic, l'explicació queda, aquest cop, fora de l'abast del que actualment és possible i comprensible per al comú dels mortals.

 

A Hotel Reverie la sèrie ens sorprèn amb una aparentment contradictòria barreja: intel·ligència artificial i el Hollywood clàssic, amb una especulació sobre el possible ús de la I.A. per a la producció cinematogràfica.

 

En aquest cas, una actriu anomenada Brandy Friday (Issa Rae) aconsegueix un paper en un remake d'un film clàssic, en blanc i negre, i resulta que consisteix en introduir-se en el metratge original a través de la intel·ligència artificial, però el que tenim a continuació és més aviat una història romàntica on la tecnologia passa a un segon pla, malgrat que és el que ho fa tot possible. És possible que us recordi el popularíssim episodi San Junipero, de la tercera temporada, perquè hi ha certs paral·lelismes.

 

El quart episodi és una cosa que encara no tinc clar que m'agradi del tot. Anomenat Plaything, ens explica una història relacionada amb un relat anterior, el de la pel·lícula interactiva Bandersnatch, i tot i que es relacionen de manera tangencial, no deixa de trencar una mica la idea de l'antologia.

 

En qualsevol cas, té a veure amb un programa de simulació de vida que evoluciona fins a límits insospitats, i que té repercussions mortals a la vida real. 

 

Ja he dit que no estava gaire al cas de la producció d'aquesta temporada de Black Mirror, i per això va ser una agradable sorpresa descobrir que un dels episodis estava protagonitzat per en Paul Giamatti, un actor que m'encanta però que reconec que, per les limitacions de la vida, fa temps que no segueixo.

 

A la història, Eulogy, tenim una empresa del mateix nom que contacta amb el protagonista, en Phillip, per completar les fotografies immersives que oferirà al funeral d'una ex-xicota seva. Ell hi acaba accedint a contracor, però només té fotos amb la cara de la difunta retallada, perquè van acabar de manera molt amarga. Gràcies a la immersió, però, anirà recuperant-ne records -ell no en recorda ni el rostre, després de tants anys i havent fet malbé les fotografies- i el resultat és una història dramàtica de desenganys i malentesos de les que m'agraden a mi, i que deixa amb un regust agredolç.

 

L'últim episodi ens va costar de veure, més que res perquè la seva durada era sorprenentment llarga. Bàsicament és una pel·lícula, amb 90 minuts de metratge, però a més també trenca la idea de l'antologia: és una seqüela directa, ara sí, d'un capítol anterior, amb el nom de USS Callister: Into Infinity, que reprèn la trama presentada a la quarta temporada, amb bona part del repartiment, ple de cares ara força més conegudes, tornant als seus rols vuit anys després.

 

Sembla que fer-ne la continuació era una idea que voltava pel cap del creador de la sèrie, Charlie Brooker, des de feia anys, i que volia que fos una sèrie en si mateixa, però al final es va decantar per finalitzar aquesta història de clons digitals en un videojoc de l'estil de Star Trek en una hora i mitja que no està malament, ho reconec, però que pel tema no és una de les històries que més m'han agradat de la temporada, com tampoc ho va ser el capítol USS Callister original.

 

En qualsevol cas, la setena temporada de Black Mirror m'ha deixat molt bon gust de boca, m'agrada molt que amb cada relat em sorprenguin amb l'ús retorçat de la tecnologia sense saber per on aniran les coses fins que els episodis estan força començats, i aquests episodis no han decebut en aquest sentit. No sé si hi haurà una vuitena temporada, ni quan, però per mi no cal que parin. 

 

Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

El temps no perdona: Breaking Bad

Ara feia temps que no escrivia una entrada de les que faig per veure quina fila fan, ara, els actors i les actrius de Breaking Bad, una sèrie que es va acabar fa any, i m'adono que una de les meves preferides de les que he vist fins ara, per a molts la millor que s'ha fet mai, es va acabar ja fa 11 anys, i passat el fervor del moment encara es manté al capdamunt en el rànquing de valoracions.

El temps, doncs, ha respectat la sèrie, però veurem si ha estat benèvol amb els seus personatges més importants, que és la gràcia d'aquestes esporàdiques entrades. Prepareu-vos, perquè hi havia tants personatges memorables que aquesta vegada no ens limitarem a veure la trajectòria recent de 4 o 5 intèrprets.

 

Comencem, és clar, per en Bryan Cranston, l'inoblidable, premiat i lloat protagonista, que abans de la sèrie ja havia fet coses tant a la televisió (Malcolm in the Middle, 2000-2006) com al cinema, i també força doblatge d'animació, però després de Breaking Bad la feina se li va multiplicar, amb pel·lícules com Trumbo (2015), per la qual va rebre una nominació a l'Oscar al millor actor, o Asteroid City (2023), en què va coincidir amb un repartiment espectacular. 

En televisió, després de la sèrie que li va disparar la fama se l'ha pogut veure en molts papers petits i també alguns de més recurrents, com 10 episodis de Sneaky Pete (2015-2019), 20 de Your Honor (2020-2023) o, curiosament, en un episodi recent de la longeva It's Always Sunny in Philadelphia fent d'ell mateix al costat de l'Aaron Paul, el seu involuntàriament inseparable ajudant a Breaking Bad. 

Ara té 68 anys i properament el veurem a Everything's Going to Be Great, però ja ha anunciat que l'any 2026, als 70, es retirarà uns quants mesos de l'actuació per dedicar temps com cal a la seva dona.

A la sèrie, la seva dona estava interpretada per l'Anna Gunn, que igual que ell tampoc no era una novella en l'ofici quan va aconseguir el paper de Skyler White, però després de la sèrie va aconseguir molts altres papers, i particularment jo me l'he trobat més vegades que no pas a ell.

A banda de petits papers en múltiples sèries, va protagonitzar Gracepoint (2014) i va tenir 10 episodis a la sèrie Shades of Blue el 2017, a més de reprendre el seu paper de Martha Bullock a la pel·lícula de 2019 de Deadwood, sèrie en què ja havia aparegut en 21 episodis entre 2005 i 2006. En els darrers anys ha tingut aparicions de pocs (però no únics) capítols a Physical (2022-2023), Most Dangerous Game (2023) i Sugar (2024), i en cinema no s'ha prodigat especialment, però alguna cosa ha fet. Ara té 55 anys.

L'altre protagonista de Breaking Bad era en Jesse Pinkman, interpretat per l'Aaron Paul, que just abans havia començat un paper recurrent a Big Love entre 2007 i 2011, que se solapava amb la seva feina a la sèrie que li va donar la fama, i després va aconseguir un doblatge d'animació, concretament del personatge d'en Todd Chávez a Bojack Horseman, entre 2014 i 2020.

A banda d'això va protagonitzar The Path (2016-2018, 36 episodis), va sortir en un parell d'episodis de Black Mirror fent-hi papers diferents i, potser el més destacat, va sortir a les temporades 3 i 4 de la coral Westworld. En televisió, quan escric això se l'ha vist per última vegada a l'esmentat episodi d'It's Always Sunny in Philadelphia amb en Bryan Cranston, amb qui també va coincidir reprenent el paper de Jesse Pinkman el 2022 en un episodi de la preqüela Better Call Saul. En cinema ha fet també unes quantes coses des del final de la sèrie. Ara té 44 anys.

El cunyat d'en Walter "Heisenberg" White, en Hank Schrader (Dean Norris), un cunyat en el sentit literal i en el figurat, també tenia experiència prèvia a la televisió i el cinema, però en papers no especialment destacats. Després de Breaking Bad, els petits papers en televisió i cinema van continuar i es manté el de Hank Schrader com el més destacat i memorable de la seva carrera.

Tanmateix, just després de la sèrie va tenir un dels papers principals de la sèrie Under the Dome, entre 2013 i 2015, entre 2016 i 2018 va aparèixer 6 vegades a The Big Bang Theory, va obtenir un altre paper important a Claws (2017-2022) amb 40 episodis i un altre a United States of AI (2021-2022) com a feines més destacades, que no està malament. En cinema ha anat fent cosetes, com per exemple de l'antic secretari general de la Unió Soviètica Nikita Khruschev a Unfrosted, que s'ha estrenat aquest mes de maig als Estats Units. Ara té 61 anys.

La dona d'en Hank era la germana de la Skyler, per tant també cunyada del protagonista, i la feia la Betsy Brandt. Amb algunes experiències prèvies en televisió i cinema, però res de gaire destacat, quan encara sortia a Breaking Bad va començar a rebre encàrrecs més sucosos, amb presències de més d'un episodi, i quan la sèrie ja havia acabat la vam poder veure, de manera destacada, en 22 episodis de The Michael J. Fox Show (2013-2014), Master of Sex (2014) o la sitcom Life in Pieces (2015-2019), on era una de les protagonistes del seu coral grup de personatges.

Després se l'ha vist a Pearson (2019), The Unicorn (2019-2021), Soulmates (2020) o Love, Victor (2022). En cinema, en general, ha fet pocs papers. Ara té 51 anys.

Tornem a la família White, perquè tenia un fill, en Walter White Jr., interpretat per l'RJ Mitte, un actor amb paràlisi cerebral, com el personatge, que després de la sèrie es va poder veure el 2014 en 9 episodis de Switched at Birth i, en un altre paper destacat, als 7 episodis de The Guardians of Justice, el 2022.

A diferència d'alguns dels seus companys de repartiment, ha fet relativament força cinema un cop es va fer famós amb Breaking Bad, tot i que res superconegut. Actualment té 31 anys.

Qui no necessitava la sèrie per trobar feina era en Giancarlo Esposito, l'inoblidable i implacable Gus Fring, perquè ja tenia un currículum considerable abans, però sí que va ser el seu primer paper d'aquest nivell d'importància i repercussió.

Tanmateix, no el va encasellar: de 2011 a 2017 el vam veure en 14 episodis de Once Upon a Time, va sortir en 42 episodis de Revolution (2012-2014), en 10 de The Get Down (2016-2017), en 23 de Dear White People (2017-2019), va ser un dels personatges fixos de la preqüela Better Call Saul (2017-2022), ha sortit en 9 episodis de The Mandalorian (2019-2023), surt a The Boys des de 2019 i ja paro, perquè Déu n'hi do. També ha fet feines de veu, i al videojoc Far Cry 6 (2021) va posar la veu i la imatge a un personatge que, a més, apareix a la portada. Ara té 66 anys.

El més veterà del repartiment era en Jonathan Banks, que feia de Mike Ehrmantraut, la mà dreta d'en Gus, i la seva veterania també es veu reflectida en una extensa carrera prèvia. Després el vam veure, entre altres coses, en 11 capítols de Community (2014) i en moltes feines de veu, incloent-hi la del comissari James Gordon al videojoc Batman: Arkham Knight (2015).

Però, sens dubte, on més ha destacat en aquests anys ha estat en la represa del paper de Mike a Better Call Saul (2015-2022), que ha donat una nova dimensió al personatge i l'ha convertit en un dels meus preferits de tots els que he vist a la ficció en general.

I acabem amb en Bob Odenkirk, que va començar la seva carrera com a còmic i guionista al mític programa Saturday Night Live el 1987, papers que va repetir en altres programes de la petita pantalla, el mitjà en què més se l'ha pogut veure, i amb diferència.

Però a banda d'aparicions d'un episodi o dos, és veritat que el seu primer gran paper, a més dramàtic -tot i que en el cas del personatge d'en Saul Goodman estem parlant més aviat de contrapunt humorístic d'un drama-, el trobem a Breaking Bad, i el personatge va resultar prou interessant com perquè protagonitzés la seva preqüela / spin-off entre 2015 i 2022, Better Call Saul, on se l'ha reconegut com cal i ha demostrat que és perfectament capaç de fer drama. En tots aquests anys, a més, ha compaginat aquests papers grans amb molts altres de més petits, com el d'un emblemàtic episodi de The Bear al qual pertany la imatge. Ara té 61 anys.

I m'aturaré aquí, que no ha estat poca cosa. Queda clar que la majoria d'intèrprets que van participar en la que tanta gent considera la millor sèrie de la història -i si no ho és, és de les millors amb total seguretat- han tingut una bona carrera posterior, no han quedat excessivament eclipsats ni encasellats pels papers que fan que en parlem avui -llevat de quan ha estat amb coneixement de causa, com en el cas dels senyors Odenkirk i Banks, i els ha sortit bé-, i això sempre és una bona notícia, perquè moltes vegades no és així.

Sèries: Black Mirror (sisena temporada)

Potser perquè no se la continuï acusant d'haver-se americanitzat amb el pas a Netflix, Black Mirror és una sèrie de periodicitat irregular, agafant el pitjor que tenen les per altra banda magnífiques sèries britàniques: pocs episodis i moltíssim temps d'espera entre temporades.

He de reconèixer que, des de la cinquena temporada i la pel·lícula interactiva Bandersnatch, no havia tornat a pensar en la sèrie, i em va sorprendre gratament que aparegués la seva sisena temporada a Netflix no fa gaire, però quatre anys després del darrer senyal de vida, si bé s'ha de dir que els esdeveniments prou coneguts de 2020 han contribuït a agreujar la situació.

Black Mirror sempre s'ha caracteritzat per ser una sèrie antològica, amb capítols autoconclusius però sobre un mateix tema, en aquest cas el de l'ètica de la tecnologia. Normalment han estat episodis ambientats en un futur proper però indeterminat en què s'exploraven les conseqüències del mal ús o l'abús d'un avenç tecnològic, unes prediccions plausibles si analitzem com funciona la nostra societat.

A la sisena temporada, però, notem una diferència respecte al que havíem vist fins ara: ja no anem cap al futur, ni tan sols una mica. Parlem-ne repassant breument sobre les premisses de cadascun dels 5 episodis que té. 

El primer, Joan is Awful, ens presenta una situació de les que podrien passar de debò, i potser la tecnologia ja ho permet i tot: la protagonista, la Joan (Annie Murphy), veu com a la sèrie que mira a Netflix aquell vespre es relaten les coses que li han passat a ella mateixa aquell dia, amb les misèries incloses i, és clar, aquesta situació de trobar-se a si mateixa retratada a la tele -perquè és això, ella mateixa- també li passa a la Joan de la tele, interpretada per la Salma Hayek.

A partir d'aquesta premissa es parla d'intel·ligència artificial, drets d'imatge i altres qüestions que estan d'actualitat, precisament ara més que mai amb la vaga d'actors i guionistes que hi ha en marxa a Hollywood entre altres coses per aquest tema.

A Loch Henry les noves tecnologies no tenen res a veure amb la trama, cosa que no és habitual a la sèrie: hi trobem un estudiant de cinema que va de visita al seu poble natal a Escòcia per fer un documental no excessivament apassionant, acompanyat per la seva xicota, que presentarà a la seva mare.

El que es trobaran tots dos després de fer un canvi de tema del reportatge serà quelcom esgarrifós i es travessarà la línia de la implicació personal en la matèria amb què es treballa. Poca cosa més en puc dir, i tot i que és un capítol interessant, potser és "poc Black Mirror". 

El meu preferit és Beyond the Sea, un capítol protagonitzat per pesos pesants com són l'Aaron Paul i en Josh Hartnett que ens porta a un 1969 alternatiu en què la tecnologia està prou avançada per permetre que uns astronautes establerts a l'espai transfereixin la seva consciència a unes rèpliques seves que hi ha a la Terra a l'hora de dormir, de manera que no han d'enyorar la seva família.

És una interessant contradicció: el capítol de la sèrie ambientat més en el passat és el que es basa, potser, en la tecnologia menys viable avui en dia. A banda d'això, tenim un trepidant thriller ètic que encaixa perfectament a l'univers de la sèrie.

D'ètica va especialment l'episodi Mazey Day, en què una paparazza lluita per sobreviure el 2006 aconseguint les fotos que li encarreguen, peti qui peti i passant per sobre de la intimitat de les celebritats que esdevenen els objectius de les càmeres en els seus moments més vulnerables.

El pa de cada dia a la professió, vaja. Però quan sembla que ens estan explicant una història normal i corrent i ens preguntem què té a veure això amb Black Mirror té lloc un gir sobrenatural que... tampoc és propi de la sèrie. Un capítol estrany a causa d'això, però no dolent, en absolut.

D'ètica també va -de fet, és el denominador comú de bona part de la sèrie i sens dubte d'aquesta temporada- el capítol Demon 79, en què una treballadora de grans magatzems al Regne Unit de 1979 ha de fer front al racisme imperant -ella és d'origen indi- i un bon dia es troba un talismà que fa aparèixer un dimoni amb la forma de l'ara desaparegut Bobby Farrell, cantant dels Boney M. 

Ell li diu que s'acosta la fi del món i que, per evitar-ho, ha de matar tres persones, cosa que en un primer moment no convenç la noia, que és una persona normal, però si s'hi negués i prou no hi hauria episodi.

Són cinc capítols que en general encaixen a Black Mirror, ben fets i amb molt bones interpretacions, però s'arrisquen amb l'aposta clara que fan amb situar-se en èpoques passades -en els casos en què es fa- i, sobretot, amb la introducció en alguns episodis de l'element sobrenatural. Sigui com sigui, els continua escrivint el seu creador, Charlie Brooker, i a mi és una temporada que m'ha agradat més que la cinquena.

Sèries: Made for Love

Com si no hi hagués prou sèries apuntades a l'apartat "La meva llista" o equivalent de diverses plataformes d'streaming, i que sovint acabo oblidant que tenia marcades per mirar més endavant, de vegades la mateixa promoció dins d'aquestes plataformes acaba fent que em fixi en més produccions i, per les raons que siguin, passen al davant.

Va ser el cas de la sèrie que porto avui, que em va cridar l'atenció per la seva sinopsi i perquè en coneixia l'actriu protagonista d'haver-la vist fer de secundària en altres bandes. Doncs bé, només té dues temporades de 8 episodis casascuna, ja les he vist i en parlaré una mica.

Made for Love és una sèrie de l'HBO creada per Dean Bakopoulos, Patrick Somerville, Christina Lee i Alissa Nutling i basada en una novel·la d'aquesta última publicada el 2017. 

Es tracta d'una comèdia negra de ciència-ficció, tot i que amb tocs dramàtics, protagonitzada per una dona que aconsegueix escapar-se de la gàbia d'or on ha viscut durant 10 anys amb el seu marit, el multimilionari propietari de l'empresa tecnològica més gran del món, Gogol (picada d'ullet).

És la Hazel Gogol (Cristin Milioti, vista a How I met your mother, Fargo...), aparentment la dona d'un home ric que es passa el dia amb totes les necessitats cobertes i sense cap motiu per queixar-se, però a través de flashbacks i flashforwards veiem que no tot són flors i violes i que, en el present de la trama, arrisca la vida per escapar-se del que a la sèrie es coneix com a The Hub, un complex de realitat virtual ubicat en un lloc desconegut -però als Estats Units-, aïllat del món i preparat per oferir als seus habitants i treballadors tot allò que necessiten.

El seu marit, en Byron Gogol (Billy Magnussen, amb qui la Cristin Milioti va coincidir al capítol USS Callister de Black Mirror), està caracteritzat com una barreja dels empresaris tecnològics multimilionaris més típics, i com una mena de dictador d'aparença atractiva i amable.

El seu nou projecte és un xip que permet a les parelles sincronitzar-se i compartir tota la informació i el coneixement l'un de l'altre, fet que al final acabaria creant una mateixa persona en dos cossos diferents, i per alguna raó que ell no acaba d'entendre la Hazel no en vol sentir ni parlar.

En escapar-se, la Hazel torna a cal seu pare, en Herbert (Ray Romano, el mític protagonista de Tothom estima en Raymond), que viu en una barraca en un petit poble, i com que no l'ha vist en 10 anys -el que deia de la gàbia d'or, perquè no tenia permís per sortir de The Hub, com tampoc els seus treballadors, que han de signar un contracte vitalici amb l'empresa i de cara al món són oficialment morts- tenen força coses per explicar-se, com ara que ell, després d'uns anys sent vidu, ara té una relació sentimental amb una nina sexual anomenada Diane, i les circumstàncies d'ella i d'ell, que està malalt, fan que a mesura que avança la sèrie arreglin els antics malentesos en el que és una de les subtrames més entranyables de Made for Love.

També tenim personatges secundaris interessants, com l'agent infiltrat de l'FBI Jasper (Sarunas J. Jackson), l'assistent personal d'en Byron, en Bennett (Caleb Foote), la dofina Zelda (veu d'Ashley Madewke), la monja Judiff (Kym Whitley) o els empleats d'en Byron Herringbone (Dan Bakkedahl, que feia el meu personatge preferit de la meva enyorada Life in Pieces) i Fiffany (Noma Dumezweni), a la foto.

Tots plegats contribueixen a les situacions divertides que es produeixen dins d'un context que presentat d'una altra manera podria ser un capítol de l'esmentada Black Mirror perfectament, però en aquest cas s'ha optat per la comèdia (negra, com he dit al principi, amb violència i fins i tot alguna amputació). 

No és una comèdia que faci riure en veu alta, però algun somriure sí que ens arrenca i en tot cas, a més de convidar-nos a reflexionar, com de costum, sobre els perills de la tecnologia en males mans, és refrescant, aquesta aproximació a la ciència-ficció, i concretament a aquesta tendència creixent a situar històries en un futur no gaire llunyà amb els avenços (o retrocessos) com a protagonistes. 

I també és interessant veure com els personatges evolucionen i deixen de ser blancs o negres com semblava al principi. Malauradament, la trama es torna més complexa i confusa a la segona temporada, i no sé si estaven avisats sobre que no n'hi hauria cap més, però fa l'efecte que tot plegat acaba molt de pressa i que hi ha coses que es podrien haver desenvolupat més i millor. Sigui com sigui, com a mínim queda tancada i d'una manera trobo que adequada.

 

 

Sèries: Soulmates

A la recerca de sèries de no gaire durada que puguem compaginar amb el seguiment d'altres de molta més llargada i per no saturar-nos del tot de sèries basades en còmics, de tant en tant navego pels menús de les plataformes de streaming que tenim i m'apunto coses que em criden l'atenció.

Un dels meus tipus preferits és el de les sèries antològiques, aquelles que tenen un tema, però que estan formades per episodis independents entre si. Sempre ha estat un encert, i el cas de la sèrie que us porto avui, trobat a Amazon Prime Video, no és diferent.

Parlo de Soulmates, una sèrie cocreada per William Bridges i Brett Goldstein que es va estrenar l'octubre de 2020 i que de moment només té una temporada, però que es considera oberta i amb una segona part prevista, sembla ser, per a la propera tardor.

De moment, però, són 6 episodis ambientats en uns 15 anys en el futur i amb una premissa que sempre té a veure amb una revolucionària tecnologia que permet que, qui se sotmeti al test corresponent -pagant, és clar- pot saber qui és la seva ànima bessona.

El primer capítol, Watershed, té com a protagonistes el matrimoni format per la Nikki (Sarah Snook) i en Franklin (Kingsley Ben-Adir, vist a Peaky Blinders), una parella exemplar amb fills que, veient que al seu voltant tothom està fent el test de Soul Connex i fotent enlaire les seves relacions vigents, veuen trontollar el seu propi matrimoni quan un dels dos sent cada cop més la temptació de conèixer qui és, en realitat, la seva ànima bessona.

A The Lovers, el professor universitari David Maddox (David Costabile, vist a Breaking Bad) està a punt d'aconseguir la càtedra a la universitat on treballa, i on té com a cap el seu sogre. Està enamorat de la seva dona, més jove, però un dia se li acosta l'Allison Jones (Sonya Cassidy), que diu que ell li ha sortit com a coincidència a Soul Connex. La veritat, però, és més complexa i pertorbadora.

A Little Adventures deixem el thriller i tornem a una cosa més senzilla i típicament romàntica, perquè els seus protagonistes tornen a ser els membres d'un matrimoni exemplar i envejat, la Libby (Laia Costa, vista a Polseres vermelles) i l'Adam (Shamier Anderson). 

En aquest cas tenen una relació semioberta, que significa que poden veure's amb altres persones però amb dues condicions molt clares: han de ser d'una aplicació, mai conegudes més enllà d'això, i no poden repetir. Què passa, però, quan arriben els resultats del test que un dels dos es va fer fa anys, en una pausa que s'havien agafat?

Al quart episodi, Layover, la premissa és diferent però, com sempre, es basa en la mateixa tecnologia fictícia: en Mateo (Bill Skarsgård, el protagonista d'It) viatja a Mèxic per trobar-se amb en Miguel, que Soul Connex diu que és la seva ànima bessona, però allà comet l'error (o no) d'embolicar-se amb en Jonah (Nathan Stewart-Jarrett, vist a Misfits), que li roba el passaport per vendre'l a una trama criminal.

Com que en el fons no és mala persona, en veure la desesperació d'en Mateo el vol ajudar a recuperar el passaport perquè pugui continuar el seu viatge, i en aquesta petita odissea tan intensa els punts de vista poden canviar...

Break on Through ens situa al sud dels Estats Units, en una comunitat conservadora i molt religiosa d'un petit poble, tot plegat molt tòpic. Però el punt de partida fa un gir interessant: què passa quan la persona que Soul Connex ens ha dit que és la nostra mitja taronja mor abans que l'hàgim conegut?

És el que els passa a en Kurt Shepard (Charlie Heaton, vist a Stranger Things) i la Martha (Malin Åkerman, vista a la pel·lícula de Watchmen), que es coneixen en un bar i es tornen a veure en una reunió d'una secta que promet a totes aquestes persones que es podran trobar, per fi, amb les seves difuntes ànimes bessones. Força pertorbador, però no tan allunyat de coses que passen amb aquesta mena d'organitzacions religioses no oficials.

Acabem amb The (Power) Ballad of Caitlin Jones, protagonitzada per la Caitlin del títol (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i Life in Pieces), una dona que encadena relacions tòxiques i que ara ha conegut la seva ànima bessona, en Nathan (J.J. Feild), un metge aparentment perfecte, però que, com ens avança al principi de l'episodi -que en realitat és gairebé tot un flashback-, amagava una part molt fosca. El que es pregunta durant bona part de l'episodi, però, és per què Soul Connex la va emparellar amb algú així, i aquest és el punt fort de la trama, que té un gir final meravellós.

Soulmates recorda molt Black Mirror, no soc el primer que ho diu, però sí que ho vaig pensar abans de saber que era una sensació estesa. Potser perquè un dels seus cocreadors, en William Bridges, va escriure alguns dels episodis d'aquella, però també pel caràcter antològic compartit i el paper de la tecnologia com a revulsiu de la vida de les persones, en aquest cas centrada en les relacions de parella. 

La sèrie, de la qual espero poder gaudir de nous episodis quan aquests arribin, convida a reflexionar: tan important és saber qui és la nostra teòrica ànima bessona? Ho deixaríem tot per conèixer-la? Estem segurs que funcionaria? És, de fet, l'amor una cosa que realment es pugui mesurar, quantificar, científicament? 
 

Sèries: Orphan Black

Dels motius pels quals es pot arribar a sentir interès per una sèrie, el d'avui trobo que és dels més curiosos que he tingut: potser per la coincidència parcial dels seus títols, pensava que seria una proposta temàticament similar a la de la magnífica Black Mirror, i per això la vaig posar a la llista de sèries pendents per quan algun dia ens vingués de gust començar una cosa nova.

Fa pocs mesos, doncs, vam començar a mirar-la, primer a Netflix, després descarregant-la perquè va desaparèixer de la plataforma de streaming i no va passar a cap altra, i ara que l'he vist he de dir que no té res a veure amb el que m'havia imaginat, però que m'ha agradat igualment.

Orphan Black és una sèrie canadenca creada per Graeme Manson i John Fawcett que es va estrenar al canal Space d'aquell país el 2013 i que va acabar, amb la cinquena temporada i un total de 50 episodis, l'any 2018. Per tant, doncs, està tancada, i qui s'hi vulgui ficar ara pot tenir la tranquil·litat que no la van cancel·lar ni van deixar ningú sense saber com acabava la història.

Que el resultat final fos satisfactori o no ja són figues d'un altre paner i dependrà de cadascú, però bé, que està tancadeta, no patiu.

Amb la intenció de fer el mínim d'spoilers possible -jo vaig començar-la sense saber-ne res de res-, diré només el que trobi necessari per captar el vostre interès, així que el primer que cal dir és que la seva protagonista és la Sarah Manning (Tatiana Maslany), una especialista del frau que és testimoni del suïcidi al metro d'una dona i decideix quedar-se les seves pertinences, que ha deixat a l'andana abans de fer el fatídic pas... i llavors descobreix que té la seva mateixa cara.

Intentant treure el màxim profit de la coincidència facial amb aquella fins ara desconeguda bessona, es fa passar per ella, de nom Beth Childs i de professió detectiu de policia a Toronto. Aviat descobreix que hi ha altres dones com ella: són clons producte d'uns experiments científics, i algú els està donant caça i les està assassinant.

Sense voler entrar en gaires detalls, com he dit, es va descabdellant una trama que té a veure amb l'enginyeria genètica i l'ètica que aquesta implica, amb una enrevessada jerarquia de l'organització clandestina que n'és responsable i un seguit de falsos líders que fan que a partir de cert moment la sèrie costi una mica de seguir des del punt de vista argumental, amb girs forçats i improbables aliances que es fan i es desfan a una velocitat vertiginosa. Cal destacar, també, més d'una referència al clàssic de la literatura de ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, que vaig ressenyar fa poc en llegir-lo motivat per aquesta sèrie.

Deixant això de banda, però, és la història de diverses dones, éssers humans dissenyats i amb els quals s'ha experimentat, clons, però no per això menys importants que qualsevol de nosaltres ni amb menys drets, i com lluiten per dur endavant la seva vida alhora que, superades algunes desavinences inicials -i n'hi ha que són literalment de vida o mort-, volen aconseguir no només sobreviure, sinó també la llibertat per poder passar els seus dies amb la pau i la tranquil·litat que desitjaria qualsevol persona normal, i ser respectades en la seva identitat individual.

Abans de parlar dels altres clons, i a diferència del que faig normalment quan escric entrades sobre sèries, vull parlar una mica dels secundaris, començant per en Felix "Fee" Dawkins (Jordan Gavaris), el germà d'acollida de la Sarah, artista i xaper, i la Siobhan "Mr. S" Sadler (Maria Doyle Kennedy), la mare d'acollida de tots dos i una dona misteriosa que malgrat la seva aparent rigidesa els ha estimat i criat com si haguessin nascut del seu ventre i faria literalment el que fos, fins i tot semblar la dolenta als seus ulls, per ajudar-los. A l'inici de la sèrie veiem com s'està fent càrrec, atesa la mala vida que duu la Sarah, de la filla d'aquesta, la Kira (Skyler Wexler).

També he de fer una menció especial per al detectiu Art Bell (Kevin Hanchard), que era la parella policíaca de la Beth; el bonifaci Donnie Hendrix (Kristian Bruun), marit de l'Alison, de la que parlarem més avall; en Paul Dierden (Dylan Bruce), xicot de la Beth molt misteriós, però amb interessants matisos; o el científic encara en formació Scott Smith (Josh Vokey), tots plegats cares desconegudes per a mi. 

És el torn, ara sí, de les autèntiques protagonistes, perquè per molt que els secundaris s'uneixin a la seva causa i siguin una ajuda inestimable, no hi ha dubte que la sèrie gira al voltant d'aquesta cara i aquesta veu, amb els seus diferents accents i caracteritzacions.

La primera que coneixem és l'Alison Hendrix, una mestressa de casa en uns suburbis d'alt nivell socioeconòmic, mare d'un nen i una nena, i la típica soccer mom que a més de dur una casa perfecta i una vida que aparentment es podria qualificar de la mateixa manera, està ficada a l'equivalent de l'AMPA de l'escola dels seus fills -evidentment- i és tot el contrari que la Sarah, tot i que al llarg de la sèrie té una curiosa i divertida evolució.

Després tenim la Cosima Niehaus, científica també en formació que ja es coneixia amb l'Alison i la Beth, i estava investigant l'origen de totes plegades i l'amenaça que estava acabant amb elles abans que la Sarah s'hi fiqués, sense saber res.

Al principi s'enamora d'una companya, la Delphine Cormier (Evelyne Brochu, a l'esquerra de la imatge), que amaga prou secrets com perquè aquesta sigui una de les relacions més tumultuoses de la sèrie, però també la que trobo que és més fàcil animar. 

La Helena, sense cognom, és la inestable de la "colla". D'origen ucraïnès, és una assassina ben entrenada i va darrere de les altres, però els tombs que dona la seva subtrama i la relació amb les altres canvien tant que també experimentarà una de les evolucions més interessants de la sèrie.

És probablement el personatge més atractiu de tots, capaç de convertir-nos en testimonis dels moments més terrorífics i també dels més divertits. 

Més endavant coneixem la Rachel Duncan, ben ficada dins l'organització (o una de les organitzacions) que mou els fils de tota la part biotecnològica de tot plegat. Un personatge fred, esquerp i intel·ligent que només comparteix ADN amb les altres dones que tenen la seva cara i la seva veu.

Al darrere, per cert, hi tenim en Ferdinand Chevalier (James Frain, dels pocs intèrprets que ja coneixia de tot el repartiment, juntament amb en Michael Mando i la breu aparició d'en Justin Chatwin), un personatge llefiscós. 

Soc conscient que m'ha quedat una entrada poc profunda, però és que la història d'Orphan Black és massa complexa per donar-hi quatre pinzellades sense rebentar-la gaire. Tot i així, també us dic que és una sèrie d'entreteniment, no pensada per fer-nos reflexionar en excés com Black Mirror, i que tots aquells girs exagerats que esmentava abans van en favor de la seva capacitat d'enganxar i deixar-nos amb ganes de saber què passa al capítol següent, i en retrospectiva he de dir que això m'ha passat amb totes i cadascuna de les seves 50 entregues.

No puc acabar sense lloar la magnífica interpretació múltiple de la seva protagonista, la Tatiana Maslany, sense desmerèixer la feina de les seves companyes i els seus companys. És espectacular com caracteritza cada clon -els que hem vist són els més importants, però també en fa uns quants de menys rellevants-, amb maneres diferents de vestir-se, pentinar-se (bé, fins aquí no és feina ben bé de l'actriu), bellugar-se, parlar (amb diferents accents) o expressar-se amb els gestos facials. Quan en algun moment un dels clons en suplanta un altre, per exemple, i ens n'adonem abans que ho diguin, és alhora una picada d'ullet al públic i una constatació de com n'és, de bona, perquè puguem veure-ho immediatament de tan assumit que tenim com és cadascuna d'aquestes dones.

Orphan Black és una sèrie de ciència-ficció, també etiquetada com a biopunk, pensada per a un públic general i orientada més a l'espectacle que a la versemblança científica, però amb uns personatges ben definits que aviat ens roben els cors supera qualsevol problema -i l'excessiva complexitat de la seva trama n'és el principal- i ens fa estar pendents de la història fins al final. 

Com a curiositat, va generar una adaptació a còmic i també hi va haver un remake per a la televisió japonesa, anomenat Orphan Black - 7 Genes, el 2017. Pel que fa a premis, la Wikipedia en recull 68, que inclouen, per dir el més conegut per a nosaltres, l'Emmy a la millor actriu protagonista el 2016 (de les tres nominacions que va tenir en aquesta categoria en diferents anys). Merescuts. 

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.